Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 13 de novembre de 2018

Baudelaire - Tres poemes



Charles Baudelaire (1821-1867)
Tres poemes

L’avertisseur

Tout homme digne de ce nom
A dans le coeur un Serpent jaune,
Installé comme sur un trône,
Qui, s'il dit: «Je veux,» répond: «Non!»

Plonge tes yeux dans les yeux fixes
Des Satyresses ou des Nixes,
La Dent dit: «Pense à ton devoir!»

Fais des enfants, plante des arbres,
Polis des vers, sculpte des marbres,
La Dent dit: «Vivras-tu ce soir?»

Quoi qu'il ébauche ou qu'il espère,
L'homme ne vit pas un moment
Sans subir l'avertissement
De l'insupportable Vipère.


L’advertidor

Tot home digne d’aquest nom
duu una Serp groga dintre el cor,
que s’hi ha instal·lat com dalt d’un tron,
i quan ell diu «Vull!», respon: «No!».

Si clava els ulls dintre els ulls fixos
de satiresses o de nimfes,
la Dent diu: «Pensa en el teu deure».

Si engendra infants o planta uns arbres,
si poleix versos o esculpeix marbres,
la Dent li diu: «Viuràs, al vespre?»

Tant se val si fa plans o si anhela:  
l’home no viu ni un moment
sense sofrir l’advertiment
d’aquest escurçó insuportable.

[Versió lliure meva]


Le Rebelle

Un ange furieux fond du ciel comme un aigle,
Du mécréant saisit à plein poing les cheveux,
Et dit, le secouant : " Tu connaîtras la règle !
(Car je suis ton bon Ange, entends-tu ?) Je le veux !

Sache qu'il faut aimer, sans faire la grimace,
Le pauvre, le méchant, le tortu, l'hébété,
Pour que tu puisses faire, à Jésus, quand il passe,
Un tapis triomphal avec ta charité.

Tel est l'Amour ! Avant que ton coeur ne se blase,
A la gloire de Dieu rallume ton extase ;
C'est la Volupté vraie aux durables appas !"

Et l'Ange, châtiant autant, ma foi ! qu'il aime,
De ses poings de géant torture l'anathème ;
Mais le damné répond toujours : " Je ne veux pas !"

El rebel

Un àngel furiós cau del cel com una àliga;  
del descregut agafa a grapats els cabells,
i diu, tot sacsejant-lo: «Has d’aprendre la regla!
(Soc el teu àngel bo, ho has entès?) I així ho vull!

Saps que et cal estimar, sense fer escarafalls,
el pobre, el malaurat, l’estúpid i el malvat;  
i així li podràs fer, al Bon Jesús, quan s’atansi,
en triomf, una estora amb la teva caritat.

És ben bé així, l’Amor! Abans que el cor se’t cansi,
amb la glòria de Déu reviscola el teu èxtasi;
és la Voluptat vera d’un encís durador!»

I l’àngel, torturant, a fe! tant com estima,
amb els punys de gegant el reprovat castiga;
però el damnat respon: «No vull pas fer-ho, no!»

[Versió lliure meva]


Epigraphe pour un livre condamné

Lecteur paisible et bucolique,
Sobre et naïf homme de bien,
Jette ce livre saturnien,
Orgiaque et mélancolique.

Si tu n'as fait ta rhétorique
Chez Satan, le rusé doyen,
Jette ! tu n'y comprendrais rien,
Ou tu me croirais hystérique.

Mais si, sans se laisser charmer,
Ton oeil sait plonger dans les gouffres,
Lis-moi, pour apprendre à m'aimer ;

Ame curieuse qui souffres
Et vas cherchant ton paradis,
Plains-moi !... sinon, je te maudis !

Epígraf per a un llibre condemnat

Lector pacífic i bucòlic,
ingenu i pulcre home de bé,
llença aquest llibre saturnià,
orgiàstic i melancòlic.

Si no has estudiat retòrica
amb Satanàs, l’astut degà,
llença’l! No hi entendries res,
o bé em prendries per histèric.

Però si no et deixes encisar 
i el teu ull sap saltar als abismes,
llegeix-me i aprèn a estimar-me;

ànima curiosa que sofreixes
tot buscant el teu paradís,
plany-me! ... Si no, jo et maleeixo!

[Versió lliure meva]
 

Tres dels poemes que Baudelaire va afegir, poc abans de morir, a la tercera edició francesa del seu famós poemari. ‘Les flors del mal’ van aparèixer a París el 1857 i van costar al seu autor un judici; va ser condemnat a pagar una multa i a suprimir sis poemes, que es veu que “atemptaven contra la moral pública” (Val la pena llegir-los per comprovar que, fins i tot en aquella època, només podien escandalitzar mentalitats molt tortuoses). 

La segona edició va aparèixer a París el 1861, sense els sis poemes censurats, però amb 32 poemes nous: en total, 126. A Bèlgica –on ja aleshores tenien les coses de la llibertat força més clares que a la França del Segon Imperi–, el 1866, va publicar un altre recull, ‘Les épaves’ (Les brases), que incloïa els sis poemes censurats a França més 16 de nous; finalment, la tercera edició francesa, pòstuma, de ‘Les Fleurs du Mal’, de 1868, constava de 151 poemes: els 94 de la primera edició (és a dir, sense els sis censurats), més els 32 afegits de la segona, més 11 dels de Bèlgica (per alguna raó, potser per por de la censura, els editors en van excloure cinc més), més 14 poemes nous, entre els quals aquests tres que he seleccionat. El recull complet, doncs, el que s’edita actualment, bé que no sempre sota la mateixa ordenació, consta de 162 poemes. 

