Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 22 de juliol de 2018

Góngora - Polifemo




Luis de Góngora y Argote (1561-1627)
Fábula de Polifemo y Galatea (fragments)


            XIII

Ninfa, de Doris hija, la más bella,
adora, que vio el reino de la espuma.
Galatea es su nombre, y dulce en ella
el terno Venus de sus Gracias suma.
Son una y otra luminosa estrella
lucientes ojos de su blanca pluma:
si roca de cristal no es de Neptuno,
pavón de Venus es, cisne de Juno.

            XIV

Purpúreas rosas sobre Galatea
la Alba entre lilios cándidos deshoja:
duda el Amor cuál más su color sea,
o púrpura nevada, o nieve roja.
De su frente la perla es, eritrea,
émula vana. El ciego dios se enoja,
y, condenado su esplendor, la deja
pender en oro al nácar de su oreja.

            XV

Invidia de las ninfas y cuidado
de cuantas honra el mar deidades era;
pompa del marinero niño alado
que sin fanal conduce su venera;
verde el cabello, el pecho no escamado,
ronco sí, escucha a Glauco la ribera
inducir a pisar la bella ingrata
en carro de cristal campos de plata.

            XVI

Marino joven, las cerúleas sienes
del más tierno coral ciñe Palemo,
rico de cuantas la agua engendra bienes,
del faro odioso al promontorio extremo;
mas en la gracia igual, si en los desdenes
perdonado algo más que Polifemo,
de la que, aún no lo oyó y, calzada plumas,
tantas flores pisó como él espumas.

            XVII

Huye la ninfa bella, y el marino
amante nadador ser bien quisiera,
ya que no áspid a su pie divino,
dorado pomo a su veloz carrera;
mas ¿cuál diente mortal, cuál metal fino
la fuga suspender podrá, ligera,
que el desdén solicita? ¡Oh, cuánto yerra
delfín que sigue en agua corza en tierra!

                 * * *
Mosaic romà, segle II. Còrdova


Ara feia tres anys llargs que el tenia desatès, però sempre acabo tornant al meu admirat Góngora.

No gosaria pas intentar d’explicar —i encara menys en tan poc espai— la significació d’aquest poeta a qui Dámaso Alonso va proclamar com “el més gran poeta líric europeu del segle XVII”. Ni he d’entrar en la discussió sobre les definicions de “conceptisme” i “culteranisme” dintre de l’àmbit del “barroc”; una discussió acadèmica que sembla que ja hauria d’haver estat superada però que veig que rebrota ara i adés. El conceptisme és una tendència estètica característica del barroc literari europeu, que feia servir abundosament combinacions de metàfores agosarades i enginyoses associacions d’idees sorprenents amb la intenció d’impressionar el lector; i el culteranisme, a més, feia servir neologismes lèxics –cultismes– adoptats directament del llatí i una sintaxi recargolada amb hipèrbatons violents, així com al·lusions a la història, a la literatura i a la mitologia clàssiques. Diríem, doncs, que el conceptisme era la tendència dominant de la poesia de l’època (Donne, Herbert, Marvell, Quevedo…), i que el culteranisme (Marino, Gryphius, D’Aubigné, Góngora, Vondel…) n’era un aspecte sobreafegit; però, superant l’antiga i falsa dicotomia, el culterà Góngora va ser –com ja va veure Gracián– un conceptista modèlic; i Quevedo, que tant se’n burlava, i no menys Lope de Vega, també “culteranejaven” quan els convenia. 

Fresc romà, segle I. Pompeia

Góngora havia escrit ja molts sonets, romanços i “letrillas”, però en vida no va donar cap obra a impremta. Els seus poemes circulaven en còpies manuscrites, en plecs solts o bé en antologies, sovint anònimes, junt amb altres poetes. L’any 1613 va donar a conèixer, també en manuscrit, el Polifemo i el primer cant i part del segon de les Soledades. Segurament devia esperar l’admiració dels seus conciutadans; però només va rebre incomprensió i atacs furibunds, fins al punt que va deixar incomplet el segon cant de les Soledades i no en va escriure mai el tercer i el quart, com tenia previst. Als pocs mesos d’haver mort, però, els seus dos grans poemes eren editats; se’n van publicar comentaris favorables –i també desfavorables– i es va editar tota la seva poesia, fins aleshores dispersa. I així va ser considerat, pòstumament, un gran poeta, i imitat per molts, fins pels seus detractors.  Amb la Il·lustració, tanmateix, el seu estil va passar de moda i durant tot el XVIII i el XIX va estar pràcticament oblidat, fins que primer Rubén Darío i després la Generació del 1927 (Lorca, Hernández, Alonso…) el va reivindicar com a model estètic i el va reentronitzar al lloc que li corresponia en la història literària espanyola i mundial.

Qui millor l’ha estudiat i explicat és Dámaso Alonso; podeu veure també intel·ligents punts de vista a les edicions o els estudis d’Alexander Parker, R. O. Jones, Robert Jammes, Colin Smith, i José M. Micó, entre molts altres. Jo, per a la meva glossa ‘aquestes tres estrofes, m’he servit dels aclariments d’Alonso, Micó i Parker.

Sebastiano del Piombo (1512), Villa Farnesina, Roma

Aquí he seleccionat cinc de les 62 octaves reials que componen el Polifemo. Són les que ens presenten la bella nimfa Galatea, de qui estava enamorat tothom a Sicília: tots els joves de l’illa, tots els faunes, els ciclops i fins i tot algunes deïtats. com dues que apareixen en aquest fragment. També el ciclop Polifem, quan encara Ulisses no l’havia encegat, se’n va ben enfigar; però el cor d’ella es va decantar pel faune Acis. Dels infaustos amors d’aquesta tríada ens en parla Ovidi a les Metamorfosis, que són la font d’on Góngora va treure la idea per al seu poema.

A l’estrofa XIII, el subjecte el·líptic, perquè apareix al final de l’anterior, és Polifem. D’aquest se’ns diu que adora la filla de Doris, Galatea, la nimfa més bonica que el mar (el reialme de l’escuma) ha vist mai. Venus, la deessa de l’amor, va posar en ella, sumada, la bellesa de les tres Gràcies que l’acompanyen. Els ulls de la nimfa són dos estels lluminosos sobre la seva pell blanca, semblant a les plomes d’un cigne; però fixem-nos que el poeta diu que “els seus dos lluminosos estels són ulls lluents de la seva blanca ploma”, i això ens remet a les plomes dels paons, que estan guarnides d’ulls. De manera que si els seus ulls no són les onades del mar (“roques de cristall de Neptú), són com les aus emblemàtiques de dues belles deesses: Venus (el cigne) i Juno (el paó); però observem novament com el poeta inverteix els símbols i fa que els ulls de la nimfa s’associïn al “paó de Venus” i al “cigne de Juno”, fent-les doncs equivalents en formosor.

Auguste Ottin (1866). Jardin du Luxembourg, París


L’estrofa XIV ens parla del contrast entre la blancor de la pell de la nimfa i la vermellor del sol que despunta. L’albada, enmig dels lliris blancs de la pell de la nimfa, hi llança raigs vermells com roses; i el déu de l’Amor, Cupido, dubta de quin és el color de la noia, amb una nova inversió de conceptes: no sap si és “porpra nevada” o “neu roja”. La blancor del front, però, fa que les perles eritrees –les més perfectes segons creien els antics, les del Mar Roig– només en siguin una vana imitació. Cupido, déu cec –perquè el pinten amb els ulls embenats–, s’enfada amb la perla per la seva pretensió de comparar-se amb la nimfa, i deixa que la perla blanca de la pell torni a la seva conquilla, l’orella –que té forma de petxina–, emmarcada de l’or dels cabells rossos que hi pengen al voltant. No és aquesta una interpretació clara, al meu entendre, ni comunament acceptada –Alonso creu que la perla, encastada en or, acaba sent una arracada que penja de l’orella de la nimfa–; però a mi m’agrada més la primera explicació, que lliga més amb l’habitual recargolament gongorí. 

Auguste Ottin (1866). Detall

A l’estrofa XV se’ns diu que Galatea era envejada per les altres nimfes –perquè era la més bonica–, i totes les deïtats que hi ha al mar la voldrien (en aquesta mateixa estrofa se’ns parla en concret de Glauc, i en la següent de Palemó, dos tritons que n’estan, infructuosament, enamorats; fet que és invenció de Góngora, car Ovidi no ho esmenta). Ella és l’orgull (la “pompa”) del “nen alat”, Cupido, déu de l’amor, de qui es diu que és també mariner, perquè navega “sense fanal”, és a dir, cegament, car no hi veu; el déu navega damunt d’una “venera”, és a dir, la conquilla de sa mare, Venus, símbol també de l’amor.  I se’ns introdueix el personatge de Glauc, que de cintura en amunt és humà i de cintura en avall és un peix; per això diu que “no té escates al pit”, tot i tenir els cabells de color verd per les algues. Galatea escolta la seva veu rogallosa, que pretén induir la “bella ingrata” a ficar-se al mar per anar amb el tritó; ficar-se al mar per navegar amb ell “trepitjant, en carro de cristall” (la conquilla) “camps de plata” (les onades marines).

Gustave Moreau (1880), París 
 
Passem a l’estrofa XVI. Aquí es parla de l’altre pretendent, Palemó, divinitat marina protectora dels ports. Se’ns diu que és jove i que porta una corona de corall; i que és ric de tots els béns que el mar genera, des del Far fins al promontori extrem. Recordem que l’acció es situa a Sicília: el far és el que hi havia a l’estret de Messina, al nord-est (“odiós” pels perills que hi havia: L’Odissea hi situava els perillosos esculls d’Escil·la i Caribdis), i el promontori extrem, del qual jua s’havia parlat abans a l’estrofa IV, i que és el Lilibeu, a la punta nord-occidental de l’illa. Palemó és tractat igual que Polifem en la “gràcia”, en el favor que no rep de Galatea: vol dir que tant l’un com l’altre són rebutjats per la nimfa, que, tanmateix, no menysté el tritó tan durament com ha fet amb el ciclop. Amb tot, tan bon punt ella sent apropar-se Palemó, s’enfuig rabent, gairebé volant, amb ales als peus (“calçant plomes”); ella corre pel prat “trepitjant flors” mentre el tritó  s’afanya nedant per l’aigua (“trepitjant escuma”).

Gustave Moreau (1896), Madrid

Finalment, a l’estrofa XVII, la nimfa continua fugint del déu marí. aquest, que és bon nedador, voldria poder frenar la cursa de la noia. Però no voldria fer-ho d’una forma cruel: en efecte, si fos un serp, li podria mossegar el peu i fer-la caure (com li va passar a Eurídice, perseguida per Aristeu, en una al·lusió mitològica molt implícita). En canvi, li agradaria poder-la deturar d’una manera més agradable; i el poeta es refereix ara, també sense esmentar cap nom, al mite d’Atalanta, que havia promès casar-se amb l’home que la vencés en una cursa de velocitat, ja que era la més ràpida del món. El jove Hipomenes va demanar ajuda a Venus; aquesta li va donar tres pomes d’or, i durant la cursa, el noi les va anar tirant als peus de la noia, que es va anar parant per recollir-les, i així el pretendent va guanyar la cursa i el premi desitjat. Tan sols esmentant l’”áspid” i el “dorado pomo”, Góngora ja compta que el lector sabrà de quins mites li està parlant. En tot cas, per al pobre Palemó, ni cap “dent mortal” (de la serp) ni cap “metall fi” (la poma daurada) no podran deturar la fuga lleugera de qui el menysté. Per això el poeta acaba exclamant que “s’equivoca molt el dofí que persegueix des de l’aigua un cervató que corre per terra”: 
afany de perseguir allò que no es pot atènyer, com “l’inaccessible étoile” de Jacques Brel
.
Hem pogut degustar en aquest tast alguns dels mecanismes retòrics que Góngora fa servir. Paral·lelismes, estructures bimembres, oposicions, hipèrbatons, metàfores sorprenents i combinades, referències mitològiques o literàries clàssiques… Tot això, l’hi van criticar; però sobretot l’abundós ús que feia dels cultismes. Val a dir que, molts d’aquells cultismes, avui no ens ho semblen: per exemple, el 1613 ningú deia “joven” –Quevedo se’n fotia, de Góngora, per aquest adjectiu—, “terno”, “émulo”, “purpúreas”, “cándido”, “invidia”; i en altres textos seus trobem paraules com “adolescente”, “adusto”, “aplauso”, “candor”, “crepúsculo”, “culto”, “esfera”, “errante”, “esplendor”, “fragante”, “fugitivo”, “ilustre”, “lúgubre”,”nocturno”, “trémulo”…, mots avui comuns en castellà, però que els antigongorins van censurar sense pietat com a innovacions lèxiques innecessàries. En fi, aquesta acumulació de recursos fa, certament, difícil d’entendre la poesia barroca en general, i la gongorina en particular; per això va bé llegir-lo en edicions comentades que ajudin el lector a emplenar els buits que amb el pas dels segles se li han anat descontextualitzant. Llavors, el plaer de llegir –i entendre, o creure entendre– Góngora és altament reconfortant.    

Vicent Beltran (1927). Parque del Retiro, Madrid

Vegeu en aquests enllaços altres entrades sobre Góngora al meu blog:





Imatges (Vikimedia Commons):

Diego Velázquez: Retrat de Don Luis de Góngora. Oli sobre tela (1622). Museum of Fine Arts, Boston.

Polifem i Galatea. Mosaic romà de la plaza de la Corredera, segle II. Alcázar de los Reyes Cristianos, Còrdova.  

Polifem i Galatea. Fresc (segle I) de la Casa del Caçador Vell, a Pompeia. Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.  

Sebastiano del Piombo: Polifemo. Fresc (1512) a Villa Farnesina, Roma.

Auguste Ottin: Polyphème surprenant Galatée dans les bras d’Acis. (1866). Fontaine Médicis, Jardin du Luxembourg, París.

Auguste Ottin: Acis et Galatée (1866). Detall de la Fontaine Médicis, Jardin du Luxembourg, París.

Gustave Moreau: Galathea. Oli sobre fusta (1880). Musée d’Orsay, París.

Gustave Moreau: Galathea.Tremp, guaix i aquarel·la sobre cartró (1896). Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

Vicent Beltran Grimal: Polifemo y Galatea. Relleu en un monòlit de pedra (1927). Parque del Retiro, Madrid.  

dissabte, 14 de juliol de 2018

Sòfocles - Antígona

Sòfocles (496-406 aC)
Antígona (fragment)



ΚΡΩΝ

σ δ, σ τν νεουσαν ες πδον κρα,
φς καταρνε μ δεδρακναι τδε·

ΝΤΙΓΝΗ
κα φημ δρσαι κοκ παρνομαι τ μ.

ΚΡΩΝ
[...] σ δ επ μοι μ μκος, λλ συντμως,
δησθα κηρυχθντα μ πρσσειν τδε;

ΝΤΙΓΝΗ
δη· τ δ οκ μελλον; μφαν γρ ν.

ΚΡΩΝ
κα δτ τλμας τοσδ περβανειν νμους;

ΝΤΙΓΝΗ
ο γρ τ μοι Ζες ν κηρξας τδε,
οδ ξνοικος τν κτω θεν Δκη
τοιοσδ ν νθρποισιν ρισεν νμους.
οδ σθνειν τοσοτον ᾠόμην τ σ
κηργμαθ, στ γραπτα κσφαλ θεν
νμιμα δνασθαι θνητν νθ περδραμεν.           
ο γρ τι νν γε κχθς, λλ ε ποτε
ζ τατα, κοδες οδεν ξ του φνη.
τοτων γ οκ μελλον, νδρς οδενς
φρνημα δεσασ, ν θεοσι τν δκην
δσειν· θανουμνη γρ ξδη, τ δ ο;
κε μ σ προκρυξας. ε δ το χρνου
πρσθεν θανομαι, κρδος ατ γ λγω.
στις γρ ν πολλοσιν ς γ κακος
ζ, πς δ Οχ κατθανν κρδος φρει;
οτως μοιγε τοδε το μρου τυχεν 
παρ οδν λγος· λλ ν, ε τν ξ μς
μητρς θανντ θαπτον νσχμην νκυν,
κενοις ν λγουν· τοσδε δ οκ λγνομαι.
σο δ ε δοκ νν μρα δρσα τυγχνειν,
σχεδν τι μρ μωραν φλισκνω. […]

ΚΡΩΝ
[…]  ατη δ βρζειν μν ττ ξηπστατο,
νμους περβανουσα τος προκειμνους·
βρις δ, πε δδρακεν, δε δευτρα,
τοτοις παυχεν κα δεδρακυαν γελν. […]

ΝΤΙΓΝΗ
θλεις τι μεζον κατακτενα μ λν;

ΚΡΩΝ
γ μν οδν· τοτ χων παντ χω.

ΝΤΙΓΝΗ
τ δτα μλλεις; ς μο τν σν λγων
ρεστν οδν μηδ ρεσθεη ποτ·
οτω δ κα σο τμ φανδνοντ φυ.
κατοι πθεν κλος γ ν εκλεστερον
κατσχον τν ατδελφον ν τφ
τιθεσα; τοτοις τοτο πσιν νδνειν
λγοιτ ν, ε μ γλσσαν γκλοι φβος.     
λλ τυραννς πολλ τ λλ εδαιμονε
κξεστιν ατ δρν λγειν θ βολεται.

[ντιγνη, 441-507]


Sébastien Norblin

Antígona (fragment)

CREONT
I tu, dic tu, que inclines cap a terra el front,
¿confirmes o bé negues que hagis fet això?

ANTÍGONA
I tant, confirmo que ho he fet, no nego res.

CREONT
[…] Respon-me sense allargs, en mots cenyits:
¿sabies que un edicte prohibia això?

ANTÍGONA
Sí, era públic, com ho havia d’ignorar?

CREONT
I amb tot, ¿gosaves transgredir aquestes lleis? 

ANTÍGONA
Sí, car no era Zeus qui m’ha dictat això,
ni Dike, la que habita prop dels déus de baix,
mai entre els homes no ha fixat aquestes lleis;
ni tanta força creia que tingués un teu
pregó, que, lleis escrites, fermes, dels eterns,
un dels qui moren hi pogués passar damunt.
Car no és d’ara ni d0ahir, és de tostemps
que viuen elles i ningú no sap de quan.
Jo no entenia, pel terror del que pensés
cap home, haver-ne de pagâ el redreçament
als déus: sabia prou que he de morir –¿com no?–
fins sense el teu edicte. I si abans de temps
em ve que moro, un guany això proclamo que és.
Car un, com jo, que en molta desventura viu,
¿com vols que de morir-se no reporti un guany? 
Així, per mi, trobar-me amb el destí que dius
no és cap pena; en canvi, si hagués permès
que el fill de la meva mare mort no fos colgat,
sí, me’n doldria: d’això altre no me’n dolc.
Si encara et sembla bogeria fê el que faig,
quasi és el jutge que em declara boja el boig. […]

CREONT
 […] Aquesta, que insultava, ho ha sabut bé prou,
llavors que transgredia ordres públiques;
i quan ho ha fet, encara aquest segon insult,
de gloriar-se’n i de riure havent-ho fet. […]

ANTÍGONA
¿Vols res, a més d’occir-me, havent-me detingut?

CREONT
Res: tinc la teva vida i amb això ho tinc tot.

ANTÍGONA
Doncs bé, ¿què trigues? Car a mi, no hi ha un sol mot
dels teus que em plagui –i mai no sigui que emplagués!
I a tu també els meus actes poc que et donen gust.
Amb tot, ¿en què un glòria hauria jo pogut
guanyar més pura, que poant el meu germà
dins una tomba? A tots aquests això els és grat,
i t’bho dirien, si la por no els encastés
la llengua, Però en tantes coses que és feliç
la tirania, i té que pot fê i dî el que vol.

[Versió de Carles Riba]

Lytras Nikiforos
Com és sabut, després de la guerra civil de Tebes que va enfrontar els dos fuills d’Èdip, Etèocles i Polinices, davant els murs de la ciutat, i on tots dos van morir l’un a mans de l’altre, la corona va passar a llur oncle Creont, que havia atiat el conflicte des de l’ombra. Aquest va manar que el cos d’Etèocles fos enterrat amb honors d’heroi, però que el cos de Polinices, considerat rebel i traïdor, restés a la intempèrie, insepult, contravenit així el costum ancestral, que els tebans consideraven una llei divina, ja que creien que l’ànima d’un cos no sepultat o incinerat no gaudiria mai de repòs. Antígona, germana de tots dos i promesa del seu cosí Hèmon, fill de Creont, moguda per la pietat envers Polinices i adduint que seguia el voler dels déus per damunt de les lleis injustes dels homes, va sortir i va cobrir lleugerament de terra el cos del germà mort. Detinguda, Creont la condemnà a mort: va ser enterrada viva en un sepulcre, on va morir d’inanició. 

Aquesta tragèdia, estrenada l’any 442 abans de Crist, ha donat peu a moltes interpretacions teatrals modernes: jo he llegit les de Salvador Espriu (1939), Jean Anouilh (1944), Bertolt Brecht (1947) i Josep M. Muñoz Pujol (1965); no conec les de José M. Pemán (1945), Leopoldo Marechal (1951), María Zambrano (1964), ni  Griselda Gambaro (1986).

Frederic Leighton
Imatges (Wikimedia Commons):

Efígie de Sòfocles. Tondo (1777), únic element decoratiu conservat de l’antic Teatre Nacional de Mannheim, destruït durant la Segona Guerra Mundial. Reiss-Engelhorn-Museen, Mannheim.

Sebastien Norblin: Antigone donnant la sépulture à Polynice. Oli sobre tela (1826). École Nationale Supèrieure de Beaux-Arts, París.

Lytras Nikiforos: Antigona i Polinices. Oli sobre tela (1865). Galeria Nacional, Atenes.

Frederic Leighton: Antigone. Oli sobre tela (1882). Col·lecció privada. 

Valentí Gubianes: Llibertat! 

Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira.




dijous, 5 de juliol de 2018

Mestres - Poemes patriòtics


Apel·les Mestres (1854-1936)
Poemes patriòtics

Himne a Catalunya

Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Dignes fills de tes entranyes
et volem més alta encar,
forta i gran com tes muntanyes,
clara i bella com ton mar.
Catalunya, primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.



La meva llengua

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor, la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
«L’estimo perquè sí, perquè és la meva».

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim «t’estimo»
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.



La cançó dels invadits

No passareu! I si passeu,
serà damunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa?
Per’xò cantem: Per mes que feu,
no passareu!

[De ‘Flors de sang’, 1915]


El rei jove

El meu reialme és molt petit,
però só rei del meu reialme.
Avui el bàrbar l'ha envaït,
          però Déu val-me!
Jo só tan jove com ardit,
si el meu reialme és molt petit.

Ell té soldats a milions;
alguns milers jo en tinc a penes,
però menys temen els canons
           que les cadenes.
I en compte d'homes tinc lleons,
si ell té soldats a milions.

Si li fan set els meus tresors
que els prenga tots, i més encara,
però la sang dels nostres cors
            se compra cara.
I, cert, bé val algun esforç
tanta de sang i tants tresors!

De camps sembrats, n'arrasarà;
de rius de sang, en farà córrer;
els nostres forts enrunarà
            torre per torre.
Però d'esclaus, no en trobarà,
mal nostres camps arrasarà.

Un país lliure ens ha engendrat
perquè cada home hi visqués lliure:
en un país engrillonat,
             no hi volem viure.
No és un mot va la llibertat
en el país que ens ha engendrat!

El meu reialme me'l prendran
quan ningú quedi al meu reialme.
Runes i cendra hi trobaran,
              però Déu val-me!
Quan sols el nom en deixaran,
tant com és xic el meu reialme
               serà més gran!


Breu és la vida

[...] Breu es la vida, breu... ¿No ho es bé massa,
per malversar-la en esmolar lo ferro
que ha d'escurçar-la encara més? —Recorda
que, breu com és i dolorosa i dura,
pot l'amor prolongar-la i fer-la bella,
com belles i amoroses se prolonguen
les garlandes de murtra que entrellacen
les columnes granítiques del temple. [...]

[De ‘La garba, 1891]


Inter nos

Escolta això que et dic, creu-me o no em creguis,
mes no en diguis un mot:
D'homes savis, al món, n'hi ha una dotzena,
i una altra d'homes bons.

Llevat d'aquestos bons i aquestos savis,
saps què en queda, del món?
Una cova de lladres en quadrilla
i un hospital de boigs. 

[De ‘Vobiscum’, 1892] 



Sempre he tingut una flaca per Apel·les Mestres, un artista polifacètic: poeta, prosista, dramaturg, músic, compositor, dibuixant, il·lustrador, pintor, col·leccionista, jardiner... Quan podia, publicava els seus llibres amb cura: escrivia els textos, els il·lustrava, hi posava música, cpontrolava la qualitat del paper, el disseny de la coberta, la tipografia, les caplletres, orles i filigranes i el relligat del volum. En summa, cercava l’obra d’art total.  Agnòstic, positivista, naturalista a cavall de la Renaixença i del Modernisme, va combatre aferrissadament l’estètica Noucentista. Autor de poemes i cançons molt molt populars, com la ‘Cançó de taverna’ o ‘Camí de la font’ o ‘Dalt de la Jungfrau’, la seva vàlua com a creador no va ser sempre reconeguda per les capelletes culturals, més aviat era vist com un artista difícil de classificar; potser el seu caràcter tampoc no hi devia ajudar.

La Cançó dels Invadits’ va ser escrita arran de la invasió de Bèlgica per les tropes alemanyes durant la Primera Guerra Mundial, i va esdevenir l’himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa; anys més tard, durant la Guerra Civil espanyola, va ser adoptat també com a himne pels republicans que resistien contra l’assalt de les tropes franquistes.



Imatges (Vikimedia Commons):

a/ Apel·les Mestres, dibuix al carbó de Ramon Casas. Museu Nacional 
     d’Art de Catalunya, Barcelona
b/ Apel·les Mestres, fotografia dels fotògrafs Napoleon (Anne Tiffon i 
     Antonio Fernández), 1884.
c/ Apel·les Mestres, caricatura de Ramon Escaler. “La Semana 
     Cómica”, gener 1899.
d/ Segell d’Apel·les Mestres amb les seves inicials, al llibre ‘Flors de 
     Sang’ (1917).
e/ i f/ Autoretrats d’Apel·les Mestres, del manuscrit del ‘Llibre Verd 
     III (1880). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
g/ Autoretrat d'Apel·les Mestres com a joglar (1891)
h/ Autoretrat d'Apel·les Mestres (1902)


Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira.