Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 30 de novembre de 2016

Villon - Dames du temps jadis

















François Villon (1431-1463)
Ballade (des dames du temps jadis)

Dictes moy où, n'en quel pays,
est Flora, la belle Rommaine,
Archipiades ne Thaïs,
qui fut sa cousine germaine,
Echo parlant quant bruyt on maine
dessus riviere ou sus estan,
qui beaulté ot trop plus q'humaine.
Mais où sont les neiges d'antan?


Où est la très sage Heloïs,
pour qui chastré fut et puis moyne
Pierre Esbaillart a Saint Denis?
Pour son amour ot ceste essoyne.
Semblablement, où est la royne
qui commanda que Buridan
fust geté en ung sac en Saine?
Mais où sont les neiges d'antan?


La royne Blanche comme lis
qui chantoit à voix de seraine,
Berte au grand pié, Beatris, Alis,
Haremburgis qui tint le Maine,
et Jehanne la bonne Lorraine
qu'Englois brulèrent a Rouan;
où sont ilz, où, Vierge souvraine?
Mais où sont les neiges d'antan?


Prince, n'enquerez de sepmaine
où elles sont, ne de cest an,
qu'a ce reffrain ne vous remaine:
mais où sont les neiges d'antan?


(c.1461)



Balada (de les dames del temps passat)

Digueu-me on, en quin país,
hi ha Flora, la bella romana,
Arquipíades o Thaís,
que fou sa cosina germana,
Eco parlant quan algú la demana,
sota d’un riu o en el fons d’un estany,
qui posseí una beutat més que humana.
Però on són, les neus d'antany?


On és la molt sàvia Eloïsa,
per la qual fou castrat i es féu frare
Pere Abelard a Sant Denís?
Pel seu amor va patir aquesta pena.
I semblantment, on és la reina
que va manar que Buridan
fos llançat en un sac al Sena?
Però on són, les neus d'antany?


La reina Blanca com el lis,
que cantava amb veu de sirena,
Berta Peu-gros, Beatriu o Alis,
Haremburgis, la qui governà al Maine,
i Joana, la noia de Lorena
que els anglesos van cremar a Rouen;
digueu on són, oh Verge sobirana?
Però on són, les neus d'antany?


Príncep, on són, ni aquesta setmana
m’ho demaneu, ni tampoc aquest any,
que aquest refrany ja us ho recomana:
però on són, les neus d'antany?


[Versió meva, 2009]


Balada de les dames del temps passat

Digueu on o bé en quin país
viu Flora, la bella romana,
Arxipiada o bé Taïs,
que li fou cosina germana.
Eco que quan crideu contesta
enllà d'un riu o d'un estany
i que fou bella sens mida?
Què s'ha fet de les neus d'abans?


On és la prudent Eloïsa,
per qui va ser castrat i frare,
a Sant Denis, Pere Abelard?
Pel seu amor passà tal prova.
I així mateix, on és la reina
que va ordenar que Buridan
fos llançat dins un sac al Sena?
Què s'ha fet de les neus d'abans?


La reina Blanca, com el lliri,
que cantava amb veu de sirena,
Berta, Alícia o Beatriu,
Haremburgis, nascuda al Maine,
i Joana, la de Lorena,
que fou cremada a Rouen,
on són, oh Verge Sobirana?
Què s'ha fet de les neus d'abans?


Príncep, no pregunteu on paren
ni avui ni la setmana entrant.
Us remeto a aquesta tornada:
Què s'ha fet de les neus d'abans?


[Versió de Feliu Formosa. Poesia francesa, a cura d’Alain Verjat. MOLU 44, Edicions 62 – La Caixa, Barcelona, 1985]


Balada de las damas de antaño

¿Decidme, dónde, en qué país
se encuentran Flora, la bella romana,
Arquipíades, y aquella Thaís,
que de la otra fue prima hermana,
Eco, que las voces repite, vana,
cuando sobre estanques o ríos van,
y tuvo una belleza más que humana?
Mas las nieves de antaño, ¿dónde están?


¿Dónde está la prudente Eloís
por quien castraron (qué historia amena),
a aquel Pedro Abelardo en San Dionís?
A causa de su amor tuvo esa pena.
Lo mismo, ¿dónde está la reina buena
que decretó que a Buridán
lo echaran en un saco al Sena?
Mas las nieves de antaño, ¿dónde están?


¿La reina Blanca, cual flor de lis,
la que cantaba con voz de sirena,
Berta, y sus grandes pies, Beatriz, Alis,
Haremburgís, que mandó en Mena,
y Juana, la muchacha de Lorena
que los ingleses quemaron en Ruán?
¿Dónde, dónde están, Virgen plena?
Mas las nieves de antaño, ¿dónde están?


Príncipe, no inquieras esta semana,
ni todo este año, en dónde están,
dado que este estribillo no te sana:
Mas las nieves de antaño, ¿dónde están?


[Versió de Francisco Serrano. http://www.francisco-serrano.com/translation/villon.pdf  ]


Balada de las damas de antaño

¿Dónde están, di, en qué país
Flora, la bella romana,
Arquipíades, y Thaís,
que fuera su prima hermana,
Eco, que repite, vana,
voces que flotando van,
de belleza sobrehumana?
Nieves de ayer, ¿dónde están?


¿Dónde la sabia Eloís
por quien sufrió cruel condena
Abelardo en San Dionís?
Su amor le causó esa pena.
¿Dónde está la reina buena
que ordenó que a Buridán
lo echaran en saco al Sena?
Nieves de ayer, ¿dónde están?


¿La reina Blanca, cual lis,
que tuvo voz de sirena,
Berta, Beatriz, Alis,
Haremburgís, la de Mena,
y Juana, joven lorena,
que murió en la hoguera en Ruán?
¿Dónde están, Virgen serena?
Nieves de ayer, ¿dónde están?


Príncipe, ni esta semana
o año digas, ¿dónde están?,
este estribillo no sana:
Nieves de ayer, ¿dónde están?


[Una altra versió de Francisco Serrano, ibídem]



https://www.youtube.com/watch?v=eeG1CpuhVsQ  
[versió musicada i cantada per Georges Brassens, 1953]


Notes d’Alain Verjat a l’edició de MOLU:

Flora, cortesana romana de qui parla Juvenal, Sàtires, II, 49.

Arxipíada, és a dir, Alcibíades, que Boeci cita com a model de bellesa i que, per aquesta raó, a l’Edat Mitjana es considerava com una dona.

Taïs pot designar la cortesana que seguí Alexandre el Gran a Egipte, o la santa, o encara la Taïs de qui parla Marcial.

Eloïsa era molt bella i culta; fou deixebla de Pere Abelard, professor de filosofia i teologia de la Sorbona. Ambdós s’enamoraren i es casaren secretament. El canonge Fulbert, oncle d’Eloïsa, els perseguí per intentar separar-los. A ella la reclogué en un convent i féu condemnar Abelard a l'emasculació i després el va fer recloure al monestir de Saint-Denis.  Es conserven encara les cartes d’amor que els dos amants s'intercanviaren.

Buridan fou un filòsof i rector de la Sorbona. Una llegenda suposa que fou un dels amants que la reina Margarida de Borbó, esposa del rei Lluís X, juntament amb les seves germanes, rebia de nit a la torre de Nesles, i que després feia assassinar; els cadàvers els llençaven al Sena.

La reina Blanca és Blanca de Castella, esposa del rei de França sant Lluís VIII.

Berta (la dels grans peus), segons la llegenda, era la mare de Carlemany.

Bietris i Alix, o Alícia, no s’han pogut identificar.

Haremburgis era filla i pubilla del comte de Maine.

Joana de Lorena és santa Joana d’Arc.



Reposició d'un post de 2012. El text de Villon és de domini lliure, com ho són també la meva versió, el quadre Abelard i Eloïsa (de Jean Vignaud, 1775-1826), les efígies medievals (el dibuix, de l'incunable del Grand Testament de 1489) i l'estàtua, obra de Marius van Beek, a Utrecht. Desconec l'autor del dibuix reproduït en el segell de correus francès.

dijous, 24 de novembre de 2016

Anònim - La copa de Nèstor


Anònim (s. VIII a.C.)
La copa de Nèstor

ΝΕΣΤΟΡΟΣ:...:ΕΥΠΟΤΟΝ:ΠΟΤΕΡΙΟ[Ν]
ΗΟΣΔΑΤΟΔΕΠ[ΙΕ]ΣΙ:ΠΟΤΕΡΙ..:AΥΤΙΚΑΚΕΝΟΝ
ΗΙΜΕΡ[ΟΣ ΗΑΙΡ]ΕΣΕΙ:ΚΑΛΛΙΣΤ[ΕΦΑΝ]Ο:ΑΦΡΟΔΙΤΕΣ

Transcripció ortogràfica en grec:

Νέστορος [....] εποτ[ον] ποτήριο[ν]·
ς δ’ ν τοδε π[ίησι] ποτηρί[ου] ατίκα κνον
μερ[ος αρ]ήσει καλλιστ[εφάν]ου φροδίτης.

Versió catalana lliure, meva):

La copa de Nèstor, bona per a beure!
Qualsevol que en beurà, restarà totalment
atrapat pel desig de la ben coronada Afrodita.

L’autèntica “copa de Nèstor”, un preciós objecte d’or propietat del mític Nèstor, rei de Pilos, és esmentada en uns versos famosos de ‘La Ilíada’ (XI, 632-637, en versió de Jaume Pòrtulas):

“Una copa molt bella, que l’ancià portà de sa casa,
clavetejada amb claus d’or. Tenia unes nanses,
quatre; al costat de cada nansa, dues colomes d’or
hi picotejaven; i dos suports, sota les nanses.
Un cop plena, qualsevol altre l’hauria mogut amb prou 
                                                                       / feines
de taula; Nèstor, que ara era un vell, l’aixecava sens pena.”


El 1876, l’arqueòleg Heinrich Schliemann va trobar una rica copa d’or a les seves excavacions a Micenes i la va atribuir a aquest personatge èpic, tot i la que va trobar era força més petita, i tan sols té dues nanses i quatre ocells, en aquest cas falcons. La copa de Micenes data possiblement del segle XV a.C. (abans de l’època de la suposada guerra de Troia), i es conserva al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes.

Ara bé, el 1954, a Ischia (Itàlia, a la badia de Nàpols: antiga colònia grega de Pitecusa) es va trobar una copa o tassa de ceràmica del segle VIII a.C., d’estil Geomètric Tardà, amb una inscripció que és de les més antigues que s’han trobat en grec. En poso la transcripció epigràfica, seguida de l’ortogràfica grega. El text (escrit de dreta a esquerra, en tres línies, amb les lletres invertides especularment; una primera línia en prosa, o potser en un trímetre iàmbic irregular; les altres dues en perfectes hexàmetres) és una paròdia del poema homèric (deixant a part que el propietari de la copa es digués també, o no, Nèstor), i sosté que a aquell qui en begui (sens dubte, no tant per virtut de la copa com del seu contingut) li vindrà una trempera descomunal. Els simposis dels grecs arcaics devien ser prou divertits, pel que sembla...



La copa de ceràmica es conserva en el museu de Villa Arbusto, a Lacco Ameno (Ischia). A causa de la seva antiguitat, la inscripció ha estat objecte de nombrosos estudis filològics; vegeu-ne un resum a l’excel·lent llibre de Jaume Pòrtulas Introducció a la Ilíada (Alpha, 2008).


dimecres, 16 de novembre de 2016

Michelangelo - Tres madrigals


Michelangelo Buonarrotti (1475-1564)
Tres madrigals del ‘Canzoniere’ (1546)
1

Il mio refugio e'l mio ultimo scampo
qual più securo è, che non sie men forte
che'l pianger e'l pregar? e non m'aita.
Bellezza e crudeltà m'han posto il campo;
l'un s'arma di pietà, l'altro di morte;
questa n'ancide, e l'altra tien in vita.
Così l'alma impedita
del mio morir, che sol podia giovarne,
più volte per andarne
s'è mossa là dov'esser sempre spera,
dov'è beltà sol fuor di donna altera.
Ma l'imagine vera,
della qual vivo, allor risorge al core,
perché da Morte non sia vinto Amore.

1

El meu recer, la meva última esperança
¿com poden ser segurs, ja que no són menys forts
que el plorar i el pregar? Tot i així, no m’ajuden.
Bellesa i crueltat em preparen batalla;
l’una s’arma de pietat, l’altra de mort;
aquesta em mata, l’altra em manté amb vida.
Així la meva ànima, a qui és negada
la mort, quan sols podia gaudir-ne,
per anar-hi més cops
se n’ha anat allà on sempre espera ésser,
on hi ha tan sols l’altiva bellesa d’una dona.
Però la imatge veritable,
de la qual visc, llavors rebrolla al cor,
perquè per Mort no sigui vençut Amor.

En aquest madrigal, Miquel Àngel presenta l'antítesi entre l'Amor, a la força del qual hom no pot resistir-se, i la Mort, única possibilitat de trobar pau i repòs. La bellesa i la crueltat de la dama maten d’amor, sense occir-lo, l’amant menystingut; però la seva ànima, a qui es nega la mort, gaudeix encara contemplant l’objecte del seu desig, i fa renéixer en el cor del poeta la imatge de la dama, a fi que la Mort no pugui vèncer l’Amor.

57

Credo, perch 'ancor forse
non sia la fiamma spenta
nel fredo petto dell 'età men verde,
l'arco subito torse
Amor, che si ramenta
che 'n gentil cor ma 'suo colpo non perde;
e la stagion rinverde
d'un bel volto, ond 'è pegio al sezzo strale
la ricaduta, che 'l mio primo male.

57

Crec, perquè encara tal volta
no s’ha apagat la flama
en el pit fred d’aquesta edat menys verda,
que Amor son arc dispara
de sobte, i se’n recorda
que en cor gentil els seus dards mai no fallen;
i el cos rejoveneix
per un bell rostre; i recaure per la fletxa final
m’és molt pitjor que no el meu primer mal.

El poeta constata que, malgrat ser vell, l'amor encara el domina, i hom no pot oposar resistència a la força regeneradora de la passió.


77

Costei pur si delibra,
indomit’ e selvaggia,
ch’i’ arda, mora e caggia
a quel c’a peso non sie pure un’oncia;
e ’l sangue a libra a libra
mi svena, e sfibra e ’l corpo all’alma sconcia.
La si gode e racconcia
nel suo fidato specchio,
ove sé vede equale al paradiso;
po’, volta a me, mi concia
sì, c’oltr’all’esser vecchio,
in quel col mie fo più bello il suo viso,
ond’io vie più deriso
son d’esser brutto; e pur m’è gran ventura,
s’i’ vinco, a farla bella, la natura.

77

Sens dubte ha decidit,
ella, indòmita i salvatge,
que jo m’abrusi, mori i m’encongeixi
fins que no pesi ni tan sols una unça;
i se m’escoli la sang, gota a gota
i m’extenuï el cos igual com l’ànima.
I en gaudeix i se’n vana
en el seu mirall més preat,
on es contempla igual que al paradís;
llavors, girant-se a mi, m’etziba
que, pel fet de ser vell,
el meu rostre fa semblar el d’ella més bell,
i així, sent lleig em sento més burlat;
mes, tanmateix, això m’és gran ventura,
car, fent-la bella, venço la natura.


Aquí Miquel Àngel parla dels efectes devastadors que, en el seu cos i ànima, provoca el rebuig de la seva insensible estimada, que es mofa de la vellesa i la lletjor d’ell perquè, en comparació, fan que ella es senti més jove i més bonica. El poeta se’n dol, però conclou que, paradoxalment, això li suposa a ell una victòria sobre la natura i el pas inexorable del temps, ja que fent-se vell i lleig aconsegueix que la seva adorada es consideri formosa i rejovenida.

Versions lliures meves, fetes a Florència aquest novembre. En català només conec algunes versions de Miquel Àngel a cura de Miquel Desclot, però no pas d’aquets madrigals en concret. I en castellà conec la versió de Luis Antonio de Villena dels “Sonetos completos”, que, òbviament, no contenen tampoc aquests poemes, ja que no són sonets.


Imatges: a) Autoretrat de Miquel Àngel com a Josep d’Arimatea en la ‘Pietà Bandini’ del Museo dell’Opera del Duomo, a Florència. b) Autoretrat de Miquel Àngel, representant el cap tallat d’Holofernes a la Capella Sixtina. c) La ‘Pietà Bandini’ sencera. d) El ‘David’ de Miquel Àngel, a la Galleria dell'Accademia de Florència. e) Tomba de Miquel Àngel a la Basílica della Santa Croce de Florència.



dimarts, 8 de novembre de 2016

D'Annunzio - O Giovinezza!


Gabrielle D’Annunzio (1863-1938)
O Giovinezza!

O Giovinezza, ahi me, la tua corona
su la mia fronte già quasi è sfiorita.
Premere sento il peso de la vita,
che fu si lieve, su la fronte prona.

Ma l’anima nel cor si fa più buona,
come il frutto maturo. Umile e ardita,
sa piegarsi e resistere; ferita,
non geme; assai comprende, assai perdona.

Dileguan le tue brevi ultime aurore,
o Giovinezza; tacciono le rive
poi che il tonante vortice dispare.

Odo altro suono, vedo altro bagliore.
Vedo in occhi fratelli ardere vive
lacrime, odo fratelli petti ansare.

[De ‘Poema Paradisiaco’, 1893]

Ai, Joventut!

Ai, Joventut, ja la teva corona
damunt del cap tinc gairebé pansida.
Sento com pesa el tragí d’una vida
que fou tan lleu, sobre el front que s’afona.

Però l’ànima al cor es fa més bona,
com la fruita madura. Humil i ardida,
sap doblegar-se i resistir; ferida,
no es plany; massa comprèn, massa perdona.

S’escampen, breus, tes últimes clarors,
oh Joventut; emmudeixen les ribes,
quan el torrent eixordador se’n va.

Sento altres sons, veig altres resplendors.
Veig en ulls fraternals com cremen vives
llàgrimes, pits fraternals sento cridar.


Versió lliure meva. D’Annunzio va ser un gran poeta, novel·lista, dramaturg i assagista italià que va influir en la literatura del seu país, especialment en la seva etapa simbolista o decadentista. Políticament va evolucionar des del socialisme fins a l’extrema dreta. Va lluitar a la Primera Guerra Mundial, on va protagonitzar accions qualificades d’heroiques. Acabada la contesa, la Conferència de París va acordar que el territori de Fiume (28 km2, a la costa adriàtica de Dalmàcia, amb una població majoritàriament italiana)  correspondria al nou Estat d’Eslovènia, Croàcia i Sèrbia —que posteriorment seria Iugoslàvia. Abans, el Tractat de Londres (1915) havia dit de repartir l’antic Imperi Austro-Hongarès  donant a Itàlia els territoris d’Ístria i nord de Dalmàcia —excepte Fiume—; però el 1919, anglesos i francesos es van fer enrere en aquest punt de l’acord, i Itàlia es va quedar sense cap d'aquestes regions, que es van incorporar a la futura Iugoslàvia.


Indignat pel que considerava una traïció, D’Annunzio va liderar pel seu compte un escamot no oficial de militars i feixistes i va ocupar la ciutat de Fiume, de la qual va expulsar les tropes aliades. Hi va ser molt ben rebut per la majoria italiana (un 62% de la població: 22.488 italians sobre un total 35.839 persones). Ell volia que Itàlia en recuperés la sobirania, però el govern italià, acatant les decisions de la Conferència de París, ho va refusar. Aleshores, D’Annunzio va proclamar la “Regència Italiana de Carnaro” (1919), una dictadura feixista de la qual ell es va autoerigir “Duce”.

El 1920, Itàlia, Anglaterra i els Estats Units van signar el Tractat de Rapallo, que creava l’Estat Lliure de Fiume, independent; però D’Annunzio no ho va acceptar i, la nit de Nadal de 1920, en va ser expulsat per les tropes italianes. L’Estat Lliure de Fiume va durar, de dret, quatre anys; però, de fet, el 1922 va ser ocupat per l’exèrcit italià, ja amb Mussolini al poder; i va desaparèixer oficialment el 1924 quan va ser annexionat a l’Estat italià. El 1945, partisans croates van ocupar Fiume, que el 1947, pel Tractat de París, va ser incorporat a Iugoslàvia, no pas sense conflictes, ja que molts italians de Fiume (dits també “julians” pel nom de la regió, Venècia-Júlia) van ser expulsats o se’n van exiliar. Actualment, amb el nom de Rijeka, és la tercera ciutat de Croàcia.


Quan va abandonar Fiume a finals de 1920, D’Annunzio es va retirar a viure una caseta vora el llac de Garda. Més tard, el règim de Mussolini el va condecorar i li va concedir un títol nobiliari, però el poeta ja no va intervenir més en política, tot i que les seves idees i determinats poemes seus van ser utilitzats per exaltar el nacionalisme de les brigades feixistes. Va morir el 1938.

El ‘Poema Paradisiaco’ és molt anterior a tot això. En aquest sonet, escrit als trenta anys, D’Annunzio diu adéu a la seva joventut, que abans veia com una corona i ara s’emmusteeix. Tanmateix, la nostàlgia per aquesta pèrdua dóna pas a una reflexió: amb els anys, per bé que el cos perdi facultats, l’ànima en guanya, i aprèn a ser solidari amb la sofrença aliena.


Imatges: a) D’Annunzio el 1922. b) Entrada triomfal de D’Annunzio a Fiume, setembre de 1919. c) Un segell de l’Estat Lliure de Fiume, del 1920, amb l’efígie de D’Annunzio. d) Un bitllet provisional de 10 corones de Fiume, de 1920: un simple segell sobre l’antic bitllet austrohongarès. e) Primera edició de ‘Poema Paradisiaco’ (1893).

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Dante - Inferno XXXII


Dante Alighieri (1265-1321)
Infern, XXXII (fragment)

Lo duca stette, e io dissi a colui
che bestemmiava duramente ancora:
«Qual se' tu che così rampogni altrui?
».
     «Or tu chi se' che vai per l'Antenora,
percotendo», rispuose, «altrui le gote,
sì che, se fossi vivo, troppo fora?».
     «Vivo son io, e caro esser ti puote»,
fu mia risposta, «se dimandi fama,
ch'io metta il nome tuo tra l'altre note".
     Ed elli a me: «Del contrario ho io brama.
Lèvati quinci e non mi dar più lagna,
ché mal sai lusingar per questa lama!
».
     Allor lo presi per la cuticagna,
e dissi: 
«El converrà che tu ti nomi,
o che capel qui sù non ti rimagna».
     Ond'elli a me: «Perché tu mi dischiomi,
né ti dirò ch'io sia, né mosterrolti,
se mille fiate in sul capo mi tomi
».
     Io avea già i capelli in mano avvolti,
e tratto glien'avea più d'una ciocca,
latrando lui con li occhi in giù raccolti,
     quando un altro gridò: «Che hai tu, Bocca?
non ti basta sonar con le mascelle,
se tu non latri? qual diavol ti tocca?
».
     «Omai», diss'io, «non vo' che più favelle,
malvagio traditor; ch'a la tua onta
io porterò di te vere novelle
».
     «Va via», rispuose, «e ciò che tu vuoi conta;
ma non tacer, se tu di qua entro eschi,
di quel ch'ebbe or così la lingua pronta.
     El piange qui l'argento de' Franceschi:
"Io vidi", potrai dir, "quel da Duera
là dove i peccatori stanno freschi" [...]
».

[Inferno, XXXII, 85-117]


Lo mestre stech, e jo diguí a aquell
qui blastomava durament lahora:
«Qui eras tu qui rempunyes ten bell?»
     «Mas, tu qui est qui vas per l’Entenora»,
respòs, «batent del peu d’altrui la galta,
que, si encara fosses viu, massa fóra?»
     «Viu són jo, e car te sia si t’alta»,
responguí jo, «en lo món haver fama,
que meta lo teu nom en nota alta».
     Ez ell a mi: «Del contrari he jo brama.
Leva’t d’ací e no m’anuges pus,
que mals saps leusenyar per esta lama!»
     Lavores lo pris per la garseta ·nsús
e diguí: «Cert covendrà que tu·t nomes,
o que cabell no·t romangua dessús.»
     On ell me dix: «Enquer que tot me plomes,
no·t mostraré ne·t diré que jo sia,
sí mill vegades sobre·l cap me tomes.»
     Los seus cabells ja en la mà volts tenia,
e tirats li n’havia bona floca,
ladrant ell e gardant jus tota via,
     quan un altro cridà: «Què has tu, Boqua?
¿No·t basta assats amb les barres sonar,
si no ladres? Qual diable te tocca?»
     «D’uy més», dix eu, «no vull pus ton parlar,
malvat traydor; car a la tua honta
de tu iré veras novas contar.»
     «Vés-te’n», respòs, «e ço que·t vulles conta;
mas no t’oblits, si tu mai ixs d’ací,
cells qui àgron així la lengua pronta.
     Ell plany l’argent dels francesos aquí;
e poràs dir que “aquell de Duera
lla on estan freschs los peccadors, jo vi.” [...]»

[Versió d’Andreu Febrer, 1429]


El guia s’aturà, i jo em poso a dir
al qui les flastomies treia enfora:
«Qui ets tu, que et fas preu de tal verí?»
     «I tu, ¿qui ets, que vas per l’Antenora»,
diu, «trepitjant la cara de la gent,
que encar que fossis viu fuges de vora?»
     «Sí que sóc viu, i això et pot ser avinent»,
fou ma resposta, «si demanes fama,
perquè el teu nom apunti al pensament».
     «Tot el contrari el veu voler reclama»,
contesta, «que pel cant ets mal ocell;
vés-te’n, i lluny del meu suplici brama!»
     Jo aleshores l’engrapo pel clatell,
i faig: «Digues qui ets, llengua ronsera,
o no et deixo ni un pèl sobre la pell!»
     I fa: «Em potgs arrencar la cabellera,
que no et diré qui sóc, ni em vull mostrar,
mal que em pelis com una calavera.»
     La forra ja tenia dins la mà
i més d’un floc n’hi havia pres amb traça
mentre que ell, jup, lladrava com un ca,
     quan un altre li diu: «Bocca, què et passa?
No en tens prou de fregar i petar de dents,
que lladres? ¿Quin diable t’amenaça?»
     «Ara», vaig dir, «ja em són indiferents
tes paraules; pel qui has traït un dia,
les noves que duré no et valdran gens!»
     «Vés-te’n», respon, «i explica’ls el que sia;
mes no et callis, si surts i si no ets pres,
el nom d’aquest llengut que em descobria.
     Plora el diner que li dóna el francès:
“Vaig veure”, dir podràs, “el de Duera
allí on els colguen dins un gel espès.” [...]»

[Versió de Josep M. de Sagarra, 1952]


El guia s’aturà i jo li vaig dir
al qui encara, amb duresa, m’insultava:
«Qui ets tu, que escridasses així els altres?»
     «I tu qui ets, que vas per l’Antenora»,
respongués, «colpejant les galtes d’altri
tan fort que, si fos viu, seria massa?»
     «Jo sí que sóc viu, i potser t’agrade»,
vaig contestar, «si és que demanes fama,
que pose el teu nom en les meues notes.»
     I ell a mi: «El que vull és el contrari.
Aparta’t, doncs, i no em molestes més:
poc m’afalagues, dins d’aquest fondal!»
     Llavors vaig agafar-lo pel bescoll,
i diguí: «Més et val dir el teu nom,
o ni un cabell t’ha de quedar al cap.»
     I ell a mi: «Encara que em peles tot
jo no et diré ni et mostraré qui sóc,
encara que em caigues damunt mil voltes.»
     Jo havia agafat un grapat de cabells,
li n’havia arrancat més d’un manyoc,
i ell lladrava sense aixecar els ulls,
     quan un altre cridà: «Bocca, què et passa?,
que no fas prou música amb els queixals,
que ara lladres? O quin dimoni et furga?»
     «Ara», vaig dir, «no cal que parles més,
traïdors pervers: que per vergonya teua
he de portar notícies de tu.»
     «Vés-te’n ja», respongué, «i conta el que vulgues;
però, si ixes d’ací, parla també
d’aquest que té una llengua tan lleugera.
     Ell plora ací els diners dels francesos,
ui podràs dir: “Jo vaig veure el de Duera
allà on els pecadors estan ben frescos.” [...] »

[Versió de Joan Francesc Mira, 2000]

* * *


En aquests temps en què es parla tant, com en l’havanera, “de perfídies i traïcions”, m’ha agradat recordar aquest famós passatge de l’Infern dantesc. El poeta, acompanyat del gran Virgili, ha entrat al cercle infernal on pateixen condemna eterna els traïdors. Hi trobarà, és clar, Judes Iscariot, i també Brutus i Cassi, i fins Ganeló; però d’entrada es troba amb un contemporani. Els condemnats estan immersos en un llac glaçat i tan sols treuen el cap per sobre del gel. Dante, sense adonar-se’n, dona una puntada de peu a la cara d’un damnat, el qual l’insulta. El poeta, conscient de la importància de la seva obra, li demana com es diu, per així poder-li donar fama; però el condemnat el rebutja. Llavors, Dante l'agafa pels cabells i el commina a identificar-se, i fins li arrenca un floc de cabells, però l’ànima en pena continua amagant el seu nom, fins que una altra ànima (d’un altre traïdor com ell mateix) el diu en veu alta. El poeta reconeix aleshores que està parlant amb Bocca degli Abati, güelf de Florència, qui, en un combat contra els gibel·lins a Montaperti, va ferir el seu propi capità i va provocar així la derrota dels seus, i li anuncia que la fama que li donarà serà ben negativa. Llavors, Bocca, enfadat amb el seu delator, diu al seu torn el nom i els fets de qui l’ha anomenat: és Buoso da Duera, qui, l’any 1265, va deixar passar les tropes franceses de Carles d’Anjou a canvi de diners. Ja es veu que passen els segles però hi ha coses que romanen inalterables. Esmento (i us recomano molt) les tres grans traduccions catalanes que tenim de la Divina Comèdia: la medieval d’ Andreu Febrer (1429); la de Josep M. de Sagarra (1947-52) i la de Joan Francesc Mira (2000). Jo, com que me’n vaig uns quants dies a Florència, em començo a ambientar.


Imatges: a) Sandro Botticelli, retrat de Dante; b) estàtua de Dante a l’entrada de la Galleria degli Uffizi; c) cenotafi del poeta a l’església de la Santa Croce de Florència; d) Andrea del Castagno, 'Dante' a la Galleria degli Uffizi; e) ‘Dante amb la Divina Comèdia’, fresc de Domenico di Michelino, a Santa Maria del Fiore, és a dir, el Duomo de Florència; f) Gustave Doré, ‘Inferno XXXII: Dante es troba amb Bocca’. Val a dir que, malgrat el cenotafi florentí, les restes del gran poeta reposen lluny de la seva ciutat natal, de la qual fou desterrat: són a Ravenna.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Pere Terç - El vot del paó


Pere III el Cerimoniós (1319-1387)
“El vot del paó”

 A vós me do, senyora de valor,
 al present jorn, per vostra gran honor,
 e fait de me segons la bona usança
 de les grans corts d’Anglaterra e de França;
 e pregui tots, cavallers e donzells,
 nobles barons e escuders isnells,
 dones presants e donzelles gentils,
 que en me votar vullets seguir l’estils
 e que li vot sien mès en escrit,
 e puis veurem tots si l’hauran complit.

[A vós m’ofereixo, senyora de valor, el dia d’avui, pel vostre gran honor, i faig de mi, segons la bona usança de les grans corts d’Anglaterra i de França; i prego a tots, cavallers i donzells, nobles barons i escuders graciosos, dones de preu i donzelles gentils, que en votar-me vulgueu seguir l’estil; i que els vots siguin posats per escrit, i després veurem si tots els hauran complert.]


Aquest poema anònim va ser atribuït per Manuel Milà i Fontanals al rei Pere III. L’única prova: el fet que el poema va ser presentat en un banquet que el rei oferia als seus cortesans més nobles, per commemorar el seu casament amb la reina Sibil·la de Fortià. Era el gener de 1381, al palau de l’Aljaferia de Saragossa. Després del convit, i mentre sonava la música, hom va portar a la taula reial un paó (no sé si viu, dissecat o cuinat) amb les plomes de la cua obertes fent roda. L’animal duia penjat al coll aquest poema. Com es veu, els versos demanen a tots els comensals que facin un vot —és a dir, una promesa, un compromís públic— que després seria posat per escrit per poder comprovar posteriorment si tothom hauria complert allò que s’havia proposat.


Martí de Riquer (Història de la literatura catalana, vol. I, 1964) explica que, tal com afirma el poema, aquesta cerimònia cavalleresca s’havia celebrat diverses vegades a les corts angleses i franceses. Els cavallers, sobre un paó o un faisà, pronunciaven vots anunciant gestes difícils de complir, per honorar així una personalitat —en el nostre cas, la reina Sibil·la— i posar-se al seu servei. Riquer documenta un poema, els “Vœux du paon”, de Jacques de Longuyon, del 1312, i que molt després, el 1454, a la cort de Felip el Bo de Borgonya, a Lille, es van prinunciar uns “Vots del faisà”. I també esmenta que el Marquès de Santillana, al seu ‘Prohemio’, fa esment d’un poema castellà, avui perdut, que es titulava “Los votos del pavón”. Riquer, citant Milà, recorda que els versos del nostre poemet són anònims, però no descarta que els hagués escrit el rei Cerimoniós, bon amador de les lletres. El poema és en un català aprovençalat, cosa habitual en aquella època.  L’he transcrit regularitzant l’accentuació i fent alguna petita modernització ortogràfica.


Imatges: 1) El rei Pere III, de Jaume Mateu, pintura al tremp sobre fusta de pi (1427). Museu Nacional d’Art de Catalunya.
2) Escut del rei Pere III a la porta del monestir de Santa Maria de Poblet.
3) Sibil·la de Fortià. Mural del "Mestre de Daroca", a l'església de San Miguel a Daroca, cap a 1381. 
4) Caplletra de les ‘Ordinacions fetes per lo senyor Pere Terç d’Aragó sobre lo regiment de tots los oficials de la usa cort’ (1344), que mostra el rei En Pere assegut al tron. Bibliothèque Nationale de France, ms,. 99, foli 1.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Carner - Agulles blaves


Josep Carner (1884-1970)
Agulles blaves   (1902)

Mais tu rêves, l’esprit perdu dans le passé.
le visage tourné vers le ciel.
Charles Guérin



I – CANT DE LES AGULLES

Som les agulles blaves
d’augusta catedral;
l’arrel s’enfonsa a terra
i al cel puja el cimal.
La terra és centenària
i el cel és eternal.
Som les agulles blaves
d’augusta catedral.
Fonem en despertar-nos
els vagarosos vels;
vetllem per la planura
i assenyalem els cels;
els boixos ens encensen,
ens parlen els estels;
tenim les cimes fortes
i fortes les arrels.
De nit, en nostres cimes
hi canten rossinyols;
entre nosaltres l’àliga
hi ve a auxecar sos vols;
i des de nostra altura
ens han semblat tan sols
el mar un gra d’arena,
la terra un gra de pols.
Som les agulles blaves
d’augusta majestat,
i ens fa la Moreneta
vetllar per son regnat.
Som les agulles blaves
de l’ample Montserrat;
guardem la fe dels avis,
guardem la llibertat.




II – LA BOIRA

Mandrosament,
la boira humida es va estenent;
la gent gemega en la planura,
els vells sospiren tristament,
els nins tremolen de paüra.
I en tant, la boira va creixent
i es va estenent
mandrosament
com el llençol d’un trist morent …
Es va estenent
i ho tapa tot: el firmament,
el bell conreu, la casa antiga;
tot és igual, gris i lluent,
la terra amiga i l’enemiga.
La boira iguala lentament,
feble i potent,
i atots cobreix eternament.
I es va estenent:
va al Montserrat pausadament,
un pas s’enfila i s’hi reposa.
Torna a pujar tranquil·lament
la boira negra, la mandrosa…
Mes Montserrat té un sol al front:
quan és allí, la boira es fon.



III - NOSTRA SALVE

La nit és clara: pels cels llueixen
estels puríssims de dolç esclat;
una veu canta, mil la segueixen:
—Salve, regina del Montserrat!—
I les mil cimes el cel esqueixen,
i fins la Glòria se n’han entrat;
sos cants esplèndids allí esbargeixen:
Salva’ls, regina del Montserrat!
Esclaus, Senyora, tos fills pateixen,
sos ulls plorosos vers Tu han alçat.
Salva’ls, Senyora, que a Tu acudeixen!
—Salve, regina del Montserrat!—
Fes-los ben lliures! Que en lluita deixin
amb sang fumanta son jou trencat;
fes-los ben lliures, que, enc que falleixin,
un cop haguda la llibertat,
diran els que ara fervents es queixen:
—Tos fills que moren et beneeixen,
Salve, regina del Montserrat!



IV - LA LLÀNTIA DE MONTSERRAT

            I

Felip Quint torna a la reina,
satisfet, el seu acer;
Catalunya malferida
s’ha rendit a son poder.
El mantell cobreix sa espatlla,
el mantell tacat de fang;
tan bon punt se l’ha cenyida,
la corona raja sang.
A Montserrat aleshores
va Felip, nostre senyor;
al temple de les mil llànties
dades pels reis d’Aragó.
S’ha fet fer una llàntia negra
pels més destres argenters:
—La llàntia que me n’hi emporti,
hi viurà per sempre més!

            II

Felip Quint per la muntanya
va pujant esmaperdut;
a l’ermita del Diable,
el Diable li ha rigut.
A l’ermita de sant Dimas
ha oït: —No vagis avant!
Jo també vaig ésser lladre;
converteix-te, i pots ser sant!—
Felip Quint, afollat d’ira,
fueta el corser roent;
al darrere hi duu la boira
que l’empaita follament.
Felip Quint entra a l’església
com un llamp de tempestat;
quan l’ha vist, la Moreneta
son bell rostre li ha girat.

            III

I heus aquí que han dut la llàntia,
i heus aquí que l’han encès;
quan la llàntia s’encenia
s’apagaven les demés.
Tremolaven els retaules
i els brandons espurnejants;
tremolaven les columnes,
tremolaven fins els sants.
Felip Quint surt de l’església,
surt encès en odi etern;
en son cor hi ha la tempesta,
en sos ulls hi lluu l’infern.
I una veu dintre del temple
poderosa ressonà:
—Apagueu aqueixa llàntia!
Si no, el món s’enfonsarà!





V – LES DUES IMATGES

            I

La imatge d’or que el sol arbora,
la imatge d’or de la Mercè,
a mitja nit sospira i plora
pel poble enter que tant volgué.
La imatge Negra muntanyana,
Reina dels cims del Montserrat,
a mitja nit, com sa germana,
plora pel poble benamat.
La imatge d’or, cada vesprada,
parla, reblerta de tristor:
—Oh, Verge! L’hora és arribada?—
La imatge Negra li diu: —no.—

            II

Bella és la nit com les més belles;
fa el vol dels àngels dolç remor;
al cel somriuen les estrelles,
les flors del món vessen Amor.
Passa entre els pins la brisa jove.
De sobte, dóna amb cant diví
un rossinyol la bona nova
damunt d’un brot de romaní.
La imatge d’or parla abatuda:
vola sa veu pels plans solius.
—L’hora és vinguda?
                                   —Sí, és vinguda,
oh Redemptora de Captius!



Un poema primerenc de Carner, que el poeta no va incloure després a la seva obra —fins aleshores— completa, ‘Poesia’ (Ed. Selecta, Barcelona 1957). Publicat al recull ‘Les veus de Catalunya’, sense editorial ni data, editat sota censura prèvia militar, i per tant amb mots, línies i fins pàgines senceres en blanc, cap a l’any 1924.

Penso que aquest poema, avui dia, és del tot introbable. Segueixo l’edició de 1924, amb algunes correccions ortogràfiques i un parell de lèxiques; aquell text ja havia regularitzat l’ortografia prefabriana original. Hi corregeixo un error: “agulles” i no pas “àguiles” al títol del primer poema, seguint l’original de 1902.

L’esmentat llibret indica que el poema ‘Agulles blaves’ va guanyar un accèssit a l’Englantina dels Jocs Florals de Barcelona de 1912; però es tracta d’un error, ja que ho va fer en els Jocs de l’any 1902, cosa que lliga més amb l’estil, amb la grafia i amb el fet que el poema fos descartat a ‘Poesia’, que recull, en molts casos revisada i reescrita, bona part de la seva obra a partir d’’Els fruits saborosos’ (1906), però no pas els poemes anteriors.

El futur «príncep dels poetes» tenia llavors 18 anys, i encara no havia obtingut mai cap dels tres premis ordinaris dels Jocs, tot i que, en anteriors edicions, ja havia obtingut cinc accèssits, i en la present, aconseguiria un premi extraordinari i tres accèssits.

És curiós de veure l’acta (pàgina 25) de la festa de proclamació dels Jocs de 1902. S’havia de celebrar el 4 de maig de 1902 a la Gran sala de Contractacions de la Llotja de Mar de Barcelona. Però quan la sala ja era plena de públic, es va presentar un agent de policia que, per ordre expressa del capità general, Enrique Bargés y Pombo, i del governador civil, Francisco Manzano Alfaro, i malgrat les gestions de l’alcalde, Joan Amat i Sormaní, va ordenar la suspensió de l’acte perquè al teatre, ple de banderes catalanes, no n’hi havia cap d’espanyola. Han passat 114 anys i encara tenim els mateixos problemes...

L’acte es va celebrar, finalment, l’11 de novembre del mateix any, però en territori francès, a Sant Martí del Canigó, gràcies a l’oferiment del bisbe Juli Carsalade. Aquell any, la Flor  Natural, amb el poema ‘Creixença’, la va guanyar el mallorquí Miquel Costa i Llobera, que també va obtenir  l’Englantina d’Or amb un llarguíssim poema titulat ‘La deixa del geni grec’. Encara que l’acta no ho diu expressament, la Viola d’Or de 1902 va ser declarada deserta. Com que Costa havia guanyat la Viola d’Or l’any anterior, va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Val a dir que Josep Carner va obtenir el primer accèssit de cada un dels tres premis ordinaris: per ‘Ègloga’ (Flor natural), per ‘Agulles blaves’ (Englantina) i per ‘Retorn’ (Viola); així mateix, va guanyar un premi extraordinari pel poema ‘Parelles’.  És a dir, que no en va pas marxar de buit; però sorprèn —i l’acta no ho explica— per què no li van donar la Viola d’Or si el premi va quedar desert i ell en va merèixer el primer accèssit. Misteris de les capelletes!









 



Imatges: Josep Carner, jove. / 'Felip V’, per Jacint Rigau (1701). oli sobre tela, Palau de Versalles.  / Vistes diverses de Montserrat (Wikimedia Commons). / ‘Felip V’, de Josep Amorós (1720), quadre penjat cap per avall al Museu de l’Almodí de Xàtiva, ciutat que el Borbó va fer incendiar tres vegades.