Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 21 de febrer de 2017

Cicle de sirventesos de 1285



Diversos trobadors del segle XIII
Cicle de sirventesos sobre la “Croada contra Aragó”, de 1285

a) Mayestre Bernat d’Auriac, mayestre de Bezers

                        I
Nostre reys, que es d’onor ses par,
            vol desplegar
            son gonfano,
d’on veyrem per terra e mar
            las flors anar;
            e sap mi bo,
que ara es sabran aragones
            qui son frances,
e els catalas estregz cortes
veyran las flors, flors d’onrada semensa,
et auziran dire per Arago
«oï, noni» en luec d’«oc» e de «no».

                        II
E qui vol culhir ni trencar
            las flors, be em par
            no sap quals so
li ortola, que per gardar
            fan ajustar
            tan ric baro;
quan li ortola son tals tres
            que quascus es
reys plus ricx que el barsalones;
e Dieus e fes es ab lur, e crezensa.
Donc quan seran outra Mon Canego
no y laisson tor ni palays ni maiso.

                        III
Catala, no us desplassa ges
            si el reys Frances
vos vai vezer ab bels arnes,
que apenre vol de vostra captenensa,
et absolver ab lansa et ab bordo,
quar trop estaitz en l’escominio.


b) Mo senher En Peyre, reys d’Arago

                        I
Peyre Salvagge, en greu pesar
            me fan estar
            dins ma maizo
las flors que say volon passar,
            senes guardar
            dreg ni razo,
donc presc asselhs de Carcasses
            e d'Ajanes
et als guascos prec que lor pes
si flor mi fan mermar de ma tenensa;
mas tals cuja sai gazanhar perdo,
que el perdos l'er de gran perdecio.

                        II
E mos neps, que sol flors portar,
            vol cambiar,
            don no em sap bo,
son senhal, et autem contar
            que es fai nomnar
            rey d'Arago;
mas, cuy que plassa o cuy que pes,
            los mieus jaques
si mesclaran ab sos tornes,
e plassa a Deu que el plus dreyturiers vensa,
qu'ieu ja nulh temps per bocelh de breto
no layssarai lo senhal del basto.

                        III
Si midons, que es ab cor cortes,
            ples de totz bes,
Salvagge, valer mi volgues
e del sieu cors me fes qaulque valensa,
per enemi no em caldra garnizo,
ab sol qu'ieu vis la soa plazen faisso.


c) Resposta de Pere Salvatge

Seher, reys que enamoratz par
            no deu estar
            ab cor felo
contra flors, ans deu arbirar
            cum puesca far
            ab bon resso
culhir las flors en aissel mes
            on l'estiu es
e las flors naysson plus espes,
e els culhidors sian d'aital valensa
que en pueg ni en pla, en serra ni en bysso
no lasson flor de sai a Monbaulo.


d) Lo Coms de Fois

                        I
Salvagge, e tuit qu’ausem cantar
            e namorar
            rei d’Aragon,
digatz me se poira tant far,
            que a mi no par,
            que él e el leon
sian ensems en totas res
            contra el frances,
si que el sieu afar sia ges;
e car él dis que el plus dreituriers vensa,
de faillir tost a cascun ai raison:
pero sapchatz que eu deteng Castelbon.

                        II
Mas qui ab flors se vol mesclar
            be en deu gardar
            lo sieu basto,
car Frances sabon grans colps dar
            ed albirar
            ab lor bordo.
E no us fizes en Carcasses
            ni en Agenes
            ni en Gascon, car no l’amon res,
depos vas mi a faita la falhensa;
en breu de temps veureu mos borgoinnon
cridar “Montjoi”, e crit él “Arago”.


e) Anònim

                        I
Frances, que de cor non an par
            devon forzar
            e borgoignon,
los patarins a Roma anar,
            e qui clamar
            s’an d’Aragon,
al gran foc seran menat pres,
            com raon es,
e gitat al ven lor cenes;
e quan seran de vostra obediensa
faran tal fin que al mar per lo sablon
s’aviaran, com l’arma a perdison.

                        II
Los d’Aragon veirem penjar,
            ni plus scampar
            poran raison,
e el sieu seignor veirem ligar
            et aforcar
            com a lairon;
non i sera lo primer mes [...]
los cassaran per aver sa semenza,
e pois veirem cascun de sa maison
e de son linh morir en la preison.

* * *

Versions catalanes meves, molt lliures:

a) Bernat d’Auriac, canonge de Besiers

                        I
El nostre rei, qui és d’honor sens par,
            vol desplegar
            son gonfanó;
així veurem per terra i mar
            les flors anar;
            i em sembla bo,
que ara sabrà l’aragonès
            qui és el francès;
i el català, avar i cortès,
veurà les flors, flors d’honrada semença,
i sentiran a dir per Aragó
«oï, noni» en comptes de «sí» i «no».

                        II
I qui les flors vulgui collir o trencar,
            em sembla clar:
            no te noció
dels hortolans que per guardar
            han d’ajustar
            tan ric baró;
que els hortolans són aquells tres,
            que cada un és
rei, i més ric que no el barcelonès;
Déu és amb ells, i la fe i la creença.
I quan hauran passat el Canigó,
no en quedarà palau, torre o mansió.

                        III
Catalans, no us desplagui gens
            que el rei francès
us vingui a veure i porti un bell arnès,
que aprendre vol de vostra captinença,
i us vol absoldre amb llança i amb bordó,
car fa prou temps patiu excomunió.


b) Pere II el Gran, comte de Barcelona i rei d’Aragó

                        I
Pere Salvatge, en greu pesar
            em fan estar
            dins ma mansió
les flors que aquí volen passar,
            sense guardar
            dret ni raó;
doncs, prego a aquells de Carcassès
            i d'Agenès
i als gascons que s’impliquin en pes
si de les flors em fan perdre tinença;
però ai d’aquells que esperin mon perdó,
que aquest perdó els serà gran perdició.

                        II
I el meu nebot, que flors li plau portar,
            vol canviar
            —no ho crec gens bo—
el seu blasó; i jo he sentit que es fa
            anomenar
            rei d'Aragó;
mes, tant si ho vol com si no li fa el pes,
            mon or jaquès
s’ajuntarà al diner tornès,
i doni Déu al dret la recompensa;
que mai voldré, per l’escut d’un bretó,
canviar els quatre pals del meu blasó.

                        III
Si ma dama, amb cor cortès,
            que plena de béns és,
Salvatge, ajudar-me volgués
i del seu cos em fes bona escaiença,
per l'enemic no em caldrà protecció,
sols contemplant tan amable visió.


c)  Pere Salvatge, joglar i amic de Pere el Gran

Senyor rei meu, qui enamorat està,
            no ha de mostrar
            pas aversió
contra les flors, ans pot ben meditar
            com cal trescar
            amb afecció,
per collir flors en aquest mes
            que d’estiu és,
en què neixen les flors al prat espès;
i els collidors, tallant amb força intensa,
que en puig i en pla no deixin ni una flor,
ni en serra o bosc, d'aquí fins al Voló.


d) Roger Bernat III, comte de Foix

                        I
Salvatge, i tots els que sentim cantar
            i enamorar
            el rei d’Aragó,
digueu-me si aconseguirà
            —jo no ho crec pas—
            que ell i el lleó
vagin plegats en això que ell ha emprès
            contra el francès,
perquè l’afer no els sigui desatès:
i com que ell diu que qui tingui el dret venci,
jo, per fallar a tots dos, tinc prou raó;
però sapigueu que em quedo Castellbò.

                        II
Mes qui amb flors vulgui batallar,
            bé ha de mirar
            el seu bastó,
car el francès sap grans cops dar
            i l’amidarà
            amb el seu bordó.
I no us fieu del Carcassès
            ni l’Agenès
ni del gascó, que no el volen per res,
d’ençà que a mi em va fer defallença;
en breu veurà el meu poble borgonyó
cridant “Montjoi”; i ell que cridi “Aragó”.

e)  Anònim (possiblement italià)

            I
El francès, que més valent no n’hi ha,
            ha de forçar
            igual que el borgonyó,
els patarins que a Roma han d’obeir,
            i el qui es fa dir
            gent d’Aragó,
al gran foc serà conduït pres,
            com de raó és;
les cendres les escamparan al vent;
i tots els que us hagin fet obediència
faran tal fi, llançats sens compassió
al mar, i l’ànima a perdició.

                        II
Els d’Aragó veurem penjar,
            i ja evitar
            no podran la raó,
i el seu senyor veurem lligar
            i enforcat
            com malfactor;
no serà pas el primer que hi veurem.[...]
Empaitaran els de la seva semença,
i veurem tothom de la seva mansió
i del seu llinatge morir a la presó.


Martí de Riquer , seguint i millorant Alfred Jeanroy, va publicar aquest cicle de sirventesos, que van ser escrits l’any 1285 en el context de la guerra del Principat de Catalunya i el Regne de València contra el Regne de França, a qui ajudaven el rei de Mallorca, el comte de Foix i els genovesos, entre altres.

El papa Martí IV, per raons merament polítiques, va excomunicar el comte-rei Pere II el Gran , fill de Jaume I el Conqueridor, i va promoure una “Croada contra el Regne d’Aragó”com a represàlia per la intervenció del monarca catalano-aragonès en terres sicilianes contravenint la voluntat papal: es tracta del cèlebre episodi de les “Vespres Sicilianes” del 1282, objecte de drames i òperes romàntiques.

El rei francès Felip l’Ardit va veure en l’excomunió l’oportunitat de conquerir el regne d’Aragó; va comptar amb el suport del regne de Mallorca i de la República de Gènova, que veia en l’expansió de la Corona d’Aragó per la mediterrània un perill per als seus interessos comercials. El cas de Mallorca és ben curiós: pel testament de Jaume I, hi regnava Jaume II de Mallorca, germà de Pere el Gran. Jaume havia retut homenatge a Pere, a qui devia obediència feudal pels territoris de Mallorca i del Rosselló, però també havia heretat el feu de Montpeller, pel qual havia jurat fidelitat al rei de França. Arran de l’excomunió papal, Jaume, pressionat pel rei francès, es va creure alliberat del seu jurament de fidelitat envers el seu germà, i va accedir a donar suport a la causa francesa, sens dubte esperant treure’n profit.

Pere el Gran es va haver de defensar de l’atac de la coalició croada comptant només amb tropes catalanes i valencianes, ja que la noblesa d’Aragó li va negar el suport.  Es dóna, doncs, el cas paradoxal que en la pretesa “Croada contra Aragó” els aragonesos no hi van participar ni per activa ni per passiva; tot i que el Pirineu aragonès va ser ocupat per tropes franceses, qui el va defensar van ser catalans i valencians.

França va ocupar el Rosselló —territori que en aquell moment pertanyia al regne de Mallorca—; ho va fer amb l’anuència de Jaume II, però en contra de la voluntat dels habitants, que en patiren durament l’ocupació: Elna, per exemple, va ser saquejada. El rei francès va fer coronar el seu fill, Carles de Valois, com a “rei d’Aragó” i va travessar els Pirineus. Els “croats” van envair l’Empordà, van ocupar Roses, Figueres, Sant Feliu de Guíxols  i Blanes, i van assetjar Girona, defensada per Ramon Folc VI de Cardona  —els assetjants els comanava el poeta Roger Bernat III de Foix—. Després de mesos de resistència, Girona es va rendir i va ser ocupada per Eustace de Beaumarchais. Mentrestant, el comte-rei Pere el Gran es preparava per a la guerra i el 13 de juliol de 1285 ordenava als pagesos del Vallès i del Llobregat que portessin blat a Barcelona, en previsió d’un possible setge.

Com és sabut, la host francesa que ocupava Girona i l’Empordà va patir una epidèmia de pesta que va causar molts morts i estralls (“les mosques de Sant Narcís”, càstig del sant als invasors que li havien profanat el sepulcre), de manera que van haver de retirar-se, i les tropes de Pere el Gran els van infligir una severa desfeta a la batalla del Coll de Panissars, l’1 d’octubre de 1285. Hi van intervenir els almogàvers i l’estol de Roger de Llúria, que havia acudit des de Sicília i havia batut la flota francesa a la batalla naval de les illes Formigues. Els catalans van respectar la vida de Carles de Valois i del seu pare, Felip l’Ardit, als quan van permetre arribar a Perpinyà, on el rei francès va morir. Llavors, Pere el Gran va atacar el seu germà Jaume II de Mallorca, a qui va confiscar el regne; però el rei En Pere va morir poc després, aquell mateix any, a Vilafranca del Penedès. És enterrat al Monestir de Santes Creus, d’on recentment va ser exhumat per fer-li una anàlisi d’ADN i una reconstrucció facial.


La Croada contra Aragó, així com altres episodis del regnat de Pere el Gran, és narrada en la gran Crònica de Bernat Desclot, un llibre que sempre fa de bon rellegir.

Poc abans de començar les hostilitats, el canonge i trobador de Besiers Bernat d’Auriac, partidari del rei francès, havia compost un sirventès de tres estrofes (a) dient que ben aviat “les flors” (de lis, metàfora del Regne de França) s’estendrien pel territori català i aragonès, i els habitants d’aquestes terres sentirien a dir “” i “neni”, en francès, en comptes de “sí” i “no”. I que aquestes flors no es podrien tallar ni collir, perquè els seus jardiners eren el rei Felip i els seus fills, Carles i Felip, que eren més poderosos que En Pere; a més, Déu, la fe i el Credo estaven de part d’ells. I afirmava que els francesos venien per “absoldre” els catalans, que estaven sofrint l’excomunió papal; els invasors portaven “bordó” com els pelegrins, ja que la guerra revestia el caràcter de Croada. Aquest sirventès, cantat pels joglars francesos, es devia popularitzar immediatament pel Rosselló i l’Empordà.

El rei En Pere, que ell mateix era un expert trobador i sabia la importància política de la propaganda, quan va sentir el sirventès no va dubtar a escriure’n un altre (b), en clara resposta al primer: en la mateixa mètrica i rimes (i melodia, només que aquesta no ens ha pervingut).  El va escriure també en tres estrofes o cobles,  dues de 12 versos i una tornada de sis, i l’adreçà al seu joglar i amic Pere Salvatge —personatge documentat a la seva cort i, abans, a la del seu pare—, a qui explica el malestar que li causa el fet que unes “flors” vulguin entrar a casa seva “sense tenir dret ni raó”. Tot seguit es lamenta que Carles de Valois —que era nebot seu, ja que el rei francès era casat amb Isabel, germana de Pere el Gran— hagi estat proclamat rei d’Aragó; però confia que Déu farà que guanyi qui en té el dret, i  afirma que ell no renunciarà mai a defensar “el senyal del bastó”, és a dir, l’escut dels quatre pals del casal català. És ben curiós que, enmig d’un poema patriòtic, el rei no s’oblidi del vessant líric que havia fet servir en altres composicions, i dediqui la darrera estrofa a l’amor cortès, dient que si “la seva dama” li atorgués el seu favor, el fet de mirar el seu rostre li seria el millor dels escuts contra l’enemic.

Pere Salvatge li respon en un tercer sirventès (c), del qual se’ns ha conservat tan sols una única estrofa, sempre amb el mateix esquema mètric i les mateixes rimes. Li diu que un rei enamorat no s’ha d’amoïnar per les flors, sinó que ha de collir-les a l’estiu, quan n’hi ha moltes, i els segadors no n’han de deixar ni una de viva des de Barcelona fins a Montboló (el Voló, al Rosselló). És a dir que, seguint amb la metàfora de les flors, li recomana que ataqui i extermini els invasors francesos.

Els sirventesos dels catalans devien arribar ben aviat al front, ja que Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castellbò, que combatia en el bàndol francès, va respondre a Pere Salvatge (i, per extensió, al nostre comte-rei) amb dues estrofes més (d), sempre amb idèntica forma mètrica; la tornada, però, s’ha perdut. Li diu que aviat sentirà els borgonyons cridant “Montjoi” (el lema dels francesos) mentre que el monarca català pot anar cridant “Aragó”. El comte de Foix, uns anys abans s’havia revoltat contra el comte-rei, que l’havia fet empresonar, i el va alliberar a canvi de la promesa que el de Foix li cediria el vescomtat de Castellbò —cosa que no va complir adduint que l’excomunió del rei el n’eximia, i en el poema se’n vana.

Riquer esmenta encara dues estrofes més (e; també amb la tornada perduda, així com dos versos de la segona estrofa), obra d’un autor desconegut, que ell creu italià. El text amenaça els catalans i aragonesos amb la foguera i diu que el mateix rei En Pere morirà penjat com un lladre, i tot el seu llinatge patirà presó perpètua.

És destacable el paper propagandístic del sirventès, autèntica “poesia de combat” de l’època: cinc trobadors diferents exposen llurs arguments o invectives en vers, seguint sempre el mateix esquema de mètrica i rima, i sempre en la mateixa llengua occitana —llengua de cultura en què es van escriure tanta poesia trobadoresca—, tot i que els partidaris dels francesos proclamin que la llengua francesa s’imposarà als països de la Corona d’Aragó.


Transcric els textos occitans desenvolupant algunes abreviacions i separant els mots, però sense accentuar, excepte el pronom “él” (ell) per diferenciar-lo de l’article; no segueixo l’edició de Riquer, sinó d’altres edicions que he trobat per internet, tot i que en alguna lliçó dubtosa l’he consultat. La versió catalana, meva, és molt lliure, i m’he hagut de prendre moltes llicències per intentar de mantenir, maldestrament, una galdosa aparença de rima. Riquer n’ofereix unes traduccions rigoroses, en castellà i en prosa, en el seu gruixut clàssic, una autèntica meravella, editat primer en tres volums i després en un de sol.

Comentaris: “oï, noni” serien formes del francès antic per dir “sí, no”. Riquer transcriu “oil, nenil”; d’altres, «“oïl” ne “noïl”». Sense poder veure els manuscrits, he escollit a l’atzar: el sentit no varia. Per mor de la rima he deixat en singular “el català, l’aragonès, el gascó...”, que a dreta llei haurien de ser plurals. També m’excuso de posar “mansió” –per si fos poc, diftongant— en lloc de “casal”, i de diverses rimes en —ès i en —ença agafades pels pèls. L’Agenès (Agen) i la Gascunya pertanyien a Anglaterra; per això l’esment del comte-rei En Pere  és una al·lusió al suport del rei anglès Eduard II (el “lleó” de què parla el comte de Foix, posant en dubte que s’hi involucrés). El diner “jaquès” seria la moneda d’Aragó, enfront del diner “tornès”, de França. “Montvoló”, que he traduït per “el Voló”, en els manuscrits és “Monmelion” o “Mon Melio”; Riquer, lúcidament, descarta que pugui tractar-se de Montmeló: transcriu  “Monbaulo” i ho tradueix per “Montboló”, al Vallespir, castell esmentat per Desclot, i que correspon al poble del Voló, en francès “Le Boulou”. Els “patarins” eren els heretges valdesos: per extensió, els occitans que es posessin de part d’Aragó, reialme excomunicat.


BIBLIOGRAFIA

Alfred Jeanroy: “Les ‘coblas’ provençales rélatives à la ‘croisade’ aragonaise de 1285”, dins Homenaje a Ramón Menéndez Pidal, Madrid, 1925, vol. III, pàg. 77-88.

Martín de Riquer; “Un trovador valenciano: Pedro el Grande de Aragón”, dins Revista Valenciana de Filología, I, 1951, pàg. 273-311.

Martín de Riquer: Los Trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1975 i 1983; 2011. Vol. III, pàg. 1594-1600.


Imatges: ‘Pere el Gran’, oli de 1634, atribuït a Francisco Camilo i Andrés Urzanqui, còpia d’un quadre de Filippo Ariosto de 1536.
‘Pere el Gran al Coll de Panissars’, de Mariano Barbasán (1891), Dipuitació de Saragossa.
‘Pere el Gran a cavall al Coll de Panissars’, de Bartomeu Ribó. Oli sobre tela (1866), Museu d’Història de Catalunya, Barcelona.
‘Les vespres Sicilianes’, de Francesco Hayez. Oli sobre tela (1866), Galleria Nazionale d’Arte Moderna, Roma.
‘Coronació de Felip l’Ardit’, miniatura del segle XIV.
Autògraf de Martí de Riquer.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Cerverí de Girona - Balada


Cerverí de Girona (segle XIII)
Si voletz que em laix d’amar

Si voletz que em laix d'amar,
ço dic que far no es poria;
laxau a ten gen parlar,
bela douza dona mia.

E laxatz lo douz esgar,
si voletz que·m laix d'amar;
e vostra gran cortesia,
ço dic que far no es poria,
e el vostre gen domneyar;
que ab vostra avinen paria
faitz la gent enamorar;
doncs, cossí us demanaria:
Si voletz...

E laxatz vostra cuyndia,
bela douça dona mia,
si em voletz dc vós luynar;
laxatz a ten gen parlar,
e laxatz la manenria
del ric pretz qui ho te sens par,
e el joven qui.us vest e us lia,
e el gen servir e l’honrar.
Si voletz...

No em mostratz .tan gen cors car,
si voletz que em laix d'amar,
e tan bel, ses maestria,
ço dic que far no es poria ;
posca tan bel' autra trobar
dizen que eu no mintia,
e en faça vós oblidar;
puys si us am dezamat sia.

Enfans Pere, cascun dia
faitz vostre ric preu pujar,
car valor e cortezia
mcnatz, qui us gardon d'errar.

Prous vezcomtesa de Car-
dona, tan dir no poria
de bé del vostre cors car
que en vós mays mil tan no en sia.

Si us he de deixar d’amar

Si us he de deixar d’amar,
ja us dic que això no es podria:
deixeu tan gentil parlar,
bella i dolça meva aimia.

I deixeu tan dolç mirar,
si us he de deixar d’amar;
i vostra gran cortesia,
—ja us dic que això no es podria—;
i el vostre encís cortesà,
que amb la vostra companyia
tothom feu enamorar:
¿com, doncs, us desamaria?
Si us he...

Deixeu vostra simpatia,
bella i dolça dama mia,
si de vós m’he d’allunyar;
deixeu tan gentil parlar
i deixeu la galania
que amb res no es pot comparar,
i la joventut que us guia
i us guarneix i us fa honorar.
Si us he...

No em vulgueu el cos mostrar,
si us he de deixar d’amar,
tan formós, sense falsia:
ja us dic que això no es podria.
Si una altra en pogués trobar,
que us digués que no mentia,
i així us pogués oblidar...!
P’rò us estimo nit i dia.
Si us he...

Infant Pere, cada dia
feu vostre mèrit pujar,
car valor i cortesia
teniu, que us guarden d’errar.

Gran vescomtessa de Car-
dona, dir més no podria
del vostre cos noble i car,
que mil cops en vós no sia.

Transcric el text separant les paraules, eliminant les cursives de la tornada i repeticions, desenvolupant abreviacions, i posant-hi accents quan cal. Versió molt lliure meva, que, com sempre que hom vol traduir poesia conservant metre i rima, per força en algun punt s'ha d'allunyar de l'original: mea culpa.

Cerverí de Girona (o Guillem de Cervera, segons una identificació proposada per Martí de Riquer i que gairebé tots els erudits han acceptat, llevat de Joan Coromines, que la rebutjà per “absurda) va ser un trobador molt hàbil, a qui li agradava tant l’estil planer de les cançons populars com el “trobar ric” ple de malabarismes i exquisideses formals; observeu, a la darrera estrofa, la partició del nom “Car-dona” per trobar una rima interna en –ar: una pirueta mètrica digna dels avantguardistes més trencadors. 

Cerverí va viure en temps del rei Jaume I del seu fill, i l’infant Pere, futur Pere II el Gran, a qui va adreçada la penúltima estrofa, i formava part de la cort del vescomte Ramon Folc de Cardona, a l’esposa del qual va dedicada la darrera. Com tots els trobadors catalans de l’època, escrivia en un català molt aprovençalat, o en un provençal acatalanat, si us abelleix més de dir-ho així.

Imatge: Manuscrit Gil, Biblioteca de Catalunya, manuscrit 146, foli 34 verso, que conté aquesta balada.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Jo m'acuso




Martin Niemöller (1892-1984)
Als die Nazis die Kommunisten holten

Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte.


Quan els nazis detenien els comunistes

Quan els nazis van detenir els comunistes,
jo vaig callar;
jo no n'era pas, de comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
jo vaig callar;
jo no n'era pas, de socialdemòcrata.

Quan van detenir els sindicalistes,
jo vaig callar;
jo no n'era pas, de sindicalista.

Quan van detenir els jueus,
jo vaig callar;
jo no n'era pas, de jueu.

Quan m’han detingut a mi,
ja no quedava ningú que pogués protestar.

Versió lliure meva d'aquest cèlebre poema, sovint atribuït erròniament a Bertolt Brecht. No és el primer cop que l'esmento en aquest blog, però dissortadament és d'una actualitat que mai no passa de moda. En especial avui, que veiem persones perseguides per haver exercit un dret democràtic, i en veiem d'altres que per això mateix els persegueixen; i el que és pitjor encara, d'altres que amaguen el cap sota l'ala i xiulen i fan veure que la cosa no va amb ells. Jo vaig ser un dels 41.000 voluntaris el 9N-2014, i un dels 2,34 milions que hi van votar, i em sento molt solidari amb els càrrecs públics, elegits democràticament, que corren el risc de ser inhabilitats per haver fet possible un procés participatiu que recollís la lliure voluntat del poble.

dilluns, 30 de gener de 2017

Borges - Poemes de ceguesa


Jorge Luis Borges (1899-1986)
Poemes de ceguesa

On his blindness

Indigno de los astros y del ave
que surca el hondo azul, ahora secreto,
de esas líneas que son el alfabeto
que ordenan otros y del mármol grave

cuyo dintel mis ya gastados ojos
pierden en su penumbra, de las rosas
invisibles y de las silenciosas
multitudes de oros y de rojos

soy, pero no de las Mil Noches y Una
que abren mares y auroras en mi sombra
ni de Walt Whitman, ese Adán que nombra
las criaturas que son bajo la luna,

ni de los blancos dones del olvido
ni del amor que espero y que no pido...

[De El oro de los tigres, 1972]


El ciego

                        I

Lo han despojado del diverso mundo,
de los rostros, que son lo que eran antes.
De las cercanas calles, hoy distantes,
y del cóncavo azul, ayer profundo.

De los libros le queda lo que deja
la memoria, esa forma del olvido
que retiene el formato, el sentido,
y que los meros títulos refleja.

El desnivel acecha. Cada paso
puede ser la caída. Soy el lento
prisionero de un tiempo soñoliento
que no marca su aurora ni su ocaso.

Es de noche. No hay otros. Con el verso
debo labrar mi insípido universo.

                        II

Desde mi nacimiento, que fue el noventa y nueve
de la cóncava parra y el aljibe profundo,
el tiempo minucioso, que en la memoria es breve,
me fue hurtando las formas visibles de este mundo.

Los días y las noches limaron los perfiles
de las letras humanas y los rostros amados;
en vano interrogaron mis ojos agotados
las vanas bibliotecas y los vanos atriles.

El azul y el bermejo son ahora una niebla
y dos voces inútiles. El espejo que miro
es una cosa gris. En el jardín aspiro,
amigos, una lóbrega rosa de la tiniebla.

Ahora sólo perduran las formas amarillas
y sólo puedo ver para ver pesadillas.  

[De El oro de los tigres, 1972, i La rosa profunda, 1975]


Un ciego

No sé cuál es la cara que me mira
cuando miro la cara del espejo;
no sé qué anciano acecha en su reflejo
con silenciosa y ya cansada ira.

Lento en mi sombra, con la mano exploro
mis invisibles rasgos. Un destello
me alcanza. He vislumbrado tu cabello
que es de ceniza o es aún de oro.

Repito que he perdido solamente
la vana superficie de las cosas.
El consuelo es de Milton y es valiente,
pero pienso en las letras y en las rosas.

Pienso que si pudiera ver mi cara
sabría quién soy en esta tarde rara.

[De La rosa profunda, 1975]


On his blindness

Al cabo de los años me rodea
una terca neblina luminosa
que reduce las cosas a una cosa
sin forma ni color. Casi a una idea.

La vasta noche elemental y el día
lleno de gente son esa neblina
de luz dudosa y fiel que no declina
y que acecha en el alba. Yo querría

ver una cara alguna vez. Ignoro
la inexplorada enciclopedia, el goce
de los libros que mi mano reconoce,
las altas aves y las lunas de oro.

A los otros les queda el universo:
a mi penumbra, el hábito del verso.

[De Los conjurados, 1985]

Poemes que Borges va escriure reflexionant sobre la ceguesa progressiva que el va afectar de jove i que va anar agreujant-se fins que va perdre definitivament la visió. Els acompanyo amb algunes mostres d’obres pictòriques amb personatges invidents.

Gustav Klimt (1862-1918): Home cec (1896). Leopold Museum, Viena.
Ren Xiong (1823-1857), Un cantant cec, dibuix il·lustrant un llibre
del poeta Yao Xie, de la dinastia Qing.

Lawrece Alma-Tadema (1836-1912), The blind beggar,
oli sobre tela (1856). Walters Art Museum, Baltimore, Maryland.
John Everett Millais (1829-1896) La noia cega, oli sobre tela (1896).
Birmingham Museum and Art Gallery.


















dijous, 19 de gener de 2017

Palau i Fabre - Poemes de l'Alquimista


Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Poemes de l’Alquimista  (selecció)

Senyera 1942 

Ets blava en el blau del mar 
i verda enmig de l'arbreda, 
teranyina matinal 
i al vespre, color de cendra; 
presonera al cor de tots 
i dalt de la nau, la vela. 
A tot arreu et veiem 
ara que no et podem veure, 
i la sang se'ns ha tornat 
quatre vegades vermella. 
Fes-te gran, fes-te ben gran, 
que l'esperit ja ens voleia 
i vivim sols esperant 
la teva mà ben oberta.  

[1942. Publicat a Imitació de Rossello-Pòrcel’ (1945), i després a ‘L’alienat’, dins dels ‘Poemes de l’Alquimista’ (1952)]


Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure
en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. 

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú. 

Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. 

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? 

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec. 

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. 

[De 'Poemes de l'Alquimista', 1952]

  
https://www.youtube.com/watch?v=Rb0mDgBRmpE   Palau i Fabre recita el 'Cant espìritual'

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

[De ‘Poemes de l’Alquimista’, 1952]

 
https://www.youtube.com/watch?v=XjPEH4fJu1k   En la veu de Maria del Mar Bonet (Barcelona, Plaça del Rei, 1991).

La sabata 

He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

[De ‘Càncer’ (1946), dins ‘Poemes de l’Alquimista’ (1952)]

https://www.youtube.com/watch?v=66plOQWXa8U    Palau i Fabre recita ‘La sabata’.

Commemorem aquest any el centenari de Josep Palau i Fabre. Poeta, dramaturg, contista i assagista, va ser també un excel·lent crític d’art, especialitzat en l’obra de Pablo Picasso, gran amic seu, a qui va dedicar una quinzena de llibres, traduïts a diverses llengües. A mitjans dels anys trenta va començar la seva activitat literària a la revista La Humanitat. Acabada la guerra, va estudiar Lletres a la Universitat de Barcelona, i va tenir una destacada actuació en la represa clandestina de les activitats literàries i culturals en llengua catalana. Ja el 1941 organitzà lectures poètiques en el marc dels “Amics de la Poesia”;  el 1944 va fundar la revista Poesia; i el 1945 va fundar l’editorial La Sirena 8que publicaria obres de Salvador Espriu, entre altres) i va participar en la creació de la revista Els Amics de les Arts. El desembre d’aquell any va aconseguir una beca del govern francès per estudiar a París, on es va traslladar. Un cop allà, va renunciar a la nacionalitat espanyola, va aconseguir l’estatus de refugiat polític i es va quedar a viure a França. El 1971 va tornar a Catalunya i es va establir a Llançà. Entre 1976 i 1978 va presidir el PEN Club català.

En poesia, va publicar Balades amargues, L’aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel i Càncer, obres que, reelaborades i amb l’addenda de poemes nous i de comentaris sobre la pròpia obra, van constituir els Poemes de l’Alquimista (1952), el seu recull més emblemàtic. El 2001 va publicar també Les veus del ventríloc: poesia de teatre. Entre la seva obra narrativa, destaco La tesi doctoral del diable, Amb noms de dona i Les metamorfosis d’Ovídia. En teatre, Homenatge a Picasso, La tràgica història de Miquel Kolhas i Teatre de Don Joan. I en assaig, Antonin Artaud i la revolta del teatre modern, Quaderns de l’Alquimista i Vides de Picasso, entre els seus nombrosos estudis sobre el pintor.

Avui tothom reconeix la importància de la seva obra. Però val a dir que per assolir aquest reconeixement va haver de superar molts obstacles: els obvis de la situació política sota el franquisme, però també el rebuig de sectors catalanistes conservadors que trobaven “irreverents” alguns dels temes que tocava i la forma desinhibida amb què els tractava. Precisament un dels poemes que he seleccionat aquí, ‘La sabata’, després de la primera —i clandestina— lectura en públic que l’autor en va fer l’any 1943, va ser objecte de crítiques molt dures per part d’alguns intel·lectuals “benpensants” i puritans, que avui ens farien somriure, si no pena o llàstima. Ja se sap, com bé deia Brassens: “Non, les braves gens n’aiment pas que / l’on suive una autre route qu’eux”. Som i sempre hem estat així.

A Caldes d’Estrac hi ha la seu de la Fundació Palau, que recull i divulga el fons artístic i documental de Palau i Fabre, incloses diverses obres de Picasso.