Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 20 de setembre de 2018

Rizal - Mi último adiós


José Rizal (1861-1896)

Mi último adiós

Adiós, Patria adorada, región del sol querida,
perla del Mar de Oriente, nuestro perdido Edén!
a darte voy alegre la triste mustia vida,
y fuera más brillante más fresca, más florida,
tambien por ti la diera, la diera por tu bien.

En campos de batalla, luchando con delirio
otros te dan sus vidas sin dudas, sin pesar;
el sitio nada importa, ciprés, laurel o lirio,
cadalso o campo abierto, combate o cruel martirio,
lo mismo es si lo piden la patria y el hogar.

Yo muero cuando veo que el cielo se colora
y al fin anuncia el día tras lóbrego capuz;
si grana necesitas para teñir tu aurora,
vierte la sangre mía, derrámala en buen hora
y dórela un reflejo de su naciente luz.

Mis sueños cuando apenas muchacho adolescente,
mis sueños cuando joven ya lleno de vigor,
fueron el verte un día, joya del mar de oriente,
secos los negros ojos, alta la tersa frente,
sin ceño, sin arrugas, sin manchas de rubor.

Ensueño de mi vida, mi ardiente vivo anhelo,
salud te grita el alma que pronto va a partir!
Salud! Ah, que es hermoso caer por darte vuelo,
morir por darte vida, morir bajo tu cielo,
y en tu encantada tierra la eternidad dormir.

Si sobre mi sepulcro vieres brotar un día,
entre la espesa yerba sencilla, humilde flor,
acércala a tus labios y besa al alma mía,
y sienta yo en mi frente, bajo la tumba fría,
de tu ternura el soplo, de tu hálito el calor.

Deja a la luna verme con luz tranquila y suave;
deja que el alba envíe su resplandor fugaz,
deja gemir al viento con su murmullo grave;
y si desciende y posa sobre mi cruz un ave,
deja que el ave entone su cantico de paz.

Deja que el sol ardiendo las lluvias evapore
y al cielo tornen puras con mi clamor en pos;
deja que un ser amigo mi fin temprano llore
y en las serenas tardes, cuando por mí alguien ore,
ora también, oh Patria, por mi descanso a Dios!

Ora por todos cuantos murieron sin ventura,
por cuantos padecieron tormentos sin igual,
por nuestras pobres madres que gimen su amargura;
por huérfanos y viudas, por presos en tortura,
y ora por ti, que veas tu redencion final.

Y cuando en noche oscura se envuelva el cementerio
y solos sólo muertos queden velando allí,
no turbes su reposo, no turbes el misterio;
tal vez acordes oigas de citara o salterio:
soy yo, querida Patria, yo que te canto a ti.

Y cuando ya mi tumba de todos olvidada
no tenga cruz ni piedra que marquen su lugar,
deja que la are el hombre, la esparza con la azada,
y mis cenizas, antes que vuelvan a la nada,
el polvo de tu alfombra que vayan a formar.

Entonces nada importa me pongas en olvido,
tu atmósfera, tu espacio, tus valles cruzaré,
vibrante y limpia nota seré para tu oído,
aroma, luz, colores, rumor, canto, gemido,
constante repitiendo la esencia de mi fe.

Mi patria idolatrada, dolor de mis dolores,
querida Filipinas, oye el postrer adiós.
Ahí te dejo todo, mis padres, mis amores.
Voy donde no hay esclavos, verdugos ni opresores,
donde la fe no mata, donde el que reina es Dios.

Adiós, padres y hermanos, trozos del alma mía,
amigos de la infancia en el perdido hogar,
dad gracias que descanso del fatigoso día;
adiós, dulce extranjera, mi amiga, mi alegría,
adiós, queridos seres: morir es descansar.


L’amic Jordi Corominas, que ha estat recentment a les Filipines, m’ha parlat de José Rizal, a qui jo no coneixia. Va ser un patriota filipí executat per les autoritats colonials espanyoles el 1896, gairebé al final del domini espanyol a les Filipines, que es van independitzar el 1898. És considerat un heroi nacional, i el dia de la seva execució, el 30 de desembre, és celebrat com el “día Rizal”. 

Rizal va estudiar Medicina i Filosofia a Manila, es va llicenciar en Medicina a Madrid i es va doctorar a les universitats de la Sorbona de París i a Heildelberg. Parlava deu llengües. Va traduir Schiller al tagàlog; va escriure poesia i prosa. Les seves novel·les Noli me tangere i El Filibusterismo són les primeres en què es va tractar del colonialisme espanyol a les Filipines. Va fundar la Liga Filipina, partit que propugnava reformes moderades i un cert autogovern filipí, però el marquès i general Camilo Polavieja, capità general de les Filipines, va dissoldre la formació  i va declarar Rizal “enemic de l’Estat espanyol”. El 1892 va ser deportat a Mindanao, on va propugnar una millora en l’agricultura, fomentant el conreu de l’abacà (cànem de Manila, planta la fibra de la qual s’utilitza en el tèxtil i la papereria). El 1896 va haver-hi un alçament independentista de la societat Katipunan; Rizal no estava d’acord amb aquest alçament, perquè considerava que no tenia prou suport social ni prou mitjans per reeixir. Va intentar fugir a Cuba, però va ser detingut a Barcelona i tornat a Manila, on va ser jutjat com a inspirador ideològic de la revolta. En presó va escriure un manifest oposat-se a la revolució i declarant que “l’educació dels filipins i el seu afany per aconseguir una identitat nacional eren requisits previs” per aconseguir la llibertat del país.  Malgrat tot, un tribunal el va condemnar a mort per “rebel·lió, sedició i conspiració”.  Aquest poema el va escriure quan esperava l’execució. Va ser executat, afusellat, el 30 de desembre de 1896 a Bagumabyan, i enterrat sense làpida al cementiri de Manila.


Després del 1898, quan l’Estat espanyol ja havia perdut el domini de Cuba, les Filipines i les Marianes, el general Polavieja va voler fundar un partit polític que volia reformar algunes coses de la política de Cánovas i Sagasta, però en el fons era conservador, autoritari i centralista. En un dels seus viatges polítics va anar a Girona; entre el públic que es va reunir per increpar-lo es van distribuir octavetes amb estrofes d’aquest poema i el retrat de Rizal.


En l’acudit de Joaquín Moya (“Gedeón”, 5-VII-1899), es veuen els polítics Francisco Silvela (a la dreta; president del govern espanyol l’any 1899) i Raimundo Villaverde (a l’esquerra; ministre d’Hisenda el 1899 i tres anys després successor de Silvela a la presidència del govern). Al fons, el general Polavieja (a qui deien “el general cristiano” per la seva religiositat) està tancant una botiga d’objectes religiosos amb l’ajuda de Santiago Mataix, periodista i política valencià, que havia estat corresponsal a les Filipines i després secretari personal de Polavieja. Aquest havia publicat un manifest polític proposant una política reformista (no vista amb mals ulls per un sector de la burgesia catalana), i després, no trobant prou suports, se’n va desdir. Va ser nomenat ministre de la Guerra, però va dimitir poc després, a conseqüència del “tancament de caixes”, vaga de protesta dels botiguers i industrials catalans per l’increment dels impostos arran de la crisi colonial. L'acudit va d'això. Villaverde diu: “Desengáñate, Paco,  que Camilo nos muestra muy mala intención. Ahora que tanto nos preocupan los cierres de tiendas, él cierra la suya. ¡Ya no podemos decir que el cierre no ha sido General!” Silvela respon: “Todo eso es verdad, Raimundo; pero Polavieja no cierra el Manifiesto por temor a las Cámaras de Comercio, sino a las otras Cámaras” [es refereix al Congrés i al Senat]. I Polavieja, mentrestant, li diu al seu ajudant: “Mataix! ¿Queda bien la trampa?

Imatges: José Rizal; l’acudit de Moya (Wikimedia Commons); vinyeta d’un comic filipí que narra l’execució de Rizal. El reu diu: “No vull morir d’esquena al poble”. Monument a Rizal, al Luneta Rizal Park de Manila.

diumenge, 26 d’agost de 2018

Wilde - Salomè


Oscar Wilde (1854-1900)
Salomé (fragments)


[...] SALOME: Give me the head of Jokanaan.

HEROD:  Ah! You are not listening to me. Be calm. I I am calm. I am quite calm. Listen. I have jewels hidden in this place, jewels that your mother even has never seen; jewels that are marvellous. I have a collar of pearls, set in four rows. They are like unto moons chained with rays of silver. They are like fifty moons caught in a golden net. On the ivory of her breast a queen has worn it. Thou shalt be as fair as a queen when thou wearest it. I have amethysts of two kinds: one that is black like wine, and one that is red like wine which has been coloured with water. I have topazes, yellow as are the eyes of tigers, and topazes that are pink as the eyes of a wood-pigeon, and green topazes that are as the eyes of cats. I have opals that burn always with an ice-like flame, opals that make sad men's minds, and are fearful of the shadows. I have onyxes like the eyeballs of a dead woman. I have moonstones that change when the moon changes, and are wan when they see the sun. I have sapphires as big as eggs, and as blue as blue flowers. The sea wanders within them and the moon comes never to trouble the blue of their waves. I have chrysolites and beryls and chrysoprases and rubies. I have sardonyx and hyacinth stones, and stones of chalcedony, and 1 will give them all to thee, all, and other things will I add to them. The King of the Indies has but even now sent me four fans fashioned from the feathers of parrots, and the King of Numidia a garment of ostrich feathers. I have a crystal, into which it is not lawful for a woman to look, nor may young men behold it until they have been beaten with rods. In a coffer of nacre I have three wondrous turquoises. He who wears them on his forehead can imagine things which are not, and he who carries them in his hand can make women sterile. These are treasures of great value. They are treasures without price. But this is not all. In an ebony coffer I have two cups of amber that are like apples of gold. If an enemy pour poison into these cups, they become like apples of silver. In a coffer incrusted with amber I have sandals incrusted with glass. I have mantles that have been brought from the land of the Seres, and bracelets decked about with carbuncles and with jade that come from the city of Euphrates... What desirest thou more than this,  Salome? Tell me the thing that thou desirest, and I will give it thee. All that thou askest I will give thee, save one thing. I will give thee all that is mine, save one life. I will give thee the mantle of the high priest. I will give thee the veil of the sanctuary.

THE JEWS: Oh! oh!

SALOME:  Give me the head of Jokanaan. [...]

* * *
 
[...] SALOME: Ah! thou wouldst not suffer me to kiss thy mouth, Jokanaan. Well! I will kiss it now. I will bite it with my teeth as one bites a ripe fruit. Yes, I will kiss thy mouth, Jokanaan. I said it; did I not say it? I said it. Ah! I will kiss it now... But, wherefore dost thou not look at me, Jokanaan? Thine eyes that were so terrible, so full of rage and scorn, are shut now. 0 Wherefore are they shut? Open thine eyes! Lift up thine eyelids, Jokanaan! Wherefore dost thou not look at me? Art thou afraid of me, Jokanaan, that thou wilt not look at me? And thy tongue, that was like a red snake darting poison, it moves no more, it says nothing now, Jokanaan, that scarlet viper that spat its venom upon me. It is strange, is it not? How is it that the red viper stirs no longer? Thou wouldst have none of me, Jokanaan. Thou didst reject me. Thou didst speak evil words against me. Thou didst treat me as a harlot, as a wanton, me, Salome, daughter of Herodias, Princess of Judaea! Well, Jokanaan, I still live, but thou, thou art dead, and thy head belongs to me. I can do with it what I will. I can throw it to the dogs and to the birds of the air. That which the dogs leave, the birds of the air shall devour... Ah, Jokanaan, Jokanaan, thou wert the only man that I have loved. All other men are hateful to me. But thou, thou wert beautiful! Thy body was a column of ivory set on a silver socle. It was a garden full of doves and of silver lilies. It was a tower of silver decked with shields of ivory. There was nothing in the world so white as thy body. There was nothing in the world so black as thy hair. In the whole world there was nothing so red as thy mouth. Thy voice was a censer that scattered strange perfumes, and when I looked on thee I heard a strange music. Ah! wherefore didst thou not look at me, Jokanaan? Behind thine hands and thy curses thou didst hide thy face. Thou didst put upon thine eyes the covering of him who would see his God. Well, thou hast seen thy God, Jokanaan, but me, me, thou didst never see. If thou hadst seen me thou wouldst have loved me. I, I saw thee, Jokanaan, and I loved thee. Oh, how I loved thee! I love thee yet, Jokanaan. I love thee only. I am athirst for thy beauty; I am hungry for thy body; and neither wine nor fruits can appease my desire. What shall I do now, Jokanaan? Neither the floods nor the great waters can quench my passion. I was a princess, and thou didst scorn me. I was a virgin, and thou didst take my virginity from me. I was chaste, and thou didst fill my veins with fire...  Ah! ah! wherefore didst thou not )ook at me, Jokanaan? If thou hadst looked at me thou hadst loved me. Well I know that thou wouldst have loved me, and the mystery of love is greater than the mystery of death. Love only should one consider.

* * *


[…] SALOMÉ: Dona’m el cap de Jokanaan.

HERODES: Ah! No m’escoltes. Tranquil·la. Jo estic tranquil. Estic molt tranquil. Escolta: tinc joies amagades aquí, joies que ta mare no ha vist mai; joies que són meravelloses. Tinc un collaret de perles que dona quatre voltes. Són com llunes encadenades en raigs d’argent. Són com cinquanta llunes atrapades en una xarxa d’or. Sobre el marfil del seu pit les va portar una reina. Seràs formosa com una reina quan te les posaràs. Tinc ametistes de dues classes, unes de negres com el vi, unes altres de vermelles com el vi barrejat amb aigua. Tinc topazis, grocs com els ulls dels tigres, i topazis que són de color rosa com els ulls d’un tudó, i topazis verds que són com els ulls de gat. Tinc òpals que cremen sempre amb una flama com de glaç, òpals que fan tornar trist el pensament dels homes i els fan tenir por de les ombres. Tinc ònixs com els globus de l’ull d’una dona morta. Tinc selenites que canvien quan la lluna canvia, i empal·lideixen quan veuen el sol. Tinc safirs tan grossos com ous i tan blaus com flors blaves. El mar s’hi belluga a dins, i la lluna no ve mai a torbar la blavor de les seves onades. Tinc crisolites i berils i crisoprasis i robins. Tinc sardònixs i jacints i calcedònies, i te les donaré totes a tu, totes, i altres coses que hi afegiré. El rei de les Índies m’acaba d’enviar quatre ventalls fets amb plomes de papagais, i el rei de Numídia, un vestit fet de plomes d’estruç. Tinc un cristall que a cap dona no li és permès de mirar, ni cap noi jove el pot tenir sense haver estat flagel·lats amb vares. En un cofre de nacre hi tinc tres turqueses meravelloses. Qui se les posi al front pot imaginar coses que no són, i qui les porti a la mà pot fer les dones estèrils. Són tresors de gran valor. Hi ha tresors sense preu. Però això no és pas tot. En un cofre d’eben hi tinc dues copes d’ambre que són com pomes d’or. Si un enemic posa verí en aquestes copes, esdevenen com pomes de plata. En un cofre incrustat d’ambre hi tinc sandàlies incrustades de cristall. Tinc mantells que m’han portat de la terra dels Seres, i braçalets guarnits de carboncles i de jade que venen de la ciutat de l’Eufrates... Què pots desitjar més que això, Salomé? Demana’m allò que més desitgis i t’ho donaré. Et donaré tot allò que em demanis, llevat d’una cosa. Et donaré tot el que és meu, llevat d’una vida. Et donaré la capa del Summe sacerdot. Et donaré el vel del santuari.

ELS JUEUS: Oh! oh!

SALOME:  Dona’m el cap de Jokanaan. [...]

* * *


[...] SALOME: Ah! No vas voler que et besés la boca, Jokanaan. Bé! Ara la besaré. La mossegaré amb les dents igual com es mossega una fruita madura. Sí, et besaré la boca, Jokanaan. Ho vaig dir: oi que ho vaig dir? Ho vaig dir. Ah! Ara la besaré... Però per què no em mires, Jokanaan? Els teus ulls tan terribles, tan plens de ràbia i menyspreu, són ara closos. Oh, per què són closos? Obre’ls! Alça les parpelles, Jokanaan! Per què no em mires? És que et faig por, Jokanaan, que no em mires? I la teva llengua, que era com una serp vermella que destil·lava verí, ja no es mou, ja no diu res, Jokanaan, aquest escurçó escarlata que escopia el seu verí damunt meu. És estrany, oi? Com és que l’escurço roig ja no es belluga? No vas voler res de mi, Jokanaan. Em vares refusar. Vas dir paraules malignes contra mi. Em vas tractar com una meretriu, com una perduda, a mi, Salomé, filla d’Herodies, princesa de Judea! Bé, Jokanaan, jo encara soc viva, però tu, tu ets mort, i el teu cap em pertany. En puc fer el que vulgui. Puc llançar-lo als gossos i als ocells del cel. El que deixin els gossos, els ocells del cel s’ho menjaran. Ah, Jokanaan, Jokanaan, tu has estat l’únic home que he estimat. Tots els altres homes em són odiosos. Però tu, tu eres formós! El teu cos era una columna d’ivori sobre un sòcol d’argent. Era un jardí ple de coloms i de lliris d’argent. Era una torre de plata coberta d’escuts d’ivori. res no hi havia en el món de tan blanc com el teu cos. Res no hi havia en el món de tan negre com el teu cabell. En tot el món no hi havia res de tan vermell com la teva boca. La teva veu era un encenser que exhalava estranys perfums, i quan et mirava sentia una música estranya. Ah! Per què no em mires, Jokanaan? Rere les teves mans i les teves malediccions amagaves la cara. Sobre els ulls vas posar-t’hi la bena d’aquell qui vol veure Déu. Bé, tu ja has vist el teu Déu, Jokanaan, però a mi no em vas veure mai. Si m’haguessis vist, m’hauries estimat. Jo, jo et vaig veure,  Jokanaan, i et vaig estimar. Oh, com t’estimava! T’estimo encara, Jokanaan. Tan sols t’estimo a tu... Tinc set de la teva bellesa; tinc fam del teu cos; i cap vi ni cap fruit no pot saciar el meu desig. Ara què puc fer, Jokanaan? Ni les inundacions ni els diluvis poden apagar la meva passió. Jo era una princesa, i tu em vas menysprear. Jo era verge, i tu em vas prendre la virginitat. Jo era casta, i tu em vas omplir les venes de foc... Ah! Ah! Per què no em vas mirar, Jokanaan? Si m’haguessis mirat, m’hauries estimat. Ho sé de cert, que m’hauries estimat, i el misteri de l’amor és més gran que el misteri de la mort. Només hem de tenir en compte l’amor. [...]

* * *


Ahir va morir, als 80 anys, l’actor, mim, ballarí i coreògraf Lindsay Kemp. Encara l’any passat va actuar al Festival de Peralada; jo el recordo de fa 40 anys, quan el vaig poder veure a Barcelona, el 1977 al Romea, amb Flowers, un muntage seu sobre textos de Jean Genet, especialment de Nôtre-Dame aux Fleurs, amb el ballarí, cantant i acròbata cec Jack Birkett, per altre nom “The Incredible Orlando”; i el 1978 al Teatre Barcelona, em sembla, amb la Salomé d’Oscar Wilde. Dos espectacles fantàstics que combinaven teatre, dansa, cant, música, circ, escenografia i il·luminació... A Salomé, Kemp hi interpretava el paper de la protagonista, i encara recordo la seva espectacular dansa dels set vels, giravoltant sobre els seus peus durant un temps que semblava inacabable. Un aplaudiment per a tota una vida i una trajectòria d’artista total.


No em puc estendre sobre la Salomé de Wilde. N’he seleccionat dos fragments i n’he fet una versió lliure. Publicada el 1893 en francès, i el 1894 en l’original angklès amb il·lustracions d’Aubrey Beardsley, l’obra té un to decadentista, sensual i màgic, amb un llenguatge poètic extraordinari, i confronta alternativament els personatges de Jokanaan, Salomé, Herodies i Herodes –i altres, com els jove capità sirià que se suïcida– en un clímax creixent de tensió i angoixes. Una obra gens convencional en una època de teatre costumista burgès; no és estrany que fos censurada i prohibida per blasfema. L’obra va tenir posades en escena magistrals, entre les quals la de Sarah Bernhardt, i va inspirar l’excel·lent òpera de Richard Strauss del mateix títol.

Imatges: Oscar Wilde, fotografiat per Napoleon Sarony (1882); Lindsay Kemp. Il·lustracions d’Aubrey Beardsley per a Salomé (1894). 

Llibertat per als presos polítics, per als exiliats i per als processats, i suport i coratge per als represaliats i per a totes les víctimes de la calúmnia i de l’odi.



divendres, 17 d’agost de 2018

Dant - Inferno XXXIII: traïdors


Dante Alighieri (1265-1321)
Inferno, XXXIII (fragment)

Rispuose adunque: «I' son frate Alberigo;
i' son quel da le frutta del mal orto,
che qui riprendo dattero per figo».

«Oh», diss' io lui, «or se' tu ancor morto?».
Ed elli a me: «Come 'l mio corpo stea
nel mondo sù, nulla scïenza porto.

Cotal vantaggio ha questa Tolomea,
che spesse volte l'anima ci cade
innanzi ch'Atropòs mossa le dea.

E perché tu più volentier mi rade
le 'nvetrïate lagrime dal volto,
sappie che, tosto che l'anima trade

come fec' ïo, il corpo suo l'è tolto
da un demonio, che poscia il governa
mentre che 'l tempo suo tutto sia vòlto.

Ella ruina in sì fatta cisterna;
e forse pare ancor lo corpo suso
de l'ombra che di qua dietro mi verna.

Tu 'l dei saper, se tu vien pur mo giuso:
elli è ser Branca Doria, e son più anni
poscia passati ch'el fu sì racchiuso».

«Io credo», diss' io lui, «che tu m'inganni;
ché Branca Doria non morì unquanche,
e mangia e bee e dorme e veste panni».

«Nel fosso sù», diss' el, «de' Malebranche,
là dove bolle la tenace pece,
non era ancora giunto Michel Zanche,

che questi lasciò il diavolo in sua vece
nel corpo suo, ed un suo prossimano
che 'l tradimento insieme con lui fece.

Ma distendi oggimai in qua la mano;
aprimi li occhi». E io non gliel' apersi;
e cortesia fu lui esser villano.

Ahi Genovesi, uomini diversi
d'ogne costume e pien d'ogne magagna,
perché non siete voi del mondo spersi?

Ché col peggiore spirto di Romagna
trovai di voi un tal, che per sua opra
in anima in Cocito già si bagna,

e in corpo par vivo ancor di sopra.

[Inferno XXXIII, 118-157]


Llavors respòs: «Jo són frare Alberich;
jo són cell de la fruyta del mal ort,
qui açí dins dàtil per figa pich».

Dix jo a ell: «E com? És tu ja mort?»
Respòs a mi: «Com castiga·l meu cors
llasús al món, nulla sciença port.

Tal avanç ha la Tholomea a nós,
que moltes veus l’ànima cau açí
abans de molt que la morda Antropòs.

E perquè pus volenter leus a mi
les envidrades làgremes del volt,
sàpies qu·e·l punt que traheix, l’arma, axí

com e jo fiu, lo seu cors li és tolt
d’un diable, qui despuys lo governa
fins que·ll seu temps del tot sia revolt.

Ez ella cau en aquesta cisterna;
e força par encara·l cors desús
de l’ombra qui deçà derrer m’iverna.

Tu deus saber, si pur véns ara jus:
ell és ser Brancha Doris, e molts ans
són puys passats qu·ell fo açí reclús.»

«Jo creu», dix eu a ell, «que tu m’engans;
que Brancha Dòria no és defunt,
e menge e beu e dorm e sta sans.»

«En lo foch alt de Malesbranques punt»,
dix ell, «haon bull la pega envischada,
no era encara Miquell Conque junt,

e un diable per sa casa logada
pres lo seu cors, ed un seu proximà
qui·l trahiment féu ab ell la vegada.

Mas duÿmés estín enjús la mà;
obri’m los ulls». E jo no·n fahí res;
e fuy cortès e com a ell fuy vilà.

Hay genovès, homes fals e divers
de tots costums, plens de tota manganya,
¿per què no sots de tot lo món spers?

Qu·ab lo pitjor esperit de Romanya
un trobé tal de vós, qui per sa obra
en ànima en Coccito ja·s banya,

e lo cors par viu encara de sobre.

[Versió d’Andreu Febrer, 1429. Els Nostres Clàssics, 1975] 


I diu: «A fra Alberic el fred castiga;
jo sóc el de la fruita del mal hort,
que en aquest lloc reprenc dàtil per figa».
  
«Oh», jo li dic, «¿és veritat que ets mort?»
I ell em respon: «De com el meu cos pugui
 rodar pel món, el meu saber no és fort;

però la Tolomea és cert que dugui
com avantatge, que el damnat hi rau
abans que Atropos els seus dits bellugui;

i perquè amb gust tu puguis obrir un trau
en els meus ulls, llevant-ne el vidre espès,
sabràs que si en traïdoria hom cau,

com jo vaig caure un dia, el cos és pres
per un dimoni, que és el qui el governa
tot el temps que de viure li és permès,

mentre l’ànima es glaça en tal cisterna.
I potser el cos camina en algun lloc,
de l’ombra que darrera meu hiverna.

Tu ho deus saber, si has arribat de poc:
és Branca d’Òria, i d’anys bé n’han finit
des que ell va ser tancat dins aquest roc.»

«Jo crec», responc, «que és fals el que m’has dit,
car Branca d’Òria no és pas mort encara,
i menja, i beu, i dorm, i va vestit!»

I diu: «On malesgrapes els prepara
les forques i la pega ben bullent
no havia Miquel Zanche anat de cara,

que un dimoni prenia juntament,
car foren junts a fer traïdoria,
el cos d’aquest i el cos d’un seu parent.

I ara, que el glaç que em cega romput sia!
Obre’m els ulls!» I no els hi vaig obrir,
car ésser injust amb ell fou cortesia.

Ai, genovesos, gent de mal camí,
si en tots els vicis vostre cor s’afanya,
¿per què no us ha arribat la vostra fi?

Amb el pitjor esperit de la Romanya
trobava jo un dels vostres, tan dolent,
que en Cocit en ànima ja es banya,

i en cos encara sembla que és vivent.

[Versió de Josep M. de Sagarra, Alpha, 1950]


Ell va respondre, doncs: «Sóc fra Alberigo;
jo sóc el de les fruites del mal hort,
i ací em paguen en dàtils per les figues.»

«Oh», li vaig dir, «és que tu ja estàs mort?»
I ell a mi: «De com està el meu cos
al món de dalt, jo no en tinc cap notícia.

Això té d’especial la Tolomea,
que molt sovint alguna ànima hi cau
abans i tot que Àtropos l’envie.  

I perquè tu em desprengues amb més gust
les llàgrimes de vidre de la cara,
sàpigues que, quan l’ànima traeix,

com vaig fer jo, un dimoni li lleva
el seu cos, i l’ocupa i governa
fins que el seu temps s’haja acabat del tot.

Ella s’enfonsa en la cisterna aquesta,
i a dalt potser es veu encara el cos
de l’ombra que aquí passa el llarg hivern.

Tu ho deus saber, si acabes de baixar:
és Branca d’Òria, i han passat molts anys
d’ençà que el van recloure aquí en el gel.»

Jo li vaig dir: «Pense que tu m’enganyes,
perquè no és mort encara Branca d’Òria,
i menja i beu, i dorm, i porta roba.»

«Allà dalt, al fossat de Malesbranques»,  
va dir ell, «on la pega tenaç bull,
no havia arribat encara Miquel Zanche

quan ell deixà un dimoni al seu lloc
en el seu cos, i en un parent molt pròxim
que va fer la mateixa traïció.

Però ara estén ja cap a mi la mà,
obre’m els ulls.» Jo no li’ls vaig obrir,
i ser groller amb ell fou cortesia.

Ah, genovesos, homes pervertits,
en tot costum i plens de malvestat,
per què no us han expulsat ja del món?:

amb el pitjor esperit de Romanya
trobí un dels vostres que, pels seus pecats,
dins el Còcit amb l’ànima ja es banya,

mentre el seu cos sembla viu allà dalt.

[Versió de Joan Francesc Mira, Proa, 2000]


Com he fet altres vegades, comparo aquí les tres versions catalanes que tenim de la Divina Comèdia: la medieval d’Andreu Febrer en tercets rimats, en un català amb no pocs italianismes (text que cito en l’edició d’Anna Maria Gallina); la clàssica de Sagarra en tercets rimats; i la més recent de Mira, en tercets en decasíl·labs sense rima. Convencionalment, els transcric amb espai interlineal entre tercets. En la versió de Febrer m’he permès de corregir el vers 146 “ed un” en lloc de “e d’un”, entenent la “d” com un simple element antihiàtic, com al vers 133 ho és la “z” de “ez”. I en la versió de Sagarra m’ha abellit d’afegir una coma, segurament innecessària, al vers 123.

El poema ens situa al cercle novè de l’Infern, un espai anomenat també Cocit, un llac glaçat on neden les ànimes dels traïdors, i que es divideix en quatre sectors: la zona anomenada Caïna, on reben turment els traïdors a la família; la zona Antenora, on són castigats els traïdors polítics, i on es narra la terrible història del comte Ugolino i l’arquebisbe Ruggieri; la zona Tolomea, on s’apleguen els que foren traïdors a llurs hostes; i la zona Judeca, on pateixen càstig etern els qui van trair llurs benefactors –entre els quals LluciferJudes i Brutus


És en el tercer sector, la Tolomea, on Dant es troba fra Alberigo, florentí, cèlebre per haver fet apunyalar el seu germà i el seu nebot a l’hora de les postres d’un dinar que havien concertat al seu hort per celebrar que, teòricament, havien fet les paus. L’assassinat va tenir lloc en el moment de servir la fruita, i la frase “la fruita de fra Alberigo” va quedar com a sinònim de “traïció”. Ara bé, en el moment del viatge de Dant a l’Infern, l’any 1.300, aquest fra Alberigo encara vivia. Interrogat al respecte, el frare explica que, en el moment de cometre la traïció, l’ànima dels pecadors és enviada immediatament a l’Infern, però llurs cossos poden continuar vivint al món real, només que posseïts per un dimoni, fins que Àtropos, la Parca que talla el fil de la vida dels humans, faci la seva feina. 


I per demostrar la veracitat d’això, fra Alberigo li mostra un altre condemnat, dient que és Branca d’Òria, noble genovès que va fer assassinar el seu sogre, Michelle Zanche, literalment convertit en carn picada. Això va passar l’any 1275, i el 1300 el cos de Branca d’Òria continuava vivint, posseït tanmateix per un diable, mentre que la seva ànima feia vint-i-cinc anys que estava glaçant-se al Cocit. Per cert, diuen que aquest Branca d’Òria li va agafar una malícia de no dir envers Dant, per haver-lo situat a l’Infern en vida. Després de la seva explicació, fra Alberigo demana a Dant que li trenqui el gel que li impedeix d’obrir els ulls –cosa que aquest, per tal de fer-lo parlar, li havia promès–. El poeta s’hi nega, adduint que a un personatge tan vil negar-li un favor és fer-li cortesia. I acaba el cant proferint una invectiva general contra els genovesos.


Imatges: a) retrat de Dant, atribuït a Sandro Botticellib) estàtua de Dant a l’entrada de la Galleria degli Uffizi, de Florència; c) cenotafi del poeta a l’església de la Santa Croce de Florència; dAndrea del Castagno, ‘Dant’, a la Galleria degli Uffizi;  e) ‘Dant amb la Divina Comèdia’, fresc de Domenico di Michelino, a Santa Maria del Fiore, de Florència; fJan van der Straet (Giovanni Stradanus),’Dant Virgili troben Fra Alberigo. La matança de l’hort’ (1587); gGustave Doré, ‘Dante i Virgili troben Branca d’Òria (1861); h) monument a Dante davant la l'església de la Santa Croce de Florència, i detall de la cara; iDomenico Petarlini, 'Dante a l'exili' (c. 1860), Galleria d'Arte Moderna, Florència. .  


Ara que sembla que està de moda, entre els que es consideren purs de cor i posseïdors de l’única veritat, de titllar de traïdors els qui no pensen o actuen tal com ells voldrien, malgrat compartir idèntiques aspiracions, he trobat adient de citar aquest episodi, per reflexionar si no es deu haver infiltrat algun dimoni per sembrar zitzània on hi hauria d’haver confluència d’objectius finals, si no d’estratègies.   


Llibertat per als presos polítics, per als exiliats i per als processats, i suport i coratge per als represaliats i per a totes les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Forgem un país lliure des de la cohesió, la fermesa i la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalanes, sempre en el punt de mira de qui ens voldria subjugats. No els fem el joc, i tinguem semple clars els objectius. 

diumenge, 5 d’agost de 2018

Dareen Tatour: Tres poemes de resistència i presó


Dareen Tatour (1982)
Tres poemes de resistència i presó

RESIST, MY PEOPLE

Resist, my people, resist them; 
resist, my people, resist them.

In Jerusalem, I dressed my wounds
and breathed my sorrows
and carried the soul in my palm
for an Arab Palestine.
I will not succumb to the “peaceful solution,”
never lower my flags
until I evict them from my land.
I cast them aside for a coming time.

Resist, my people, resist them.
Resist the settler’s robbery
and follow the caravan of martyrs.
Shred the disgraceful constitution
which imposed degradation and humiliation
and deterred us from restoring justice.
They burned blameless children;
as for Hadil, they sniped her in public,
killed her in broad daylight.

Resist, my people, resist them.
Resist the colonialist’s onslaught.
Pay no mind to his agents among us
who chain us with the peaceful illusion.
Do not fear doubtful tongues;
the truth in your heart is stronger,
as long as you resist in a land
that has lived through raids and victory.

So Ali called from his grave:
Resist, my rebellious people.
Write me as prose on the agarwood;
my remains have you as a response.
Resist, my people, resist them.
Resist, my people, resist them.


RESISTEIX, POBLE MEU

Resisteix, poble meu, planta’ls cara;
resisteix, poble meu, planta’ls cara.

A Jerusalem em vaig embenar les ferides
i vaig respirar el meu dolor;
portava l’ànima al palmell de la mà
per una Palestina àrab.
No sucumbiré a la "solució pacífica";
no baixaré mai la bandera
fins fer-los fora de la meva terra.
Els faré fora per al temps a venir.

Resisteix, poble meu, planta’ls cara;
resisteix al robatori dels colons
i segueix la caravana dels màrtirs.
Estripa la constitució vergonyosa
que ha imposat degradació i humiliació
i ens impedeix restaurar la justícia.
han cremat nens innocents;
com Hadil, a qui van disparar en públic,
la van matar a plena llum del dia.

Resisteix, poble meu, planta’ls cara;
Resisteix l'assalt dels colonitzadors.
No feu cas dels seus agents infiltrats
que ens encadenen amb la il·lusió de la pau.
No tingueu por de les llengües enganyoses;
la veritat al vostre cor és més forta,
perquè resistiu en una terra
que ha sobreviscut entre incursions i victòries.

Així cridava Alí des de la seva tomba:
Resisteix, poble meu rebel.
Escriviu-me en prosa sobre fusta d’agar;
teniu les meves restes com a resposta.
Resisteix, poble meu, planta’ls cara;
resisteix, poble meu, planta’ls cara. 


A POET’S HALLUCINATION

1/ The Desire Hallucination

Desire builds a nest
Between the branches of my love.
It sings like a bulbul, night and day
And sweeps through me like fire through straw.
It tears my eyes from my face
And disfigures my features.
It steals all the furniture in my soul
So I sit and lament my luck.

2/ The Loneliness Hallucination

Loneliness came in, taking me by surprise
Without knocking on my door
Like an impolite guest.
It sat at my desk
Picked up my pen
And stretched out its legs in front of me
And put its hands on my papers.
It leafed through my notebooks of poetry
And looked at me with all kinds of
Loathing and disgust.
I threw it out and now I’m alone.

3/ The Exile Hallucination

I know I’m an outcast,
unrecognized
on this patch of land.
My family disown me.
I know I never found myself a mother
And was born in an abandoned house.
I didn’t have a father.
I was born
From the womb of poetry.

4/ The Sadness Hallucination

Sadness laughed at my joy
In a moment of love,
And reproached me
In a moment of memory.
And everyone looked at me
So much that my spirit abandoned me and fled
Like a desert with sands torn apart.
I brooded over my sorrows
And breathed my last breath.
For you I wished for death
On the hair of your hands.

5/ An Innocent Halluciation

I offered the angel of death
A thousand reasons for killing me.
I carried my blood on the palm of my hand
And my soul on my wrist.
I’ve had enough of injustice!
To sit before the court
Like a dead picture
In a torn book
My face as pale as newspaper ink.
I am the one who’s been murdered
When they jailed my virginity
In the cage of usurpation
And the usurpers’ chains,
With me accused
Before the judge of the court.
It was I who enticed the jailer to jail me
And to desire me.
They jailed me
and called me a criminal,
While I’m innocent, I’m innocent.

6/ A Death Hallucination

Tomorrow my end will begin, and my beginning,
I’ll write my name on my pillow,
And my history, my birth and my death.
Tomorrow my wishes will come true
Early in the morning
As my friends wake up,
The doves and the sparrows
And the damask rose.
Tomorrow
I’ll gather my papers
And pick up the remains of my memory,
Pictures of my loved ones,
A picture of my mother and father.
I’ll put them in my bag.
I’m so impatient
To dig my grave with my own hands.


LES AL·LUCINACIONS D’UNA POETA

1/ L’al·lucinació del desig

El desig construeix un niu
enmig de les branques del meu amor.
Canta com un ocell, de nit i dia, 
i s’escampa dins meu com el foc per la palla.
Em fa plorar els ulls per tota la cara
i desfigura els meus trets.
Em roba tots els mobles de la meva ànima: 
per això sec i em planyo de la meva dissort.

2/ L’al·lucinació de la solitud

Entra la solitud. M’agafa per sorpresa:
ha entrat sense trucar a la porta.
Com una visita mal educada.
S’asseu a la meva taula,
agafa el meu bolígraf,
estira les cames davant meu,
i posa les mans sobre els meus papers.
Fulleja els meus quaderns de poesia
i em mira amb tota mena
de disgust i rancúnia.
La faig fora de casa; ara estic sola.

3/ L’al·lucinació de l’exili

Sé que sóc una desarrelada,
una no reconeguda
en aquest tros de terra.
La meva família em rebutja.
Sé que mai no vaig trobar una mare
i vaig néixer en una casa abandonada.
Mai no vaig tenir un pare.
Jo vaig néixer
de l’úter de la poesia.

4/ L’al·lucinació de la tristesa

La tristesa se’n reia, de la meva alegria
en un moment d'amor,
i m’ho retreia
en un moment de memòria.
I tothom em mirava
tant, que la meva ànima em va abandonar i va fugir
com un desert de sorra destrossada.
Jo meditava sobre les meves penes
i vaig exhalar el darrer alè.
Per tu, jo desitjava morir
en el borrissol de les teves mans.

5/ Una al·lucinació innocent

Vaig oferir a l'àngel de la mort
mil motius per matar-me.
Duia la meva sang al palmell de la mà
i la meva ànima al canell.
Ja en tenia prou, d’injustícia!
Seure davant del tribunal
com una foto morta
en un llibre esparracat;  
la meva cara, tan pàl·lida com la tinta d’un diari.
Sóc jo, la qui ha estat assassinada,
quan van empresonar la meva virginitat
a la gàbia de la usurpació
i a les cadenes dels usurpadors;
i ara em veig, acusada,
davant del jutge del tribunal.
Devia ser jo, qui va seduir el carceller
perquè em tanqués i em desitgés.
Em van empresonar
i m’han dit criminal,
tot i que sóc innocent, sóc innocent.

6/ Una al·lucinació mortal

Demà començarà el meu final i el meu principi.
Escriuré el meu nom sobre el coixí,
i la meva història, del naixement a la mort.
Demà els meus desigs es faran realitat
ben d’hora, de bon matí,
a mesura que es despertin els meus amics,
els coloms i els pardals,
i el domàs s’alci.
Demà
aplegaré els meus papers
i recolliré les restes de la meva memòria:
imatges dels meus éssers estimats,
una foto de la mare i del pare.
Les posaré a la bossa.
Estic tan impacient
per cavar-me la tomba amb les meves pròpies mans.


A POET BEHIND BARS

In prison, I met people
too numerous to count:
Killer and criminal,
thief and liar,
the honest and those who disbelieve,
the lost and confused,
the wretched and the hungry.
Then, the sick of my homeland,
born out of pain,
refused to go along with injustice
until they became children whose innocence was violated.
The world’s compulsion left them stunned.
They grew older.
No, their sadness grew,
strengthening with repression,
like roses in salted soil.
They embraced love without fear,
and were condemned for declaring,
“We love the land endlessly,”
oblivious to their deeds…
So their love freed them.
See, prison is for lovers.
I interrogated my soul
during moments of doubt and distraction:
“What of your crime?”
Its meaning escapes me now.
I said the thing and
revealed my thoughts;
I wrote about the current injustice,
wishes in ink,
a poem I wrote…
The charge has worn my body,
from my toes to the top of my head,
for I am a poet in prison,
a poet in the land of art.
I am accused of words,
my pen the instrument.
Ink— blood of the heart— bears witness
and reads the charges.
Listen, my destiny, my life,
to what the judge said:
A poem stands accused,
my poem morphs into a crime.
In the land of freedom,
the artist’s fate is prison.

UNA POETA ENTRE REIXES

A la presó hi trobo gent,
massa nombrosa per contar-la:
els assassins i els criminals,
els mentiders i els lladres,
els honrats i els que no creuen,
els perduts i els confosos,
els desgraciats i els que passen gana.
Llavors, els malalts de la meva pàtria
nascuts del dolor,
que es van negar a acceptar la injustícia
fins que van esdevenir infants
amb la innocència violada:  
la coacció del món els va deixar atuïts.
Es van fer grans.
No, llur tristesa va créixer,  
reforçada per la repressió,
com roses en un terreny de sal.
Van abraçar l’amor sense cap por,
i van ser condemnats per declarar:
“Estimem fins al final aquest país”,
oblidant les seves gestes…
Per tant, el seu amor els va alliberar.
Ja ho veieu, la presó és per als que estimen.
Vaig interrogar la meva ànima
durant moments de dubte i distracció:
“Quin ha estat el teu crim?”
El seu sentit se m’escapa ara.
Ho vaig dir, i vaig
revelar els meus pensaments:
vaig escriure sobre la injustícia quotidiana,  
vaig posar els desigs en tinta,
vaig escriure un poema…
L’acusació m’ha destrossat el cos,
dels dits dels peus fins al damunt del cap,
perquè sóc una poeta a la presó,
una poeta en el país de l’art.
M’acusen per paraules,
la ploma és l’instrument.
la tinta —sang del cor— en dona testimoni
i en llegeix els càrrecs.
Escolta, destí meu, vida meva,
això que el jutge ha dit:
Un poema és jutjat i acusat,
el meu poema ha esdevingut un crim.
En el país de la llibertat,
el destí de l’artista és la presó.


Dareen Tatour és una noia de 36 anys, pertanyent a la minoria àrab israeliana (descendents dels palestins que es van quedar a Israel després de la creació del mou estat l’any 1948). És poeta, fotògrafa i ha dirigit un curtmetratge documental sobre la “intifada electrònica” (la repressió dels palestins detinguts per haver expressat llurs idees en les xarxes socials). Ella mateixa n’ha estat una víctima: l’octubre de 2015 va ser detinguda; va estar en presó preventiva i després ha passat gairebé tres anys en arrest domiciliari –sense poder publicar res ni tenir accés a internet– per haver penjat a Youtube un d’aquests poemes –‘Resisteix, poble meu’– sobre l’escalada de violència contra els palestins que va tenir lloc aquell any, coneguda com “els atacs dels llops solitaris”.

Un vers d’aquell poema diu “no sucumbiré a la ‘solució pacífica”, cosa que el tribunal ha considerat “incitació al terrorisme”. Ella, tanmateix, manifesta que està en contra de tota resistència violenta, i que es limita a denunciar –amb poemes– l’ocupació dels territoris palestins i la violència que s’exerceix impunement contra la gent d’allà.


Ara, finalment, Dareen ha estat jutjada. Fiscal i defensa no s’han posat d’acord sobre el significat exacte d’alguns dels versos, que en la traducció a l’hebreu sembla que van ser distorsionats; de fet, jo tampoc no estic segur de si la versió anglesa que transcric del poema és prou fidel al que deia de debò l’original –i al que volia dir. El fiscal demanava entre 15 i 26 mesos de presó per aquest simple vers;  finalment, però, la condemna ha estat “només” de cinc mesos, que haurà de complir efectivament. La seva advocada troba que “és molt difícil de pair, que en una democràcia s'arresti i jutgi algú per allò que escriu". 

A mi també m’indigna que un estat que presumeixi de ser democràtic pugui jutjar i condemnar ningú per escriure poemes, cantar cançons o fer acudits, igual que per organitzar una votació, autoritzar que en un Parlament els diputats parlin o o permetre que en una escola es debati lliurement sobre les tensions que es viuen al carrer. I no cal dir que trobo molt injust que la llibertat d’una persona depengui dels mil matisos que pot admetre una traducció poètica.

Els poemes originals són en àrab; aquesta és una versió lliure meva feta sobre sengles traduccions a l’anglès, de la fiabilitat de les quals ja he dit que en no puc estar segur. La traducció a l’anglès de ‘Resist, my people’ i la de ’A poet behind bars són de Tariq al Haydar, i la de ‘A poet’s hallucination’ és de Jonathan Wright. Les imatges són fotos de Dareen Tatour, baixades de diferents pàgines d’internet que parlen del seu cas. 


Llibertat d’expressió, doncs, sempre; i llibertat per als presos polítics, per als exiliats i per als processats, i suport i coratge per als represaliats i per a totes les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Forgem una república lliure des de la cohesió, la fermesa i la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalanes, sempre en el punt de mira de qui ens voldria subjugats.


diumenge, 29 de juliol de 2018

Maragall - Els tres cants de la guerra


Joan Maragall (1861-1911)
Els tres cants de la guerra

ELS ADEUS

Que senyals d’adeu han fet
mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes massa carregades,
cap allà on les onades lluïen
retorcent-se i bramant assoleiades!

Quants adeus des d’aquell adéu primer,
quan Caí, havent fet la mort,
menjà al vespre un bocí a l’endiablada,
el bastó al puny, cenyida la cintura,
voltat de plors de nins, i la muller,
que li deia amb lament:
«No vagis pas cap a Ponent!»

Més ell, la cara adusta i ja fatal,
girada envers la posta,
marxà, no fent cabal
de les mans que es movien en l’aire  
en va, sense resposta.

                                          (1896)

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, — la veu d´un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m'ha donat
la terra aspra:
en ‘questa llengua — pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d'ara — i pels que vindran:
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d'honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven  — cap a l'atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't — de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d‘entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

                                         (1898)

CANT DEL RETORN

Tornem de batalles, — venim de la guerra,
I ni portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Pel mar se us avança — la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la duu.
Adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta!
Som dèbils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Venim tots de cara — al vent de la costa,
encara que ens mati per fred i per fort,
encara que restin en sense resposta
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

De tants com ne manquen duem la memòria
de lo que sofriren,— de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni glòria
d'un poble que es perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta
per oir les gestes — que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta
la llengua amb què l'haurem de fer plorar.  

Si encara és ben viu el record d’altres gestes,
si encara les serres que ens han d‘enfortir
s’aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponentí,
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu!

                                         (1899)


Vet ací els tres “Cants de guerra” maragallians, inspirats per la guerra de Cuba, estudiats en detall per Joan Lluís Marfany i per Isidor Cònsul, a les anàlisis dels quals em remeto.

Maragall coincidia amb l’òptica regeneracionista de la generació espanyola del 98, i ja abans de la Guerra de Cuba era ben conscient de l’ensulsiada d’un Estat que feia aigües pertot, com es va demostrar en aquella infausta contesa i en la de les Filipines; i, més endavant, el 1909 amb la Setmana Tràgica. La seva ideologia, sempre catalanista,va anar evolucionant: de més jove somiava en una unitat peninsular, "ibèrica", en què Castella, Catalunya i Portugal coexistissin en germanor; en altres, aspirava a una unió suprapirinenca d’Occitània amb Catalunya. Tot i formar part, per naixença, de la burgesia barcelonina, es mostrava sensible envers les raons de les reivindicacions obreres; i malgrat ser decididament catòlic, rebutjava determinats posicionaments ascètics i mortificants de la religió, en favor d’una visió espiritual de la bellesa i del goig dels sentits humans Així, hom ha pogut veure reflexos panteistes en el Cant Espiritual , o nietzscheans en l’idealisme d’Excelsior i en el vitalisme d’El Comte Arnau, per exemple (vegeu l’excel·lent estudi d’Ignasi Moreta sobre això). També alguns dels seus escrits polítics eren clarament discordants respecte del punt de vista predominant del catalanisme de l’època, i fins i tot algun dels seus articles més destacats li va ser censurat.

Ell ja havia propugnat la independència de Cuba per evitar aquella guerra sagnant; ja l’any 1895 havia escrit un article –no publicat, però, en vida seva; va aparèixer en la segona edició, “la dels fills”, en 25 volums (1929-1936) de les seves Obres Completes– que duia per títol “La independència de Catalunya”. Hi afirmava que «el pensament espanyol és mort [...]. El centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta».


El primer poema d’aquesta trilogia reflecteix l’angoixa del comiat dels soldats que s’embarquen cap a un destí cruel, que no entenen ni desitgen ni mereixen. El poeta considera totes les guerres com a enfrontaments entre germans, i condemna el caïnisme de les forces vives de l’Estat, que miren envers les colònies de Ponent per portar-hi la destrucció i la mort de molts en defensa d’uns beneficis que enriquiran molt poca gent, però molt poderosa. “Caín”, òbviament, no fa cas de les dones que li imploren la pau, i partirà –més ben dit, farà que la carn de canó parteixi– cap a la seva dissort.  

En el segon, la conegudíssoma Oda a Espanya,  Maragall pinta una descripció desesperant d’una Espanya reclosa en les seves glòries passades (“només de morts”) i que viu, forassenyada, d’esquena al present i al futur. El poeta encara hi veu, perquè la hi vol veure, una possibilitat de regeneració, i demana a Espanya que se salvi “de tant de mal” i que el penediment la “torni feconda, alegre i viva”. Però la realitat és que no. “No et veig enlloc”. La “mare” sensible, capaç de redimir-se, canviar de rumb i salvar-se, ha desaparegut: no es veu enlloc, no sent, ni escolta, ni entén els seus “fills”, que finalment opten per dir-li adéu i mirar d’escapolir-se del naufragi.

Finalment, el tercer poema reviu el dramàtic retorn dels catalans –derrotats, famèlics, malalts– després de participar en una guerra colonial espanyola (era la de Cuba, però també podia haver estat la de les Filipines, la del Marroc o qualsevol altra, tant se val). Molts no en varen tornar; per al poeta, delerós –contra tota evidència– de regenerar l'Estat, els que van conseguir de sobreviure podien aportar encara un bri d’esperança de salvació per a una “pàtria” (Espanya) que “haurem de fer plorar en la nostra llengua” (compareu-ho amb l’exhortació “arrenca el plor de mare” de l’Oda a Espanya). Per a Maragall, fins al final Espanya ha estat una “mare” i una “pàtria”; però el maltractament que el poble català n’ha rebut, no tan sols amb les guerres colonials, i la nul·la disposició a raonar, dialogar i obrir-se als canvis necessaris, fa que l’única resposta possible sigui dir-li adeu.  

Costa de creure, vist el que s’ha anat veient, que ni un segle més tard se’ns avinguin a raons; però l’esperança és l’últim que es perd. Com va dir un altre versaire: “Ens en sortirem, reeixirem!”.

Imatges:

Pau Audouard: fotografia de Joan Maragall (1903).

Lluís Grané i Arrufat: ‘Desembarcament de soldats procedents de Cuba’. Dibuix al carbonet (1911). MNAC Barcelona.

Ramon Casas: Joan Maragall. Dibuix al carbonet sobre paper (1903). MNAC.

Bibliografia:

Joan Lluís Marfany: “Maragall, poeta regeneracionista”, dins Aspectes del Modernisme. Barcelona, Curial, 1975.

Isidor Cònsul: “Joan Maragall i el 98”. “Avui. Cultura”, Barcelona, 23-IV-1998, pàg. 30-31.

Jordi Castellanos: L’impacte del 98 a la literatura catalana. Barcelona, “Revista del Col·legi de Llienciats”, 103, 1998.


Ignasi Moreta Tusquets: El pensament religiós de Joan Maragall. Tesi doctoral. Institut  Universitari de Cultura – Universitat Pompeu Fabra. Barcelona, 2008.  

Llibertat per als presos polítics, per als exiliats i per als processats, i suport i coratge per als represaliats i per a totes les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Forgem un futur lliure des de la cohesió, la fermesa i la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalanes, sempre en el punt de mira de qui ens voldria subjugats.