Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 14 de setembre de 2017

Bédier - Tristany i Isolda



Joseph Bédier (1864-1938)
Le Roman de Tristan et Iseut (fragment)

Après sept ans accomplis, lorsque le temps fut venu de le reprendre aux femmes, Rohalt confia Tristan à un sage maître, le bon écuyer Gorvenal. Gorvenal lui enseigna en peu d’années les arts qui conviennent aux barons. Il lui apprit à manier la lance, l’épée, l’écu et l’arc, à lancer les disques de pierre, à franchir d’un bond les plus larges fossés ; il lui apprit à détester tout mensonge et toute félonie, à secourir les faibles, à tenir la foi donnée ; il lui apprit les diverses manières de chant, le jeu de la harpe et l’art du veneur ; et, quand l’enfant chevauchait parmi les jeunes écuyers, on eût dit que son cheval, ses armes et lui ne formaient qu’un seul corps et n’eussent jamais été séparés. À le voir si noble et si fier, large des épaules, grêle des flancs, fort, fidèle et preux, tous louaient Rohalt parce qu’il avait un tel fils. Mais Rohalt, songeant à Rivalen et à Blanchefleur, de qui revivaient la jeunesse et la grâce, chérissait Tristan comme son fils, et secrètement le révérait comme son seigneur.   [I, 24]


                          
                               * * *

Al cap de set anys complits, en haver arribat el temps de tornar-lo a prendre a les dones, Rohalt confià Tristany a un mestre assabentat, el bon escuder Gorvenal. Gorvenal li ensenyà en pocs anys les arts que convenen als barons. L’ensinistrà a jugar la llança, l’espasa, l’escut i l’arc, a llançar els discos de pedra, a passar d’un bot els fossats més amples; l’ensenyà d’avorrir tota mentida i tota deslleialtat, de socórrer els febles, de mantenir la fe donada; li ensenyà diverses maneres de cant, el maneig de l’arpa i l’art del munter; i, quan l’infant cavalcava entre els joves escuders, s’hauria dit que el seu cavall, les seves armes i ell no formaven sinó un sol cos, i que no havien estat mai separats. En veure’l tan noble i tan gallard, ample d’espatlles, abrinat de flancs, fort, fidel i pros, tothom lloava Rohalt de tenir un fill com aquell. Però Rohalt, pensant en Rivalèn i en Blancaflor, de qui revivien la jovenesa i la gràcia, estimava Tristany com un fill seu, i secretament el reverenciava com a seu senyor.

[Versió de Carles Riba, 1921] 


La llegenda de Tristany i Isolda ens ha arribat, fragmentàriament, en diversos textos medievals des del segle XII. Fins i tot hi havia una traducció catalana en prosa del segle XIV: se’n conserven tres fragments, l’un publicat per Agustí Duran i Sanpere (Biblioteca L’Avenç, 1917), un altre per Pere Bohigas (RFE, 1929) i Ramon Aramon i Serra (1969), i tots plegats per Lourdes Soriano (1999); però dissortadament no tinc a mà cap d’aquestes edicions.

Dels textos originals, l’erudit Joseph Bédier en va fer una refosa en prosa, en francès modern, l’any 1900, i Carles Riba (1893-1959) la va traduir l’any 1921, sota el pseudònim de Damià Soler. Segons  Martí de Riquer, la versió ribiana suposa «un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d’allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l’expressió popular i l’expressió culta.» Hi estic d’acord. Però, per què Riba es va ocultar rere un pseudònim? El 1921 ja havia publicat el primer recull poètic, Estances, havia traduït L’Odissea en una versió magistral el 1919 (i hi tornaria el 1948 amb una segona versió encara millor), havia traduïts les llibres bíblics de Rut i el Càntic dels Càntics i havia publicat un aplec de crítiques literàries sota el títol ‘Escolis’. Ja era un escriptor de prestigi: per què no presumir de la seva bona feina? Potser li semblava, com insinua Riquer, una “tasca marginal”?



El llenguatge que Riba fa servir és realment ric, tot i que —sens dubte per donar un to arcaïzant a un text en origen venerablement antic— fa servir arcaismes propis del català medieval i altres cultismes que ja fa cent anys penso que eren desuets: “seüssos” (gossos conillers), “abrinat” (prim; fr. grèle ‘prim, gràcil’), “pros” (virtuós, respectable; fr. preux ‘esforçat, brau’),“volenters” (voluntàriament), “girfalc” (falcó sagrat), “certes” (certament), “anap” (vas), “home ligi” (vassall directe? IV “homme lige”), “forfet” (partici de “forfer”, delinquir), “juí” (judici), “aspidar” (travessar), “ascona” (llança), “flató” (bosc?) (“sota un flató lleuger d’aurons” IX: “sous un bois léger d’erables”) i moltes altres. Tot plegat dona al conjunt un to elegant, de ressons nobles.