En català hi ha almenys dues excel·lents traduccions de l’obra completa, a cura de Xavier Benguerel (1985-1998) i del meu mestre Jordi Llovet (2007), enfront de les quals, no cal dir-ho, aquestes meves provatures són indignes. També hi ha altres traduccions més antigues: com a mínim, les de Joan Capdevila (1920) i de Rossend Llates (1928), però aquestes malauradament no les conec; si algú me les trobés ho agrairia...

Imatges (Wikimedia Commons):


a) Étienne Carjat: fotografia de Charles Baudelaire (1862). British Library, Londres.
b) Nadar (Gaspar-Félix Tournachon): fotografia de Charles Baudelaire (1865).
c) Gustave Courbet: retrat de Charles Baudelaire. Oli sobre tela (1849). Musée Fabre, Montpeller.
d) Henry Fantin-Latour: ‘Hommage à Delacroix’. Oli sobre tela (1864). Musée d’Orsay, París. Baudelaire és el que seu més a la dreta.




Llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats i els processats, i suport a llurs famílies. Ignomínia contra dignitat.


dilluns, 5 de novembre de 2018

John Donne: cinc poemes



John Donne (1572-1631)
Cinc poemes

The flea

Marke but this flea, and marke in this,
How little that which thou deny’st me is;
It suck’d me first, and now sucks thee,
And in this flea, our two bloods mingled bee;
Thou know’st that this cannot be said
A sinne, nor shame, nor losse of maidenhead,
     Yet this enjoys before it wooe,
     And pamper’d swells with one blood made of two,
     And this, alas, is more than wee would doe.

Oh stay, three lives in one flea spare,
Where wee almost, yea more than maryed are.
This flea is you and I, and this
Our mariage bed, and mariage temple is;
Though parents grudge, and you, w’are met,
And cloystered in these living walls of Jet.
     Though use make you apt to kill mee,
     Let not to that, selfe murder added bee,
     And sacrilege, three sinnes in killing three.

Cruell and sodaine, hast thou since
Purpled thy naile, in blood of innocence?
Wherein could this flea guilty bee,
Except in that drop which it suckt from thee?
Yet thou triumph’st, and saist that thou
Find’st not thy selfe, nor mee the weaker now;
     ’Tis true, then learne how false, feares bee;
     Just so much honor, when thou yeeld’st to mee,
     Will wast, as this flea’s death tooke life from thee.

La puça

Mira aquesta puça, i repara
la nimietat del que tu em negues ara.
Primer em xuclà a mi, ara a tu;
de sang de dos, la puça n’ha fet un.
Saps que això no pot pas haver estat
pecat, vergonya, pèrdua de virginitat.
      Gaudint abans de noces, la puça,
      mimada, s’infla de sang feta de dues.
      I nosaltres, ai, no obrim quan l’amor truca.

Oh, detura’t. Perdona tres vides en l’insecte
en qui, quasi, què dic, més que de casats tenim afecte.
Aquesta puça és tu i és jo, essent
ensems el tàlem i el temple del casament.
No hi fa res que els pares remuguin, ni tu;
tu i jo ens enclaustrem dins l’animal menut.
      Si l’instint t’inclina a matar-la, i a matar-m’hi a mi,
      no vulguis pas afegir-hi el teu suïcidi,
      pecat que, en matar-ne tres, és sacrilegi.

¿Ja t’has, sobtada i cruel,
emporprat l’ungla amb sang innocent?
Aquesta puça, ¿com la pots haver culpat
sinó d’aquella gota que et xuclà?
Però tu triomfes, i dius encara
que no et trobes pas —ni a mi— més feble ara.
     Aprèn, doncs, que falses poden ser les pors;
     perdràs igual d’honor, donant-me el cos,
     que ànsia m’ha donat la puça que tu has mort.
 
[Versió de Josep M. Sobrer, a John Donne, Poemes, Edicions El Cingle, València, 1982]

The Computation

For my first twenty years, since yesterday,
I scarce believed thou couldst be gone away ;
For forty more I fed on favours past,
And forty on hopes that thou wouldst they might last ;
Tears drown'd one hundred, and sighs blew out two ;
A thousand, I did neither think nor do,
Or not divide, all being one thought of you ;
Or in a thousand more, forgot that too.
Yet call not this long life ; but think that I
Am, by being dead, immortal ; can ghosts die ?

El còmput

Aquests primers vint anys, comptant-los des d’ahir,
jo no tan sols creia que tu haguessis marxat;
quaranta anys més, nodrint-me de les joies passades,
quaranta, d’esperança que les fessis durar; 
cent, els plors me’n negaren, i dos-cents els sospirs; 
durant mil anys no vaig pensar res ni fer res,
ni els vaig comptar, que em duien cada un el teu record; 
potser en mil més m’oblidaré d’això també.
Però no en diguis llarga vida; creu que soc,
havent mort, immortal: o és que els fantasmes moren?

[Versió lliure meva]

The message

Send home my long stray'd eyes to me,
which, O ! too long have dwelt on thee;
yet since there they have learn'd such ill,
      such forced fashions,
      and false passions,
            that they be
            made by thee
fit for no good sight, keep them still.

Send home my harmless heart again,
which no unworthy thought could stain;
which if it be taught by thine
      to make jestings
      of protestings,
            and break both
            word and oath,
keep it, for then 'tis none of mine.

Yet send me back my heart and eyes,
that I may know, and see thy lies,
and may laugh and joy, when thou
      art in anguish
      and dost languish
            for some one
            that will none,
or prove as false as thou art now.

El missatge

Torna’m els ulls, tan desgastats
de tant de temps que fa que et miren :
Mes si de tu han après tants mals,
      gestos banals,
      passions fatals;
            si tu els vas fer
            cecs per al bé,
per veure-hi així, no els vull: queda-te’ls tu.

Torna’m el cor, tan indefens
que cap malícia el tacaria.
Mes si el teu cor li ensenyà a fer
      mofes insanes,
      protestes vanes,
            i a trencar vots
            amb falsos mots,
aquest no és ja el meu cor: queda-te’l tu.

Torna’m els ulls, torna’m el cor,
que pugui veure’t les mentides;
que pugui riure jo demà;
      mentre pateixes
      i t’esllangueixes
            per mor d’algú
            que, igual que tu,
o mai no t’ha estimat o et trairà.

 [Versió lliure*]

The bait

Come live with me, and be my love, 
And we will some new pleasures prove 
Of golden sands, and crystal brooks, 
With silken lines, and silver hooks. 

There will the river whispering run 
Warm'd by thy eyes, more than the sun; 
And there the 'enamour'd fish will stay, 
Begging themselves they may betray. 

When thou wilt swim in that live bath, 
Each fish, which every channel hath, 
Will amorously to thee swim, 
Gladder to catch thee, than thou him. 

If thou, to be so seen, be'st loth, 
By sun or moon, thou dark'nest both, 
And if myself have leave to see, 
I need not their light having thee. 

Let others freeze with angling reeds, 
And cut their legs with shells and weeds, 
Or treacherously poor fish beset, 
With strangling snare, or windowy net. 

Let coarse bold hands from slimy nest 
The bedded fish in banks out-wrest; 
Or curious traitors, sleeve-silk flies, 
Bewitch poor fishes' wand'ring eyes. 

For thee, thou need'st no such deceit, 
For thou thyself art thine own bait: 
That fish, that is not catch'd thereby, 
Alas, is wiser far than I. 

L’esquer

Oh, vine a viure amb mi, sigues el meu amor,
i assajarem qui-sap-los plaers nous:
de sorra daurada i rierols de cristall, 
amb llinyes de seda i amb hams fets d’argent.

Llavors, xiuxiuejant, el riu s’esmunyirà 
escalfat pels teus ulls, més que no pas pel sol;
i, enamorats, s’hi quedaran els peixos, 
pregant que llur presència els descobreixi.

I quan tu nedaràs en aquest bany de vida,
tots els peixos que hi ha a tots els canals 
nedaran amorosament vers tu,
feliços d’atrapar-te, més que no pas tu a ells.

Si no et plau que la lluna o el sol et vegin nua, 
pots tu mateixa enfosquir-los tots dos;
i si permets al meu cor que et contempli,
no em cal la seva llum, tenint-te a tu.

Que d’altres es corglacin amb canyes de pescar
i amb malesa o petxines s’esgarrinxin les cames,
o traïdorament el pobre peix capturin
amb llaços d’escanyar o xarxes de trasmall.

Que enèrgiques mans rudes, de llur niu llefiscós
arranquin els peixos dels bancs on reposen;
o que mosques de seda , amb astúcia, traeixin 
la mirada errabunda del peix infeliç.

Però a tu no et fan falta tots aquestes trampes,
perquè tu, tu mateixa, ets el teu propi esquer; 
el peix que amb tot això no es deixi capturar,
ai las, és molt més destre que no jo. 

[Versió lliure meva]

Death be not proud

Death be not proud, though some have called thee
Mighty and dreadful, for, thou art not soe
For, those, whom thou think’st, thou dost overthrow
Die not, poore death, nor yet canst thou kill mee.

From rest and sleepe, which but thy pictures bee,
Much pleasure, then from thee much more must flow,
And soonest our best men with thee do goe,
Rest of their bones, and soules deliverie.

Thou art slave to Fate, Chance, kings, and desperate men,
And dost with poyson, warre, and sicknesse dwell,
And poopie, or charmes can make us sleepe as well,
And better than thy stroake; why swell’st thou then?

        One short sleepe past, we wake eternally,
        And death shall be no more; death, thou shall die.

[Desè dels ‘Holy Sonnets’ (Sonets sacres), escrit el 1609 i publicat pòstumament el 1637]

No t’altivis, Mort

No t’altivis sentint-te anomenar
poderosa i temible, Mort: no ho ets.
Car aquells que tu creus per tu desfets,
no moren, pobra mort, ni em pots matar.

Del son, només el teu retrat fingit,
molt goig en ve; de tu, encar més segur.
I més prest els millors se’n van amb tu,
descans de l’os i vol de l’esperit.

Serva d’atzars, fats, reis, desesperats,
amb malalties vius, guerra i verí.
Herbes i encants ens poden fer dormir
més que els teus cops. Per què, doncs?

Un son breu, despertem a eterna sort
i la Mort ja no hi és. Moriràs, Mort.

[Versió de Marià Villangómez]

            * * *


Vet ací cinc poemes de John Donne, el gran poeta barroc anglès, que en vida no va voler que es publiquessin els seus versos en format de llibre –excepte un recull dedicat a la seva esposa difunta–, tot i que circulaven en còpies soltes, manuscrites o impreses, i el seu art era reconegut; per això no es van editar sinó pòstumament, el 1633, a cura del seu fill. Els quatre primers que he triat pertanyen al recull Songs & Sonnets, de poesia amorosa; i el darrer és un –de fet, el més famós– dels seus Holy Sonnets, de poesia religiosa.

