Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 15 de juny de 2017

Sagarra - La balada de Josefina


Josep M. de Sagarra (1894-1961)
La balada de Josefina

Maquillatge que no perd,
carn sense ànima ni espina;
palmeres, deliri verd
que la mandra despentina.
Engomats galifardeus,
estam, cotó i mussolina;
grinyols, sospirs, mitges veus,
polpa i nacre de petxina;
fortuna que compta a ull,
pulmons sense gens d'orgull
i, dret, en el batibull
l'emperadriu Josefina.

Colònia, acrobàcia, set,
estridències en sordina;
ocells de ronc i xisclet,
disfressats de purpurina.
Borratxeres a tot gas,
ventres com sacs de farina;
badocs amb un pam de nas,
valents amb sang de gallina;
calor, misèria i excés
i, com un record només
del que no és -però és-,
l'emperadriu Josefina.

Goletes, ocre i cafè
en la blavor ultramarina;
flors que cremen com un ble;
menta, conyac, mandarina
en la seda del madràs,
i el xal i la crinolina,
que es decanten en un pas
de troballa clandestina.
I a l'hora de rom i mel,
abraçades sense anhel;
i, rígida, sota el cel,
l'emperadriu Josefina.

Guitarra, angúnia, suor,
i aquell ase que camina,
i els qui tornen del cotó
a cavall de la benzina,
obrint la boca a tot drap
amb dentadura canina
i anant seguint amb el cap
els ais d'una mandolina...
Colònia, pena i atzar,
moixiganga militar;
i, sola, de cara al mar,
l'emperadriu Josefina.

Des les glòries, els oblits;
de la historia, ni propina.
De Wagram i d'Austerlitz,
Moscova o la Beresina,
aquí ni record ni fum!
Banana, papaia, quina
i mangos amb un perfum
d'essència de trementina
Aquí el sospir apagat
la matriu sense combat
i el teu plor inutilitzat,
emperadriu Josefina.

Mulates, adeu-siau;
adeu, ciutat de llustrina;
adeu, genives d'esclau
i nervis de gelatina.
Encarat al soli teu,
on la palmera s'inclina,
el diré, criolla, adeu;
adeu, criolla divina,
tan pàl·lida i espectral,
tan rosa de sucre i sal,
tan tristesa tropical,
emperadriu Josefina.

[‘Entre l’equador i els tròpics', 1938]


«A la plaça de la Savanne, de Fort de France (Martinica), enmig de vuit enormes palmeres, hi ha un monument acadèmic i solemne, a la memòria de Josefina Tascher de la Pagérie, criolla de la Martinica, casada amb el comte de Beauharnais i, un cop vídua del guillotinat aristòcrata, casada de nou amb el general Bonaparte i, per fi, emperadriu dels francesos. Com el cos de Josefina fou repudiat i confinat a la Malmaison, per Napoleó I, el seu monument fou repudiat i confinat a la Martinica per Napoleó III.»

Amb aquesta introducció explica Sagarra el seu poema, que sempre m’ha agradat per la musicalitat i la sinestèsia de colors, olors i sabors amb què descriu el paisatge de la Martinica.


En esclatar la Guerra Civil, el cònsol italià de Barcelona va ajudar a fugir una germana de Sagarra que era monja, superiora d’un col·legi al carrer de Casp. Sagarra havia publicat El Be Negre alguns poemes satírics contra la FAI, i va decidir marxar de Barcelona i traslladar-se al Port de la Selva, amb la seva parella, Mercè Devesa. El conseller de Cultura, Ventura Gassol, el va avisar que la seva vida corria perill i el va ajudar a travessar la frontera. A Marsella es va casar amb Mercè Devesa i van emprendre un llarg viatge de noces, entre 1936 i 1938, cap a Tahití i les illes de la Societat, als mars del Sud, i després a les Antilles, al Carib. D’aquell viatge va sortir el poemari Entre l’equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava (publicat en castellà el 1942 en una versió reduïda, El camino azul; i en català el 1964, ja mort el poeta, en la versió original sencera).