El fragment que he escollit, al començant del capítol primer, explica l’educació del jove Tristany, qui, des del naixement fins als set anys, havia estat a cura de les dames del palau del noble Rohalt, que li fa de pare (el seu pare de debò, el rei Rivalèn de Leonís, havia mort poc abans de néixer el nen, i la mare, la reina Blancaflor, havia mort poc després del part); en complir els set anys, l’infant és lliurat a un preceptor, l’escuder Gorvenal, qui l’instrueix en les arts de la lluita, però també en les virtuts de la cavalleria —noblesa, honestedat, lleialtat, compromís amb els febles—, així com en el cant, la música i la cacera.


Imatges: Dues peces d’ivori, panells d’un cofre del segle XIV amb escenes de Tristany i Isolda (Museu del Louvre, París).

Tristany i Isolda es fan a la mar. Miniatura d’un còdex del segle XIV. reproduït per Louis Petit de Julleville (1841-1900), ‘Histoire de la langue et de la Littérature Française’ (1896), vol. I

Portada de l'edició de Bédier.

Mort de Tristany. miniatura del segle XV, d’un còdex de ‘Tristan et Yseut’ (Bibliothèque Nationale de France, París: Fr. 116, foli 676v.

Hebert James Draper (1863-1920), Tristan and Isolde. Oli sobre tela (1901), Paisley Museum and Art Galleries, Paisley (Escòcia).  


Edmund Blair Leighton (1853-1922), The End of the Song (El final de la cançó). Oli sobre tela (1902), col·lecció privada.

diumenge, 3 de setembre de 2017

La veritable història de sa Madona des Caparó


Guillem d’Efak (1929-1995)
Balada d’en Jordi Roca

—Madona d'Es Caparó,
en Jordi Roca vos crida.
Madona d'Es Caparó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n'enrecordau, d'aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d'ell, tothom,
fora de la principal acusadora.
I la justícia farà el seu camí.
No se sap si per calça d'arena, forca o garrot.
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà, morirà.

—Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.
Demà en aquestes hores
m'hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor.
Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.

Alça los teus ulls, garrida.
No els alcis per mirar-me;
alça-los i pendràs plaer
de veure finir ma vida. 

Tothom que passa pel carrer se demana:
«I quin delicte ha comès en Jordi Roca
per tenir tanta severitat amb ell?»

Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir,
canta, canta:

—T'estim com t'estimava
i fins demà t'estimaré.
I si hi ha una altra vida,
allà t'esperaré.
Mai més no et podré dir:
«T'estim, t'estim, t'estim!»,
perquè demà en aquestes hores
m'hauran donat garrot. 
                                                    [Concèntric, 1964]


El 26 de juliol de 2013 posava en aquest blog la cèlebre ‘Balada d’en Jordi Roca’ i, entre altres coses, hi aportava una suposada explicació “històrica” dels fets tal com la vaig trobar per internet. Aquella explicació pretenia que Jordi Roca i la madona des Caparó eren amants; que un militar, Guillem Rosselló, va entrar a la casa a robar i va ferir un mosso (un missatge, com en diuen a Mallorca), el qual tanmateix va aconseguir demanar ajuda. La força pública va arribar a temps de detenir el lladre i van trobar al llit la madona i el seu amant, aliens a tot el rebombori. Llavors, la dona hauria dit que l’home l’havia forçada, i els van detenir tots dos i condemnar a mort. L’amant no va contradir la madona i va ser executat tot esperant que ella se’n compadís i digués la veritat.


Ja en els comentaris d’aquell post vaig explicar que m’havia arribat de Manacor una versió totalment diferent. Ara ha aparegut un llibre molt ben documentat, obra de Bàrbara Duran Bordoy, que es titula Música per a un crim. La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó (Palma: Lleonard Muntaner editor, 2017), que explica fil per randa els fets a partir de la documentació judicial i el ressò que van tenir a la premsa, així com la gestació de la “versió popular” alternativa, conservada en un trobo, glosa o cançó popular que fou recollida després pel Cançoner Popular de Mallorca, i a partir de la qual Guillem d’Efak va crear la seva composició. Vegem, d’entrada, el text de la glosa popular:

                        Madona d’Es Caparó,
                        en Jordi Roca vos crida,
                        assegut a la cadira,
                        s’acaba sa seva vida
                        i vos demana perdó.
                        Madona d’Es Caparó,
                        vós poreu apreciar
                        que per vós varen matar
                        en Roca i en Rosseió.
                        Per aquesta gran miloca
                        que hi ha dins Es Caparó,
                        mataren en Rosseió
                        i llavò en Jordi Roca.
                        En Jordi Roca n’era un,
                        i en Rosseió un altre,
                        i en Toni de Sos Sastres
                        hi era, que feia llum.

