Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 19 de gener de 2017

Palau i Fabre - Poemes de l'Alquimista


Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Poemes de l’Alquimista  (selecció)

Senyera 1942 

Ets blava en el blau del mar 
i verda enmig de l'arbreda, 
teranyina matinal 
i al vespre, color de cendra; 
presonera al cor de tots 
i dalt de la nau, la vela. 
A tot arreu et veiem 
ara que no et podem veure, 
i la sang se'ns ha tornat 
quatre vegades vermella. 
Fes-te gran, fes-te ben gran, 
que l'esperit ja ens voleia 
i vivim sols esperant 
la teva mà ben oberta.  

[1942. Publicat a Imitació de Rossello-Pòrcel’ (1945), i després a ‘L’alienat’, dins dels ‘Poemes de l’Alquimista’ (1952)]


Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure
en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. 

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú. 

Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. 

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? 

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec. 

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. 

[De 'Poemes de l'Alquimista', 1952]

  
https://www.youtube.com/watch?v=Rb0mDgBRmpE   Palau i Fabre recita el 'Cant espìritual'

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

[De ‘Poemes de l’Alquimista’, 1952]

 
https://www.youtube.com/watch?v=XjPEH4fJu1k   En la veu de Maria del Mar Bonet (Barcelona, Plaça del Rei, 1991).

La sabata 

He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

[De ‘Càncer’ (1946), dins ‘Poemes de l’Alquimista’ (1952)]

https://www.youtube.com/watch?v=66plOQWXa8U    Palau i Fabre recita ‘La sabata’.

Commemorem aquest any el centenari de Josep Palau i Fabre. Poeta, dramaturg, contista i assagista, va ser també un excel·lent crític d’art, especialitzat en l’obra de Pablo Picasso, gran amic seu, a qui va dedicar una quinzena de llibres, traduïts a diverses llengües. A mitjans dels anys trenta va començar la seva activitat literària a la revista La Humanitat. Acabada la guerra, va estudiar Lletres a la Universitat de Barcelona, i va tenir una destacada actuació en la represa clandestina de les activitats literàries i culturals en llengua catalana. Ja el 1941 organitzà lectures poètiques en el marc dels “Amics de la Poesia”;  el 1944 va fundar la revista Poesia; i el 1945 va fundar l’editorial La Sirena 8que publicaria obres de Salvador Espriu, entre altres) i va participar en la creació de la revista Els Amics de les Arts. El desembre d’aquell any va aconseguir una beca del govern francès per estudiar a París, on es va traslladar. Un cop allà, va renunciar a la nacionalitat espanyola, va aconseguir l’estatus de refugiat polític i es va quedar a viure a França. El 1971 va tornar a Catalunya i es va establir a Llançà. Entre 1976 i 1978 va presidir el PEN Club català.

En poesia, va publicar Balades amargues, L’aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel i Càncer, obres que, reelaborades i amb l’addenda de poemes nous i de comentaris sobre la pròpia obra, van constituir els Poemes de l’Alquimista (1952), el seu recull més emblemàtic. El 2001 va publicar també Les veus del ventríloc: poesia de teatre. Entre la seva obra narrativa, destaco La tesi doctoral del diable, Amb noms de dona i Les metamorfosis d’Ovídia. En teatre, Homenatge a Picasso, La tràgica història de Miquel Kolhas i Teatre de Don Joan. I en assaig, Antonin Artaud i la revolta del teatre modern, Quaderns de l’Alquimista i Vides de Picasso, entre els seus nombrosos estudis sobre el pintor.

Avui tothom reconeix la importància de la seva obra. Però val a dir que per assolir aquest reconeixement va haver de superar molts obstacles: els obvis de la situació política sota el franquisme, però també el rebuig de sectors catalanistes conservadors que trobaven “irreverents” alguns dels temes que tocava i la forma desinhibida amb què els tractava. Precisament un dels poemes que he seleccionat aquí, ‘La sabata’, després de la primera —i clandestina— lectura en públic que l’autor en va fer l’any 1943, va ser objecte de crítiques molt dures per part d’alguns intel·lectuals “benpensants” i puritans, que avui ens farien somriure, si no pena o llàstima. Ja se sap, com bé deia Brassens: “Non, les braves gens n’aiment pas que / l’on suive una autre route qu’eux”. Som i sempre hem estat així.

A Caldes d’Estrac hi ha la seu de la Fundació Palau, que recull i divulga el fons artístic i documental de Palau i Fabre, incloses diverses obres de Picasso.



dimarts, 10 de gener de 2017

Ausiàs March - Cants d'Amor


Ausiàs March (1400-1459)
La sinceritat en els Cants d'Amor

Lir entre carts,      tant vos am purament,
que m'és dolor      com no·m poreu amar
sinó d'amor      que solen praticar
los amadors      amant comunament.   [LXI, 41-44]

En aquesta tornada, com en diversos altres poemes marquians, Ausiàs descriu, 
en un procés sistemàtic d’interiorització, la gran tensió que li causa l’anhel mai 
no satisfet d’un amor espiritual pur, en contrast amb la pobra realitat de l’amor 
carnal (l’apetit, el foll amor) que li poden oferir les dones:

Lo bon voler      cerquí, no sabent hon;
los apetits      he trobat en molt loch.    [LXXI, 45-46]

En aquest mateix poema no s’està de blasmar les dones com a ésser concupiscents 
i folls, una concessió evident al tòpic literari de la misogínia medieval:

Qui en amor      és ben apercebut,
sab que jamés      dona tench voler ferm:
cor deshonest      y enteniment enferm
los toll Amor      e no l'an percebut.
Com res del món      sens honestat no dur,
e delitar      sens entendr·om no pot,
e dones han      poqua part de tal dot,
Amor no pot      en elles fer atur.   [LXXI, 65-72]

Graesch a Déu      faent-me tant de bé
que mon voler      no·s dellita·n llur cor,
hoc en lo cors,      e no·m dupte que·n plor,
car per son preu      yo só cert que n'hauré.
Lur cap no val,      perque no y ha cervell,
tot l'àls és bo      segons a qué serveix:
linatge d'om,      mijançant elles, creix;
lur ésser fon      per aumentar aquell.
Maldich lo temps      que fuy menys de consell,
dones amant      més que a mi mateix;
ama-les tal      qui bé no les coneix,
e yo·m confés      que fuy lo foll aquell.    [LXXI, 97-108]

En unes notes que he repescat de quan, fa ja no poques dècades, estudiava, 
em plantejava el dubte de si March era prou sincer quan expressava aquesta tensió. Aquest anhel d’un amor pur em semblava contradictori amb la visió 
d’aquell altre Ausiàs, que s’autoanomenava el “pus estrem amador”:

Yo son aquell      pus estrem amador,
aprés d'aquell      a qui Déu vida tol:
puys yo son viu,      mon cor no mostra dol
tant com la mort      per sa strema dolor.
A bé o mal      d'amor yo só dispost,
mas per mon fat      Fortuna cas no·m porta;
tot esvetlat,      ab desbarrada porta,
me trobarà      faent humil respost.    [XLVI, 41-48]

March , desenvolupant la doctrina tomista-aristotèlica i allunyant-se de “l’estil 
dels trobadors”, distingia dues classes d’amor: l’amor honest i l’amor delitable, 
a les quals afegia encara una tercera possibilitat,  el “profit amable”:

Tot entenent     amador mi entenga,
puys mon parlar     de amor no s'aparta,
e l'amador     qu·en apetit se farta,
lo meu parlar     no·m pens que bé comprenga.
Tres amors són     per on amadós amen:
l'u és honest,     e l'altre delitable;
del terç me call,     qu·és lo profit amable,
per que·ls amats     lurs amants no reamen.
Los dos hunits     en nós se poden pendre,
si lurs dos fochs     han loch en nós d'encendre.   [LXXXVII, 1-8]

L’amor honest seria la unió espiritual dels amants, basada en la pura contemplació 
de la persona amada, altament idealitzada; i l’amor delitable seria el sensual, que 
dóna delit als sentits, però és efímer (“aquell plaer qu·en fastig volant passa” 
[XVIII, 48]) . El poeta defensa la coexistència d’aquestes dos amors, si tots 
dos són capaços d’encendre llurs focs en el seu esperit. En canvi, rebutja l’amor 
profitós o interessat, que manca de reciprocitat, ja que els amats no “reamen” 
llurs amants.

March es proclama a si mateix expert en l’assoliment d’aquell nivell d’amor 
sublim:

Ffantasiant,     Amor a mi descobre
los grans secrets     c·als pus suptils amaga,
e mon jorn clar     als hòmens és nit fosqua,
e visch de ço     que persones no tasten.
Tant en Amor     l'esperit meu contempla,
que par del tot     fora del cors s'aparte,
car mos desigs     no són trobats en home,
sinó en tal      que la carn punt no·l torbe.

Ma carn no sent      aquell desig sensible,
e l'esperit     obres d'amor cobeja;
d'aquell cech foch      qui·lls amadors s'escalfen,
paor no·m trob     que yo me'n poqués ardre.
Un altr·esguart     lo meu voler pratica
quant en amar-     vos, dona, se contenta,
que no han cells     qui amadors se mostren
passionats      e contr·Amor no dignes.    [XVIII, 1-16]

Però aviat s’adona que les dames que ell estima no arriben a assolir aquest mateix 
nivell de sublimitat, i en altres ocasions és ell mateix qui no s’ha mostrat a l’alçada 
de les seves pròpies expectatives, massa elevades:

Si la que am      és fora d’aquest segle,
la major part    d’aquella és en ésser;
e quant al món    en carn ella vivia,
son esperit    yo volguí amar simple.
E donchs, quant més    qu·en present res no·m torba?
Ella vivint,    la carn m’era rebel·le;
los grans contrasts    de nostres parts discordes
canten, forçats,    acort, e, de grat, contra.    [XCIX, 113-120]

De tota manera. hem de pensar que el March “pessimista”, reflexiu, que rebutja 
l’amor carnal és un home de certa edat, mentre que, segons ell mateix, el March 
jove havia estat un fogós amador sensual que no s’entretenia a fer reflexions 
morals a l’hora de festejar una dona.

Coratge meu,      a pendre sforç molt tart,
no piadós      de tots los qui·t sostenen:
l'arma y lo cos      a departir-se vénen;
per tu ser flach,      lo cos de viur·és fart;
mos ulls no són      lliberts fer son offici,
mon pas és tolt,      ma lengua no·m profita;
e d'açò      la Vergonya·s delita,
com só plaguat      de tan vergonyós vici. [...]

En tots aquells     on gran amor no penja,
son giny no pot     de Vergonya, ne força;
a mi he pochs     a son voler nos força,
nostre voler     nostres enemichs venja.
Aquest voler     Desig i Amor sostenen,
causa d'aquests     sou vós, a qui s'esguarden;
creure no pusch     vostres sentiments tarden
en descobrir     los mals que per vós vénen.

O foll· Amor,     aquells dolors sostenen
que cerquen fi     lla on fi no pot ésser;
de llur treball     no·s mostra res en ésser,
e són aquests    los qui de vós s'encenen.   [XLIII, 1-8, 33-44]

¿Pot ser que un amador tan gran acabés obsessionat per la buidor que diu que 
troba en l’amor carnal? De debò, que el March madur era en això ben sincer? 
Potser sí, que ens ho hem de creure, de tant que ho repeteix. Ara bé, en altres afirmacions que fa al llarg de la seva obra no ho sembla pas tant.  Per exemple, 
quan parla del refús dels béns terrenals:

Per consegüent      lo meu consell yo don:
que vostr·amich      hus dels dinés axí:
que solament      ne prenga per a ssi,
tan com mester      al necessari són;
e lo restant      partesc·als qui no han,
car no·n traurà      d'aquells son propi bé,
hoc hun bé fals      que tost se'n va e ve,
tal que·l pus rich      és lo més pobrejant.    [CIII, 49-56]

Queda molt bé, donar aquests consells austers i evangèlics; però sabem per la 
seva biografia que en March, com a bon senyor feudal, pledejava contínuament 
en defensa dels seus privilegis. Per tant, la seva teoria s’allunyava de la seva pràctica. 
Una altra cosa fóra que, en la seva maduresa, hagués reflexionat, i també ací, igual 
com quan parla d’amor, ens transmeti les reflexions a què l’experiència l’ha 
emmenat.

Així mateix, moltes de les seves lloances a la Dama (LV, 9-12; LXXXVIII, 25-28] 
tenen tot l’aire d’un tòpic cortès; i la representació en Lucrecia d’Alagno de la 
Dama Ideal (CXXII-b, 27-40] no passa de ser una plasenteria galant o directament aduladora. O el desig de morir per amor, una mera exageració retòrica:

ja mos desigs      no saben elegir
vida ne mort,      qual és la millor triha;
natura·n mi      usa de maestria
e pren la mort      per major dan fugir.     [XXVII, 37-40]

Comparem-ho, si no, amb aquesta altra afirmació, més raonable, on deixa clar 
que hom no es mor pas de dolor:

O amadors!      No us caygua del recort
un fet tan car      per sola stranyedat:
yo, gran parler,      dos anys só mut estat;
no cregau, donchs,      que dolor done mort.     [LV, 33-36]

En canvi, sí que crec autèntic el dolor que expressa per la pèrdua de l’esposa.

[...] Y asò·m fa brega
tal e tan fort,      qu·altre matant, mi mata.
No ssé com és      que lo cor no m'esclata.    [XCII, 138-140]

Als que la Mort      toll la muller aymia
sabran jutjar      part de la dolor mia.      [XCII, 179-180]


L’evolució dels Cants d’Amor d’Ausiàs March va paral·lela amb el seu 
envelliment, però no hi trobem poemes “goliardescos” exaltant l’amor foll que 
ell mateix confessa haver seguit. Al contrari, tota la seva poesia amorosa 
reflecteix el conflicte moral entre la seva voluntat d’amor pur i la realitat de 
les seves mancances i fracassos. Però els poemes només estan enfocats a 
l’exaltació d’aquell amor sublim, o a la constatació de l’existència 
d’alternatives més comunes a la majoria dels amants, ell inclòs.

Agrupats, com es fa generalment, els Cants d’Amor pels senyals de llurs 
destinatàries, els poemes del cicle dedicat a “Plena de seny” ja expressen una 
voluntat de superar l’amor estrictament carnal i enfocar una relació espiritual; 
però la Dama no respon. En el cicle de “Llir entre cards” s’aparta de la 
carnalitat i postula una contemplació gairebé mística de la Dama; la qual, 
tanmateix, prefereix unir-se amb un “hom pech”, un home vulgar, per a 
desesperació del poeta. En el cicle “Amor, Amor”, de maduresa, és 
on March sembla adonar-se que no n’hi ha prou amb l’amor intel·lectual 
i contemplatiu, i evoca la seva jovenesa, en què estimava desesperadament. 
En el breu cicle “Mon darrer bé”, Ausiàs, ja “vell” (per al seu temps: va 
morir als 59), s’enamora encara d’una dona i sembla recuperar l’alegria. 
Finalment, el cicle “Oh foll· Amor” oposa l’amor pur amb els que el poeta 
havia experimentat en la seva vida: March se sent pecador i impur, es 
penedeix de les seves febleses i demana perdó a Déu, alhora que s’endinsa 
encara més en els Cants de Mort i la poesia espiritual, que ja havia anat 
conreant paral·lelament amb els poemes amorosos.


En resum, jo també he evolucionat, i ara, malgrat els dubtes de les meves 
notes de joventut, m’inclino a creure que l’evolució del pensament marquià 
respecte a l’amor carnal fóra en línies generals sincera. Tota la seva obra, 
certament, és influïda per la poesia dels trobadors, així com per Dant
Petrarca i els Stilnovisti, per les lectures bíbliques i de clàssics llatins i 
alhora per la filosofia d’Aristòtil i de Tomàs d’Aquino. Les influències 
italianes, superant les trobadoresques, encarrilarien l’obra de March vers la 
percepció de l’Amor com una cosa espiritual i intel·lectual, allunyada de la 
carnalitat; i l’edat, així com les experiències de la mort de dues dones i el 
sentiment de proximitat del propi traspàs, l’haurien mogut a rebutjar la 
seva vida “llicenciosa” passada i enfocar el conjunt de les seves reflexions 
amb l’objectiu de salvar la seva ànima tot blasmant els plaers, ja llunyans, 
del seu cos.

Imatges:  Imatges: 1) Taula de Sant Sebastià (segle XV) a la Col·legiata de 
Xàtiva, atribuïda a Jacomart; hom cregué que era l’efígie d’Ausiàs March. 
2) Sepultura de March a la catedral de València. 3) Medalló amb l’efígie 
d’Ausiàs March a la sala de personatges il·lustres del Palau del Marquès 
de Dosaigües, a València. 4) Monument a Ausiàs March, Gandia, obra 
de Josep Rausell i Sanchis (1929).


dilluns, 2 de gener de 2017

Tres llibres imprescindibles

Vet ací tres llibres altament recomanables que —si no us els ha cagat ja el tió— podeu demanar als Reis de l’Orient, en cas que hàgiu fet prou bondat. Jo prou que ho provaré, per si de cas. Per poder començar l’any llegint cosa bona.



William Shakespeare: Versions a peu d’obra. L’excel·lent versió de Joan Sellent de deu obres teatrals de William Shakespeare (que se suma a les traduccions ja clàssiques de Josep M. de Sagarra i a les ja bastant clàssiques de Salvador Oliva). Esperem que el traductor ens continuï  fornint més material del “Cigne de l’Avon”. Vegem-ne un tast:

William Shakespeare
El Rei Lear (fragment)

Aquest home el perdono. ¿De què se t’acusava?
¿D’adulteri?
No moriràs. ¿Morir per adulteri? No.
El pardalet ho fa, i la mosca daurada
fornica davant meu. Deixem
que la copulació prosperi, perquè el fill bastard
de Gloster era més afectuós
amb el seu pare que les meves filles,
engendrades entre llençols legítims.
Vés treballant, luxúria, i sense mirar prim,
que a mi em falten soldats!
Mireu aquella dama, que somriu
amb una cara de beneita que és presagi
de neu entre les cuixes, que fingeix virtut
i que fa escarafalls quan sent el nom
del plaer!
Ni la bagassa ni el cavall més fart
s'hi entreguen amb una ànsia més desenfrenada...
Centaures de cintura cap avall
i dones per la part de dalt.
Només fins a la faixa és propietat dels déus:
d’aquí en avall, tot pertany al maligne.

[Versió de Joan Sellent]



Josep Carner: Llibres de poesia 1904-1924. Vet ací el primer dels vuit volums que han de formar l’edició crítica de l’obra completa de Josep Carner, a cura de Jaume Coll: una obra altament necessària i molt esperada per poder recuperar les versions originals del “Príncep dels poetes catalans”. Vegem-ne un tast:

Josep Carner (1884-1970)
La galant noia

Embandereu finestres i torratxes
i venteu les campanes a desdir,
ompliu el got de les millors garnatxes,
mateu dotze pollastres i un garrí. 

Que el nunci cridi al ball de les morratxes
i a una òpera amb piano i violí,
i a processó, que jo us daré les atxes
i diners per a música i llatí. 

Escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
que arribarà la noia que a mi em plau;
té els cabells llargs i curta la faldilla
i un cos de reina que se'n va a sarau. 

Quan ella salti de tartana, a fe,
farem un –Oh!– tot empassant l'alè

[D'Auques i ventalls, 1914] 


Institut d’Estudis Catalans: Gramàtica de la Llengua Catalana. Aquest és un llibre necessari per estudiar les innovacions normatives amb què l’IEC ens ha obsequiat aquest any, i així posar-nos al dia. Vegem-ne us fragment de descripció:

La Gramàtica de la llengua catalana dóna continuïtat a la normativa gramatical que Pompeu Fabra va establir l’any 1918, i es presenta més completa i actualitzada. No introdueix, doncs, canvis substancials, sinó matisos i més flexibilitat, i amplia i detalla la gramàtica de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va apuntar molt esquemàticament. Al mateix temps, incorpora les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement per part de la norma. N’és un exemple l’acceptació dels usos que fa cada parlar de les preposicions per i per a davant d’infinitiu quan expressen finalitat —Ho fan per viure i Ho fan per a viure.

La Gramàtica de la llengua catalana es caracteritza perquè presenta la norma partint de la descripció gramatical i atenent al marc geogràfic ―els parlars― i social ―és a dir, els diferents registres―, així com, més esporàdicament, a la dimensió oral i escrita. També presenta, en primer terme i d’una manera neutra, els fets generals que són vàlids en tots els territoris del domini lingüístic català i en tots els registres, i concreta en quins parlars i registres són vàlids els restants, i si una determinada forma és acceptable o no.

Un exemple del tractament de formes pròpies de territoris diferents pot ser el que fa referència a l’expressió de les fraccions horàries. La Gramàtica de la llengua catalana recull la pròpia dels parlars del Principat ―el sistema anomenat de campanar, i que és específic de la llengua catalana: un quart de vuit, dos quarts de sis, tres quarts de quatre―, i la dels parlars valencians i baleàrics ―el sistema de rellotge: les set i quart, les set i mitja, les vuit menys quart. Cal entendre, en aquest cas, que el sistema que és propi d’uns territoris és inusual i no s’aplica fora d’aquests territoris.

Un exemple del tractament de formes pròpies de registres diferents pot ser el de les combinacions pronominals. Són acceptables combinacions com li’n i li ho —Li’n falta una i Li ho diré— o n’hi i l’hi N’hi falta una i L’hi diré—, encara que en els registres formals són més habituals li’n i li ho.

La reducció de l’accent diacrític a quinze únics mots ha estat objecte de sarcasmes i crítiques —moltes, val a dir-ho, per part de gent que no se’ls sabia pas tots, ni de bon tros—; jo personalment no els hauria tocat, però posats a fer-ho n’hauria deixat tan sols dos: què/que i /si. I no hauria baixat la guàrdia en normes com la de la caiguda de les preposicions davant la conjunció que, per exemple. En general, opino que les reformes s’han fet amb bona intenció, però a la llarga deixaran via franca a la sistematització de manlleus i formes més properes a les castellanes, en detriment de les autòctones. Però les llengües són éssers vius que evolucionen, i els acadèmics sempre hi van moltes passes enrere. Cal acceptar l’autoritat de l’IEC i estudiar-nos bé, d’aquesta nova gramàtica, què és obligatori i què és opcional, i en aquest darrer cas, escollir allò amb què ens sentim més còmodes.

Però els llibres, els hem de comprar. Aquests, i molts més. Bon any!

dissabte, 24 de desembre de 2016

Foix - Hi vam anar pel call de la sagrera


J. V. Foix (1894-1987)
Hi vam anar pel call de la sagrera

Hi vam anar pel call de la sagrera
Per fer més dret, quan tornaven els bous
Del comellar, i arbres i brins, i els sons,
Cedien, purs, al plany de la riera.
Tots érem uns en la pàl·lida espera
Del camí Ofert, a la flor de les fonts
Perseverants al vesprejar dels rocs,
Del tronc fratern i l’arrel missatgera.

–Tants de camins, i una sola drecera,
Dèiem amb aires del Precepte Nou.

Vam passar el pont que entre foscors bruixades
Salva, feixuc, els somnis del torrent
Remorejant de segles, i castells
Als pics extrems amb estrelles glaçades.
Vèiem pertot les tenebres arcades
En el congost, amb prodigi de neus
I fred de llops; o passatges secrets
Al trull golut, amb llunes emmurades.

–Tants de vials, i una sola passera,
Cantàvem, fort, amb lletra de la Llei.

Tantost un rònec a la rosta dura,
Entre erms marrits i delmes penyorats,
Ens emboscava a tots amb vents terrals,
I de mujada i fruit fèiem usura.
Al moradís dels cims, érem figura
De batlle i saig, i ens somrèiem, cabdals,
Com si el veguer ens comptés els focs poblats,
Nats de la carn, i de la carn ventura.

–Tants de censals, i una sola pallera,
Va dir el més vell amb veu d’eternitat.

Tantost un crit cremós aforestava
L’Única Nit, i el clam de tants, submís
A l’absolut del temps, ens feia ardits
I en Ell romàs, cascú el germà estimava.
Tot era joia pel qui confiava,
Muntanya enllà i a la claror dels pits,
En Qui és nat, i aigua, sang i esperit,
Tots tres en un, la Unitat preservava.

–Tants de mots folls, i una paraula vera,
L’un diu a l’altre, recordant l’Escrit.

I el de la fleca de costat de l’era,
I el de l’hostal, que viu muralla amunt,
De caperons cofats, van veure, lluny,
L’ull dels deserts amb flocs de primavera.
Tot era palma a la vall que arrecera
La Flor i el Fruit al graner d’un casull;
Embriagats per l’olor de la llum
Vam saber el nom del Fust que ens allibera.

–Tant flairar rastres, i una sola espera:
Veure El Qui És en una hisenda d’astres.

Castellfollit de Riubregós, Nadal de 1954


Un dels poetes que més admiro és J. V. Foix. Ja em ve de jove: als disset anys, aprofitant que vaig passar uns dies a casa de la meva tia Maria, que vivia a Sarrià, vaig anar a la seva pastisseria perquè em dediqués un llibre que m'havia comprat: les seves Obres Poètiques editades per Nauta (1964), en una tirada de 1.100 exemplars signats per l’autor. La signatura ja hi era, autògrafa, però jo volia una dedicatòria. Dissortadament, el poeta estava acabant d'estiuejar al Port de la Selva i no vaig poder obtenir el trofeu; però el llibre signat el conservo com un tresor i l'he rellegit moltes vegades, sempre admirant el seu domini del llenguatge, la bellesa inquietant dels paisatges que evoca, la força dels personatges anònims, tan arrelats a la terra, i el misteri de les seves colpidores imatges oníriques. 



Tota l'obra de Foix em sembla majestuosa, tant els poemes en prosa com els lluminosos sonets de Sol, i de dol, els versos rocosos de Les irreals omegues o els aladament suggeridors d’On he deixat les claus o Desa aquests llibres al calaix de baix. El seu recull Onze Nadals i un Cap d’Any, publicat el 1960, és també una meravella; molts dels poemes que el componen, com ara Ho sap tothom i és profecia o Si jo fos marxant a Prades, són coneguts i recitats per molts admiradors i ens continuen enlluernant amb llur vigor seixanta anys després d’haver estat escrits. Permeteu-me que us desitgi un bon Nadal i un venturós any 2017 amb aquest poema, el setè del recull. 
o