En aquest vídeo hi ha el concert sencer d’Ovidi Montllor interpretant poemes de Sagarra. El concert va tenir lloc al teatre Lliure de Barcelona el maig de 1994, pocs mesos abans de la mort del cantant. La balada és al minut 73’24’’.

Imatges: Sagarra jove. 
Vital Dubray, estàtua de l’emperadriu Joséphine Beauharnais, marbre (1859) a Fort de France, Martinica, en una postal antiga. // Vista actual: l’estàtua va ser decapitada en un acte de vandalisme el 1991.
Fotografia i autògraf de Sagarra al llibre Entre l’equador i els tròpics (2ª. edició, Barcelona: Selecta 1947).
Martí Llauradó, bust de Sagarra (2011) a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Bibliografia: Antoni Maestre Brotons, “La visió de l’exòtic en La ruta blava” dins Actes del XII Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes, Universitat de París – La Sorbonne, 4-10 de setembre de 2002, vol. I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, pàg. 131 -147


dimarts, 6 de juny de 2017

Han Shan - La Muntanya Freda


Han Shan (segle VIII-IX)
La Muntanya Freda (fragments)

On és el camí de la Muntanya Freda?
No hi ha pas cap camí clar.
Fins a ple estiu, hi ha gel i hi fa molt fred,
però un sol radiant esbandeix la boira.
No hi podries pas arribar seguint-me:
el teu cor i el meu no són pas iguals.
car si el teu cor fos ben igual que el meu,
sense haver-me seguit, tu ja hi series.

             ***

Sovint m’assec tot sol, feliç, feliç.
Els pensaments s’envolen lluny, ben lluny.
Tapen el cim núvols suaus, suaus.
El vent dintre la vall xiula que xiula.
El mico a dalt dels arbres salta i salta.
L’ocell enmig del bosc canta que canta.
El temps em fa tornar el cabell gris, gris.
L’hivern és sempre aquí, l’hivern trist, trist.

            ***

Llunyà, llunyà, el camí de la Muntanya Freda.
Fred, fred, el glaç del gèlid espadat.
Refila que refila, l’ocellada.
Sol, sol amb mi, no s’albira altra gent.
Xiula que xiula, el vent bufa a la cara.
Gentil, gentil, la neu se’m posa al cap.
Un dia, un dia sense veure el sol.
Un any, un any sense cap primavera.

            ***

Vaig pujar a la Muntanya i es va acabar el patir.
Ja no m’omplen el cap els pensaments inútils.
Més lliure que les roques en què escric els meus versos,
em lliuro al meu Destí com vaixell sense amarres.

            ***

Tinc un cos, jo? O bé no en tinc?
I qui soc jo? O qui no soc?
Meditant tals preguntes, m’assec
repenjat a la roca, mentre els anys van passant.
I l’herba verda creix entre els meus peus
i la rogenca pols em va cobrint la testa.
Llavors ve gent del món i es pensen que soc mort,
i em porten ofrenes de fruita i de vi.


Versió meva lliure, partint de versions a l’anglès. Han Shan, “el Mestre de la Muntanya Freda”, va ser un poeta xinès que va viure entre els segles VIII-IX, sota la Dinastia Tang,  a les muntanyes Tiantai, província de Zhejiang. Allà es va dedicar a la meditació “xan” (origen del zen), tècnica budista que buscava una via intuïtiva i directa de comunió amb la Natura fins assolir un nivell mental previ al despertar espiritual o complet (el nirvana). Tot i això, el poeta deia que el “xan” no es trobava en els seus poemes, sinó que radicava en la seva ment.  Han Shan va deixar més de 300 poemes, recopilats pels seus deixebles, però es creu que alguns són afegits posteriors.


Amb els seus amics i contemporanis Fenggan i Shi De (monjos del temple de Guoqing, també al Tiantai) van influir en la religiositat japonesa i la vida i l’obra de tots tres va esdevenir un tema clàssics de la poesia i la pintura d’aquell país. Vegem-los tots tres en aquest tríptic pintat en un rotlle de seda japonès del període Edo, segle XVIII, obra de Ueno Jakugen. Fenggan és a l’esquerra; Han Shan és el del mig, amb un tigre; Shi De (Jittoku en japonès) solia ser representat amb una escombra.



Altres imatges: vista de les muntanyes Tiantai. 
Temple del monestir de Guoqing. 
Representació de Shi De (amb l’escombra) i de Han Shan, obra del pintor xinès Yen Hui (1280-1348); el detall de la cara del poeta encapçala el post (tot de Wikimedia Commons).

dissabte, 27 de maig de 2017

Carner - Els raïms immortals


Josep Carner (1884-1970)
Els fruits saborosos

[XVIII] Els raïms immortals [versió de 1957]

                        I

El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.

                        II

—Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.

                        III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

                        IV

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.

                        V

¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.


[XVIII] Els raïms immortals [versió de 1928]

                        I

El poeta en el cim es sent cantar;
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes, per a no tornar.

                        II

O Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant!
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara riu, desavesat del plant,
el meu esguard, com un infant tot nu;
i encara tinc, com el raïm madur,
l’or generós sota la pell tivant.

                        III

Aquest raïm, o Cronos, t'ha plagut:
els grans daurats les teves mans n'arrenquen.
Que és trist el so apagat de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectud!
No vull el lent i desvagat destí
de dâ al no-re mon oci inconegut;
més val d’ésser petjat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

                        IV

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i com temem sa veu de sobirana
l'ànima taciturna defugim.
Però el vell nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i transparència
es fa en el més pregon de nostra essència
dels moments de delícies que oprimim.

                        V

Malinconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.


[XVIII] Els raïms immortals [versió de 1906]

                        I

El poeta en el cim se sent cantar;
i la vinya daurada que’l sol banya
graciosament somriu en la montanya
i en serena pendent davalla al mar.
El mar és silenciós, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
hi passen lentament, per no tornar.

                        II

Oh Kronos, deu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada erranta!
la meva jovenesa palpitanta
tu l'arrossegues per la cabellera.
I encara faig una claror radianta,
riu mon esguard com un infant tot nú;
i encare tinc, com el raím madû,
l’or bellugós sota una pell tivanta.

                        III

Aqueix raïm, oh Cronos, t'ha plascut:
els grans daurats les teves mans n'arrenquen;
qu’es trist el sò apagat de quan se trenquen
en tos queixals movents de senectut!
Jo més qu’el suau i concirós destí
d’anar finant com un gemec perdut,
al cup vull ser xafat i escorregut,
i que la Mort se converteixi en ví!

                        IV

Ens entreguem, quan banalment fruím,
a una esplendor efímera i llunyana;
i com temèm sa veu de sobirana,
l'ànima taciturna defugím.
Mes de la poesía el ví sublim,
qui brilla amb l’or de divinal potencia,
se fà en lo més pregon de nostra essencia
dels moments de delícies qu’oprimim.

                        V

Sols al Dolor l’eternitat fou dada,
éll fà els braços potents i els ulls brillants,—
treni garlandes amb els pámpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada!
Que jo en senyal augusta de victoria
guaitaré en mes corones esclatants
pàmpols vermells com els ponents llunyans
i cargolats en un flameig de gloria!—


Vaig deixar escapar el 2016 sense commemorar el 110 aniversari de la primera edició d’Els fruits saborosos, i ara assajo d’esmenar la mancança.

Es tracta d’un llibre que va marcar una fita en la història de la literatura catalana, ja que es considera el punt de partença oficial del Noucentisme, nou corrent —estètic, literari, pictòric, arquitectònic, musical, cívic i polític— que s’oposava al Modernisme. No m’escau d’entrar aquí en complexes comparacions, ja que és un fet molt estudiat a tots els manuals. Només he de dir que, amb la perspectiva dels anys, avui que tant el Modernisme com el Noucentisme ens semblen estètiques i filosofies molt allunyades dels corrents que avui imperen, jo els continuo trobant tots dos molt vàlids; i sempre que siguem capaços de contextualitzar-los i valorar-ne amb equitat els pros i els contres, cal reconèixer que, per acció o per reacció, tots dos han condicionat també els nous moviments culturals que els han succeït. 


Josep Carner, com és sabut, va treballar molt la revisió dels seus poemes, que va escriure i reescriure fins a deixar-ne un corpus que ell considerà definitiu: el volum Poesia de 1957, del qual va excloure molts poemes de joventut, i altres els va retocar superficialment o bé en profunditat. Sortosament, el 2016 s’ha començat a editar la seva obra completa en edició crítica —Edicions 62, a cura de Jaume Coll— i això ens permetrà recuperar les versions originals dels seus poemes, que també tenen interès. 




La revisió que el "Príncep dels poetes" va fer de la seva obra publicada va arribar fins al punt que va separar els poemes dels volums en què havien aparegut, i en Poesia els destria i reordena sota epígrafs diferents. Però amb Els fruits saborosos no ho fa així. Carner els col·loca al principi de tot el volum, amb els mateixos divuit poemes i en el mateix ordre que en la primera edició de 1906. Val a dir que la redacció original ja va ser modificada —en part, per adaptar-la a la normativa fabriana— en la segona edició, de 1928; i que en la de 1957 en torna a refer alguns versos fins deixar-la tal com la coneixem avui. Però m’ha semblat interessant de reproduir aquí les tres versions d’un mateix poema, perquè les puguem comparar. Les transcric d’acord amb les edicions de febrer de 1906 (obrador de J[oaquim]Horta, que tinc en facsímil, reeditada per La Rosa als llavis, s.d.); la de 1928 (LM, Joan Sallent impressor, Sabadell); i la de 1957, que tinc en l’edició original de Selecta i en l’edició crítica de Jaume Coll (Alibri, 2007).

He escollit el darrer poema, per dues raons: a) és l’únic escrit en decasíl·labs (la resta de poemes ho són en alexandrins, llevat del VI, que és en hexasíl·labs, i del XII, que tot i ser en alexandrins, té dos versos decasíl·labs. b) Perquè la resta de poemes els protagonitzen sempre dones —nenes, joves, adultes o velles—, que viuen en entorns naturals, classicitzants, pacífics i harmònics, i entomen la vida, la creixença, la saó i la mort amb senzilla acceptació natural; mentre que en el darrer —que conceptualment podria ser el primer—, a partir de la segona estrofa es dona veu a un personatge masculí, el Poeta —per mitjà del qual s’expressa sens dubte l’autor—, que ens forneix el seu punt de vista sobre la vida i l’obra literària.  Aquest punt de vista es pot resumir en la identificació “poeta = raïm” i en la invocació a Cronos, déu del temps, que s’emporta la jovenesa del poeta per la cabellera. El poeta, però, conserva la il·lusió de quan era nen;  evoca la seva infantesa com a un paradís idíl·lic (“que ens amaga el dol”); i ha d’acceptar, per força, la inevitable senectut i la mort, però se’n consola pensant que (com el raïm, que, espremut, es converteix en vi) deixarà, amb la seva poesia, un llegat que el transcendirà. Un llegat que serà un reflex de la seva vitalitat (“un poc de sol de mos amors llunyans”) i que vol que arribi a la posteritat (“per a no nats humans”), encara que de moment, com el bon vi, hagi de passar molt temps amagar en un celler fosc voltat de teranyines.