Observem com en aquesta glosa hi apareix el tercer assaltant, de qui es diu que “hi feia llum”, però no es parla en cap moment d’un assalt i es continua donant tota la culpa dels fets a la madona, que és insultada i tot, com si la presència dels tres homes a casa seva fos consentida... amb la qual cosa ja no es tractaria d’un episodi d’amor cortès.

La preciosa balada que va escriure Guillem d’Efak adoptava el punt de vista del condemnat a mort, i assumia la veracitat de la llegenda d’una relació amorosa, sense entrar en els detalls de l’assalt nocturn i l’agressió a ganivetades a un mosso —ni a la presència a la casa de dues nenes petites, filles de la madona, una vídua jove. Així esdevenia una cançó “a l’estil dels trobadors”, d’un amor cortès sublimat fins a la mort de l’amant davant la indiferència d’una amada cruel que es nega a pronunciar la paraula salvadora, paraula que tanmateix comprometria la seva reputació. I de passada, esdevenia un clam contra la pena de mort, en uns anys en què el franquisme encara l’aplicava sense contemplacions. La gestació de la balada és una mica anterior, però és significatiu que s’edités el 1963, l’any de l’execució de Julià Grimau.  


Tot i això, a Manacor —on viuen descendents de la madona— la balada fou rebuda amb reticències perquè reforçava la tradició, ja encetada per la glosa popular, de la culpabilitat de la insensible dama... quan en realitat no era sinó una víctima. Sí que es va castigar molt durament els agressors —no es pot parlar de “fer justícia” perquè la pena de mort no és mai justa—; però el fet és que l’etiqueta popular de culpabilitat moral va recaure sobre la dona, que la va haver de suportar tota la vida com un pes feixuc. El llibre de Bàrbara Duran pretén —sense menystenir la bellesa de la balada ni la noblesa de la causa que la va inspirar— aclarir com van anar realment les coses.

Caterina-Aina Cànaves, l’any 1851, tenia 25 anys, era vídua i tenia dues filles petites. Era la madona d’una possessió o finca de relativa importància. No sembla, però, que econòmicament fos molt rica, ja que a la casa no disposava d’altre servei que el d’un mosso. D’altres possessions més extenses donaven feina a moltes persones. Les madones —mullers dels propietaris o tenidors— eren les encarregades de gestionar la casa i el servei (“sa madona duu es maneig”, es deia); tenien, doncs, una posició social relativament alta.



El vespre del 3 de febrer de 1851, un home va trucar a la porta de la casa Es Caparó demanant aixopluc a causa de la pluja, i el van deixar entrar. Quan va parar de ploure, l’home es va acomiadar. El mosso, Joan Sansó, li va obrir la porta, a temps de veure com l’home feia un senyal a dos altres homes que s’acostaven. Un dels homes va apunyalar el mosso, i el van entrar a casa, ferit i lligat de mans; van robar el que trobaren (misèria: blat, faves, cansalada, bots de vi, algun objecte de valor, i unes mules on van carregar el botí); a més, un dels facinerosos va violar la mestressa de la casa i després la van deixar tancada a la cambra. La madona, amb un llençol, va aconseguir despenjar la seva filla gran per la finestra, i la nena va ser qui va donar avís.

Dos dies més tard, la guàrdia civil va agafar els tres lladres, amb tot el que s’havien endut, més una carrabina i municions. Dels tres, Guillem Rosselló era militar en actiu, i va ser posat a disposició de la justícia castrense, acusat de robatori i atac a mà armada; també va ser inculpat d’això Miquel Nicolau, que va passar a disposició de la jurisdicció civil (del Toni de Sos Sastres que apareix a la glosa, no se'n sap res). Pel que fa al tercer inculpat, Jordi Roca, va resultar que estava en llibertat sota fiança, pendent de judici per haver violat una altra dona, Pedrona Ramis, de Petra, el desembre de 1849; ell va ser trobat culpable, a més del robatori, de l’apunyalament del criat i de la violació de la mestressa.

La jurisdicció militar, en aplicació dels seus codis i en un judici sumaríssim, va condemnar a mort Guillem Rosselló, qui fou afusellat el 25 de febrer de 1851, tan sols 22 dies després dels fets i 20 dies després d’haver estat detingut; conten que el reu va marxar tranquil cap al cadafal, marcant el pas al ritme dels tambors i fumant una cigarreta. En canvi, el jutjat de Manacor, pel que sembla (no se’n conserven les actes), devia condemnar Jordi Roca i Miquel Nicolau a cadena perpètua; però la sentència —del 17 de febrer— havia de ser confirmada per l’Audiència de Palma, i aquest tribunal molt de pressa: el 25 de febrer— va canviar la condemna de Roca per la de mort. Ell havia estat incriminat personalment, a més del robatori amb violència, de la violació de la mestressa i de l’apunyalament del mosso. Potser hi va influir el fet de ser considerat un violador reincident (tot i que tècnicament no ho era, ja que encara no havia estat condemnat pel primer delicte, ni ho arribaria a ser mai).

El cas és que, en casos de violació, si la víctima manifestava que hi havia consentiment, el delicte deixava de ser-ho, i aleshores la condemna hauria estat tan sols de privació de llibertat. A molta gent no li va agradar el rigor de la sentència, i amb la glosa popular va començar a córrer la brama que la relació era consentida i qui sap si habitual; i així es va començar a culpar la víctima, que amb una paraula seva hauria pogut evitar la mort d’un dels condemnats. No podem posar la mà al foc sobre la veracitat o no d’aquella relació, tot i que sembla ben improbable; però en tot cas, fins acceptant que hi hagués hagut consentiment, en Jordi Roca s’hauria comportat amb traïdoria, aprofitant que se li franquejava l’entrada a la casa per introduir-hi dos còmplices a robar i, eventualment, a apunyalar qui s’hi oposés. Absolutament res a veure, doncs, amb un enamorat romàntic víctima d’una dama cruel. 



La justícia de l’època va seguir el seu camí: el 5 de maig de 1851, en Jordi Roca va ser portat dalt d’un ase cap a un cadafal muntat a la torre dels jesuïtes de Manacor (actual Torre dels Enagistes, seu del Museu d’Història de Manacor). Allà va demanar perdó i va ser executat pel procediment del garrot vil.  La madona des Caparó es va tornar a casar amb un pagès ric i va tenir més fills; les dues primeres filles van morir poc després. Però la dona ja havia quedat marcada per sempre: la glosa coetània la considerava culpable i la insultava dient-li “miloca” (persona que aparenta més del que no és). Un segle més tard, Guillem d’Efak, per fer una cançó contra la pena de mort, idealitzava la figura d’en Jordi Roca mentre, per extensió, contribuïa a difondre injustament la llegenda negra de la madona. Ara, finalment, l’excel·lent estudi de Bàrbara Duran, que recomano vivament, posa els fets històrics al seu lloc. 



Imatges (baixades d'Internet): Guillem d'Efak / portada del llibre de Bàrbara Duran Bordoy. / Es Caparó, avui, en terme de Vilafranca de Bonay, a tocar de Manacor. / Torre dels Enagistes, a Manacor, on fou executat en Jordi Roca. / caràtula del disc de Guillem d'Efak amb la "Balada d'en Jordi Roca". // Youtube: Disc de Guillem d'Efak, amb "Adéu, Andreu", "Avemaria de Robines", "No me sap greu" i "Balada d'en Jordi Roca". / Joan Manuel Serrat canta la "Balada d'en Jordi Roca" en un acte d'homenatge a Guillem d'Efak a Palma, el 20 de juny de 1994.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Estesícor - Plany de Jocasta


Estesícor (segle VI aC)
[Plany de Jocasta]

οτε γρ αέν μς
θεο
θέσαν θάνατοι κατ' ααν ρν
νε
κος μπεδον βροτοσιν
ο
δέ γα μν φιλότατ', π δ' μέραι ν νόον λλον
θεο
τιθεσι.
μαντοσύνας δέ τε
ς ναξ κάεργος πόλλων
μ
πάσας τέλεσσαι.
 
α δέ με παίδας δέσθαι π' λλάλοισ ι δαμέντας
μόρσιμόν
στιν, πεκλώσαν δ Μοίραι,
α
τίκα μοι θανάτου τέλος στυγεροο γένοιτο
πρίν ποκα τα
τ' σιδεν
λγεσι πολύστονα δακρυόεντα
παίδας
ν μεγάροις
θανόντας
πόλιν λοίσαν.
 
λλ' γε, παίδες, μος μύθοις, φίλα [τέκνα, πίθεσθε,
τ
ιδε γρ μν γν τέλος προφα[ίνω,
τ
ν μν χοντα δόμους ναίειν πα[ρ νάμασι Δίρκας,
τ
ν δ' πίμεν κτεάνη
καί χρυσ
ν χοντα φίλου σύμπαντα [ πατρός,
κλαροπαληδ
ν ς ν
πρ
τος λάχηι κατι Μοιρν.

το
το γρ ν δοκέω
λυτήριον
μμι κακο γένοιτα πότμου
μάντιος φραδα
σι θείου,
ι γ' τεν Κρονίδας γένος τε κα στυ φυλάξει
Κάδμου
νακτος,
μβάλλων κακότατα πολν χρόνον βασιλείαι
πέπρωται γενέθλαι.