Com a bon barroc, fa servir abundosament els “conceptes” (metàfores sorprenents que posen en relació objectes i idees que normalment no percebríem com a assimilables) i els combina i encadena amb analogies intel·lectuals brillants, paradoxes, jocs de paraules elegants i audaços experiments mètrics, així com interès pels avenços de la ciència. Això va fer que la seva obra fos molt valorada (tot i que en vida encara va ser més famós pels seus “Sermons” religiosos en prosa, que avui ens semblarien feixucs, recarregats i infumables). Una característica –pròpia del seu temps sens dubte– que avui genera rebuig és el seu masclisme cínic. Un poeta capaç d’enaltir la bellesa de les dones i els lligams de l’amor que el subjuguen a elles, sorprèn que en alguns versos les tracti amb tant de desdeny: arriba a dir que les dones són “éssers indiferents” i que llur objecte és ser utilitzades pels homes; els homes busquen el plaer sexual en la promiscuïtat i els agraden totes les dones que no els exigeixin fidelitat; val a adir que tampoc no els l’exigeix a elles.  Amb el temps, el seu estil va caure en desús i va ser menystingut fins que, cap als anys vint del segle passat. poetes avantguardistes com T. S. Eliot el van tornar a posar de moda (com la “generació” espanyola del 27 va fer amb Góngora).

            * * *


Donne va néixer en el si d’una família molt catòlica, en temps en què els catòlics eren perseguits a Anglaterra. La seva mare, el va enviar amb el seu germà petit, Henry, a estudiar al Hart Hall d’Oxford, un col·legi que no tenia capella pròpia, perquè els nens no es veiessin obligats a assistir als oficis anglicans. John va estudiar tres anys més a Cambridge, però el 1588, amb setze anys, va deixar la universitat sense graduar-se per no haver de fer el jurament d’obediència anglicana que s’exigia a tots els estudiants. El 1592, el seu germà Henry va ser detingut i torturat per encobrir un sacerdot jesuïta, William Harrington; el jesuïta va ser executat –penjat, decapitat i esquarterat; avui és un sant màrtir catòlic–. Henry va morir a la presó l’any següent, a vint anys, malalt de pesta bubònica.

En lloc de refermar-s’hi davant la injustícia, John va començar aquí a dubtar de la seva fe. Va viatjar per Itàlia i Espanya; va participar en les expedicions de Sir Walter Raleigh a Cadis, contra els espanyols, i a les Açores; i als 25 anys va aconseguir un càrrec diplomàtic com a secretari de Sir Thomas Egerton, un noble molt ben situat a la cort d’Elisabet I. Però es va enamorar de la neboda del seu protector, Anne More, i el 1601 s’hi va casar en secret, sense el permís dels pares d’ella. Així va perdre la feina, i més: el seu sogre el va fer empresonar, juntament amb el capellà anglicà que els havia casat. Un cop alliberat, se’n va anar a viure amb la seva muller en una caseta humil; li va fer fins a dotze fills –en van sobreviure deu; ell, per sobreviure, escrivia fervents pamflets anticatòlics per a un bisbe anglicà. Donne, que ja hem vist que deia que les dones servien “per a ser usades pels homes”, va arribar a escriure, arran de la mort d’un fill seu, que, malgrat que això significava “una boca menys a mantenir”, tampoc no tenia diners per pagar-ne l’enterrament. (Ja ho sé, que no es pot judicar ningú, i menys d’una altra època, sense intentar posar-se en la seva pell i copsar les seves circumstàncies; però de debò que no puc empatitzar amb determinades idees d’aquell home). Finalment, la família d’ella els va perdonar i els va donar el dot de matrimoni; però la pobra Anne va morir el 1617: es va passar la seva curta vida en la pobresa, criant nens.

El 1602, John va ser elegit membre del Parlament –però aquest càrrec no era remunerat. El 1603 va pujar al tron Jaume I, amant de les arts, i John va escriure poemes anticatòlics i laudatoris al nou monarca, i altres versos dedicats a un mecenes, el noble Sir Robert Drury. Donne aspirava a un càrrec a la cort reial, però el rei només li va oferir càrrecs religiosos. De primer s’hi va resistir, però al final va acceptar i va ordenar-se sacerdot anglicà; va acabar sent degà de la catedral de Sant Pau, a Londres, fins que va morir. Després d’haver escrit magnífics sonets i esplèndides cançons d’amor amb artificis molt enginyosos –però la sinceritat dels quals em desperta sospites–, va esdevenir un furibund polemista anticatòlic, autor d’uns reculls de ‘Sermons’ molt elogiats a l’època –però que avui, malgrat l’ús de recursos retòrics notables, em semblen força soporífers.

            * * *

Simplificant molt, la persecució religiosa –amb confiscacions de béns, tortures i execucions– va començar en temps d’Enric VIII, que amb la “llei de supremacia”(1534)  va assumir el lideratge de l’església anglicana, independent de la catòlica i supeditada a l’Estat, i declarava traïdors els que la desobeïssin. Vint anys més tard, la filla i successora del monarca, Maria Tudor (“Bloody Mary”), catòlica, va derogar aquella llei (1554) i va restaurar diverses antigues lleis catòliques contra els heretges. “Heretges” van ser, naturalment, els anglicans, els protestants, els calvinistes, els metodistes, els puritans... i també alguns catòlics més radicals que la reina, que ja és dir. Això va ocasionar noves detencions, expropiacions, tortures i execucions; molts dels que no van morir es van exiliar a Amèrica. Cinc anys després (1559), la nova reina, Elisabet I, germanastra de l’anterior i protestant, va recuperar la llei de supremacia. El Parlament la va proclamar governadora de l’església anglicana i va exigir a tots els càrrecs públics un jurament de fidelitat sota pena de ser declarats traïdors. Es va establir un anglicanisme més moderat –perseguint els puritans, que eren els protestants més radicals– i el catolicisme es va quedar somort, reduït al culte privat.

Elisabet va morir el 1604, sense fills. la va succeir Jaume I d’Anglaterra i VI d’Escòcia, fill de Maria Stuart, reina d’Escòcia i cosina d’Elisabet, qui l’havia fet executar. Jaume va ser un rei culte, amant de les arts i les ciències, però un desastre governant: autoritari, absolutista, enfrontat al Parlament, financerament descurat i  confiant en favorits infidels, que el van fer impopular. El seu fill i successor, Carles I (1625) va ser encara més absolutista: els seus enfrontaments amb el Parlament van fer que acabés dissolent-lo (1629): així van començar onze anys d’absolutisme, un despotisme personal que li va fer coquetejar amb els catòlics. Tot plegat va culminar en l’esclat de la guerra civil anglesa: el monarca, amb el suport dels catòlics, contra les forces del Parlament, controlades per Oliver Cromwell amb el suport dels puritans. Carles va ser derrotat i executat el 1649 i Cromwell va proclamar  la Commonwealth, en teoria una república però en realitat una dictadura cruel que va tornar a perseguir els catòlics, sobretot a Irlanda, on el catolicisme va ser un tret diferencial contra l’ocupació anglesa.

* * *

The flea’ és un poema molt conegut, que es pot inscriure en el tòpic del “carpe diem”. La veu poètica, que correspon a un home, parla d’una puça que l’ha picat a ell i a la seva estimada; per tant, la sang de tots dos es troba dintre de l’insecte. Això li permet generar una extensa metàfora, ja que si la unió de la sang dins la puça no és pecat, tampoc no ho ha de ser si ells dos s’uneixen carnalment. La puça és contemplada com un llit nupcial o un temple on s’ha celebrat una unió; per això diu a la dona que no la mati, ja que seria com matar-se  tots tres; la puça, la dona i l’home. La dona, tanmateix, mata la puça; llavors l’home diu que si tan sols s’ha perdut, amb la vida de l’insecte, una goteta de sang de tots dos, tampoc ella no perdrà gaire més honor pel fet d’accedir a les requestes d’ell. 

En ‘The Computation’,  Donne compta com a segles les hores de separació del seu amor, de manera que 24 hores li semblen 2.400 anys (20+40+40+100+200+1000+1000). Una existència de separació tan llarga fa suposar que el poeta ja hauria d’estar mort (la dona també, és clar); però el fet que el poeta encara visqui fa que es declari immortal, ja que ha superat tants segles dolorosament. Tot plegat ho veig com una hipèrbole, una exageració en broma per subratllar com de llarga se li fa l’absència de la persona estimada. Alguns exegetes, però, han interpretat el poema de forma molt diferent: hi ha qui entén, pel primer vers, que la seva estimada fa vint anys que és morta; d’altres, veient el darrer vers, pensen que el poeta parla com si fos ell, qui ha mort de dolor, i es troba al Purgatori (el seu cos mort, però la seva ànima immortal). Com que aquest poema, segons els entesos, fou escrit cap a 1590, quan John encara era –si més no, formalment– catòlic, la segona lectura que he exposat –que contindria una referència encoberta al Purgatori– podria tenir sentit. Jo, tanmateix, em refermo en la meva interpretació.

The message’ és una composició d’estructura airosa, en què la veu poètica –sempre la d’un home, és clar– s’adreça a una antiga amant que l’ha deixat. I li demana que li torni els ulls i el cor; però es repensa i diu que se’ls quedi, ja que en ella han après a mentir i a trair; finalment acaba desdient-se’n i demana a la noia que li torni ulls i cor, perquè puguin riure i gaudir quan la vegin a ella, al seu torn, abandonada per un altre amant. [*Nota: aquest poema el vaig publicar en aquest blog el maig de 2011, amb una versió castellana citant el nom del traductor, i una versió catalana que no es deia de qui era. Sempre m’ha agradat de citar autors i traductors quan he pogut; però en aquell temps, jo de vegades acostumava, per un cert pudor, a no citar-me a mi mateix quan adaptava poemes d’altri. Per això penso que la versió lliure que vaig publicar, i que aquí reprenc, podria ser meva, però no n'estic segur. Per això no ho poso; si no fos així, demano disculpes i agrairia que algú fes justícia a l’adaptador real.]  

The bait’ és un bonic poema en què la veu poètica, masculina, s’adreça a una noia i li demana que se’n vagi a viure amb ell i així podrà tastar nous plaers. I obre una metàfora en què els plaers són de sorra fina, rierols i peixos, que podran pescar amb hams i esquers preciosos. Per atreure’ls, la noia ha de banyar-se al riu; així, essent ella l’esquer, els peixos acudiran en massa a contemplar la seva bellesa, i no els importarà que el pescador els descobreixi i els capturi. Aquest poema també ha estat interpretat en clau “divina” –com si hom hi parlés de Déu pescant ànimes–, però em sembla evident que el tema és amorós, una exageració barroca per ponderar l’encís de la dama.

Finalment, el cèlebre poema onzè dels ‘Holy Sonnets’ –que segles després va donar títol a un no menys famós poema de Dylan Thomas– és una imprecació a la Mort. Comparada amb el seu “retrat fingit”, el son –perquè el temps en què dormim i somiem és tan sols un parèntesi del qual acabem despertant–, la Mort és vista com un pas, necessari tanmateix, per poder despertar a una nova vida, eterna, on la Mort ja no tindrà cap poder.

Alguns poemes de Donne han estat traduïts al català per Marià Villangómez,(com el sonet sacre que he seleccionat aquí), Marià Manent, i altres. Hi ha una antologia seva traduïda per Josep Miquel Sobrer Barea (1944-2015): es tracta del volum John Donne, ‘Poemes’,  Edicions El Cingle, València 1982 (a la qual pertany la versió que publico aquí de ‘The Flea’); aquella editorial va desaparèixer fa molts anys, i ara soc incapaç de trobar aquest volum ni en webs de llibres vells. O sigui que, si algú trobés aquest llibre, per al meu tió estaria prou bé.


Imatges (Wikimedia Commons):

‘John Donne’, còpia anònima de finals del segle XVII d’un retrat fet per Isaac Oliver el 1616; oli sobre tela. National Portrait Gallery, Londres.

‘John Donne’, anònim; oli sobre tela(cap a 1595). National Portrait Gallery, Londres.

‘John Donne, amortallat’, gravat de Martin Droeshout, sobre una pintura anònima (1633); Donne s’hi va fer pintar, vestit amb la seva mortalla, poques setmanes abans de morir. National Portrait Gallery, Londres.

‘Monument a John Donne’, gravat de Wenceslaus Holler (segle XVII). Thomas Fischer Rare Book Library, Toronto.

‘Monument a John Donne’. St. Paul’s Cathedral, Londres.

* * *
Llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats i els processats, i suport a tots els que pateixen, familiars inclosos. Llum als ulls i força al braç. 



dilluns, 22 d’octubre de 2018

Sòfocles - Èdip a Colonos


Sòfocles (496-406 aC)
Èdip a Colonos (fragment)

TESEU: Un home que entra en un estat que practica el dret
i sense norma no conclou res; i menyspreant
les lleis d’aquesta terra fas irrupció,
prens el que et sembla i t’ho enduus, tan brutalment.
Devies creure Atenes buida d’homes, sí,
o que era esclava i jo mateix tant com ningú.
I poc és Tebes la que t’ha ensenyat el mal,
car no sol pas fer cria de desaforats
ni et lloaria, si sabés que estàs pillant
les meves coses –i dels déus, ja que t’enduus
per força uns pobres éssers amb llurs súpliques.
No, jo, si mai petjava terra que et pertany,
ni si tenia el dret més just sobre quelcom,
no, sense el príncep de la terra, fos qui fos,
no m’ho enduria a ròssec, ans sabria bé
com cal que es porti un estranger entre ciutadans.
Tu, en canvi, afrontes una ciutat que no ho mereix,
la teva pròpia, sí, i el temps, fent el seu ple,
et torna alhora vell canut i buit de seny.
Ho he dit suara i t’hi commino de present:
les noies siguin dutes ben de pressa aquí,
si no vols ésser resident d’aquest país
per força, i no per ganes; i el que et dic, igual
em surt dels llavis com ho tinc al pensament.

[Versió en vers de Carles Riba] 


Èdip, vell i cec i desterrat de Tebes, s’ha exiliat a Colonos, en territori d’Atenes, acompanyat de la seva filla Antígona. L’altra filla, Ismene, s’hi reuneix per explicar-los la greu situació que es viu a Tebes: Creont n’és el tirà, mentre els fills d’Èdip, Etèocles i Polinices, es disputen el tron i es preparen per a una guerra fratricida. Èdip, que se sent morir, desitja quedar-se a Atenes i ser-hi enterrat; el rei d’allà, Teseu, ho accepta i li ofereix hospitalitat. En aquestes, arriba Creont, el mateix qui havia desterrat Èdip del seu país; ara el persegueix amb tot de soldats, perquè un oracle li ha assegurat que el país que tingui la tomba d’Èdip serà beneït pels déus amb tota mena de béns, i el vol convèncer que se’n vagi amb ell per morir a Tebes. 


Èdip es nega a tornar a la seva terra, que tan mals records li porta i d’on fou foragitat. Creont, llavors, fa que els seus homes segrestin Antígona i Ismene; Èdip es queda sol, cec i indefens. Quan Creont és a punt d’endur-se també Èdip, arriba el rei Teseu amb tot d’homes armats i evita aquest abús, que un monarca estranger volia fer dintre del seu reialme. Amb aquest diàleg, retreu a Creont la seva indignitat –i li fa veure que la maldat no és pas inherent a Tebes, sinó que és Creont mateix qui, amb la seva innoble conducta, fa un afront al seu propi país, a més d’ofendre Atenes. 


D’aquell temps mítics ençà, han passat mil·lennis; fa bo de constatar, però, que ja aleshores hi havia governants coherents en la defensa dels valors propis; com també, ai las, d’altres capaços de cometre qualsevol atzagaiada, violant els drets de les persones i de les nacions per tal de satisfer els seus interessos.  

La versió és la de Carles Riba en vers, publicada per Alcides (1951) i per Curial (1977); n’hi ha una altra, també d’ell, en prosa, publicada per la Fundació Bernat Metge (1964), anotada per Manuel Balasch i revisada per Josep Alsina.

Imatges (Wikimedia Commons):  
a) ‘Sòfocles’, marbre, còpia romana del segle I a.C., d’un original grec de cap al 400 a.C. Ny Carlsberg Glyptotek, Copenhaguen.
b) Jean-Antoine-Théodore Giroust: ‘Èdip a Colonos’, oli sobre tela (1788), Dallas Musum of Art.
c) Fulchran-Jean Harriet: ‘Èdip a Colonos’, oli sobre tela (1798), Cleveland Museum of Art.
d) André-Marcel Baschet: ‘Èdip a Colonos, amb Antígona i Ismene, parla amb Polinices’, oli sobre tela (1883).
                                                                     * * * 
Llibertat per a tots els presos polítics i exiliats, i suport als perseguits i a les famílies de tothom. Llum als ulls i força al braç.

dijous, 18 d’octubre de 2018

Èsquil- Prometeu encadenat



Èsquil (segle V a.C.)
Prometeu encadenat  (fragment)

        MERCURI 

Però tu no has après de cap manera
a tindre seny.

        PROMETEU:  

                         Si tingués seny, pots creure
que amb un esclau com tu no hi parlaria.

        MERCURI

Sembla que res vols dir del que vol Jove?

        PROMETEU

Després que ell m'ha lligat, haig de servir-lο?

        MERCURI

Me tractes com a un nen?

        PROMETEU

                                            I no ets més tonto
que un nen petit, si creus que has d'arrancar-me
ni un mot tan sols? No hi ha turments ni indústries
que puguin fer-me dir lo que vol Jove
si aquests grillons, que em maten, no m'afluixa.
Engegui sobre meu flames candentes,
i en terbolí de neus i trons que faci
que tot tremoli i caigui: aquesta boca
no dirà mai qui li prendrà l'imperi!

        MERCURI

Pensa el que et convé més!

        PROMETEU

                                              Bé fa prous dies
que ho tinc resolt!

        MERCURI

                                 Oh temerari, creu-me,
tingues seny!

        PROMETEU

Ja t'ho dic: en va em molestes
com si volguessis persuadir una onada.
No pensis mai que com les dones preguen
juntes les mans, puga pregar a Jove
que em deslliuri per fi d'eixes cadenes,
que no ho faré!  [...]

        PROMETEU

Ja la terra no es mou per cap paraula,
ja brama el tro que ronca com un monstre,
i l'espai omplen remolins polsosos.
Els vents lluiten entre ells i es desafien
bufant contraris, i la mar i terra
agitant-se se topen. Per a veure
si jo m'esglaiaré, Jove m'ho envia.
Oh déu sagrat que per ma mare vetlles,
oh aire, que ets de tots, oh llum sagrada,
que ets també de tothom, ara mireu-me
quant i quant jo pateixo sense culpa!

Versió en decasíl·labs d’Artur Masriera (1898), que transcric amb alguna regularització ortogràfica. En català hi ha també una excel·lent versió en prosa de Carles Riba, i una altra, que lamentablement encara no conec, de Ramon Torné i Teixidó.


Aquesta és l’escena final del ‘Prometeu encadenat’, obra generalment atribuïda a Èsquil, tot i que alguns erudits ho posen en dubte. Se sap que era la primera part d’una trilogia, seguida de ‘Prometeu alliberat’ i ‘Prometeu, portador del foc’, malauradament perdudes. S’hi representa el desafiament de Prometeu a Zeus (Júpiter en llatí, Jove en aquesta versió). El tità Prometeu havia ajudat Zeus en la Titanomàquia (la lluita de Zeus per destronar el seu pare, Cronos, i aconseguir el poder celestial absolut); després, però, Prometeu es va oposar al designi de Zeus de deixar que la humanitat s’extingís. Per això, desobeint el déu, va arrabassar el foc sagrat de Zeus per donar-lo als humans, que així van poder sobreviure; per això Prometeu era considerat l’autèntic “creador” de la civilització humana. Zeus va castigar Prometeu encadenant-lo a una roca al capdamunt d’una munyanya. Prometeu va profetitzar que, així com Cronos havia destronat el seu pare, Urà, i Zeus havia fet el mateix amb Cronos, així mateix hi haria un fill de Zeus que vindria per prendre-li el poder. En aquesta escena final, Zeus envia el seu missatger Hermes (Mercuri) per convèncer Prometeu que li digui si sap quin seria aquest fill, a fi d’eliminar-lo. 


En aquest diàleg, el pres, amb gran dignitat, es nega a revelar res si no és a canvi de la seva llibertat, i fa front a les amenaces d’un càstig encara més cruel: per tota l’eternitat, unes àligues vindran a menjar-se-li el fetge, que se li regenerarà perpètuament a fi que aquest suplici no s’acabi mai. Trobo curiós  –i estranyament actual– aquest fragment, en què un poderós pretén assolir el favor d’un pres sense oferir-li cap benefici a canvi, tan sols la possibilitat de no empitjorar la seva situació. Mireu si no ha plogut des d’aquells temps mítics, i així va el món encara…

Imatges (Wikimedia Commons): a) Bust d’Ésquil al Centre Zappeion d’Atenes; b) Dirk von Baburen: ‘Prometeu encadenat per Vulcà’, oli sobre tela (1623). Rijksmuseum, Amsterdam. c) Thomas Cole: ‘Prometheus bound’, oli sobre tela (1847), Museum of Fine Arts of San Francisco. d) Auguste Bartholdi, ‘Le Martyr Moderne’, guix (1874), Bartholdi Museum, Colmar. 


Llibertat per a tots els presos i exiliats polítics, i suport a tots els perseguits i represaliats i a llurs famílies. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalanes, i dels mitjans de comunicació catalans, sempre en el punt de mira dels repressors.



divendres, 12 d’octubre de 2018

Bellini - I Puritani


Carlo Pepoli / Vincenzo Bellini
Suoni la tromba

RICARDO & GIORGIO
Suoni la tromba, e intrepido
lo pugnerò da forte;
bello è affrontar la morte
gridando: libertà!
Amor di patria impavido
mieta i sanguigni allori,
poi terga i bei sudori
e i pianti la pietà.

[‘I Puritani’, acte II, escena 4]

Soni la trompa i, intrèpid,  
jo lluitaré tan fort com podré;  
és bonic, fer front a la mort
tot cridant: Llibertat!
Que l’amor a la pàtria, impàvid,  
segui els llorers sagnants   
i la pietat eixugui
la bella suor i els plors.


Oh Patria, oh amore

ARTURO:
Oh patria, oh amore,
onnipossenti nomi! Ad ogni passo
mi balza il cor nel seno, e benedico
ogni fronda, ogni sasso.
Oh! com'è dolce a un esule infelice
vedere il suo tesoro
e, dopo tanto errar di riva in riva
baciar alfin la sua terra nativa! [...]
Corre a valle, corre a monte
l'esiliato pellegrin,
ma il dolor gli è sempre a fronte,
gli è compagno nel cammin.
Cerca il sonno a notte scura
l'esiliato pellegrin;
sogna e il desta la sciagura
della patria e il suo destin.
Sempre eguali ha il luoghi e l'ore
l'infelice trovator.
L'esiliato allor che muore
ha sol posa al suo dolor.

[‘I Puritani’, acte III, escena 1]

Oh Pàtria, oh amor
Oh pàtria! Oh amor!
Oh noms omnipotents! A cada pas
el cor em salta al pit i beneeixo
cada bosc, cada roca.
Que n’és de dolç, per a un trist exiliat,  
retrobar el seu tresor  
i, havent errat tant temps de riba en riba,
besar per fi la terra nativa! [...]
Corre per valls i per muntanyes
l’exiliat pelegrí,
i sempre amb el dolor es troba,
que li és company de camí.
Busca el somni en la nit fosca
l’exiliat pelegrí,
i el desperta la desgràcia
de la pàtria i son destí.
Sempre iguals té el lloc i l’hora
el dissortat trobador.
Llavors, l’exiliat que expira
sols expressa el seu dolor.

[Versions lliures meves] 


Els llibretistes de l’òpera romàntica eren especialistes a passar-se per l’engonal el rigor històric, ja que sabien que el públic de l’època valorava molt més les peripècies amoroses –i molt millor si a més a més acabaven de forma tràgica– dels protagonistes. ‘I Puritani’ no és l’excepció. 


L’obra és ambientada en les guerres civils angleses del segle XVII, quan el rei Carles I, absolutista, casat amb una catòlica i ell mateix sospitós de simpaties envers els catòlics, l’any 1629 va dissoldre el Parlament i va governar onze anys de forma autocràtica (els “onze anys de tirania”). S’hi van oposar els puritans, anglicans radicals, partidaris de reformes religioses encara més profundes que les que preconitzava l’església anglicana, i que donaven suport al Parlament. El 1642 va esclatar la primera guerra civil. El rei va ser derrotat per les tropes parlamentàries, liderades per Fairfax i Cromwell. En comptes d’acceptar el retorn a una monarquia parlamentària, el monarca va intentar fugir i aliar-se amb Escòcia. Això va provocar la segona guerra civil, que va culminar amb la detenció de Carles I. El Parlament el va jutjar acusat d’alta traïció i el va condemnar a mort; va ser executat el gener de 1649. 


Es va proclamar la República –anomenada la Commonwealth–, però el poder real va recaure en el dictador Oliver Cromwell, designat Lord Protector, i després en el seu fill, Richard. El nou règim va durar també onze anys: el 1660 va ser reinstaurada la monarquia en la persona de Carles II, fill del rei executat, que va arribar a ser venerat com a sant pels anglicans. Els puritans van sofrir llavors una forta repressió, i molts van emigrar a Amèrica, a Nova Anglaterra, on ja hi havia colons puritans establerts des de 1620-30. De tot això, a l’òpera ni se’n parla: tan sols dels amors dissortats d’Elvira, que està promesa al purità Riccardo, però està enamorada del reialista Arturo. Això sí, la música s’ho val, i fa que perdonem tota la resta. Ara al Liceu la interpeten Pretty Yende i Javier Camarena, en un muntatge d’Annilese Miskimmon i amb direcció de Cristopher Franklin, fins al dia 21.


Imatges (Wikimedia Commons):
Vincenzo Bellini. Museo Internazionale e Biblioteca della Musica, Bolonya.
Anthony Van Dyck: ‘Carles I de cacera’. oli sobre tela (1635) Musée du Louvre, París.
Samuel Cooper: ‘Oliver Cromwell’, oli sobre tela (1656). National Portrait Gallery, Londres.
Augustus Saint-Gaudens: ‘El Purità’. Bronze (1887). Metropolitan Museum of Art, Nova York, còpia reduïda del monument del mateix títol i autor a Springfield, Massachusetts.
Vídeos (Youtube): Carlos Álvarez i Simon Orfila; Barry Morell.

                                                       * * *
Després d’un any d’ignomínia, continuem demanant Llibertat per als presos polítics, per als exiliats i per als processats, i suport i coratge per als represaliats i per a totes les víctimes de la calúmnia i de l’odi. I en defensa de la llengua, la cultura, l’escola i els mitjans d’informació de Catalunya, sempre en el punt de mira. Guanyem la plena llibertat com a nació, per fer possibles la justícia i la convivència en un futur més digne.