Esther Centelles, en el magnífic pròleg a la seva edició, troba en aquest poema el motiu que empeny Carner a escriure el conjunt del llibre: el  poeta —22 anys quan el va publicar el llibre, uns vint quan el devia començar!— reflexiona sobre el pas del temps i la seva voluntat de deixar una obra sòlida als lectors del present i del futur. I escriu divuit poemes en els quals es descriuen les diverses edats de la vida amb el seu missatge d’harmonia, placidesa i acceptació de l’ocàs indefugible. Una obra mestra de fa més de 110 anys, i que recomano vivament de llegir i rellegir.

Entre la nombrosa bibliografia que aquest llibret ha generat, he fet servir l’edició crítica d’Esther Centelles (Edicions 62, “L’Alzina”, 1984); l’article de Carles Riba Els fruits saborosos, per Josep Carner”, dins “Obres Completes II – Assaigs crítics” (Edicions 62, Barcelona 1967); i l’article de Marcel Ortín “Sobre el progrés poètic de Josep Carner: anàlisi d’algunes variants d’Els fruits saborosos” (“Reduccions. revista de poesia”, 29-30, Manresa 1986).




Imatges (baixades d’internet): Josep Carner en diferents etapes de la seva vida, i portades de les edicions d’Els fruits saborosos i de l’obra poètica carneriana. // Monument a Josep Carner, obra de Francesc Carulla (2001), als jardins de la Universitat Catòlica de Brussel·les. 



divendres, 19 de maig de 2017

Dant - Inferno, XXI


Dante Alighieri (1265-1321)
Inferno, XXI (fragment)

 Ei chinavan li raffi e «Vuo' che 'l tocchi»,
       diceva l'un con l'altro, «in sul groppone?».
       E rispondien: «Sì, fa che gliel'accocchi!».
Ma quel demonio che tenea sermone
       col duca mio, si volse tutto presto,
       e disse: «Posa, posa, Scarmiglione!»  [...]
«Tra'ti avante, Alichino, e Calcabrina»,
       cominciò elli a dire, «e tu, Cagnazzo;
       e Barbariccia guidi la decina.
Libicocco vegn'oltre e Draghignazzo,
       Ciriatto sannuto e Graffiacane
       e Farfarello e Rubicante pazzo.
Cercate 'ntorno le boglienti pane;
       costor sian salvi infino a l'altro scheggio
       che tutto intero va sovra le tane».
«Omè, maestro, che è quel ch'i' veggio?»,
       diss'io, «deh, sanza scorta andianci soli,
       se tu sa' ir; ch'i' per me non la cheggio.
Se tu se' sì accorto come suoli,
       non vedi tu ch'e' digrignan li denti,
       e con le ciglia ne minaccian duoli?».
Ed elli a me: «Non vo' che tu paventi;
       lasciali digrignar pur a lor senno,
       ch'e' fanno ciò per li lessi dolenti».
Per l'argine sinistro volta dienno;
       ma prima avea ciascun la lingua stretta
       coi denti, verso lor duca, per cenno;
ed elli avea del cul fatto trombetta.


Infern, XXI (fragment)

Abaixaven els ganxos, i un li deia
       a l’altre: «Vols que li pegue en la gropa?»
       I responien: «Sí, clava’l allí.»
Però el diable que estava parlant
       amb el meu guia, es va girar veloç
       i digué: «Deixa, deixa, Estarrufat!»  [...]
«Endavant, Xafagebre, Alacaigut»,
       començà a dir, «i tu també, Grangós;
       que barbarínxol sigui el cap dels deu.
Que vinguin Dragonàs, Llebexaloc,
       Baconet dels unglots i Rascagossos,
       i Focfollet i cararoja el boig.
Aneu mirant per la pega bullent;
       aquests tenen salconduit fins a l’altra
       roca sencera que cobreix les fosses.»
«Ai, ai, mestre, què és això que veig?»,
       vaig dir; «millor anar sols, sense escorta,
       si és que tu hi saps anar; per mi no en vull.
Si tu estàs tan alerta com fins ara,
       no veus com ells escarritxen les dents
       i quins mals amenacen amb les celles?»
I ell a mi: «No vull que ara t’espantes;
       deixa que ells escarritxen al seu gust,
       que això ho fan per als desgraciats que bullen.»
Giraren a l’esquerra pel ribàs,
       però abans van traure la llengua, estreta
       entre les dents, saludant el seu cap.
I ell amb el cul havia fet trompeta.