                                       * * *  

[èpode]

No per sempre, no per a tothom,
han els deus immortals establert en la terra sagrada
que hi hagi guerra eterna entre els homes;
tampoc amor etern, sinó que el pensament canviï
d’un dia per altre: és el voler dels deus.
Per tant, els teus oracles, Apol·lo que fereixes de lluny,
potser no tots han de complir-se.

[estrofa]

Però si veure morir els meus dos fills, a les mans l’un de l’altre,  
és el meu fat, i així les Moires ho filaven,
tant de bo que l’ominosa mort m’arribi de seguida,
abans d’haver de suportar
una pena tan greu, un destí tan terrible:
veure morts els meus fills
a palau, i la ciutat captiva.   

[antístrofa]

Però fills meus, escolteu el que us dic i deixeu-vos convèncer,
car us puc avançar com pot acabar això bé:
que de vosaltres, l’un resti al palau, vora la font de Dirce,
i l’altre es quedi l’or
i tots els bens del pare, i en gaudeixi a l’exili,
i qui ha de ser, que ho decideixi el Fat,
per mitjà d’un sorteig.

[èpode]

D’aquesta manera, crec jo,
podríeu defugir el vostre destí funest,
dictat pel diví oracle.  
Car si és cert el que es diu, que la ciutat de Cadme i descendents
són protegits pel fill de Cronos,
que se n’allunyi el mal per molt de temps
si així és fixat, i que així sigui.



Estesícor va ser un poeta arcaic, nascut pel que sembla a Hímera, al nord de Sicília, però amb vincles amb Metaure, a Calàbria (sud d’Itàlia), on també hi ha qui creu que va néixer. En tot cas, va ser un innovador de la lírica coral i de l’èpica arcaica. Se sap que va deixar escrites almenys 26 obres de tema èpic i de certa llargada: sobre la guerra de Troia, sobre Helena de Troia (de qui va dir que no era un personatge real, sinó un fantasma), sobre el cavall de Troia, sobre el retorn dels herois, sobre les gestes d’Hèrcules, sobre el gegant Gerió, sobre Orestes, sobre el rapte d’Europa, sobre els funerals de Pèlies, sobre el gos Cèrber i sobre el setge dels “Set contra Tebes”, com veurem. Per dissort, cap de les seves obres ens ha arribat sencera, ans trossejades en fragments breus.  

Aquest fragment (procedent d’un papir descobert a la Universitat de Lille el 1976) no fou d’entrada atribuït a Estesícor, però estudis com el de Francisco Rodríguez Adrados i altres van establir que li pertanyia amb certesa i avui així és considerat. Correspon a una obra de tall èpic, però amb un to intimista i sentimental no gens homèric, i amb una mètrica més moderna, a cavall entre l’hexàmetre clàssic i el metre variat que es faria servir després en la tragèdia. L’obra seria protagonitzada per Erífila, esposa del rei Amfiarau d’Argos, la qual, subornada per Polinices, hauria estat la incitadora de la guerra coneguda com dels “Set contra Tebes”, que un segle després posaria en escena Ésquil.



Aquí, la qui parla és Jocasta, la reina de Tebes, esposa —i mare, sense saber-ho cap dels dos— d’Èdip. Un oracle del déu Apol·lo, transmès per l’omnipresent endeví tebà Tirèsies, ha fet saber a la reina que el destí dels seus dos fills barons, Etèocles i Polinices, és de combatre a mort l’un contra a l’altre per la corona de Tebes. Llur mare, intentant debades d’evitar l’oracle diví, cerca una possible solució: els proposa que, per sorteig, un dels dos regni a la ciutat i l’altre se’n vagi amb totes les riqueses.



Com és sabut, l’acord entre els germans no va anar així: van decidir que regnarien un any cada un. Va començar regnant Etèocles, però en acabat l’any es va negar a cedir el tron al seu germà Polinices; aquest va haver de fugir de la ciutat i va trobar refugi a la cort d’Argos, on va subornar la reina Erífila, la qual va convèncer el seu marit, Amfiarau, i el seu sogre,  Adrast, perquè defensessin el dret del tebà destronat. Adrast va aplegar un gran exèrcit amb set cabdills (ell mateix i el seu fill els primers, i el setè, Polinices) que va assetjar Tebes. Els tebans van designar també set cabdills per lluitar en set combats singulars davant cada una de les set portes de la ciutat; naturalment, Etèocles va lluitar contra Polinices a la setena porta, i els dos germans es van matar mútuament, tal com l’oracle havia predit. La ciutat, però, es va salvar, i el nou rei, Creont, germà de Jocasta, va manar que es donés sepultura al cos d’Etèocles, però no al de Polinices, i això va motivar un altre episodi mític del cicle tebà: la desobediència de la germana dels dos prínceps morts, Antígona, posada en escdena per Sòfocles (i molt després, per Anouilh, Espriu i molts altres).



El mite va continuar amb un segon atac, els dels Epígons, set cabdills fills dels set que havien fracassat (i, la majoria, mort) a les portes tebanes, els quals van tornar a assetjar la ciutat anys després i finalment la van conquerir. Adrados creu que Estesícor havia inclòs també aquest segon setge a la seva obra, ja que, segons el mite, Erífila, ja vídua d’Adrast, hauria instigat el seu fill a reprendre l’acció del seu pare, aquest cop victoriosament. En fi, els mites donaven per a molt llavors, i nosaltres tenim la fortuna de poder gaudir de la petita part que ens ha arribat de tota la producció literària i artística que van generar.

La versió que presento és meva, molt lliure, feta a partir d’una versió anglesa de David Campbell en vers (també lliure) i la castellana d’Adrados en prosa (molt més literal); l’edició bilingüe dels lírics grecs traduïts al castellà en vers per Joan Ferraté, lamentablement, no inclou aquest fragment com a propi d’Estesícor. El text grec és el fixat per M. W. Haslam (1978, transcrit a la Wikipedia, s.v. ‘Lille Stesichorus’).  A l’estil maragallià, he intentat aproximar-me a un possible ritme accentual lliure sense emmotllar-me a cap esquema mètric preconcebut: me’n disculpo d’entrada.


Imatges: 
a) Bust modern d’Estesícor, als jardins Bellini de Catània.
b) Jocasta. Miniatura (segle XV) al llibre De mulieribus claris, de Bocaccio, foli 
     21v, Bibliothèque Nationale de France, París.
c) Polinices subornant Erífila amb el collar d’Harmonia. Cratera de figures 
     vermelles, grega, c. 450 aC. Musée du Louvre, París.
d) Etèocles i Polinices. Cratera de figures vermelles, Itàlia, segle IV aC. 
     Museu Nacional do Brasil, Rio de Janeiro.
d) Gianni Battista Tiepolo: Etèocles i Polinices, c. 1730
e) Giovanni Silvagni: Etèocles i Polinices, c. 1800



dissabte, 19 d’agost de 2017

Tres odes a Barcelona


 Jacint Verdaguer (1854-1902)
Oda a Barcelona (1883, fragment)

[...] Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenyi ta nau l'Omnipotent:
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és lo trident.  [...]

La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guía, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir. [...] 




Joan Maragall (1861-1911)
Oda nova a Barcelona (1911, fragments)

[...] Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésser una altra per ser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.
Ets covarda, i cruel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.
Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!
Tens aquesta rambla que és una hermosura... [...]
Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! La gran encisera!



Pere Quart  (Joan Oliver, 1899-1986)
Oda a Barcelona (1936, fragments)

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.
La nit s'atarda.
Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja! [...]
Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica,
matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes, ha ha!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses. [...]
Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis! [...]
Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!
Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia,
quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distraguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.
Treballa. Calla.
Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.
Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes.



En aquests dies de dol i de fermesa arran dels atacs terroristes que han sofert Barcelona, Cambrils i Alcanar, vet ací tres fragments de tres odes que tres grans poetes nostres van dedicar a la ciutat que és Cap i Casal de Catalunya. La primera, de Verdaguer, en un moment que, a redós de l’impuls de la Renaixença literària, prenia forma el catalanisme polític; la segona, de Maragall, escrita des de la commoció que va suposar la revolta de la Setmana Tràgica i la posterior repressió (1909); i la tercera, de Pere Quart, escrita l’any 1936, després que la ciutat reeixís a aturar el cop d’estat contra la República. La capital de Catalunya, com tota la nació terra de pau i acollida, model de civisme i de solidaritat, ha sobreviscut a bombardeigs, a guerres sagnants i a postguerres no menys cruels i dures, i s’ha sabut alçar una vegada i altra, refent-se en la pau, la fraternitat i la tolerància. Ara també es refà de la barbàrie soferta, i els catalans proclamem als quatre vents que “no tenim por”, que no ens deixarem vèncer pel fanatisme i el terror.    


Imatges, baixades d'internet: diferents símbols de dol i solidaritat arran dels atacs terroristes del 17 d'agost de 2017, i una imatge de l'acte del dia 18 a la plaça de Catalunya.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Vilarrasa - Qui per consell


Lluís de Vilarrasa (segles XIV-XV)

Qui per consell d’home foll se regeix
e decau prest, no·m par gran meravella,
pus que lo foll al fet no s’aparella
e follor mai a res de bé serveix.
E qui llong temps seguir vol semblant caça,
perd l’arma e·l cos e los béns tot ensems,
e Belcebub dins infern li percaça
turments sens fi de tots delits exempts.

                                                            * * *


Adaptació lliure:

Qui es regeix pel consell d’home foll, 
i s’equivoca aviat, no em sembla meravella, 
perquè el qui és foll no s’até als fets 
i la follia no serveix per a res de bo. 

I qui molt temps vol seguir semblant cacera, 
perdrà l’ànima i el cos junt amb tots els seus béns, 
i Satanàs a l’infern li prepara 
turments sense fi, privat de tot plaer.   


Un poeta valencià contemporani d’Ausiàs March, Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi, amb tots els quals va compartir l’expedició militar a Còrsega i Sardenya l’any 1420—però menys conegut que els seus companys. Ens n’han pervingut onze poemes: aquest n’és un, que transcric amb alguna regularització ortogràfica i tradueixo lliurement després al català modern.


Il·lustro el poema amb cinc imatges sobre el (mal)tractament que es va donar als malalts mentals al llarg dels segles. Per ordre: 1) Hieronymus Bosch, ‘Extracció de la pedra de la bogeria’, oli sobre taula (c.1494), Museo del Prado, Madrid (hom podria dubtar, per la manera com va cofat, de si el cirurgià no hauria d'intercanviar-se el lloc amb el pacient); 2) Jan Sanders van Hamessen, ‘Der Steinschneider’ (El cirurgià, o Extracció de la pedra de la bogeria), oli sobre fusta (c.1554), Museo del Prado, Madrid; 3) Peter Brueghel el Vell, ‘La pedra de la follia’ (1568), Musée de l’Hotel Sandelin, Saint-Omer, França; 4) Pieter Huys, ‘Extracció de la pedra de la bogeria’ (c.1580), Musée d'Art et Archeologie du Périgord, Périgueux, la Dordonya, França; 5) Francisco de Goya, ‘Casa de locos’ , oli sobre fusta (c.1519), Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.   


diumenge, 6 d’agost de 2017

Febrer: Combes i valls


Andreu Febrer (1375/80 – 1437/44)
Combes e valls

Combes e valls, puigs, muntanyes e colls,
vei ja vestits de comblacs e de neus,
bois e jardís tots despullats de rams,
l'aire cobert de vents, pluigs e de grops,
e el mar tot blanc d'escuma per mal temps,
e tuit l'aucell estant en terra mut,
qui per l'hivern no móvon xants ne crits;
mas ieu sui calds quan l'altri búfon l'ungla.

Qu'ieu am e serv, e no fau res que folls,
e de les millors la millor, e sui seus;
e si bé em dis fos de s'amor estramps
no me'n destull plus que de carn fai llops,
ans hai esper que ella e-z ieu ensems
jausirem tant lo joi d'amor, que drut
me dirà sieu tota gent, si ver dits,
e ens amarem tant com la carn e l'ungla.

E si bé el sui tan lluny, no el serai molls
de far e dir sos mandats totes veus,
qu'ieu jur pels sants que nostre paire Adams
no fon pus fels, ne enquer le sants homes Jobs,
ne cell qui fec una arca menys de rems,
vas Cell per cui hem trestuit resemut,
con ieu vas lei, en cui hai establits
mon cor e el cors del cap tro sus a l'ungla.

Car plus cobert sui de joi que rebolls
no n'és de glans eres en los jorns breus,
quan me remord la saborosa fams
qui em fai sentir de sa amor dolços glops.
Mas vau pensiu cossirant pels extrems;
tal pasor hai m'hage desconegut
com no m'escriu dels sieus delgats blancs dits,
carta o paper que ella tocàs de l'ungla.

Per què, ab les mans juntes, flec mos genolls,
sopleiant liei que no em giet de sos feus;
puix qu'ieu no em tolc d'altres pecs ne reclams,
ans am lei tant que ja no em fóra ops
per ésser meu Tir o Jerusalems.
Tant m'ha desirs de sa amor abatut,
que el cor e el cors e el sens e l'esperits
me són venguts ja tro al cap de l'ungla.

Loidana amor, un furt entretostemps
vos hai ieu fait, no em sia maltengut,
com ieu vos pris de l'un dels vostres dits
celadament lo gai joiell de l'ungla.

L’aut rei guerrer vull servir altre temps,
(qui pels tirans és llur mal grat temut),
vars Mongibell, que els ben e mal vestits
fai mantes vets bufar lo cap de l’ungla.



Un poema on l’autor exhibeix el seu virtuosisme. En l’estil del “trobar ric”, busca la perfecció formal. Fa servir “cobles estrampes”: versos en què cap dels mots-rima no es repeteix mai dins la mateixa estrofa —en aquest cas, cinc cobles de vuit versos cada una—, però sí que es repeteixen tots, en el mateix ordre, a cada estrofa (llevat les dues tornades finals, que són de quatre versos, en què naturalment només es reiteren els quatre últims mots-rima de les cobles anteriors). El mot final de cada estrofa és sempre idèntic, perquè és una “rima fènix”, “sens par en lo món”, és a dir, que no hi ha cap altre mot que hi rimi (en aquell temps no es coneixia la paraula “jungla”, un terme procedent del sànscrit, difós a Occident a partir del segle XVIII des del mot anglès jungle); i tampoc no es feia servir el terme desunglar ‘arrancar les ungles’, que hi rimaria en la forma conjugada del present desungla).


El poema, com altres de Febrer, s’apunta al tòpic de “l’amor de lluny” que havia popularitzat tres segles abans el trobador Jaufré Rudel. Com era corrent a la seva època, escrivia en un català força aprovençalat. El vigatà Febrer ens ha deixat, que coneguem, una quinzena de poemes ben interessants; però sobretot la seva extraordinària traducció de la ‘Divina Comèdia’ de Dant, la primera que es va fer en vers rimat a una llengua romànica, l’any 1429.


Glossari:  Mongibell: l’Etna, a Sicília. L’alt rei guerrer: Alfons el Magnànim (Alfons V d'Aragó, IV de Barcelona, III de València, II de Sardenya, I de Nàpols, Sicília i Mallorca), que va nomenar el poeta senyor del castell d’Ursino a Catània. L’any 1420, Andreu Febrer va participar, amb Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Lluís de Vilarrasa en la campanya naval contra Còrsega i Sardenya. Mai tants poetes en un mateix estol!


Vet ací un assaig meu, molt lliure, d’adaptació del poema al català modern, amb les disculpes de rigor:

Comes i valls, puigs, muntanyes i colls 
veig ja vestits de gebrada i de neu, 
boscs i jardins tot despullats de rams, 
l’aire cobert de vents, pluges i grops 
i el mar tot blanc d’escuma per mal temps, 
i els ocells tots estant en terra muts, 
que per l’hivern no mouen cants ni crits; 
jo estic calent quan d’altres bufen l’ungla. 

Que amo i serveixo (i no faig res de foll) 
de les millors la millor, i sóc seu; 
i si algú em diu que estic mancat d’amor 
no me’n desprenc més que de carn el llop, 
ans esperança tinc que ella i jo junts 
gaudirem tant el goig d’amor, que amant 
em dirà tothom que sóc, i ho diran bé, 
i ens amarem tant com la carn i l’ungla. 

I estant tan lluny, no li seré mandrós 
de fer i dir els seus mandats a tota veu: 
juro pels sants que el nostre pare Adam 
no fou pas més fidel, ni tampoc Job, 
ni aquell que féu una arca sense rems, 
vers Aquell qui ens va a tots redimir, 
com jo vers ella, en la qual he establert 
mon cor i el cos, des del cap fins a l’ungla. 

Car més ple estic de joia que l’alzina 
no ho és de glans en aquests dies breus, 
quan em mossega saborosa fam 
que em fa sentir de l’amor dolços glops. 
Ans, pensarós, vaig patint pels racons; 
tinc molta por que  no m’hagi oblidat 
car no m’escriu, amb blancs, delicats dits, 
carta o paper tocats per ella amb l’ungla. 

Per tant, mans juntes, flecto els meus genolls 
suplicant-li que no em faci marxar; 
car no em perdran altres mals ni reclams; 
l’estimo tant, que no desitjaria 
posseir Tir o bé Jerusalem. 
Tant m’ha abatut el desig de l’amor, 
que el cor i el cos i el seny i l’esperit 
m’han arribat ja fins al cap de l’ungla. 

Llunyana amor, un furt entre tots temps 
us he fet jo, no em sigui mal tingut, 
quan us vaig prendre d’un dels vostres dits, 
ben d’amagat, el gai joiell de l’ungla. 

L’alt rei guerrer vull servir altre cop 
(de qui els tirans temen ser enemics) 
vers Mongibell, que als ben i els mal vestits 
molts cops ha fet bufar el cap de l’ungla.


Imatges:  Alfons el Magnànim, bust al Palau Reial de Nàpols; Medalla d’Alfons IV el Magnànim, de Pisanello; “Alfonsí”, ducat d’or d’Alfons I de Nàpols i Sicília; edició de les Poesies d'Andreu Febrer (Els Nostres Clàssics, Barcino 1951); Alfons el Magnànim, per Gonçal Peris Sarrià i Jaume Mateu, tremp sobre taula (1427), Museu Nacional d’Art de Catalunya; Alfons el Magnànim, bust al Palau Reial de Nàpols; Alfons el Magnànim, per Peter Paul Rubens, oli sobre taula (1612, Plantin-Moretus Museum, Antwerpen); detall de la tomba d'Alfons el Magnànim al monestir de Poblet; aquí a sota, en petit, suposada efígie d’Andreu Febrer.