Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 31 de desembre de 2018

Sagarra - El poema de Nadal


Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
El poema de Nadal (fragment)

[...] I és que per dins la xarxa fina
d’aquell meu somni blau i verd,
ja m’hi sagnava el tall obert
fet per la punta d’una espina!
Alguna veu, qui sap d’a on,
m’havia dit que en aquest món
el rabadà de l’eixorquia
també em faria abaixar el front!
I que davant de tot conjur,
per esqueixar-me el vel obscur
i respirar la llum serena,
no em lliuraria del pecat;
i quan anés adelerat,
amb molta ràbia o molta pena,
i amb molta set de llibertat,
sempre veuria al meu costat
el rabadà, girat d’esquena.

Jo també fa temps que vaig adelerat, amb molta ràbia i molta pena, provocades per causes objectives i protagonistes definits; però també per aquests rabadans que es fan el sord al sentiment aliè, giren els ulls a altres bandes, intenten dissimular i, quan no poden dir que no se n’adonen, s’hi proclamen equidistants, si no adversos. 

Que el 2019 ens porti la llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats, i alleujament a llurs famílies. Bon any per a tothom.

 
Si aquests 25 segons se t'han fet llargs,. imagina't... 

dijous, 20 de desembre de 2018

Cançons de quan anava a missa


De pàrvul vaig anar –ni un curs complet– a l’escola de les monges Dominiques. No m’agradava, i fins i tot algun dia m’havia amagat al portal de casa meva per no anar-hi. En recordo la capella i les escales (que encara hi són; avui és el Casal d’Entitats municipal i les torno a pujar); també olors dolces i fades, diverses escenes vagues i potser alguna de més concreta. De seguida vaig passar al Col·legi Parroquial de Sant Josep, que avui és la Llar Parroquial; allà hi vaig ser dels cinc als dotze anys, i en tinc un record excel·lent, sobretot de dos vicaris, mossèn Felip Pujols –el fundador de l’Agrupament Escolta local, malauradament traspassat fa pocs dies, el 7 de desembre de 2018–, i mossèn Josep Mir; també de dos mestres seglars: l’advocat Francesc Xavier Sabala, que em va preparar per als exàmens d’ingrés, i en Francesc Fernández, amb qui vaig cursar primer i de segon de batxillerat. A tots dos, la meva formació els deu moltes coses.

El senyor rector, mossèn Leandre Picas, no ens feia classes, però sí “doctrina”, és a dir, catecisme. Recordo que el primer dia que vaig anar a catequesi, mossèn Leandre ens va fer cantar una cançó que els altres nens ja se sabien més o menys, però jo no. De l’única estrofa que em penso que cantàvem, de seguida vaig entendre el primer vers, “Anem, anem a doctrina”, i el tercer, “els àngels són a la porta”; però de la rudimentària prosòdia d’aquell cor de veus dissonants jo no entenia algunes paraules i confonia conjuncions i preposicions. Em semblava que el segon vers deia:  “…del bon Déu i dels infants”. Pel que fa al quart vers, mai no el vaig entendre, i tan sols el taral·lejava. Fins molts anys després no vaig saber que aquesta cançó tenia un autor conegut, mossèn Josep Paradeda, i que hi havia més estrofes. El text complet és així:

Josep Paradeda (1878-1948)
Cant d’entrada a la catequesi

¡Anem, anem a Doctrina,
que el bon Déu crida els infants!
Els àngels són a la porta
per a donar-nos les mans.

Jesús a dintre ens espera,
(as)segut en cadira d'or;
totes les coses que ens digui
les volem saber de cor.

La Mare de Déu, en veure'ns,
d'un tros lluny ja somriurà;
sants i santes de l’Església
ens voldran veure passar.

El bon Jesús serà el Mestre
que ens dictarà la lliçó;
ditxós aquell de nosaltres
que l’escoltarà millor!

¡Anem, anem a Doctrina,
que el bon Déu crida als infants!
Els àngels són a la porta
per a donar-nos les mans.

Música de Joan Baptista Lambert  (1933)

De vegades venien al poble unes “missions”. Eren uns capellans de fora que anaven pels pobles, s’hi estaven un parell de dies, aplegaven gent gran i quitxalla a l’església i predicaven i confessaven. Un vespre van organitzar una processó pels carrers del poble; portaven una imatge de la Mare de Déu –em sembla que la de Fàtima, però potser era la de Lorda– i van repartir als infants uns ciris petits amb uns fanalets de paper de coloraines. Jo vaig decidir escaquejar-me’n; però la mare em va enviar a comprar alguna cosa per sopar a la botiga de cal Jan, al carrer Nou, i allà em vaig trobar la processó que venia de cara. Mossèn Leandre em va clissar de seguida; va donar-me un fanalet i em va fer incorporar a la processó, que em va semblar inacabable. Total, que mentre desfilàvem cantàvem una cançó, que potser els altres havien assajat abans, però jo no. Les estrofes que recordo feien així:

Anònim
Ave a la Verge de Fàtima

La Verge Maria del cel ha baixat
a dur l’alegria del seu dolç regnat.
Ave, ave, ave Maria...

De Fàtima verge, senyora del cel,
oïu la pregària del poble fidel.

Farem penitència, farem oració;
oh, Verge Maria, tingueu compassió.

Després vaig saber que era un himne a la mare de Déu de Fàtima, però una versió lleugerament diferent de l’autèntica, atribuïda al poeta portuguès Afonso Lopes Vieira, perquè manté la mateixa estructura estròfica i idèntica tornada, però els versos inicials són diferents: en portuguès rimava “Maria” amb la “Cova d’Iria”, i les versions castellana i catalana que he trobat després també conserven aquesta rima. A casa, mentrestant, van haver de sopar sense el que fos que jo havia sortit a comprar. En tornar a casa, els pares estaven enfadats, perquè es pensaven que me n’havia anat a jugar i m’havia oblidat de l’encàrrec –no hauria estat pas la primera vegada–; però en saber la veritat, se’n van fer càrrec.

Pel mes de maig, que era el “mes de Maria” ens portaven a l’església, on resàvem el rosari –amb les lletanies en llatí, una meravella– i cantàvem alguna cançó. Recordo molt bé aquesta:

[Anònim]
Oh Maria, mare mia…

Oh Maria, Mare mia, Salvadora del mortal,
empareu-me i guieu-me a la Pàtria celestial.

Amb els àngels i arcàngels a Maria cantaré,
més formosa que la rosa, més florida que el roser.

Flors: volteu-la; ocells: canteu-la, que és Maria el sol de maig;
eixa aurora que enamora, de sa cara n’és un raig.

Si jo n’era cadernera, cantaria a vostres peus;
si fos lliri, per florir-hi deixaria els marges meus.

Llamp no toca a qui us invoca, prou l’en guarda tot un Déu;
Déu per pare, Vós per mare, pecador, ja el Cel és teu.

Flor divina sens espina, vull plantar-vos en mon cor,
fins que hi creixin i floreixin les poncelles de l’amor.

Vull amar-vos, vull cantar-vos cada dia un himne sant;
i a la Glòria, quan me mòria, serafins m’hi ajudaran.

No sé qui devia ser l’autor d’aquesta cançó, però la lletra la devia escriure un bon poeta, que feia servir rimes internes dintre de cada vers.

A l’escola aprofitaven per explicar-nos “exemples” piadosos, que ens agradaven perquè sortíem de la rutina escolar. Alguns feien por i tot; en recordo un, d’un nen que un dia va fer un “pecat” (no van concretar quin, ni ens ho plantejàvem) i aquella nit mateix es va morir i se’n va anar a l’infern. Això feia por, és clar, perquè t’hi podies trobar tu, si feies “pecats”. 

Als tretze anys, els meus pares, seguint el consell del mestre Sabala, em van matricular al col·legi dels Pares Claretians de Sallent, que era a la casa natal de sant Antoni Maria Claret. Allà hi vaig tenir grans mestres; recordo molt especialment el pare Ramon Llobet, que ens feia llatí (havia estat a Xàtiva i s’enorgullia d’haver estat professor d’en Raimon), i el pare Tolosa, que ens feia francès, entre altres.

Només arribar, formats al pati, em va tocar de cantar l’himne del Pare Claret sense que tampoc ningú no me l’hagués ensenyat. Els més grans ja se’l (mig) sabien –sort que era curt–, i els nouvinguts l’apreníem “d’oïda”. No ben bé: perquè hi havia un vers que no l’enteníem. Un company meu es pensava que deia “de Crist il·lustre màrtir, i el greix del fundador”, i jo li feia veure la incongruència de la frase, però no sabia trobar el mot que se m’escapolia. Ho vaig demanar als més grans, però tampoc no semblaven saber exactament què cantaven; de manera que vaig haver de recórrer a un “padre” (els anomenàvem així, en castellà, tot i que els parlàvem en català) i ell em va dir la no menys misteriosa paraula “egregi”. A la biblioteca de l’escola em sembla que no hi havia cap diccionari català, però en el Sopena castellà que teníem a casa hi vaig trobar la definició d’egregio i així vaig resoldre l’enigma. L’himne del pare Claret, de qui ignoro els autors de lletra i música, i que encara avui crec recordar de memòria, fa així:

[Anònim]
Himne al Pare Claret

Alcem la nostra veu, cantem en aquest dia
un himne de lloança, fe i amor
al gran Pare Claret, apòstol de Maria,
sagrari de Jesús Eucaristia,
de Crist il·lustre màrtir i egregi fundador.

Podria omplir un llibre amb anècdotes de l'escola de Balsareny i dels dos cursos que vaig estar amb els Claretians de Sallent i amb els amics que hi vaig fer. Més endavant, vaig fer el cinquè i el sisè curs a l’Acadèmia Catalunya de Pineda de Bages, que dirigia el “senyor Bernat” (Francesc Salvador Cid), un altre gran mestre a qui recordo amb molt afecte. Com també més professors d’aquella escola: Ramon Cornet, Marià Fontrodona, Constantí Mas i altres. Però aquesta seria una història diferent, que ompliria algun capítol més de les meves memòries escolars; i en aquell centre, laic, ja no cantàvem cançons "de missa". 

En vaig haver de tornar a cantar, en castellà, al servei militar, on la missa dominical era obligatòria: 

               ¡Qué alegría cuando me dijeron: 
               "Vamos a la casa del Señor!". 
               Ya están pisando nuestros pies 
                tus umbrales, Jersusalén. [...] 

També de la "mili" en podria escriure un munt de pàgines, però ara no toca. Hi vaig aprendre altres cançons, com ara l'Himne d'Infanteria, per exemple, però com que era laic no escau en aquest espai. 

Imatge superior: l'església parroquial de Santa Maria de Balsareny tal com la vaig conèixer (el 2010 es va enderrocar el campanaret de cadireta). A la dreta, la Llar Parroquial actual, on abans hi havia hagut l'escola de Sant Josep.

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats. Tanta ignomínia enfront de tanta dignitat. 


dijous, 6 de desembre de 2018

Pere Quart - Síntesi


Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
Síntesi

La Constitució
no em fa fred ni calor.
L'ha feta sense mi
un ardat grimpador
cobejós i mesquí
d'experts sense parió
en l'art de consentir.
Ben pocs votaran NO
i molts votaran SÍ.
¿I per quina raó
la cosa anirà així?
Els mòbils són la por
d'una subversió,
la manca de juí,
el no saber qui es qui,
l'influx de tal senyor,
l'espera d'un guardó
o l'ordre d'obeir...
Què haig de fer? Què puc dir?
Com que l'abstenció
és una evasió
de bàmbol o coquí
jo, lliure i complidor,
hauré de votar NI.



Poema de fa quaranta anys, durant la campanya per votar la Constitució espanyola (que era un "això o el franquisme", i de la qual no sabíem en quines condicions s'havien redactat alguns articles, ni com s'havia malgirbat el cens a última hora, ni podíem preveure com aniria tot...). Avui es diu que "ens la vàrem donar entre tots", malgrat que moltíssima gent, entre els quals tots els que avui no tenen 58 anys, no la van pas votar. I tal com van les coses, ves a saber si encara no l'haurem de defensar contra els que ens voldrien fer tornar al 1939.

«Si ets neutral en qüestions d'injustícia, és que has escollit el bàndol opressor» (Desmond Tutu). Llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats i els processats; suport i coratge als vaguistes de fam i solidaritat amb les famílies de tots. Tanta ignomínia enfront de tanta dignitat.

dissabte, 1 de desembre de 2018

Gassol - La presó de Lleida



Ventura Gassol (1893-1980)
La presó de Lleida. Glossa
               En la mort de MacSwiney, alcalde de Cork (1920)

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó,
de presos mai n'hi manquen,
que no n'hi manquen, no.
Té les muralles altes
que es beuen la claror:
són negres, d'esclavatge,
d'afronts i de dolor,
que els presos que hi ha dintre,
no en són, de presos, no.
Són fills tots d'una pàtria
i esclaus de l'opressor
d'aquesta Catalunya
un temps bell jardí en flor,
palau de vent, de cel i de mar blava,
palau de llum i avui negra presó.
—Canteu, canteu, bons presos,
canteu-ne la cançó.
—Com cantaríem ara
si estem a la presó?
Fa temps que encar la dèiem
amb deixos d'amargor;
perdérem la tonada
i sols ens resta el plor;
tenim encar poc odi
per dar-li un altre to
que tregui el foc enfora
i a dintre ofegui el plor;
els nostres fills que puguin
ja ho sabran fer millor.
Escolta a les entrades,
no hi sents quina remor?
Són ells que ja la canten
i en fan un ball rodó.
Espera, doncs, que creixi la rotllana
i que els petits cantant-la es facin grans
i adéu, presó de la ciutat germana,
no hi haurà murs prou alts pels catalans.

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó.
Si quan els presos canten
fan tremolar de por,
avui que no s'hi senten ni hi respiren
gelen els ossos d'una esgarrifor.
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca,
d'una claror de morts que els ve de lluny,
senten una cançó enllà de la tanca
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny.
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda,
mig feta d'odi i mig d'oracions
que arbora el cel més fosc de banda a banda
i salta els murs més alts de les presons.
MacSwiney l'ha entonada
i ara volant lleuger, ni un cavall blanc,
l'ha coronat amb llum de l'estelada
i l'hi ha tret aquell regust de sang.
Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta?
I què en treus de tombar tres cops la clau?
 Per esclavitzar homes és poc forta,
és massa obert encara aquest cel blau.
A sota d'aquest cos que fermes ara,
què creus que hauràs fermat a la presó?
MacSwiney lliure, i més encès encara,
vola al davant dels seus i els don ardor.
I ara que la mort, per més fermança,
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt,
ja no et resta tan sols ni l'esperança
d'abatre el que ja és llum i vent i cel.
La deslliurança tant l'ha volguda tota
que no et volgué donar ni un glop de sang,
que se n'ha anat bevent de gota a gota
i només t'ha deixat la pols i el fang.
I encara aquesta pols amb l'esperança
que un vent d'adéu un dia no llunyà
ensuma l'hora de la deslliurança
la reveurà de nou i l'encendrà.

Al cor ombrós d'Irlanda
n'hi ha una gran presó:
que ja no hi queden presos,
que no n'hi queden, no.
MacSwiney, blanc de cara,
gelat encara de la suor de mort,
ha obert un esvoranc a les muralles
i cel amunt se'ls va enduent a tots.
Uns el segueixen amb la faç tranquil·la,
uns altres erts com ell, vestits de blanc,
altres espurnejant-los la pupil·la
i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Esperit de MacSwiney, germà nostre,
oh, si també ens obríssiu la presó!
són tan negres els murs, tan greu el sostre,
que no hi veiem claror.
Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia encara: sou esclaus?


L’agost de 1920, l’alcalde de Cork, el dramaturg i poeta Terence MacSwiney (en gaèlic, Tordhealbhach Mac Suibhne), de 41 anys, va ser detingut a Dublín per les autoritats ocupants britàniques, acusat de “possessió de documents favorables a la sedició”. Al cap de quatre dies va ser jutjat sumàriament per un tribunal militar i va ser condemnat a dos anys de presó. MacSwiney era diputat del Sinn Féin, el partit independentista irlandès, i feia pocs dies que havia estat elegit alcalde de Cork en substitució de l’anterior, que havia estat assassinat pels unionistes. A la presó anglesa de Brixton va començar una vaga de fam, a la qual es van afegir onze presos independentistes més. La vaga va tenir gran ressò internacional, a Alemanya, França, Austràlia, els Estats Units i diversos països sud-americans, i va despertar onades de solidaritat envers la causa irlandesa. 

També a Catalunya: el CADCI va promoure campanyes per l’alliberament de MacSwiney: quize dies després de l’empresonament, ja va enviar al govern britànic una petició de llibertat. Però Londres no va cedir a les pressions, al·legant que l’alliberament dels presos causaria “efectes desastrosos” en la moral de les tropes angleses. MacSweney va morir el 25 d’octubre, després de 74 dies de vaga. Pocs dies després, el dia de Tots sants, el CADCI organitzà a Barcelona una manifestació multitudinària de protesta, en la qual el poeta Ventura Gassol (que més endavant seria Conseller de Cultura de la Generalitat republicana) va recitar aquest poema, publicat el 1923 en el volum ‘Les tombes flamejants’.


Imatges: a) Ventura Gassol; b) Fotografia de Terence MacSwiney; c) bust de Terence MacSwiney a l’Ajuntament de Cork;  d) Ventura Gassol, a la dreta de la fotografia, amb Lluís Companys, Joan Comorera i altres membres del Govern de la Generalitat, empresonats el 1934.

Llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats i els processats, i solidaritat amb llurs famílies i amb tots els qui pateixen amb tanta dignitat.




dilluns, 26 de novembre de 2018

Valéry - La Jeune Parque

 

Paul Valéry (1871-1945) 
La Jeune Parque (fragment)

[...] Chers fantômes naissants dont la soif m’est unie,
Désirs ! Visages clairs !… Et vous, beaux fruits d’amour,
Les dieux m’ont-ils formé ce maternel contour
Et ces bords sinueux, ces plis et ces calices,
Pour que la vie embrasse un autel de délices,
Où mêlant l’âme étrange aux éternels retours,
La semence, le lait, le sang coulent toujours ?
Non ! L’horreur m’illumine, exécrable harmonie !
Chaque baiser présage une neuve agonie…
Je vois, je vois flotter, fuyant l’honneur des chairs
Des mânes impuissants les millions amers…
Non, souffles ! Non, regards, tendresses… mes convives,
Peuple altéré de moi suppliant que tu vives,
Non, vous ne tiendrez pas de moi la vie !… Allez,
Spectres, soupirs la nuit vainement exhalés,
Allez joindre des morts les impalpables nombres !
Je n’accorderai pas la lumière à des ombres,
Je garde loin de vous, l’esprit sinistre et clair…
Non ! Vous ne tiendrez pas de mes lèvres l’éclair !…
Et puis… mon cœur aussi vous refuse sa foudre.
J’ai pitié de nous tous, ô tourbillons de poudre ! [...]

                                                                                  [vv 258-278]


La Parca Jove

[…] Cars fantasmes naixents la set dels quals m’incita,
desigs! I rostres clars!... Oh, bells fruits de l’amor,
m’han dat els déus contorns de maternal dolçor
i sinuós perfil i eixos plecs i eixos calzes
perquè ma vida fos altar de joies altes
d’on, l’ànima mesclant al joc etern més rar,
ragin la sang, la llet i el semen sens parar?
No! M’abranda l’horror, execrabe harmonia!
Cada besar prediu una nova agonia…
Veig com suren fugint de la carn els honors
els manes infernals amb llurs mil amargors…
No, mirades, sospirs, tendreses… els meus hostes
que veniu alterats amb la súplica als rostres,
per vostra vida. No, de mi vida no haureu!
Ombres, sospirs nocturns en va exhalats, aneu,
uniu-vos, entre els morts, als impalpables nombres!
Jamai no oferiré ma resplendor a les ombres.
Que mantinc allunyat l’esperit rude i clar…
Jamai mos llavis purs no assolireu besar! …
I encara… fins mon cor el seu llamp us refusa.
Em feu pena i me’n faig, oh munt de pols confusa! […]
      
[Versió de Jaume Carner-Ribalta. Barcelona, Ed. Selecta, 1961]


La Jove Parca

Cars fantasmes naixent amb la set que m’agita,
desigs! Ulls clars!… Vosaltres, fruits de l’amor gentil,
¿m’hauran format els déus aquest matern perfil
i aquests plecs, aquests calzes, les ondulants mol·lícies, 
perquè la vida abraci un altar de delícies,
mesclant l’ànima estranya als eternals retorns,
on sang, llet i semença flueixen tots els jorns?
No! L’horror m’il·lumina, execrable harmonia!
Cada bes és presagi d’una nova agonia…
Veig, veig flotar, esquivant de la carn tot l’honor,
miríades amargues de manes sens vigors…
Prou, panteix! Prou, mirades, tendreses… prou, conviure,
poble alterat de mi suplicant que has de viure,
no l’haureu pas de mi la vida, no!... Marxeu,
espectres, vans sospirs nocturns, incrementeu,
unint-vos-hi, dels morts els impalpables nombres!
No acordaré per res la llum viva a mes ombres,
mantinc lluny de vosaltres l’esperit clar i nefand…
No espereu dels meus llavis cap esclat fulgurant!
I… tampoc del meu cor ni un n’heu d’aprehendre.
Ens planyo a tots plegats, oh remolins de cendra!

[Versió de Xavier Benguerel. Barcelona, Ed. 62, 1980]


Ens trobem davant un dels poemes cabdals del Simbolisme francès, potser l’últim gran poema simbolista (va ser escrit el 1917). Consta de 512 versos alexandrins, d’una gran musicalitat, amb ressons de Mallarmé. El tema és complex; és el monòleg d’una noia –pel títol sabem que és la més jove de les tres Parques, les deesses que controlen el destí dels humans– que es desperta en un entorn paradisíac: el mar, un penya-segat, les onades batent contra les roques, el sol ixent sobre una nit estelada… i es planteja qüestions sobre el sentit de la vida i de la mort, el bé i el mal, la bellesa, la sensualitat, l’amor, el coneixement d’un mateix, la veritat (si fos possible arribar-hi, i com caldria provar-ho), la superació de les pròpies limitacions, la impossibilitat d’assolir la plenitud… Un poema que incita a reflexionar, i que no dona respostes fàcils ni clares, ni l’entens igual cada cop que t’hi enfrontes. Vaja, que és una font gairebé inesgotable d’idees.


He volgut comparar-ne un fragment en l’original i en les dues grans versions catalanes que conec; totes dues conservant l’alexandrí i mantenint la rima –cosa que, òbviament, obliga a petites “traïcions” respecte de l’original; però els traductors ho han resolt molt bé. Hi ha diverses versions castellanes, de les quals tan sols conec parcialment la del mexicà Bernardo Ruiz, però justament no disposo de la seva traducció d’aquest fragment concret. I en anglès també n’hi ha diverses, amb títols com ‘The Young Fate’, ‘The Youngest of the Fates’ o ‘The Eternal Virgin’, però no en conec cap. 

  
Imatges (Wikimedia Commons):
a) Paul Valéry, foto d’Henri Manuel, cap a 1925
b) Portada d’una versió anglesa de ‘La Jeune Parque’ 
c) Il·lustració de Ghislaine de Menten de Horne (1908-1995), aiguafort en color a una edició de ‘La Jeune Parque’ (1935
d) Paul Valéry, foto de Studio Harcourt, cap a 1938 
e) Paul Valéry amb l’esposa i el fill, 1904 
f) Tomba de Valéry, al “Cementiri marí” de Seta (Sète)

                                                        * * * 

«Si ets neutral en qüestions d'injustícia, és que has escollit el bàndol opressor» (Desmond Tutu).  Llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats i els processats, i suport a llurs famílies. Tanta ignomínia, tanta dignitat.



dilluns, 19 de novembre de 2018

Yeats - Sailing to Byzantium




W.B.Yeats  (1865-1939)
Sailing to Byzantium

               I

That is no country for old men. The young
In one another's arms, birds in the trees,
—Those dying generations—at their song,
The salmon-falls, the mackerel-crowded seas,
Fish, flesh, or fowl, commend all summer long
Whatever is begotten, born, and dies.
Caught in that sensual music all neglect
Monuments of unageing intellect.


               II

An aged man is but a paltry thing,
A tattered coat upon a stick, unless
Soul clap its hands and sing, and louder sing
For every tatter in its mortal dress,
Nor is there singing school but studying
Monuments of its own magnificence;
And therefore I have sailed the seas and come
To the holy city of Byzantium.


               III

O sages standing in God's holy fire
As in the gold mosaic of a wall,
Come from the holy fire, perne in a gyre,
And be the singing-masters of my soul.
Consume my heart away; sick with desire
And fastened to a dying animal
It knows not what it is; and gather me
Into the artifice of eternity.


               IV

Once out of nature I shall never take
My bodily form from any natural thing,
But such a form as Grecian goldsmiths make
Of hammered gold and gold enamelling
To keep a drowsy Emperor awake;
Or set upon a golden bough to sing
To lords and ladies of Byzantium
Of what is past, or passing, or to come.

[From The Tower, 1928]


Navegant cap a Bizanci

               I

Aquest no és un país per a vells. Els joves,
en braços uns dels altres, ocells als arbres
amb llur cant –generacions que moren–,
cascades de salmons, mars de verats,
aviram, peix o carn lloant durant l’estiu
tot allò que és engendrat i neix i mor.
Presos d’aquesta música sensual, tots negligeixen
els monuments de l’intel·lecte sense temps.

               II

Un vell no és més que una mísera cosa,
un abric estripat en un pal, a no ser
que l’ànima piqui de mans i canti ben fort
per cada esquinçall del seu vestit mortal;
i no hi ha escola de cant, tan sols estudiar
monuments des de llur magnificència;
per això he travessat els mars i he arribat
a la ciutat sagrada de Bizanci.

               III

Oh savis, que us alceu en el foc sagrat de Déu  
igual que en el mosaic daurat d’un mur,
deixeu el sacre foc que giravolta
per ser mestres del cant de la meva ànima.  
Consumiu el meu cor: malalt de desig
i lligat a una bèstia moribunda,
ell ja no sap què és; i a mi, acolliu-me
dins l’artifici de l’eternitat.

               IV

Un cop fora natura, ja no prendré mai més
l’aspecte corporal de cap cosa vivent, 
sinó una forma com la que els grecs orífexs 
modelaven en or i l’esmaltaven
per mantenir despert l’emperador abaltit;
o cantaré, posat sobre una branca d’or,
als senyors i a les dames de Bizanci,
sobre el passat, o bé el que passa, o l’avenir.


Vet ací un conegut poema de Yeats, escrit el 1926, quan ja era sexagenari, i publicat el 1928  dintre el llibre The Tower Exposa les reflexions d’una persona que està envellint (té el cor “lligat a una bèstia moribunda”) i viatja a la recerca d’una existència fora del temps, on els savis de l’antiguitat poguessin modelar el seu esperit a la mesura de la saviesa i la sensibilitat artística, cultural i espiritual d’un passat idealitzat. 

El recordo d’una pel·liculeta de 2014 sense gaires pretensions, ‘Some kind of beautiful’,  en què Pierce Brosnan fa de professor de literatura i comenta aquest poema davant uns alumnes que passen d’ell i de tot. Em va fer gràcia que, als alumnes del film, el professor acabés explicant-los que el poeta els diu que gaudeixin i visquin la vida el millor que puguin. No sembla que sigui ben bé aquesta, la lliçó que es desprèn del poema a primer cop d'ull, però ves a saber si al capdavall també es tracta d'això.

En català, Yeats ha estat traduït per Marià Manent i Marià Villangómez, entre altres; però sobretot per Josep M. Jaumà, qui, el 2015, va publicar-ne una extensa antologia: 150 poemes. Aquesta meva versió, lliure i maldestra, no vol ni pot fer ombra a tan il·lustres traductors.


Imatges (Wikimedia Commons): 

a) Yeats l’any 1900. Fotografia d’autor desconegut.
b) Yeats l’any 1900. Pintura a l’oli feta pel seu pare, John Butler Yeats.
c) Yeats l’any 1908. Dibuix a llapis de John Singer Sargent.
d) Yeats l’any 1923. Fotografia d’autor desconegut.  


Llibertat per a tots els presos polítics, exiliats i processats. Tanta ignomínia i tanta dignitat. 







dimarts, 13 de novembre de 2018

Baudelaire - Tres poemes



Charles Baudelaire (1821-1867)
Tres poemes

L’avertisseur

Tout homme digne de ce nom
A dans le coeur un Serpent jaune,
Installé comme sur un trône,
Qui, s'il dit: «Je veux,» répond: «Non!»

Plonge tes yeux dans les yeux fixes
Des Satyresses ou des Nixes,
La Dent dit: «Pense à ton devoir!»

Fais des enfants, plante des arbres,
Polis des vers, sculpte des marbres,
La Dent dit: «Vivras-tu ce soir?»

Quoi qu'il ébauche ou qu'il espère,
L'homme ne vit pas un moment
Sans subir l'avertissement
De l'insupportable Vipère.


L’advertidor

Tot home digne d’aquest nom
duu una Serp groga dintre el cor,
que s’hi ha instal·lat com dalt d’un tron,
i quan ell diu «Vull!», respon: «No!».

Si clava els ulls dintre els ulls fixos
de satiresses o de nimfes,
la Dent diu: «Pensa en el teu deure».

Si engendra infants o planta uns arbres,
si poleix versos o esculpeix marbres,
la Dent li diu: «Viuràs, al vespre?»

Tant se val si fa plans o si anhela:  
l’home no viu ni un moment
sense sofrir l’advertiment
d’aquest escurçó insuportable.

[Versió lliure meva]


Le Rebelle

Un ange furieux fond du ciel comme un aigle,
Du mécréant saisit à plein poing les cheveux,
Et dit, le secouant : " Tu connaîtras la règle !
(Car je suis ton bon Ange, entends-tu ?) Je le veux !

Sache qu'il faut aimer, sans faire la grimace,
Le pauvre, le méchant, le tortu, l'hébété,
Pour que tu puisses faire, à Jésus, quand il passe,
Un tapis triomphal avec ta charité.

Tel est l'Amour ! Avant que ton coeur ne se blase,
A la gloire de Dieu rallume ton extase ;
C'est la Volupté vraie aux durables appas !"

Et l'Ange, châtiant autant, ma foi ! qu'il aime,
De ses poings de géant torture l'anathème ;
Mais le damné répond toujours : " Je ne veux pas !"

El rebel

Un àngel furiós cau del cel com una àliga;  
del descregut agafa a grapats els cabells,
i diu, tot sacsejant-lo: «Has d’aprendre la regla!
(Soc el teu àngel bo, ho has entès?) I així ho vull!

Saps que et cal estimar, sense fer escarafalls,
el pobre, el malaurat, l’estúpid i el malvat;  
i així li podràs fer, al Bon Jesús, quan s’atansi,
en triomf, una estora amb la teva caritat.

És ben bé així, l’Amor! Abans que el cor se’t cansi,
amb la glòria de Déu reviscola el teu èxtasi;
és la Voluptat vera d’un encís durador!»

I l’àngel, torturant, a fe! tant com estima,
amb els punys de gegant el reprovat castiga;
però el damnat respon: «No vull pas fer-ho, no!»

[Versió lliure meva]


Epigraphe pour un livre condamné

Lecteur paisible et bucolique,
Sobre et naïf homme de bien,
Jette ce livre saturnien,
Orgiaque et mélancolique.

Si tu n'as fait ta rhétorique
Chez Satan, le rusé doyen,
Jette ! tu n'y comprendrais rien,
Ou tu me croirais hystérique.

Mais si, sans se laisser charmer,
Ton oeil sait plonger dans les gouffres,
Lis-moi, pour apprendre à m'aimer ;

Ame curieuse qui souffres
Et vas cherchant ton paradis,
Plains-moi !... sinon, je te maudis !

Epígraf per a un llibre condemnat

Lector pacífic i bucòlic,
ingenu i pulcre home de bé,
llença aquest llibre saturnià,
orgiàstic i melancòlic.

Si no has estudiat retòrica
amb Satanàs, l’astut degà,
llença’l! No hi entendries res,
o bé em prendries per histèric.

Però si no et deixes encisar 
i el teu ull sap saltar als abismes,
llegeix-me i aprèn a estimar-me;

ànima curiosa que sofreixes
tot buscant el teu paradís,
plany-me! ... Si no, jo et maleeixo!

[Versió lliure meva]
 

Tres dels poemes que Baudelaire va afegir, poc abans de morir, a la tercera edició francesa del seu famós poemari. ‘Les flors del mal’ van aparèixer a París el 1857 i van costar al seu autor un judici; va ser condemnat a pagar una multa i a suprimir sis poemes, que es veu que “atemptaven contra la moral pública” (Val la pena llegir-los per comprovar que, fins i tot en aquella època, només podien escandalitzar mentalitats molt tortuoses). 

La segona edició va aparèixer a París el 1861, sense els sis poemes censurats, però amb 32 poemes nous: en total, 126. A Bèlgica –on ja aleshores tenien les coses de la llibertat força més clares que a la França del Segon Imperi–, el 1866, va publicar un altre recull, ‘Les épaves’ (Les brases), que incloïa els sis poemes censurats a França més 16 de nous; finalment, la tercera edició francesa, pòstuma, de ‘Les Fleurs du Mal’, de 1868, constava de 151 poemes: els 94 de la primera edició (és a dir, sense els sis censurats), més els 32 afegits de la segona, més 11 dels de Bèlgica (per alguna raó, potser per por de la censura, els editors en van excloure cinc més), més 14 poemes nous, entre els quals aquests tres que he seleccionat. El recull complet, doncs, el que s’edita actualment, bé que no sempre sota la mateixa ordenació, consta de 162 poemes. 

En català hi ha almenys dues excel·lents traduccions de l’obra completa, a cura de Xavier Benguerel (1985-1998) i del meu mestre Jordi Llovet (2007), enfront de les quals, no cal dir-ho, aquestes meves provatures són indignes. També hi ha altres traduccions més antigues: com a mínim, les de Joan Capdevila (1920) i de Rossend Llates (1928), però aquestes malauradament no les conec; si algú me les trobés ho agrairia...

Imatges (Wikimedia Commons):


a) Étienne Carjat: fotografia de Charles Baudelaire (1862). British Library, Londres.
b) Nadar (Gaspar-Félix Tournachon): fotografia de Charles Baudelaire (1865).
c) Gustave Courbet: retrat de Charles Baudelaire. Oli sobre tela (1849). Musée Fabre, Montpeller.
d) Henry Fantin-Latour: ‘Hommage à Delacroix’. Oli sobre tela (1864). Musée d’Orsay, París. Baudelaire és el que seu més a la dreta.




Llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats i els processats, i suport a llurs famílies. Ignomínia contra dignitat.