[Versió de Joan Francesc Mira, 2009]


Infern, XXI (fragment)

I ells, preparant ganxons i forques ertes,
       deien: «Vols que els hi enfonsi en el carpó?»
       I altres deien: «A veure si l’encertes!»
Però el diable que amb el meu senyor
       parlat havia, crida amb veu irada:
       «Prou! No et belluguis, Escatinyador!» […]
«Avanceu, Alajup i Petjagebre»,
       comença a dir, «i vés-hi tu, Gossàs;
       Barba-rullat que us guiï en la tenebra;
i aneu-hi, Libanès i Dragonàs,
       i Porc-d’ullals, i Burxacans, amb dretes
       orelles, i el Follet, i el Roig-de-nas.
Volteu entorn de les bullents pastetes,
       i deixeu aquests dos sens neguiteig,
       en l’arc proper, sobre les negres pletes!»
I jo dic: «Mestre meu, què és el que veig?
       Si saps la ruta, anem-hi sense guia,
       que no m’agrada aquest barri-barreig.
Si estàs en tot, com el teu seny solia,
       no veus tu com van reganyant les dents
       i com ens guaiten amb dolenteria?»
I ell que em contesta: « No t’espantis gens,
       i deixa’ls reganyar, que això els esbrava
       contra els colgats en els peguers bullents.»
I a mà esquerra la tropa caminava,
       i varen fer un llengot, com un insult,
       o com senyal de marxa a qui els menava;
i ell tocà la trompeta amb el seu cul.

[Versió de Josep M. de Sagarra, 1950]


Infern, XXI (fragment)

Baxant los crochs: «Vols tu que·l toch», deïa
       l’un ab l’autre, «de sobre del cropó?»
       Responien: «Coga-li com que sia.»
Mas lo dimoni qu·avia sermó
       ab lo mestre, se regirà tot prest
       e dix: «Possa, possa, Escarmilló!» […]
«Alixino va anant, e Calcabrina»,
       començà ell a dir, «e tu, Canyaço;
       e Barbarícia cuy la decina.
Libichoco, va avant, e Draguinyaço,
       Ciriato samuto e Graficanes
       e Farfferello e Robicante patço.
Cercats entorn de les bullentes pannes;
       aquests salvats fins aquell altre esqueg
       qui tot enter va de sobre les tanes.»
«Hay las, mestre, què és ço que jo veig?»,
       dix eu. «Anem sens lur guia, tots sols,
       si·l camí sabs; car per mi no la enveig.
Si est axí apercebut com sols,
       ¿no veus tu com nos reganyen les dents
       e ab les ceylles nos menassen greus dols?»
Ez ell a mi: «No vull que t’espavents;
       lexa-los pur reganyar a lur plaer,
       car açò fan per ells mateixs, dolents.»
Volta donaren pel marge esquerrer;
       mas primer hag cascú la lengua streta
       ab les dents, ver lur duch, per signe ver;
e havien del cul fet trompeta.

[Versió d’Andreu Febrer, 1429]


Dant ens porta al la cinquena fossa del cercle vuitè de l’infern, on són castigats els estafadors, els tramposos i els magistrats venals, condemnats a patir eternament submergits en un llac de pega bullent, bruta, negra i pudent com quitrà. Uns diables de noms estrambòtics els punxen amb forquetes i arpons. De primer ha aparegut un dimoni anomenat Malebranche i després, un altre de nom Malacoda (que, respectivament tradueixen Mira per Malabranca i Malacua; Sagarra per Malesgrapes i Malacua; i Febrer per Malabranca i Malacoha); finalment, són esmentats tots els que figuren en aquest fragment, als quals el dimoni gros els encarrega que guiïn Dant i Virgili per un camí segur, a fi d’evitar que caiguin a la bassa ominosa.

Dant posa a aquests dimonis uns noms estrafolaris, per fer riure, però que sens dubte els seus contemporanis podien més o menys identificar amb personatges reals de Florència; els traductors moderns al català han preferit prioritzar el vessant humorístic i popular, ja que les connotacions que hi pogués haver fa set segles avui no ens dirien gaire res. La versió de Febrer, meritòria per haver-la fet a principis del segle XV, per primer cop en vers rimat, peca de l’excessiva submissió als italianismes, amb mots inventats si cal per mantenir la rima; i això es veu també en els noms dels diables, pràcticament calcats de l’original. També en algun cas sembla no haver entès el mot original, com fóra el cas de «sannuto» (‘proveït d’ullals’), que adapta en un inexistent «sanuto», creient potser que era el nom d’un altre banyeta. Sí que, en canvi, havia d’entendre el comú «pazzo» (‘boig’); però  no devia trobar cap sinònim que li rimés amb «Cagnaço» i «Draguinyaço», i per això s’inventa aquest curiós «patço» i avall, que fa baixada!

És curiós que en aquest cant el poeta no posi, en canvi, el nom de cap dels damnats. Excepte un cas, en un vers anterior al fragment que he escollit, en què esmenta un conegut comerciant i polític, Bonturo Dati, de Lucca, encara viu en aquell moment—per això no és encara a l’infern—, del qual els dimonis diuen que «del no, per li denar, vi si fa ita» (‘del no, pels diners, ens en fa un sí’), cosa que ens recorda aquell vers de l’Elogi dels diners del Libre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda: «a qui diu “no” fan dir-li “hoc”».

Més endavant, al cant XXII, encara a la mateixa bassa de quitrà ardent, troben l’ànima d’un navarrès anònim, que afirma haver estat al servei del rei Teobald II de Navarra, del segle XIII (comentaristes medievals atribueixen a aquest personatge sense nom el de Ciampolo, és a dir, Joan Pau; i fins i tot algú el va voler assimilar al poeta Rutebeuf). Fos qui fos, Dant li demana si hi ha altres italians en aquell antre, i el navarrès n’esmenta dos, tots dos de Sardenya: el frare Gomita, de Gallura, jutge que per diners alliberava els presos que ell mateix havia condemnat abans; i Michele Zanche, de Logodoro, un polític corrupte del segle XIII. Com diria el gran Joaquim Miret i Sans: “sempre han tingut bec les oques”.

L’edició de Febrer que cito és a cura d’Anna Maria Gallina (Fundació Bernat Metge, 1975). He unificat arbitràriament la distribució tipogràfica dels tercets, sagnant els versos segons i tercers; Mira alinea tots els versos a l’esquerra; Gallina sagna el primer vers de cada tercet; i Sagarra separa els tercets amb una interlínia. També he unificat les cometes angulars (Gallina les posa altes) i en algun cas he tocat algun signe de puntuació a dintre o a fora de les cometes.


Imatges:
Enrico Pazzi: ‘Monument a Dant’ (fragment; marbre, 1885). Exterior de la Basilica della Santa Croce, Florència.
Giovanni de Paolo (segle XV): il·lustració del cant XXI de l’Infern.
Andrea di Bonaiuto (segle XIV): Diables. Fresc del Cappellone degli Spagnuoli, a Santa Maria Novella, Florència.
Eugène Delacroix: ‘Dant i Virgili a la barca de Caront’, oli sobre tela (1822), Musée du Louvre, París.
Domenico Petterlini (atribuït): ‘Dant a l’exili’, oli sobre tela (1869). Galleria d’Arte Moderna, Florència.
Fragment del timpà del Judici Final a Santa Fe de Conques (Avairon). Segle XII.

Vegeu altres posts sobre Dant en aquest blog: