Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 22 d’agost de 2016

Joan Baez - Balada de Sacco i Vanzetti



Joan Baez (1941)
Here’s to you (1971)

Here's to you, Nicola and Bart,
rest forever here in our hearts.
The last and final moment is yours:
that agony is your triumph.


Maintenant, Nicola et Bart,
vous dormez au fond de nos cœurs.
Vous étiez tous seuls dans la mort,
mais par elle vous vaincrez !

Was auch kommt, Nicola und Bart,
Ihr habt euch in uns aufbewahrt!
Euren Tod, den sterben wir mit
und wir siegen Schritt für Schritt.

Sempre més, Nicola i Bart,
restareu dintre els nostres cors.
Éreu sols davant de la mort,
però aquest és el vostre triomf.




Aquest dimarts, 23 d'agost, es compliran 89 anys de l'execució de Sacco i Vanzetti. Per això reposo aquest post del 16 de juliol de 2011, en què commemorava els quaranta anys de l’estrena, el 1971, del film de Guiliano Montaldo Sacco e Vanzetti, amb música d’Ennio Morricone. Aquesta breu cançó, amb lletra de Joan Baez i música d’Ennio Morricone, formava part de la banda sonora de la pel·lícula, i els moviments en defensa dels drets humans la van convertir en un dels seus himnes més populars. La poso en les versions a l'anglès, francès i alemany, i en una adaptació lliure meva al català.


Nicola Sacco (Torremaggiore, Puglia, 1891-1927) i Bartolomeo Vanzetti (Villafalletto, Piemont, 1888-1927) eren dos immigrants italians a Boston, d’ideologia anarquista. Sacco treballava a la fàbrica de sabates Slater-Morrill Shoes Company de Pearl Street, a Braintree, Massachussetts, i Vanzetti era un peixater ambulant a la mateixa ciutat. Tots dos eren membres o simpatitzants d’un sindicat anarquista dirigit per Luigi Galliani, de qui la policia sospitava que promovia atemptats terroristes.

El 15 d’abril de 1920 hi va haver un robatori a mà armada a la fàbrica de sabates. El caixer de l’empresa, Frederic Parmenter, i un guàrdia de seguretat, Alessandro Berardelli, van ser assassinats. La policia va relacionar aquest robatori amb un altre que s’havia produït la nit de Nadal de l’any anterior a Bridgewater, Massachussets, i en va fer responsable l’organització anarquista, adduint que robaven per finançar la construcció de bombes per cometre atemptats. Com que Sacco treballava a la fàbrica i era membre del sindicat, va ser detingut per sospitós; també Vanzetti, per la seva activitat propagandística entre els obrers de Boston. A tos dos els van trobar molta propaganda anarquista i, segons es va dir, una pistola a cada un. El judici va ser molt irregular: el mateix jutge els va titllar de “bastards anarquistes”. Malgrat no haver-hi cap prova objectiva de la seva culpabilitat, Sacco i Vanzetti van ser condemnats a mort. Després de sis anys d’infructuoses apel·lacions, van ser executats a la cadira elèctrica el 23 d’agost de 1927. Justament aquell mateix dia va ser executat per un altre crim el portuguès Celestino Madeiros, que s’havia declarat culpable del robatori i dels assassinats de Braintree, declaració que no va ser tinguda en compte pel governador que va autoritzar l’execució de Sacco i de Vanzetti. 44 anys més tard, el 1971 (el mateix any del film de Montaldo), un altre governador de Massachussetts, el demòcrata Michael Dukakis, va fer revisar el judici i Sacco i Vanzetti van ser exonerats.




Tanmateix, a part de l’himne, a la pel·lícula hi havia també la Balada de Sacco i Vanzetti, igualment de Joan Baez i Ennio Morricone, que crec que val la pena recordar pel seu contingut.


Joan Baez
Ballad of Sacco and Vanzetti – part T

Father, yes, I am a prisoner.
Fear not to relay my crime.
The crime is loving the forsaken;
only silence is shame.

And now I'll tell you what's against us,
an art that's lived for centuries;
go through the years and you will find 
what's blackened all of history.

Against us is the law 
with its immensity of strength and power,
against us is the law! 
Police know how to make a man 
a guilty or an innocent;
against us is the power of police! 
The shameless lies that men have told 
will ever more be paid in gold; 
against us is the power of the gold! 
Against us is racial hatred 
and the simple fact that we are poor.

My father dear, I am a prisoner.
Don't be ashamed to tell my crime:
the crime of love and brotherhood.
And only silence is shame.
With me I have my love, my innocence, 
the workers, and the poor.
For all of this I'm safe and strong 
and hope is mine.
Rebellion, revolution don't need dollars; 
they need this instead: 
imagination, suffering, light and love 
and care for every human being.
You never steal, you never kill,
you are a part of hope and life.
The revolution goes from man to man 
and heart to heart.
And I sense when I look at the stars 
that we are children of life.
Death is small.



Balada de Sacco i Vanzetti – part T

Sí, pare, sóc un pres.
No tingui por de dir el meu crim.
El crim és estimar els desemparats,
tan sols fa vergonya el silenci.

Li diré què tenim en contra nostra:
és un art que ja dura de fa segles.
Mireu enllà del temps i hi trobareu
allò que ha enterbolit tota la història.
En contra de nosaltres hi ha la llei,
amb el seu immens poder;
en contra de nosaltres hi ha la llei.
La policia sap com fer
que un home sigui culpable o innocent.
en contra de nosaltres hi ha la policia!
Les mentides que ells han dit,
les hi paguen amb bon or.
Contra nosaltres hi ha el poder de l’or!
Contra nosaltres hi ha l’odi racial,
i el simple fet que som gent pobra.

Benvolgut pare, sóc un pres.
No li faci vergonya d’explicar el meu crim.
El crim de l’amor i la fraternitat
Tan sols fa vergonya el silenci.

Jo tinc amb mi l’amor, tinc la innocència,
tinc els treballadors i tinc els pobres.
Per tot això em sento segur i fort,
i mantinc l’esperança.
La revolució no necessita dòlars;
en canvi, necessita això:
imaginació, sofriment, llum i amor
i solidaritat amb el gènere humà.
No robeu mai, mai no mateu,
sou part de l’esperança i de la vida.
La revolució passa d’home a home
i de cor a cor.
I jo, en mirar els estels, puc adonar-me
que som fills de la vida. 
La mort és poca cosa.

[Versió de R. C.]

Scott Walker va popularitzar una versió reduïda d’aquesta balada, on incorpora un fragment de les Benaurances i un fragment (entre cometes) del poema The new Colossus, d’Emma Lazarus, de 1883, gravat a l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Joan Baez, en algunes interpretacions de la seva balada, hi va afegir també l’estrofa de les Benaurances.

Scott Walker
Father, yes, I am a prisoner

Father — yes, I am a prisoner.
Fear not to relate my crime.
The crime is loving the forsaken;
only silence is shame.

Blessed are the persecuted,
and blessed are the pure in heart;
blessed are the merciful,
blessed are the ones who mourn.

«Give to me your tired and your poor,
your huddled masses, yearning to be free,
the wretched refuge of your teeming shore
send these, the homeless»
— send this task to me.

And now I'll tell you
what's against us
and aught that's lived for centuries:
go through the years
and you will find
what's blackened all
of the history.

Father, yes I am a prisoner.
Only silence is shame.





http://www.youtube.com/watch?v=3qDMl8Y1jAs    Joan Baez

Sí, pare, sóc un pres

Sí, pare, sóc un pres.
No tingui por de dir el meu crim.
El crim és estimar els desemparats;
tan sols fa vergonya el silenci.

Benaurats els perseguits,
i benaurats els purs de cor;
benaurats els misericordiosos,
benaurats els que ploren.

«Doneu-me als cansats i als pobres,
als que s’amunteguen anhelant la llibertat,
el miserable rebuig de les vostres costes atapeïdes,
doneu-me a aquests, els que no tenen llar.»
Deixeu-me aquesta tasca a mi.

Jo li diré què hi ha contra nosaltres:
és una cosa que ha viscut durant segles.
Mireu enllà del temps i hi trobareu
allò que ha enterbolit tota la història.

Sí, pare, sóc un pres.
Tan sols el silenci és vergonya.

[Versió de R. C.]

Anys abans, entre 1946 i 1947, el popular cantautor folk Woody Guthrie va compondre la lletra i la música d’onze Balades de Sacco i Vanzetti. Insatisfet del resultat, va deixar la sèrie inacabada. Una de les balades més conegudes és la número 7, Dos homes bons.  

Woody Guthrie (1912-1967)
Two Good Men


Two good men a long time gone,
Two good men a long time gone
Sacco, Vanzetti a long time gone,
Left me here to sing this song.


Say, there, did you hear the news?
Sacco worked at trimming shoes;
Vanzetti was a peddling man,
Pushed his fish cart with his hands.

Sacco was born across the sea
Somewhere over in Italy;
Vanzetti was born of parents fine,
Drank the best Italian wine.

Sacco sailed the sea one day,
Landed up in Boston Bay;
Vanzetti sailed the ocean blue,
Landed up in Boston, too.

Sacco's wife three children had,
Sacco was a family man;
Vanzetti was a dreaming man,
His book was always in his hand.

Sacco earned his bread and butter
Being the factory's best shoe cutter;
Vanzetti spoke both day and night,
Told the workers how to fight.

I'll tell you if you ask me
'Bout this payroll robbery;
Two clerks was killed by the shoe factory
On the street in South Braintree.

Judge Thayer told his friends around
He would cut the radicals down;
Anarchist bastards was the name
Judge Thayer called these two good men.

I'll tell you the prosecutors' names,
Katsman, Adams, Williams, Kane;
The judge and lawyers strutted down,
They done more tricks than circus clowns.

Vanzetti docked here in 1908;
He slept along the dirty streets,
He told the workers «Organize»
And on the electric chair he dies.

All you people ought to be like me,
And work like Sacco and Vanzetti;
And every day find some ways to fight
On the union side for workers' rights.

I've got no time to tell this tale,
The dicks and bulls are on my trail;
But I'll remember these two good men
That died to show me how to live.

All you people in Suassos Lane
Sing this song and sing it plain. 

All you folks that's coming along,
Jump in with me, and sing this song.



http://www.youtube.com/watch?v=N0sYAU96FY0   Woody Guthrie

Dos homes bons

Dos homes bons, ja fa molt temps.
Ja fa molt temps, dos homes bons.
Sacco i Vanzetti, fa molt temps:
Deixeu-me cantar aquesta cançó.

Heu sentit les notícies?
Sacco arreglava sabates.
Vanzetti era un peixater:
pels carrers empenyia el seu carro.

Sacco va néixer en algun lloc
perdut d’Itàlia, mar enllà;
Vanzetti venia de casa bona:
bevien els millors vins italians.

Sacco un dia va pujar a un vaixell
i va arribar a la badia de Boston.
Vanzetti va travessar l’oceà
i a Boston també es va instal·ar.

La dona de Sacco tenia tres nens,
ell s’estimava l’ambient familiar;
Vanzetti era un somiador,
sempre portava el seu llibre a la mà.

Sacco era el millor sabater de la fàbrica; 
així es guanyava el seu pa.
Vanzetti parlava de dia i de nit,
explicava als obrers com calia lluitar.

Ara us parlaré, si ho demaneu,
del robatori de la nòmina;
dos funcionaris de la fàbrica 
van ser morts al carrer, a South Braintree.

El jutge Thayer va dir als seus amics
que acabaria amb els radicals;
“bastards anarquistes” va ser el nom
que va donar a aquells dos bons homes.

Jo us diré els noms dels acusadors:
Katsman, Adams, Williams, Kane;
el jutge i els fiscals es donaven importància
i van fer més trampes que els pallassos del circ.

Vanzetti va arribar el 1908,
va dormir al carrer polsegós,
va dir als obrers «organitzeu-vos»
i va morir a la cadira elèctrica.

Tots vosaltres heu de fer com jo
i treballar com Sacco i com Vanzetti;
i trobar cada dia la forma de lluitar
al sindicat pels drets dels obrers.

Jo no tinc temps d’explicar aquesta història,
gossos i toros m’empaiten;
però vull recordar aquells dos bons homes
que van morir per ensenyar-me com viure.

Tota la gent de Suassos Lane
canta aquest cant i ho fa prou bé;
ara, companys, vinga, tots alhora,
canteu amb mi, canteu també.

[Versió de R. C.]

diumenge, 14 d’agost de 2016

García Lorca - Mariana Pineda


Federico García Lorca (1898-1936)
Mariana Pineda (fragment)

MARIANA — Os doy mi corazón! ¡Dadme un ramo de flores!
En mis últimas horas yo quiero engalanarme.
Quiero sentir la dura caricia de mi anillo
y prenderme en el pelo mi mantilla de encaje.
Amas la Libertad por encima de todo,
pero yo soy la misma Libertad. Doy mi sangre,
que es tu sangre y la sangre de todas las criaturas.
¡No se podrá comprar el corazón de nadie!
Ahora sé lo que dicen el ruiseñor y el árbol.
El hombre es un cautivo y no puede librarse.
¡Libertad de lo alto! Libertad verdadera,
enciende para mí tus estrellas distantes.
¡Adiós! ¡Secad el llanto!  [...]
Contad mi triste historia a los niños que pasen.

CARMEN — Porque has amado mucho, Dios te abrirá su puerta.
¡Ay, triste Marianita! ¡Rosa de los rosales!

NOVICIA — Ya no verán tus ojos las naranjas de luz
que pondrá en los tejados de Granada la tarde.

MONJA — Ni sentirás la dulce brisa de primavera
pasar de madrugada tocando tus cristales.

NOVICIA — ¡Clavellina de mayo! ¡Rosa de Andalucía!,
que en las altas barandas tu novio está esperándote.

CARMEN — ¡Mariana, Marianita, de bello y triste nombre,
que los niños lamenten tu dolor por la calle!

MARIANA — ¡Yo soy la Libertad porque el amor lo quiso!
¡Pedro! La Libertad, por la cual me dejaste.
¡Yo soy la Libertad, herida por los hombres!
¡Amor, amor, amor, y eternas soledades!

CORO DE NIÑOS —¡Oh, qué día más triste en Granada,
que a las piedras hacía llorar,
al ver que Marianita se muere
en cadalso por no declarar!

El dia 17 es compleixen 80 anys de l’assassinat de Lorca. Va morir a mans d’una intolerància agressiva i criminal, en ple cop d’estat franquista contra les llibertats d'una República que, malgrat els atacs que sofria de totes bandes, havia estat votada pel poble que després va patir la repressió feixista. El franquisme va perviure quaranta anys, i en fa quaranta més que els seus hereus continuen ocupants àmbits de poder. Ho van fer, durant un temps, dissimulant; avui, ja obertament fatxendes, reivindiquen aquell llegat totalitari i aspiren a fer-nos-hi tornar. Amb la complicitat de qui els vota i de qui els dóna suport; i dels poders fàctics que descaradament els fan costat. Mentrestant, ja fa molts anys que es van apoderar de la poesia lorquiana —com de l’obra de tants altres escriptors i artistes antifranquistes— i els hereus de qui els van combatre fins al crim s’han apropiat desvergonyidament dels seus valors i en presumeixen.


Mariana Pineda (1801-1831) va ser una heroïna del liberalisme, compromesa amb l’esperit liberal de Rafael Riego, que va liderar el “trienni liberal” entre 1820 i 1823, durament reprimit, o de José Torrijos (vegeu el poema d'Espronceda en aquest mateix blog), que va protagonitzar un alçament fallit a Andalusia l’any 1831. En aquest mateix any, esperant un aixecament dels liberals de Granada contra l'absolutisme borbònic, Mariana va brodar una bandera morada amb un triangle maçònic que deixa “Igualtat, Llibertat, Llei”. El jutge Ramón Pedrosa, comissionat reial per a la repressió de conspiracions contra l’Estat, la va descobrir i la va detenir. La pressionava perquè revelés els noms dels conspiradors, però ella s’hi va negar. Va ser condemnada a mort; ella esperava que els liberals s’alçarien per salvar-la, però en realitat els capitostos de la conspiració es van exiliar a Anglaterra i la van deixar sola; i el poble no va gosar revoltar-se. Tot i això, si la dama hagués revelat els noms dels liberals granadins s’hauria salvat, però no ho va voler fer i va ser executada a garrot vil a l’edat de 30 anys. Lorca en va fer una de les seves primeres obres de teatre, que va obtenir un gran èxit d’ençà que la va estrenar Margarida Xirgu l’any 1927 a Barcelona.

Recordo Lorca  amb aquests fragments del final de la tragèdia, en especial aquest vers tan citat: “¡Amor, amor, amor y eternas soledades!”. Us remeto a altres entrades d’aquest blog amb poemes d’ell o sobre ell, en algun cas comentats. I us encoratjo a rellegir la seva obra completa.


http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2015/08/lorca-casida-de-la-muerte-oscura.html    Casida de la muerte oscura – Casida de las palomas oscuras // Antonio Machado: El crimen fue en Granada // Rafael Alberti: balada del que nunca fue a Granada





Quadre: José Antonio Vera Calvo, ‘Mariana Pîneda en capilla’ (1862). Congrés dels Diputats, Madrid.  Escultura de Lorca: Julio López Hernández (1984), plaza de Santa Ana, Madrid.


diumenge, 7 d’agost de 2016

Lennon-McCartney - Eleanor Rigby


John Lennon / Paul McCartney
Eleanor Rigby

Ah, look at all the lonely people.

Eleanor Rigby picks up the rice
in the church where a wedding has been;
lives in a dream.
Waits at the window, wearing the face
that she keeps in a jar by the door.
Who is it for?

All the lonely people,
where do they all come from?

Father McKenzie, writing the words
of a sermon that no one will hear,
no one comes near.
Look at him working, darning his socks
in the night when there's nobody there;
what does he care?

All the lonely people
Where do they all come from?
Ah, look at all the lonely people.

Eleanor Rigby, died in the church
and was buried along with her name:
nobody came.
Father McKenzie, wiping the dirt
from his hands as he walks from the grave,
no one was saved

All the lonely people,
where do they all come from?
All the lonely people,
where do they all belong?


Eleanor Rigby

Ah, mira tota la gent solitària. 

Eleanor Rigby arreplega l’arròs a l’església 
on hi ha hagut un casament. 
Viu en un somni. 
S’espera a la finestra, 
fent la mateixa cara que té en una gerra 
al costat de la porta. 
Per a qui és? 
Tota la gent solitària, d’on ve? 
Tota la gent solitària, d’on és?

El pare McKenzie 
escriu els mots d’un sermó 
que ningú no escoltarà; ningú s’acosta. 
Mira’l com treballa, 
sargint-se els mitjons, a la nit, 
quan no hi ha ningú. 
Què se li’n dóna? 
Tota la gent solitària, d’on ve? 
Tota la gent solitària, d’on és? 
Ah, mira tota la gent solitària.

Eleanor Rigby es va morir a l’església 
i la van enterrar amb el seu nom; 
no hi va anar ningú. 
El pare McKenzie es neteja de terra les mans 
mentre s’allunya de la tomba. 
Ningú no se n’ha escapat. 
Tota la gent solitària, d’on ve? 
Tota la gent solitària, d’on és?

[De l’àlbum ‘Revolver’, 5 d’agost de 1966. Versió lliure meva]


Encara recordo com em va sobtar aquesta cançó —tan diferent , no cal dir-ho, de la gran majoria de les cançons que consumíem a l’època; i fins i tot ben diferent de les altres que cantaven els Beatles, per la forma i pel contingut. Tot i que formalment en foren autors Lennon i McCartney, en  realitat el mateix Lennon va reconèixer que Paul era l’autèntic «pare de la criatura» i que John tan sols hi va ajudar fent la segona veu. Musicalment, la peça no la interpretaven els Beatles, sinó un octet de corda (quatre violins, dos violoncels i dues violes), bàsicament amb staccattos.


Als anys 1980, algú va descobrir al cementiri de l’església de St. Peter’s, a Wolton, Liverpool, la tomba d’una Eleanor Rigby, morta el 1939 als 44 anys; pocs metres més enllà, hi havia una altra tomba, a nom d’un home anomenat McKenzie. Paul reconeix que ell i John solien anar a passejar per aquell cementiri, però no recorda haver vist aquelles tombes, tot i que admet que potser sí que les va veure i que els noms se li podien haver quedat subliminalment a la memòria. De tota manera, McCartney assegura que, en escriure aquesta cançó, va triar el nom d’Eleanor en homenatge a l’actriu Eleanor Bron (que havia actuat amb els Beatles a ‘Help’); i que el cognom Rigby se li va acudir veient-lo en el rètol d’una botiga de Bristol. Després, al carrer Stanley de Liverpool hi van posar una estàtua de bronze de l’escultor Tommy Steele, que representa una dona pobra i vella, i que està dedicada «to all the lonely people». Fos com fos tot el rerefons de la seva composició, cinquanta anys després ‘Eleanor Rigby’ continua sent per a mi una petita obra mestra que ens convida a sentir empatia envers tanta gent solitària que hi ha al nostre entorn i a qui sovint ignorem.



Imatges: Els Beatles l'any 1965 en una conferència de premsa. Portada del disc Yellow submarine / Eleanor Rigby (1966). Tomba d’Eleanor Rigby a St.Peter’s Church, Walton, Liverpool. I estàtua de Tommy Steele a Stanley Street, Liverpool.

dilluns, 1 d’agost de 2016

Cayrol - Parlem català



Joan Cayrol (1921-1981)
Parlem català

Nosaltres aqui parlem català.
Parlem català, és la nostra llengua.
Parlem català, és la nostra vida,
és el nostre ésser, és el nostre pa.


Parlem català per te dir ‘t'estimi’.
Parlem català per collir la flor,
per esgrunar els anys
d'aquest temps que passa.


Parlem català per riure i cantar.
Per dir la tristor, tenim català.
Per calmar les penes, tenim català.
Tenim català per cantar l'amor,
i per fer les festes, saltar i ballar


Alguns no voldrien aquest català.
Arreu, si podien, el farien callar.
Però per més que facin
ajuntarem les mans
i tots cantarem el ‘Sempre endavant!’


A sota el cel blau del nostre país
cantarem la pau, l'amor i l'encís.
L'amor de la terra,
l'amor dels germans.
I per més que facin, serem catalans!


(Música de Jordi Barre)

[A l'agost toquen repoosicions, Aquesta és la d'un post d'abril de 2012]

A Perpinyà 7153 catalans van aconseguir un rècord mundial amb el lipdub més multitudinari per la llengua catalana. Val la pena mirar-lo i difondre'l. 

Es va enregistrar el dissabte 31 de març 2012 i es va penjar l'endemà a YouTube. La cançó és "Parlem català", amb lletra de Joan Cayrol i música de Jordi Barre.

Feu clic aquí:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=KrNZdqpsNVU

PD: si no teniu ulleres 3D cliqueu on diu "3D" i després a "desactiva 3D"



Vet ací la notícia a l'edició digital d'El Punt Avui, de 2-4-2012:

La matinada de diumenge a dilluns el vídeo del lipdub pel català de Perpinyà ha estat penjat al Youtube i s'ha començat a escampar per internet. Ara es pretén batre el rècord del nombre de visites per visionar aquesta filmació. El vídeo és en 3D i cal ulleres especials, que es van distribuir dissabte durant l'enregistrament. Si no es tenen les ulleres, es pot desactivar la funció 3D i veure'l de manera normal.

La gravació d'aquest lipdub ha estat la mobilització més gran que s'ha vist mai a la Catalunya del Nord en defensa de la llengua del país, ja que va reunir exactament 7153 participants enregistrats, al que cal afegir una gentada d'espectadors. La cançó és "Parlem català", escrita per Joan Cayrol i Jordi Barre, amb arranjaments del DJ Raph Dumas.

Arreu de l'Estat francès: el mateix dia que a Perpinyà, als altres pobles amb llengua pròpia de l'Estat francès hi havia mobilitzacions. En la manifestació de Tolosa de Llenguadoc per l'occità hi van participar entre 25.000 i 35.000 persones, segons el setmanari occità 'La Setmana'. En el conjunt de l'Estat el nombre de manifestants va ser de desenes de milers segons la ràdio pública francesa. Els candidats a l'elecció presidencial han fet saber la seva posició. Entre els principals candidats, el conservador Nicolas Sarkozy, la candidata d'extrema dreta Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon (extrema esquerra sobiranista) s'han declarat contra qualsevol dret suplementari per les llengües i contra la ratificació de la Carta Europea de les llengües Regionals i Minoritàries. El socialista François Hollande, el centrista François Bayrou i l'ecologista Eva Joly s'hi mostren favorables.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/525018-el-lipdub-pel-catala-de-perpinya-ja-es-troba-a-internet.html

dilluns, 25 de juliol de 2016

La Fontaine - Els frares de Catalunya


Jean de La Fontaine (1621-1695)
Les frères de Catalogne (fragment)

Je vous veux conter la besogne
Des bons frères de Catalogne;
Besogne ou ces frères en Dieu
Témoignèrent en certain lieu
Une charité si fervente,
Que mainte femme en fut contente,
Et crut y gagner Paradis. […]

—Si quelque chose vous empêche
D'aller tout droit en paradis,
C'est d'épargner pour vos maris,
Un bien dont ils n'ont plus que faire,
Quand ils ont pris leur nécessaire;
Sans que jamais il vous ait plu
Nous faire part du superflu.  […]
La plus griève des offenses,
C'est d'être ingrate: Dieu l'a dit.
Pour cela Satan fut maudit.
Prenez-y garde; et de vos restes
Rendez grâce aux bontés célestes,
Nous laissant dîmer sur un bien,
Qui ne vous coûte presque rien.
C'est un droit, ô troupe fidèle,
Qui vous témoigne notre zèle;
Droit authentique et bien signé,
Que les papes nous ont donné; 
Droit enfin, et non pas aumône:
Toute femme doit en personne
S'en acquitter trois fois le mois
Vers les frères catalanois. […]
Cette dîme sera reçue
Selon notre petit pouvoir.
Quelque peine qu'il faille avoir,
Nous la prendrons en patience:
N'en faites point de conscience;
Nous sommes gens qui n'avons pas
Toutes nos aises ici-bas.
Au reste, il est bon qu'on vous dise,
Qu'entre la chair et la chemise
Il faut cacher le bien qu'on fait:
Tout ceci doit être secret,
Pour vos maris et pour tout autre.
Voici trois mots d'un bon apôtre
Qui font à notre intention:
Foi, charité, discrétion. [...]

Els frares de Catalunya (fragment)

Us vull contar la feina
d’uns bons frares de Catalunya;
feina en què aquests frares de Déu
van testimoniar en algun indret
una tan fervent caritat
que a moltes dones va agradar
i el Paradís es van creure guanyar. […]
—Si hi ha una cosa que impedís
que aneu de dret al Paradís,
és que el que estalvieu als marits:
un bé del qual ells no en fan ús
quan se n’han pres el que han pogut;
en cap moment heu recordat
de donar-nos el que us ha sobrat. […]
La més greu de les ofenses,
és l’ésser ingrat: Déu ho ha dit;
per això Satanàs fou maleït.
Tingueu-ho clar, i de les vostres restes
feu-ne present a les bondats celestes,
deixant-nos cobrar el delme sobre un bé
que no us ha de costar gairebé re.
És un dret, parròquia fidel,
que us fa palès el nostre zel;
dret autèntic i ben signat,
que els Papes ens han donat.
És un dret, no pas una almoina:
cal que totes les dones, en persona,
el pagueu tres cops cada mes
als bons pares catalans. […]
Aquest delme serà rebut
segons les nostres possibilitats.
Qualsevol pena que haguem de suportar,
l’acceptarem amb paciència.
No us en feu mala consciència;
Som gent que no tenim pas
totes les forces aquí baix.
A més, cal que us avisi,
que entre la carn i la camisa
s’han d’amagar els béns que heu fet:
Tot això ha de restar en secret,
per als vostres marits i per als altres.
Vet ací tres mots d'un bon apòstol
que resumeixen la nostra intenció:
fe, caritat i discreció. […]


A part de les seves famoses Faules, La Fontaine ens va llegar un bon nombre de contes i novel·les en vers. Aquesta divertida nouvelle sobre uns frares catalans tan espavilats com lascius, és ben interessant. En la primera edició (Colònia, 1667), els frares eren expressament «cordeliers», és a dir, franciscans; i en un vers que en la segona edició, primera a França (1669) ja deia «les frères catalanois» originalment deia «les frères de Saint François». El subterfugi de fer veure que els frares eren estrangers devia ser per esquivar una mica les ires dels franciscans francesos. La traducció, aproximativa i maldestra, és meva.


Uns frares arriben en un poble de França; convoquen les dones a l’església i els prediquen que els han de satisfer el «delme»: donar a l’Església (vaja, a ells) una part del que les dones donen a llurs marits. El sermó de fra Andreu, que reprodueixo en part, és ben eloqüent. Les dones s’ho creuen i s’afanyen a fer cua davant les estances dels frares, els quals no donen l’abast a tanta feina —fra Frappart se’n cobra deu cada dia, un altre dotze o quinze, fra Roc se n’empara una vintena— i han d’acabar donant tanda a les feligreses, que es barallen per ser les primeres. Fins i tot hi ha mestresses que, zeloses per complir llur obligació, quan creuen que ja s’han posat al corrent del deute, demanen de «pagar per endavant» a compte de futurs lliuraments matrimonials. La cosa dura ben bé sis mesos, fins que un dia, una senyora li explica al seu marit que no el pot acompanyar a casa perquè abans ha d’anar a pagar el tribut als frares. El marit, estranyat, vol saber de quin tribut es tracta. Quan la ingènua muller li ho explica, l’home, incrèdul, en parla amb altres marits, que interroguen les respectives esposes, les quals reconeixen les pietoses «obres de caritat» que han estat fent; així tota la història surt a la llum. Els marits, que encara se’n fan creus, troben un dels frares, fra Girard; el segresten i l’apallissen fins que confessa la veritat. Aleshores, els homes, enfurismats, se’n van cap al convent i hi calen foc amb tots els frares a dintre. Un final ben dramàtic per a un conte prou divertit.


Imatges: 1) Jacint Rigau (1659-1743), Retrat de La Fontaine, oli sobre tela (1690), Museu de Montserrat.

2)  Romeyn de Hooch (1645-1708), il·lustració als ‘Contes et nouvelles de M. de La Fontaine’, en una edició holandesa de 1732.

3) Gravat de Jean-Charles Bacquoy (1721-1777), sobre un dibuix de Charles Eisen (1720-1778) en una altra edició holandesa de les obres de La Fontaine, aquesta datada el 1762.

4) Jean-Honoré Fragonard (1732-1806), dibuix fet entre 1765 i 1777 en un manuscrit de La Fontaine, Musée du Petits Palais, París.

5) Cornelius van Haarlem (1562-1638), El frare i la monja (1591), Franz Hals Museum, Haarlem.  

Vegeu el text complet del conte en aquest enllaç: