Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 14 de juliol de 2018

Sòfocles - Antígona

Sòfocles (496-406 aC)
Antígona (fragment)



ΚΡΩΝ

σ δ, σ τν νεουσαν ες πδον κρα,
φς καταρνε μ δεδρακναι τδε·

ΝΤΙΓΝΗ
κα φημ δρσαι κοκ παρνομαι τ μ.

ΚΡΩΝ
[...] σ δ επ μοι μ μκος, λλ συντμως,
δησθα κηρυχθντα μ πρσσειν τδε;

ΝΤΙΓΝΗ
δη· τ δ οκ μελλον; μφαν γρ ν.

ΚΡΩΝ
κα δτ τλμας τοσδ περβανειν νμους;

ΝΤΙΓΝΗ
ο γρ τ μοι Ζες ν κηρξας τδε,
οδ ξνοικος τν κτω θεν Δκη
τοιοσδ ν νθρποισιν ρισεν νμους.
οδ σθνειν τοσοτον ᾠόμην τ σ
κηργμαθ, στ γραπτα κσφαλ θεν
νμιμα δνασθαι θνητν νθ περδραμεν.           
ο γρ τι νν γε κχθς, λλ ε ποτε
ζ τατα, κοδες οδεν ξ του φνη.
τοτων γ οκ μελλον, νδρς οδενς
φρνημα δεσασ, ν θεοσι τν δκην
δσειν· θανουμνη γρ ξδη, τ δ ο;
κε μ σ προκρυξας. ε δ το χρνου
πρσθεν θανομαι, κρδος ατ γ λγω.
στις γρ ν πολλοσιν ς γ κακος
ζ, πς δ Οχ κατθανν κρδος φρει;
οτως μοιγε τοδε το μρου τυχεν 
παρ οδν λγος· λλ ν, ε τν ξ μς
μητρς θανντ θαπτον νσχμην νκυν,
κενοις ν λγουν· τοσδε δ οκ λγνομαι.
σο δ ε δοκ νν μρα δρσα τυγχνειν,
σχεδν τι μρ μωραν φλισκνω. […]

ΚΡΩΝ
[…]  ατη δ βρζειν μν ττ ξηπστατο,
νμους περβανουσα τος προκειμνους·
βρις δ, πε δδρακεν, δε δευτρα,
τοτοις παυχεν κα δεδρακυαν γελν. […]

ΝΤΙΓΝΗ
θλεις τι μεζον κατακτενα μ λν;

ΚΡΩΝ
γ μν οδν· τοτ χων παντ χω.

ΝΤΙΓΝΗ
τ δτα μλλεις; ς μο τν σν λγων
ρεστν οδν μηδ ρεσθεη ποτ·
οτω δ κα σο τμ φανδνοντ φυ.
κατοι πθεν κλος γ ν εκλεστερον
κατσχον τν ατδελφον ν τφ
τιθεσα; τοτοις τοτο πσιν νδνειν
λγοιτ ν, ε μ γλσσαν γκλοι φβος.     
λλ τυραννς πολλ τ λλ εδαιμονε
κξεστιν ατ δρν λγειν θ βολεται.

[ντιγνη, 441-507]


Sébastien Norblin

Antígona (fragment)

CREONT
I tu, dic tu, que inclines cap a terra el front,
¿confirmes o bé negues que hagis fet això?

ANTÍGONA
I tant, confirmo que ho he fet, no nego res.

CREONT
[…] Respon-me sense allargs, en mots cenyits:
¿sabies que un edicte prohibia això?

ANTÍGONA
Sí, era públic, com ho havia d’ignorar?

CREONT
I amb tot, ¿gosaves transgredir aquestes lleis? 

ANTÍGONA
Sí, car no era Zeus qui m’ha dictat això,
ni Dike, la que habita prop dels déus de baix,
mai entre els homes no ha fixat aquestes lleis;
ni tanta força creia que tingués un teu
pregó, que, lleis escrites, fermes, dels eterns,
un dels qui moren hi pogués passar damunt.
Car no és d’ara ni d0ahir, és de tostemps
que viuen elles i ningú no sap de quan.
Jo no entenia, pel terror del que pensés
cap home, haver-ne de pagâ el redreçament
als déus: sabia prou que he de morir –¿com no?–
fins sense el teu edicte. I si abans de temps
em ve que moro, un guany això proclamo que és.
Car un, com jo, que en molta desventura viu,
¿com vols que de morir-se no reporti un guany? 
Així, per mi, trobar-me amb el destí que dius
no és cap pena; en canvi, si hagués permès
que el fill de la meva mare mort no fos colgat,
sí, me’n doldria: d’això altre no me’n dolc.
Si encara et sembla bogeria fê el que faig,
quasi és el jutge que em declara boja el boig. […]

CREONT
 […] Aquesta, que insultava, ho ha sabut bé prou,
llavors que transgredia ordres públiques;
i quan ho ha fet, encara aquest segon insult,
de gloriar-se’n i de riure havent-ho fet. […]

ANTÍGONA
¿Vols res, a més d’occir-me, havent-me detingut?

CREONT
Res: tinc la teva vida i amb això ho tinc tot.

ANTÍGONA
Doncs bé, ¿què trigues? Car a mi, no hi ha un sol mot
dels teus que em plagui –i mai no sigui que emplagués!
I a tu també els meus actes poc que et donen gust.
Amb tot, ¿en què un glòria hauria jo pogut
guanyar més pura, que poant el meu germà
dins una tomba? A tots aquests això els és grat,
i t’bho dirien, si la por no els encastés
la llengua, Però en tantes coses que és feliç
la tirania, i té que pot fê i dî el que vol.

[Versió de Carles Riba]

Lytras Nikiforos
Com és sabut, després de la guerra civil de Tebes que va enfrontar els dos fuills d’Èdip, Etèocles i Polinices, davant els murs de la ciutat, i on tots dos van morir l’un a mans de l’altre, la corona va passar a llur oncle Creont, que havia atiat el conflicte des de l’ombra. Aquest va manar que el cos d’Etèocles fos enterrat amb honors d’heroi, però que el cos de Polinices, considerat rebel i traïdor, restés a la intempèrie, insepult, contravenit així el costum ancestral, que els tebans consideraven una llei divina, ja que creien que l’ànima d’un cos no sepultat o incinerat no gaudiria mai de repòs. Antígona, germana de tots dos i promesa del seu cosí Hèmon, fill de Creont, moguda per la pietat envers Polinices i adduint que seguia el voler dels déus per damunt de les lleis injustes dels homes, va sortir i va cobrir lleugerament de terra el cos del germà mort. Detinguda, Creont la condemnà a mort: va ser enterrada viva en un sepulcre, on va morir d’inanició. 

Aquesta tragèdia, estrenada l’any 442 abans de Crist, ha donat peu a moltes interpretacions teatrals modernes: jo he llegit les de Salvador Espriu (1939), Jean Anouilh (1944), Bertolt Brecht (1947) i Josep M. Muñoz Pujol (1965); no conec les de José M. Pemán (1945), Leopoldo Marechal (1951), María Zambrano (1964), ni  Griselda Gambaro (1986).

Frederic Leighton
Imatges (Wikimedia Commons):

Efígie de Sòfocles. Tondo (1777), únic element decoratiu conservat de l’antic Teatre Nacional de Mannheim, destruït durant la Segona Guerra Mundial. Reiss-Engelhorn-Museen, Mannheim.

Sebastien Norblin: Antigone donnant la sépulture à Polynice. Oli sobre tela (1826). École Nationale Supèrieure de Beaux-Arts, París.

Lytras Nikiforos: Antigona i Polinices. Oli sobre tela (1865). Galeria Nacional, Atenes.

Frederic Leighton: Antigone. Oli sobre tela (1882). Col·lecció privada. 

Valentí Gubianes: Llibertat! 

Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira.




dijous, 5 de juliol de 2018

Mestres - Poemes patriòtics


Apel·les Mestres (1854-1936)
Poemes patriòtics

Himne a Catalunya

Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Dignes fills de tes entranyes
et volem més alta encar,
forta i gran com tes muntanyes,
clara i bella com ton mar.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.



La meva llengua

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor, la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
«L’estimo perquè sí, perquè és la meva».

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim «t’estimo»
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.



La cançó dels invadits

No passareu! I si passeu,
serà damunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa?
Per’xò cantem: Per mes que feu,
no passareu!

[De ‘Flors de sang’, 1915]


El rei jove

El meu reialme és molt petit,
però só rei del meu reialme.
Avui el bàrbar l'ha envaït,
          però Déu val-me!
Jo só tan jove com ardit,
si el meu reialme és molt petit.

Ell té soldats a milions;
alguns milers jo en tinc a penes,
però menys temen els canons
           que les cadenes.
I en compte d'homes tinc lleons,
si ell té soldats a milions.

Si li fan set els meus tresors
que els prenga tots, i més encara,
però la sang dels nostres cors
            se compra cara.
I, cert, bé val algun esforç
tanta de sang i tants tresors!

De camps sembrats, n'arrasarà;
de rius de sang, en farà córrer;
els nostres forts enrunarà
            torre per torre.
Però d'esclaus, no en trobarà,
mal nostres camps arrasarà.

Un país lliure ens ha engendrat
perquè cada home hi visqués lliure:
en un país engrillonat,
             no hi volem viure.
No és un mot va la llibertat
en el país que ens ha engendrat!

El meu reialme me'l prendran
quan ningú quedi al meu reialme.
Runes i cendra hi trobaran,
              però Déu val-me!
Quan sols el nom en deixaran,
tant com és xic el meu reialme
               serà més gran!


Breu és la vida

[...] Breu es la vida, breu... ¿No ho es bé massa,
per malversar-la en esmolar lo ferro
que ha d'escurçar-la encara més? —Recorda
que, breu com és i dolorosa i dura,
pot l'amor prolongar-la i fer-la bella,
com belles i amoroses se prolonguen
les garlandes de murtra que entrellacen
les columnes granítiques del temple. [...]

[De ‘La garba, 1891]


Inter nos

Escolta això que et dic, creu-me o no em creguis,
mes no en diguis un mot:
D'homes savis, al món, n'hi ha una dotzena,
i una altra d'homes bons.

Llevat d'aquestos bons i aquestos savis,
saps què en queda, del món?
Una cova de lladres en quadrilla
i un hospital de boigs. 

[De ‘Vobiscum’, 1892] 



Sempre he tingut una flaca per Apel·les Mestres, un artista polifacètic: poeta, prosista, dramaturg, músic, compositor, dibuixant, il·lustrador, pintor, col·leccionista, jardiner... Quan podia, publicava els seus llibres amb cura: escrivia els textos, els il·lustrava, hi posava música, cpontrolava la qualitat del paper, el disseny de la coberta, la tipografia, les caplletres, orles i filigranes i el relligat del volum. En summa, cercava l’obra d’art total.  Agnòstic, positivista, naturalista a cavall de la Renaixença i del Modernisme, va combatre aferrissadament l’estètica Noucentista. Autor de poemes i cançons molt molt populars, com la ‘Cançó de taverna’ o ‘Camí de la font’ o ‘Dalt de la Jungfrau’, la seva vàlua com a creador no va ser sempre reconeguda per les capelletes culturals, més aviat era vist com un artista difícil de classificar; potser el seu caràcter tampoc no hi devia ajudar.

La Cançó dels Invadits’ va ser escrita arran de la invasió de Bèlgica per les tropes alemanyes durant la Primera Guerra Mundial, i va esdevenir l’himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa; anys més tard, durant la Guerra Civil espanyola, va ser adoptat també com a himne pels republicans que resistien contra l’assalt de les tropes franquistes.



Imatges (Vikimedia Commons):

a/ Apel·les Mestres, dibuix al carbó de Ramon Casas. Museu Nacional 
     d’Art de Catalunya, Barcelona
b/ Apel·les Mestres, fotografia dels fotògrafs Napoleon (Anne Tiffon i 
     Antonio Fernández), 1884.
c/ Apel·les Mestres, caricatura de Ramon Escaler. “La Semana 
     Cómica”, gener 1899.
d/ Segell d’Apel·les Mestres amb les seves inicials, al llibre ‘Flors de 
     Sang’ (1917).
e/ i f/ Autoretrats d’Apel·les Mestres, del manuscrit del ‘Llibre Verd 
     III (1880). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
g/ Autoretrat d'Apel·les Mestres com a joglar (1891)
h/ Autoretrat d'Apel·les Mestres (1902)


Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira. 



dimarts, 26 de juny de 2018

Dant - Infern XVIII - Aduladors



Dante Alighieri 
Inferno XVIII – Aduladors (fragment)

Quivi venimmo; e quindi giù nel fosso
vidi gente attuffata in uno sterco
che da li uman privadi parea mosso.

E mentre ch'io là giù con l'occhio cerco,
vidi un col capo sì di merda lordo,
che non parëa s'era laico o cherco.

Quei mi sgridò: «Perché se' tu sì gordo
di riguardar più me che li altri brutti?».
E io a lui: «Perché, se ben ricordo,

già t'ho veduto coi capelli asciutti,
e se' Alessio Interminei da Lucca:
però t'adocchio più che li altri tutti».

Ed elli allor, battendosi la zucca:
«Qua giù m'hanno sommerso le lusinghe
ond' io non ebbi mai la lingua stucca».

Appresso ciò lo duca «Fa che pinghe»,
mi disse, «il viso un poco più avante,
sì che la faccia ben con l'occhio attinghe

di quella sozza e scapigliata fante
che là si graffia con l'unghie merdose,
e or s'accoscia e ora è in piedi stante.

Taïde è, la puttana che rispuose
al drudo suo quando disse ``Ho io grazie
grandi apo te?": ``Anzi maravigliose!".

E quinci sian le nostre viste sazie».

[Inferno, XVIII, 112-136]


Aquí venguérem; e la jús en lo fos
viu gent qu’ era en merda cabuçada,
qui de privades d’hòmens parech fos.

Mentre qu’ enjús mirar tenia bada,
viu ab lo cap un de merd’ aixó lort,
que si fos clerch o lech no parech nada.

E ell m’escridà: «Per qu’ és tu axí gort
de guardar mi pus que cests altres bruts?»
E jo a ell: «Perquè, si bé m’acort,

altre veu t’é vist ab cabells exuts:
Alesso és d’Interminells, de Lucha;
per çò t’esguart més qu’ els altres perduts.»

E cell lavors, batent-se fort la succa:
«Ací m’an duyt e mes», deix, «les leuzengues
d’on no haguí may la lengua fexucca».

Aprés aço lo mestre; «Fé que enpenyes»,
me dix, «ton vis un petit plus avant,
sí que le faç bé ab tos ulls actenyes

d’aquella sutza escabellada tant,
qui’s grata lla ab les ungles merdoses,
adés gitada, adés en peu stant.

Tayda la puta és, qui respòs tals coses
al drut seu quan dix: “Gràcies he jo
grans devers tu?”; “E molt meravelloses!”.

E’lls nostres ulls sien sadolls d’açò.»

[Versió d’Andreu Febrer, 1429. Els Nostres Clàssics, 1975]  


I des d’allí contemplo uns estadants
colgats fins a l’orella, com a càstig,
dins una tolla d’excrements humans.

I mentre jo guaitava mort de fàstic,
en veig un amb el cap tan llord de merda,
que no es coneix si és laic o eclesiàstic.

I ell em crida: «Per què el teu seny s’esquerda
mirant-me més a mi que als altres bruts?»
I dic: «tinc la memòria encara verda

d’haver-te vist amb els cabells eixuts;
i tu ets Alessio Interminei, de Luca;
per això et miro més que a aquets perduts.»

I ell, dant-se cops de puny a la perruca,
em contesta: «Pel baix llagotejar
ara el meu cos dins d’aquest fem es suca!»

Aleshores, el guia em va cridar,
i em diu: «Tingues la vista preparada,
perquè puguis el rostre contemplar

d’aquella mossa bruta, escabellada,
que amb una ungla merdosa es va gratant,
i ara s’aixeca, ara està aclofada.

Tais és, la puta que quan el galant
li digué: “Tinc grans mèrits a ta vora?”:
“Meravellosos!” respongué. I avant,

que de deixar aquest lloc ja ha arribat l’hora.»
 
[Versió de Josep M. de Sagarra, Alpha, 1950]


Allí ens posàrem, i al fons de la fossa
vaig veure gent dintre d’un bany de femta
com la que es trau dels excusats humans.

I, buscant per allà baix amb els ulls,
vaig veure un cap tan carregat de merda
que no es veia si era clergue o llec.

I ell em cridà: «Per què t’agrada tant
mirar-me a mi, més que no als altres bruts?»
I jo a ell: «Perquè, si bé recorde,

et coneguí amb els cabells eixuts,
i tu ets Alesso Interminei, de Lucca;
per això et mire més que a tots els altres.»

I llavors ell, pegant-se colps al cap:
«Ací m’ha submergit l’adulació,
de la qual mai no se’m cansa la llengua.»

Després d’això, el guia em digué: «Empeny
una mica més endavant la vista,
a fi que els teus ulls vegin bé la cara

d’aquella porca meuca escabellada
que allà s’arrapa amb ungles ben merdoses,
i s’ajup i torna a posar-se dreta.

És la puta Tais, que, quan l’amant
li preguntà: “Trobes encara en mi
prou d’atractiu?”, va dir: “Sí, i fascinant!”.

D’això, n’hem vist massa i tot, per ací.»

[Versió de Joan Francesc Mira, Proa, 2000]


Com he fet altres vegades, comparo aquí les tres versions catalanes que tenim de la Divina Comèdia: la medieval d’Andreu Febrer en tercets rimats, en un català amb no pocs italianismes (text que cito en l’edició d’Anna Maria Gallina); la clàssica de Sagarra en tercets rimats; i la més recent de Mira, en tercets en decasíl·labs sense rima. Convencionalment, els transcric tots amb separació interlineal entre tercets. 

En aquest cant, Dant i el seu guia Virgili visiten el vuitè cercle de l’infern, on són castigades les ànimes dels alcavots, els seductors, llagoters, aduladors, turiferaris o llepaculs, que passen l’eternitat coberts de merda fins dalt, i massa poc. El poeta, com de costum, esmenta personatges mitològics o de la literatura i la historiografia clàssica i alhora contemporanis seus, tant famosos (papes i reis no se n’escapen) com coneguts personals. Aquí, Dant s’hi troba justament un conegut, que no pas amic:Aleix Interminelli, de Lucca, pertanyent, com el mateix Dant, a la facció dels “güelfs blancs”, contraris a la influència del Papa de Roma en la política de Florència. Aquest Aleix era un personatge gris que no hauria passat mai a la història si no fos per aquests versos, que l’han deixat literalment emmerdat in sæcula sæculorum


Després veu un personatge mig històric mig literari, l’hetera Thais, favorita d’Alexandre el Gran i, després, del rei d’Egipte Ptolomeu I Sòter. Els historiadors diuen que va influir molt en les polítiques de tots dos sobirans;  Dant, però, tan sols la censura perquè —ni més ni menys que d’altres cortesanes, cal suposar— feia la pilota als seus amants fingint que li feien meravelles. 

Però d’aduladors moderns i més a prop nostre se me n’acuden uns quants, que mereixerien també aquest càstig etern, i tant de bo que un dia s’hi vegin submergits. Com deia Esperanceta Trinquis, «a tots us he de veure en l’estaribel i, després, al socarrim del benguistanó. Aquesta és la fronsaperibèn que m’ajuda a tirar de la magna rifeta; aquesta és la meva fronsaperibèn!»

Imatges (Vikimedia Commons):
Enrico Pazzi:Monument a Dant’ (fragment; marbre, 1885). Exterior de la Basilica della Santa Croce, Florència.
Sandro Botticelli: ‘Mapa de l’Infern’ (c. 1480). Biblioteca Apostòlica Vaticana.
Sandro Botticelli: ‘Vuitè cercle de l’Infern’ (c.1480). Kupferstichkabinett, Berlín.
Giovanni Stradano, o Jan van der Staet: ‘Aduladors’, il·lustració al cant XVIII de l’Infern (1587).
Gustave Doré: ‘L’ombre de Thais’, il·lustració al cant XVIII de l’Infern (1861).

Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira.