Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 26 de setembre de 2016

Bragança - Setembro














Jerónimo Bragança (1921-2003)
Setembro

Setembro desfolhou-se
numa agonia lenta,
com seu fato de troncos,
entre os dedos do vento.

Tons vermelhos dispersos
na calma dos poentes,
eram lábios perdidos
que sugeriam beijo.

Eu esperava Setembro
para voltar a ver-te,
para voltar a dar-te
os sonhos que eram nossos.

Vestida de esperança
e na alma enamorada,
eu esperava Setembro
para voltar a ver-te.

Setembro chegou,
vestindo flores silvestres
com as frutas maduras
nos braços nus agrestes.

Por todos os caminhos
te procurei sem ver-te;
os meus passos errantes
na terra perfumada.

Eu esperava Setembro
para voltar a ver-te,
mas tanto procurei
que dei por mim sozinha.

Setembro desfolhou-se
no silêncio das tardes.
Entre os dedos do vento,
o meu amor desfeito.

Setembre s’esfullava / en agonia lenta, / amb un vestit de troncs / enmig dels dits del vent. / Tons de vermell dispersos / en els ponents en calma, / eren llavis perduts / que suggerien besos. / Jo esperava el setembre / per poder-te reveure, / per poder retornar-te / els somnis que eren nostres. / Vestida d’esperança / i enamorada l’ànima, / jo esperava setembre / per poder-te reveure. / Setembre va arribar / vestint de flors silvestres / i de fruites madures / els nostres braços nus. / Seguint tots els camins / t’he buscat sense veure’t; / els meus passos errants / en la terra olorosa. / Jo esperava setembre / per poder-te reveure, /  però tant vaig buscar / que em vaig trobar ben sola. / Setembre es desfullà / en un silent capvespre. / Enmig dels dits del vent, / el meu amor desfent-se.  [Versió lliure meva]

Versió que cantava José Guardiola:

Septiembre se muere, / se muere dulcemente, / con sus raíces secas, / con sus racimos verdes. // Un amargo silencio / se quiebra en su vertiente, / y en su luz amarilla / mis sueños palidecen. // Yo esperaba septiembre / para volver a verte, / con un mundo infinito / de sueños en mi mente. // Te esperaba tranquilo, / dormido en mi presente, / con el alma sencilla / y el corazón alegre. // Septiembre llegó / con sus manzanas fuertes, / con sus uvas maduras, / con sus flores silvestres. // Por todos los caminos / te buscaba sin verte, / mis pasos se perdían / en la tierra caliente. // Yo esperaba septiembre / para volver a verte, / y me quedé de nuevo / dormido en mi presente. // Septiembre se muere / sin frutos ni simientes. / En las alas del viento / las amapolas duermen.


Aquesta cançó va obtenir el segon premi en el Festival de la Canción del Mediterráneo en la seva vuitena edició, el 1966. La va interpretar Madalena Iglésias, cantant portuguesa nascuda el 1939, que hi representava Portugal i Espanya alhora; els guanyadors d’aquell any van ser el Dúo Dinámico i Bruno Lomas, amb ‘Como ayer’. José Guardiola va enregistrar ‘Septiembre’ aquell mateix any 1966. La lletra és del poeta de Jerónimo Bragança i la música és de Jorge Domingo. La versió castellana no sé de qui és. Les fotografies són de Madalena Iglésias: de Jerónimo Bragança només n'he sabut trobar un parell de molt baixa qualitat.


dilluns, 19 de setembre de 2016

Pere Quart - El més petit de tots


Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
El més petit de tots

Si n’eren tres germans,
tots van a la caserna.
Tots tres criden a cor:
—Volem guanyar la guerra!
Ram, ram pataplam,
volem guanyar la guerra.—

El gran porta fusell,
l’altre, tambor i trompeta,
i el més petit de tots
empunya una bandera.
Ram, ram pataplam,
empunya una bandera.

La mare fa el cor fort
i els fills abraça i besa.
Quan veu el més petit,
somriu i llagrimeja.
Ram, ram pataplam,
somriu i llagrimeja.

Arriba el capità
i diu amb veu severa:
—Aquest no pot venir,
que encara és massa tendre.
Ram, ram pataplam,
que encara és massa tendre.—

—És per aquest infant
i tots els de la terra,
que els homes lluitarem
fins a morir o vèncer.
Ram, ram pataplam,
fins a morir o vèncer.—

La tropa ja se’n va,
la mare i el fill resten.
El més petit de tots
enlaira la bandera.
Ram, ram pataplam,
enlaira la bandera.


L'any 1937 el Comissariat de Propaganda va adoptar com a icona de la seva activitat la figura creada per l'escultor barceloní Miquel Paredes i Fonollà (1901-1980): un nen milicià amb una bandera catalana, que convida la gent a  lluitar contra els facciosos. La imatge  representava l'esperit de combat i resistència del poble català en defensa de les seves llibertats.

Al nen milicià li van posar per nom "El més petit de tots", inspirat en el protagonista de la cançó popular "Els tres tambors". El poeta sabadellenc Pere Quart (Joan Oliver i Sallarès, 1899-1986) va escriure la lletra d’una cançó, que va ser cantada amb la tonada de la cançó popular pel tenor barceloní Emili Vendrell i Ibars (1892-1962). Al seu torn, l’escriptora i dibuixant barcelonina Lola Anglada i Sarriera (1893-1984) va escriure un conte inspirat en aquella figura, il·lustrat amb un dibuix seu que ha esdevingut també emblemàtic.


De la figureta de l’escultor Paredes amb la bandera catalana se'n van vendre unes 60.000 còpies, que van servir per recaptar fons per ajudar els soldats del front. Moltes cases en tenien, però en acabar la guerra moltes van ser destruïdes per por de les represàlies dels vencedors.

Imatges: l’estatueta de Miquel Paredes i el dibuix i portada del conte de Lola Anglada


dilluns, 12 de setembre de 2016

Ribera-Rosell - Endavant les atxes!


Francesc Ribera i David Rosell (Brams)
Endavant les atxes

Tots els llocs que hem trepitjat sentint la terra
amb el nostre peu descalç.
Cada poble i ciutat que ens han convidat
a estimar-los i ser-ne part.

Tots els que ens han precedit
sembrant la idea que mai podrien collir.
Els anònims i els que mai podrem ja oblidar,
i els recent incorporats.

Dempeus i amunt,
que tot ara es concentra en un sol punt.
No se'ns esmuny,
el somni duem ben clos a dins del puny.

Arriba el gran moment
d'empènyer els engranatges,
ser fortes i valents
i endavant les atxes.

Desperten tots els cors,
moren els vassallatges,
som valentes i forts
i endavant les atxes.

Tots els moments que hem viscut
els que ens han fet com som
i els que hem compartit junts.

Els que hem brindat pel món,
els que ens han dut al lloc
on començar a caminar.

Dempeus i amunt,
que tot ara es concentra en un sol punt.
No se'ns esmuny,
el somni duem ben clos a dins del puny.

Arriba el gran moment
d'empènyer els engranatges,
ser fortes i valents
i endavant les atxes.

Desperten tots els cors,
moren els vassallatges,
som valentes i forts
i endavant les atxes.

Que arriba el gran moment
d'empènyer els engranatges,
ser fortes i valents
i endavant les atxes.

Desperten tots els cors
moren els vassallatges,
som valentes i forts
i endavant les atxes.

La cançó oficial de la Diada 2016. La interpreten els autors, Francesc Ribera i David Rosell, membres de Brams, amb Natxo Tarrés (Gossos), Els Catarres, Joan Reig (Els Pets), Meritxell Gené, Josep Bordes (Pepet i Marieta), Albert García (Itaca Band), Guillem Solé (Buhos), Aitor Cugat (Xeic!), Joan Rovira, Pastorets Rock i Crossing. El vídeo ha estat dirigit per Xavi Gómez.

Per evitar ridículs com el del tertulià que confonia “atxes” amb “destrals”, vet ací la definició del mot i de l’expressió. “Atxa”: Ciri gran i gruixut de forma prismàtica i de quatre blens. “Endavant les atxes”: Expressió per a indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats. (DIEC2)

  

Antoni Bassas: «Senyor Rajoy, tractarà tota aquesta gent com a delinqüents?»


Imatges de la Diada 2016 (de la premsa). A Barcelona:





A Tarragona:



A Lleida:




A Salt:



A Berga:






El batec a Berga:


dilluns, 22 d’agost de 2016

Joan Baez - Balada de Sacco i Vanzetti



Joan Baez (1941)
Here’s to you (1971)

Here's to you, Nicola and Bart,
rest forever here in our hearts.
The last and final moment is yours:
that agony is your triumph.


Maintenant, Nicola et Bart,
vous dormez au fond de nos cœurs.
Vous étiez tous seuls dans la mort,
mais par elle vous vaincrez !

Was auch kommt, Nicola und Bart,
Ihr habt euch in uns aufbewahrt!
Euren Tod, den sterben wir mit
und wir siegen Schritt für Schritt.

Sempre més, Nicola i Bart,
restareu dintre els nostres cors.
Éreu sols davant de la mort,
però aquest és el vostre triomf.




Aquest dimarts, 23 d'agost, es compliran 89 anys de l'execució de Sacco i Vanzetti. Per això reposo aquest post del 16 de juliol de 2011, en què commemorava els quaranta anys de l’estrena, el 1971, del film de Guiliano Montaldo Sacco e Vanzetti, amb música d’Ennio Morricone. Aquesta breu cançó, amb lletra de Joan Baez i música d’Ennio Morricone, formava part de la banda sonora de la pel·lícula, i els moviments en defensa dels drets humans la van convertir en un dels seus himnes més populars. La poso en les versions a l'anglès, francès i alemany, i en una adaptació lliure meva al català.


Nicola Sacco (Torremaggiore, Puglia, 1891-1927) i Bartolomeo Vanzetti (Villafalletto, Piemont, 1888-1927) eren dos immigrants italians a Boston, d’ideologia anarquista. Sacco treballava a la fàbrica de sabates Slater-Morrill Shoes Company de Pearl Street, a Braintree, Massachussetts, i Vanzetti era un peixater ambulant a la mateixa ciutat. Tots dos eren membres o simpatitzants d’un sindicat anarquista dirigit per Luigi Galliani, de qui la policia sospitava que promovia atemptats terroristes.

El 15 d’abril de 1920 hi va haver un robatori a mà armada a la fàbrica de sabates. El caixer de l’empresa, Frederic Parmenter, i un guàrdia de seguretat, Alessandro Berardelli, van ser assassinats. La policia va relacionar aquest robatori amb un altre que s’havia produït la nit de Nadal de l’any anterior a Bridgewater, Massachussets, i en va fer responsable l’organització anarquista, adduint que robaven per finançar la construcció de bombes per cometre atemptats. Com que Sacco treballava a la fàbrica i era membre del sindicat, va ser detingut per sospitós; també Vanzetti, per la seva activitat propagandística entre els obrers de Boston. A tos dos els van trobar molta propaganda anarquista i, segons es va dir, una pistola a cada un. El judici va ser molt irregular: el mateix jutge els va titllar de “bastards anarquistes”. Malgrat no haver-hi cap prova objectiva de la seva culpabilitat, Sacco i Vanzetti van ser condemnats a mort. Després de sis anys d’infructuoses apel·lacions, van ser executats a la cadira elèctrica el 23 d’agost de 1927. Justament aquell mateix dia va ser executat per un altre crim el portuguès Celestino Madeiros, que s’havia declarat culpable del robatori i dels assassinats de Braintree, declaració que no va ser tinguda en compte pel governador que va autoritzar l’execució de Sacco i de Vanzetti. 44 anys més tard, el 1971 (el mateix any del film de Montaldo), un altre governador de Massachussetts, el demòcrata Michael Dukakis, va fer revisar el judici i Sacco i Vanzetti van ser exonerats.




Tanmateix, a part de l’himne, a la pel·lícula hi havia també la Balada de Sacco i Vanzetti, igualment de Joan Baez i Ennio Morricone, que crec que val la pena recordar pel seu contingut.


Joan Baez
Ballad of Sacco and Vanzetti – part T

Father, yes, I am a prisoner.
Fear not to relay my crime.
The crime is loving the forsaken;
only silence is shame.

And now I'll tell you what's against us,
an art that's lived for centuries;
go through the years and you will find 
what's blackened all of history.

Against us is the law 
with its immensity of strength and power,
against us is the law! 
Police know how to make a man 
a guilty or an innocent;
against us is the power of police! 
The shameless lies that men have told 
will ever more be paid in gold; 
against us is the power of the gold! 
Against us is racial hatred 
and the simple fact that we are poor.

My father dear, I am a prisoner.
Don't be ashamed to tell my crime:
the crime of love and brotherhood.
And only silence is shame.
With me I have my love, my innocence, 
the workers, and the poor.
For all of this I'm safe and strong 
and hope is mine.
Rebellion, revolution don't need dollars; 
they need this instead: 
imagination, suffering, light and love 
and care for every human being.
You never steal, you never kill,
you are a part of hope and life.
The revolution goes from man to man 
and heart to heart.
And I sense when I look at the stars 
that we are children of life.
Death is small.



Balada de Sacco i Vanzetti – part T

Sí, pare, sóc un pres.
No tingui por de dir el meu crim.
El crim és estimar els desemparats,
tan sols fa vergonya el silenci.

Li diré què tenim en contra nostra:
és un art que ja dura de fa segles.
Mireu enllà del temps i hi trobareu
allò que ha enterbolit tota la història.
En contra de nosaltres hi ha la llei,
amb el seu immens poder;
en contra de nosaltres hi ha la llei.
La policia sap com fer
que un home sigui culpable o innocent.
en contra de nosaltres hi ha la policia!
Les mentides que ells han dit,
les hi paguen amb bon or.
Contra nosaltres hi ha el poder de l’or!
Contra nosaltres hi ha l’odi racial,
i el simple fet que som gent pobra.

Benvolgut pare, sóc un pres.
No li faci vergonya d’explicar el meu crim.
El crim de l’amor i la fraternitat
Tan sols fa vergonya el silenci.

Jo tinc amb mi l’amor, tinc la innocència,
tinc els treballadors i tinc els pobres.
Per tot això em sento segur i fort,
i mantinc l’esperança.
La revolució no necessita dòlars;
en canvi, necessita això:
imaginació, sofriment, llum i amor
i solidaritat amb el gènere humà.
No robeu mai, mai no mateu,
sou part de l’esperança i de la vida.
La revolució passa d’home a home
i de cor a cor.
I jo, en mirar els estels, puc adonar-me
que som fills de la vida. 
La mort és poca cosa.

[Versió de R. C.]

Scott Walker va popularitzar una versió reduïda d’aquesta balada, on incorpora un fragment de les Benaurances i un fragment (entre cometes) del poema The new Colossus, d’Emma Lazarus, de 1883, gravat a l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Joan Baez, en algunes interpretacions de la seva balada, hi va afegir també l’estrofa de les Benaurances.

Scott Walker
Father, yes, I am a prisoner

Father — yes, I am a prisoner.
Fear not to relate my crime.
The crime is loving the forsaken;
only silence is shame.

Blessed are the persecuted,
and blessed are the pure in heart;
blessed are the merciful,
blessed are the ones who mourn.

«Give to me your tired and your poor,
your huddled masses, yearning to be free,
the wretched refuge of your teeming shore
send these, the homeless»
— send this task to me.

And now I'll tell you
what's against us
and aught that's lived for centuries:
go through the years
and you will find
what's blackened all
of the history.

Father, yes I am a prisoner.
Only silence is shame.





http://www.youtube.com/watch?v=3qDMl8Y1jAs    Joan Baez

Sí, pare, sóc un pres

Sí, pare, sóc un pres.
No tingui por de dir el meu crim.
El crim és estimar els desemparats;
tan sols fa vergonya el silenci.

Benaurats els perseguits,
i benaurats els purs de cor;
benaurats els misericordiosos,
benaurats els que ploren.

«Doneu-me als cansats i als pobres,
als que s’amunteguen anhelant la llibertat,
el miserable rebuig de les vostres costes atapeïdes,
doneu-me a aquests, els que no tenen llar.»
Deixeu-me aquesta tasca a mi.

Jo li diré què hi ha contra nosaltres:
és una cosa que ha viscut durant segles.
Mireu enllà del temps i hi trobareu
allò que ha enterbolit tota la història.

Sí, pare, sóc un pres.
Tan sols el silenci és vergonya.

[Versió de R. C.]

Anys abans, entre 1946 i 1947, el popular cantautor folk Woody Guthrie va compondre la lletra i la música d’onze Balades de Sacco i Vanzetti. Insatisfet del resultat, va deixar la sèrie inacabada. Una de les balades més conegudes és la número 7, Dos homes bons.  

Woody Guthrie (1912-1967)
Two Good Men


Two good men a long time gone,
Two good men a long time gone
Sacco, Vanzetti a long time gone,
Left me here to sing this song.


Say, there, did you hear the news?
Sacco worked at trimming shoes;
Vanzetti was a peddling man,
Pushed his fish cart with his hands.

Sacco was born across the sea
Somewhere over in Italy;
Vanzetti was born of parents fine,
Drank the best Italian wine.

Sacco sailed the sea one day,
Landed up in Boston Bay;
Vanzetti sailed the ocean blue,
Landed up in Boston, too.

Sacco's wife three children had,
Sacco was a family man;
Vanzetti was a dreaming man,
His book was always in his hand.

Sacco earned his bread and butter
Being the factory's best shoe cutter;
Vanzetti spoke both day and night,
Told the workers how to fight.

I'll tell you if you ask me
'Bout this payroll robbery;
Two clerks was killed by the shoe factory
On the street in South Braintree.

Judge Thayer told his friends around
He would cut the radicals down;
Anarchist bastards was the name
Judge Thayer called these two good men.

I'll tell you the prosecutors' names,
Katsman, Adams, Williams, Kane;
The judge and lawyers strutted down,
They done more tricks than circus clowns.

Vanzetti docked here in 1908;
He slept along the dirty streets,
He told the workers «Organize»
And on the electric chair he dies.

All you people ought to be like me,
And work like Sacco and Vanzetti;
And every day find some ways to fight
On the union side for workers' rights.

I've got no time to tell this tale,
The dicks and bulls are on my trail;
But I'll remember these two good men
That died to show me how to live.

All you people in Suassos Lane
Sing this song and sing it plain. 

All you folks that's coming along,
Jump in with me, and sing this song.



http://www.youtube.com/watch?v=N0sYAU96FY0   Woody Guthrie

Dos homes bons

Dos homes bons, ja fa molt temps.
Ja fa molt temps, dos homes bons.
Sacco i Vanzetti, fa molt temps:
Deixeu-me cantar aquesta cançó.

Heu sentit les notícies?
Sacco arreglava sabates.
Vanzetti era un peixater:
pels carrers empenyia el seu carro.

Sacco va néixer en algun lloc
perdut d’Itàlia, mar enllà;
Vanzetti venia de casa bona:
bevien els millors vins italians.

Sacco un dia va pujar a un vaixell
i va arribar a la badia de Boston.
Vanzetti va travessar l’oceà
i a Boston també es va instal·ar.

La dona de Sacco tenia tres nens,
ell s’estimava l’ambient familiar;
Vanzetti era un somiador,
sempre portava el seu llibre a la mà.

Sacco era el millor sabater de la fàbrica; 
així es guanyava el seu pa.
Vanzetti parlava de dia i de nit,
explicava als obrers com calia lluitar.

Ara us parlaré, si ho demaneu,
del robatori de la nòmina;
dos funcionaris de la fàbrica 
van ser morts al carrer, a South Braintree.

El jutge Thayer va dir als seus amics
que acabaria amb els radicals;
“bastards anarquistes” va ser el nom
que va donar a aquells dos bons homes.

Jo us diré els noms dels acusadors:
Katsman, Adams, Williams, Kane;
el jutge i els fiscals es donaven importància
i van fer més trampes que els pallassos del circ.

Vanzetti va arribar el 1908,
va dormir al carrer polsegós,
va dir als obrers «organitzeu-vos»
i va morir a la cadira elèctrica.

Tots vosaltres heu de fer com jo
i treballar com Sacco i com Vanzetti;
i trobar cada dia la forma de lluitar
al sindicat pels drets dels obrers.

Jo no tinc temps d’explicar aquesta història,
gossos i toros m’empaiten;
però vull recordar aquells dos bons homes
que van morir per ensenyar-me com viure.

Tota la gent de Suassos Lane
canta aquest cant i ho fa prou bé;
ara, companys, vinga, tots alhora,
canteu amb mi, canteu també.

[Versió de R. C.]

diumenge, 14 d’agost de 2016

García Lorca - Mariana Pineda


Federico García Lorca (1898-1936)
Mariana Pineda (fragment)

MARIANA — Os doy mi corazón! ¡Dadme un ramo de flores!
En mis últimas horas yo quiero engalanarme.
Quiero sentir la dura caricia de mi anillo
y prenderme en el pelo mi mantilla de encaje.
Amas la Libertad por encima de todo,
pero yo soy la misma Libertad. Doy mi sangre,
que es tu sangre y la sangre de todas las criaturas.
¡No se podrá comprar el corazón de nadie!
Ahora sé lo que dicen el ruiseñor y el árbol.
El hombre es un cautivo y no puede librarse.
¡Libertad de lo alto! Libertad verdadera,
enciende para mí tus estrellas distantes.
¡Adiós! ¡Secad el llanto!  [...]
Contad mi triste historia a los niños que pasen.

CARMEN — Porque has amado mucho, Dios te abrirá su puerta.
¡Ay, triste Marianita! ¡Rosa de los rosales!

NOVICIA — Ya no verán tus ojos las naranjas de luz
que pondrá en los tejados de Granada la tarde.

MONJA — Ni sentirás la dulce brisa de primavera
pasar de madrugada tocando tus cristales.

NOVICIA — ¡Clavellina de mayo! ¡Rosa de Andalucía!,
que en las altas barandas tu novio está esperándote.

CARMEN — ¡Mariana, Marianita, de bello y triste nombre,
que los niños lamenten tu dolor por la calle!

MARIANA — ¡Yo soy la Libertad porque el amor lo quiso!
¡Pedro! La Libertad, por la cual me dejaste.
¡Yo soy la Libertad, herida por los hombres!
¡Amor, amor, amor, y eternas soledades!

CORO DE NIÑOS —¡Oh, qué día más triste en Granada,
que a las piedras hacía llorar,
al ver que Marianita se muere
en cadalso por no declarar!

El dia 17 es compleixen 80 anys de l’assassinat de Lorca. Va morir a mans d’una intolerància agressiva i criminal, en ple cop d’estat franquista contra les llibertats d'una República que, malgrat els atacs que sofria de totes bandes, havia estat votada pel poble que després va patir la repressió feixista. El franquisme va perviure quaranta anys, i en fa quaranta més que els seus hereus continuen ocupants àmbits de poder. Ho van fer, durant un temps, dissimulant; avui, ja obertament fatxendes, reivindiquen aquell llegat totalitari i aspiren a fer-nos-hi tornar. Amb la complicitat de qui els vota i de qui els dóna suport; i dels poders fàctics que descaradament els fan costat. Mentrestant, ja fa molts anys que es van apoderar de la poesia lorquiana —com de l’obra de tants altres escriptors i artistes antifranquistes— i els hereus de qui els van combatre fins al crim s’han apropiat desvergonyidament dels seus valors i en presumeixen.


Mariana Pineda (1801-1831) va ser una heroïna del liberalisme, compromesa amb l’esperit liberal de Rafael Riego, que va liderar el “trienni liberal” entre 1820 i 1823, durament reprimit, o de José Torrijos (vegeu el poema d'Espronceda en aquest mateix blog), que va protagonitzar un alçament fallit a Andalusia l’any 1831. En aquest mateix any, esperant un aixecament dels liberals de Granada contra l'absolutisme borbònic, Mariana va brodar una bandera morada amb un triangle maçònic que deixa “Igualtat, Llibertat, Llei”. El jutge Ramón Pedrosa, comissionat reial per a la repressió de conspiracions contra l’Estat, la va descobrir i la va detenir. La pressionava perquè revelés els noms dels conspiradors, però ella s’hi va negar. Va ser condemnada a mort; ella esperava que els liberals s’alçarien per salvar-la, però en realitat els capitostos de la conspiració es van exiliar a Anglaterra i la van deixar sola; i el poble no va gosar revoltar-se. Tot i això, si la dama hagués revelat els noms dels liberals granadins s’hauria salvat, però no ho va voler fer i va ser executada a garrot vil a l’edat de 30 anys. Lorca en va fer una de les seves primeres obres de teatre, que va obtenir un gran èxit d’ençà que la va estrenar Margarida Xirgu l’any 1927 a Barcelona.

Recordo Lorca  amb aquests fragments del final de la tragèdia, en especial aquest vers tan citat: “¡Amor, amor, amor y eternas soledades!”. Us remeto a altres entrades d’aquest blog amb poemes d’ell o sobre ell, en algun cas comentats. I us encoratjo a rellegir la seva obra completa.


http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2015/08/lorca-casida-de-la-muerte-oscura.html    Casida de la muerte oscura – Casida de las palomas oscuras // Antonio Machado: El crimen fue en Granada // Rafael Alberti: balada del que nunca fue a Granada





Quadre: José Antonio Vera Calvo, ‘Mariana Pîneda en capilla’ (1862). Congrés dels Diputats, Madrid.  Escultura de Lorca: Julio López Hernández (1984), plaza de Santa Ana, Madrid.


diumenge, 7 d’agost de 2016

Lennon-McCartney - Eleanor Rigby


John Lennon / Paul McCartney
Eleanor Rigby

Ah, look at all the lonely people.

Eleanor Rigby picks up the rice
in the church where a wedding has been;
lives in a dream.
Waits at the window, wearing the face
that she keeps in a jar by the door.
Who is it for?

All the lonely people,
where do they all come from?

Father McKenzie, writing the words
of a sermon that no one will hear,
no one comes near.
Look at him working, darning his socks
in the night when there's nobody there;
what does he care?

All the lonely people
Where do they all come from?
Ah, look at all the lonely people.

Eleanor Rigby, died in the church
and was buried along with her name:
nobody came.
Father McKenzie, wiping the dirt
from his hands as he walks from the grave,
no one was saved

All the lonely people,
where do they all come from?
All the lonely people,
where do they all belong?


Eleanor Rigby

Ah, mira tota la gent solitària. 

Eleanor Rigby arreplega l’arròs a l’església 
on hi ha hagut un casament. 
Viu en un somni. 
S’espera a la finestra, 
fent la mateixa cara que té en una gerra 
al costat de la porta. 
Per a qui és? 
Tota la gent solitària, d’on ve? 
Tota la gent solitària, d’on és?

El pare McKenzie 
escriu els mots d’un sermó 
que ningú no escoltarà; ningú s’acosta. 
Mira’l com treballa, 
sargint-se els mitjons, a la nit, 
quan no hi ha ningú. 
Què se li’n dóna? 
Tota la gent solitària, d’on ve? 
Tota la gent solitària, d’on és? 
Ah, mira tota la gent solitària.

Eleanor Rigby es va morir a l’església 
i la van enterrar amb el seu nom; 
no hi va anar ningú. 
El pare McKenzie es neteja de terra les mans 
mentre s’allunya de la tomba. 
Ningú no se n’ha escapat. 
Tota la gent solitària, d’on ve? 
Tota la gent solitària, d’on és?

[De l’àlbum ‘Revolver’, 5 d’agost de 1966. Versió lliure meva]


Encara recordo com em va sobtar aquesta cançó —tan diferent , no cal dir-ho, de la gran majoria de les cançons que consumíem a l’època; i fins i tot ben diferent de les altres que cantaven els Beatles, per la forma i pel contingut. Tot i que formalment en foren autors Lennon i McCartney, en  realitat el mateix Lennon va reconèixer que Paul era l’autèntic «pare de la criatura» i que John tan sols hi va ajudar fent la segona veu. Musicalment, la peça no la interpretaven els Beatles, sinó un octet de corda (quatre violins, dos violoncels i dues violes), bàsicament amb staccattos.


Als anys 1980, algú va descobrir al cementiri de l’església de St. Peter’s, a Wolton, Liverpool, la tomba d’una Eleanor Rigby, morta el 1939 als 44 anys; pocs metres més enllà, hi havia una altra tomba, a nom d’un home anomenat McKenzie. Paul reconeix que ell i John solien anar a passejar per aquell cementiri, però no recorda haver vist aquelles tombes, tot i que admet que potser sí que les va veure i que els noms se li podien haver quedat subliminalment a la memòria. De tota manera, McCartney assegura que, en escriure aquesta cançó, va triar el nom d’Eleanor en homenatge a l’actriu Eleanor Bron (que havia actuat amb els Beatles a ‘Help’); i que el cognom Rigby se li va acudir veient-lo en el rètol d’una botiga de Bristol. Després, al carrer Stanley de Liverpool hi van posar una estàtua de bronze de l’escultor Tommy Steele, que representa una dona pobra i vella, i que està dedicada «to all the lonely people». Fos com fos tot el rerefons de la seva composició, cinquanta anys després ‘Eleanor Rigby’ continua sent per a mi una petita obra mestra que ens convida a sentir empatia envers tanta gent solitària que hi ha al nostre entorn i a qui sovint ignorem.



Imatges: Els Beatles l'any 1965 en una conferència de premsa. Portada del disc Yellow submarine / Eleanor Rigby (1966). Tomba d’Eleanor Rigby a St.Peter’s Church, Walton, Liverpool. I estàtua de Tommy Steele a Stanley Street, Liverpool.