Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 8 de març de 2011

Carreté - Àrtemis endogalada

Ramon Carreté
Àrtemis endogalada (1985)

         I

«—Ja no puc més, em dono. Si fins el gras m’ha superat! Vaig coix: no val, no és just pagar penyora, si t’has torçat el peu. I sempre guanyen els mateixos. No sé per què tothora repetim el joc: què tanta cursa!
         No sóc el més lleuger, ja ho sé, solc arribar dels últims. Ni tampoc gaire fort, més aviat neulit i malaltís; però a valent no em passen. Us proposo un joc nou: cuit amagar dins el bosc.
         Ah! Veieu com teniu por? Què hi fa, que sigui el terme consagrat a la deessa? Romanços! Qui ho diu, que és privat d’entrar-hi, sota penes enormes? Covards, reculeu per cangueli: jo hi he estat, dotzenes de vegades, i mai no m’ha esberlat cap llamp! Amic de passejar tot sol pels encontorns del poble, sovint m’havia fiblat la tafaneria: quins tresors devia haver-hi, que fressar-ne els camins fos tant delicte? I un dia ho vaig provar, i després molts d’altres. Seguiu-me, val la pena. Els sacerdots encara trigaran. I quina coïssor morbosa, quin gust de risc s’hi sent!
         Veieu? És un bosquet com un altre, cap misteri. Ni tresors, ni tan sols un cobert. L’estatge de la deessa és la natura: camins engarlandats de flors boscanes, vetllats per arbres de brancam espès; i allí, al final, el santuari, en una balma. La malesa no hi deixa filtrar la claror: sembla que en siguem molt lluny, oi?, del nostre cel tan clar. Ací tot és tan verd! L’aigua del rierol, tan cristal·lina!
         Què us en sembla? Tanta por! Vet ací la dea caçadora, la imatge que passegen cantant, durant la festa. Mai no l’havíeu vista tan de prop? Fui, ximplet! Això ho diuen els sacerdots per evitar que algú la faci malbé, o per donar-se importància, ells que poden alçar-la. Però jo l’he tocada, i es deixa: proveu-ho.
         Us fa feresa? Vinga, tu, gras, aquella corda que has trobat suara: qui la hi penjarà, al coll de l’estàtua? Porucs: mireu: li encerto el dogal a la primera. Ara vosaltres, vejam quins sou més mascles!
         Molt bé, valents. Dos, tres... Endavant, tots a escanyar Àrtemis Condileatis, la patrona del bosc i de la vila! Pengem-la: qui en tindrà coratge? Sí, sí, pengem-la d’un arbre: ja ho veieu, que no mossega.
         Doneta qui no gosi!»

         II

«Horror i blasfèmia! On s’encamina el món, si la quitxalla gosa profanar el sagrat i, no contenta encara, malmet el bon nom de la vila amb el més vil sacrilegi? Prou que ho vèiem cada dia, com anaven pujant més i més agosarats, més i més alterosos; com creixien sords a la veu de la saviesa, cecs a la presència dels Immortals, indiferents als cultes i a la fe de llurs passats, àgils només per al vici i les burles sagnants.
         Ara que el vi em fa amollar la xerrera, company, reconec que ens hem mostrat molt durs. Mentre, encara esfereïts per l’horrible pecat, perseguíem a cops de roc la mainada, semblàvem la mà inexorable de Zeus, justiciera. Altrament, és llei del cel, que morin els sacrílegs; i les llegendes que ens canten els aedes, molts vespres, sopant al redós d’una xera abrandada, ¿no parlen de mil casos com aquest? Mancances més lleus i menys volgudes han menat ciutats senceres a sofrir una venjança terrible: i han pagat molts justos per un crim sense autor, fins que es trobava un boc expiatori, el fàrmac que morís, lapidat, pels delictes d’un poble.
         Per això, quan hem arraconat els minyons contra el mur i els macs, llançats amb ràbia, colpien llur pell tendra i la sang els tenyia els membres rosats, érem, a més de vindicadors de la dea, alliberadors de la vila, purificadors de la maldat dels impius, devots escrupolosos, grats als déus. però ara, tèrbol el cap per la beguda, confesso que després he vomitat, potser per l’esforç de la cursa a tan poca estona havent dinat.»

          III

«Un àngel de mort plana sobre Càfies. Tot just sabuda la sort dels nois sacrificats, vella llevadora per gràcia d’Eilitia, vaig assistir una partera; i el fruit de les seves entranyes era un minúscul cadàver arronsat.
         Tres mesos fa, d’això, i set o vuit infantaments s’han succeït després, tots iguals de llastimosos i inútils. El poble ha esdevingut estèril, i un silenci que no gosem trencar plana pertot. Cares llargues i preocupades, morros i planys darrere cada porta.
         Caldria no haver d’esperar les festes de primavera, per córrer tot el poble, amb ofrenes i súpliques, a caure de genolls davant la verge protectora, que ens ha negat l’empara. Ni fóra balder d’arribar-se a l’oracle, vejam què hi diu: també m’agrada, a mi, poder exercir l’ofici amb garanties d’èxit.»

         IV

 «—Oïu la veu d’Apol·lo, que parla del forat estant, des del melic del món: Mesura, mesura!
         Tot Delfos s’ha estremit per l’atroç mortaldat. I vet ací què diu el déu: Cruels i barroers, heu canviat un joc sense malícia per un crim odiós a la divinitat! La meva germana us ha girat la cara, esgarrifada: els esquitxos de sang innocent li han empastifat les galtes i tot.
         Ara no en vol saber res, de vosaltres; i no creixerà una espiga, ni florirà una planta, ni naixerà un sol nadó fins que, penedit, no haureu donat als cossos immolats sepultura i honors com escauria a uns herois, i no haureu caigut, plorosos, als peus de la deessa, per implorar-li perdó.  I caldrà que recordeu aquesta feta un cop l’any, perquè mai més a Càfies no faci niu la intolerància, el pitjor dels excessos. Ni us oblidéssiu tampoc de pagar la pitonissa, que és car de mantenir, un oracle.»

         V

 «—Deessa de les feres, oh senyora del bosc! Apaivagada, has tornat l’orgull al meu espòs i ara nia en mi un rebroll novençà. Has parlat, i els sacerdots esbomben pertot el teu judici. Gràcies, gràcies, per haver fet tornar el seny al meu poble! Car els Olímpics sou bons i vetlleu per nosaltres.
         Honor també al teu germà, el que fereix de lluny. Déu d’arc de plata, que el teu consell s’estengui sobre el poble i la contrada, sobre la mar i els continents. Tot amb mesura, res en excés! D’ara endavant, el futur ens serà més benigne i la terra ens fornirà collites inoïdes.
         Però mai més no ens veureu, déus, somriure, les dones de Càfies. Tantes raons i miracles no ens valen la nonada companyia dels infants, el brogit de llurs jocs, el dring de les rialles, la dissonància dels plors a què no han tingut dret. I els que vindran no seran ben bé aquells, ni que vinguin més rossos i esvelts. Ni els nostres ulls els miraran amb joia.
         Verge empedreïda, misantropa asexuada! Tu, quer mai no has sabut el dolç dolor d’un infantament, no pots comprendre l’agonia de veure’ls néixer immòbils, de trobar-los la galta glaçada pel bes de la mort! Tu, de què parles? I Apol·lo, què hi diu?
         Salvatges bessons, que vau matar a fletxades els vint-i-quatre fills d’Amfió i Níobe, reus de cap crim, per castigar la supèrbia d’una mare inconscient! Què us havien fet, ells, per estroncar tants dolls de vida? La vanitat d’una Immortal, reclamava sang tan fresca?
         Plegueu, que no valeu per res, contradictori invent d’homes folls o borratxos! Deixeu-me sola amb la meva dissort i la meva memòria! Jo somio cada vespre la veu del meu fill, i li veig la cara entre les flames de la llar, enmig d’una espessa cortina de llàgrimes.»

         VI

«Al meu últim viatge he recollit sucoses experiències sobre la irreflexió dels homes. Vet-ne ací un exemple paradigmàtic. A Càfies, hom penja una estàtua d’Àrtemis d’un arbre, amb una corda al coll. És una estàtua antiga, mal feta, sense la bellesa ni l’expressivitat que avui sabem treure del marbre. És de fusta tallada toscament i, gastada pels anys, ja gairebé no té cara de dona. Amb tot, de tan vella, deu tenir un considerable valor arqueològic.
          Hom la fa gronxar pengim-penjam, entre càntics i danses, invocacions i cerimònies. Creuen que així la terra els és propícia i feraç; i fins hi ha qui afirma que un ritu tan peregrí dóna als homes potència i fa les dones fèrtils. Ni els més vells no recorden l’origen d’aquest cerimonial, que es remunta a l’antigor més pregona.
         Fins s’han bastit un bell mite que justifiqui aqueixes creences: un conte de la vora del foc, farcit de nens i déus i càstigs i perdons. Un conte que es transmet d’avis a nens, cada cop amb més detalls meravellosos, cada generació més fantasiós.
         En canvi, el ritu sembla ancestral; i segur que els sacerdots han tingut cura a servar-ne la precisa execució de cada gest, l’exactitud de cada mot, des de fa segles. Ah, rústega gent entestada a no entendre la natura que els volta! ¿Com poden esperar que, per la gràcia d’un ídol que es balanceja, la llavor germini amb més força? I com es menja, que els ventres de llurs dones esdevinguin fecunds al compàs d’un tronc pollat?
         De segur que aquesta gent creu a ulls clucs els mites que les iaies els contaren: creuen que el riu Oceà rodeja el món, que hi ha columnes d’Hèrcules, que el Sol és un carro i que a la porta de l’infern hi ha el gos Cèrber! I no saben res dels cossos esfèrics, de la distància del Sol a nosaltres, de la cadència màgica dels nombres i llurs relacions musicals, de la Vida i de l’Home!
         Tanmateix, entre Atenes i Milet, en aquesta mar que ara solco, plàcida i de color de vi, farcida d’illes meravelloses, els Homes han pensat; i ja els Olímpics clouen les portes de palau, i ja les forces subterrànies no sondrollen més el pis. Ja sempre més sola, sense tutors versàtils ni diables inconseqüents que la destorbin, la Humanitat, ja adulta, es fixarà el camí sobre les ones, les valls i els conreus; i tant de bo que sàpiga, lúcida i ferma, escollir el rumb que més li convindrà.»

         VII

El mite a què fan referència aquestes pàgines és esmentat per Pausànies, historiador grec del segle II dC, en la seva Descripció de Grècia, VIII, 23, 6s. Càfies era una petita vila de l’Arcàdia, al Peloponès. De ritus fertilitzants relacionats amb el balanceig d’una imatge penjada se n’han detectat en altres llocs de Grècia, fins i tot a l’època clàssica. De filòsofs racionalistes, d’ingenus supersticiosos, d’ateus ressentits, d’intolerants fanàtics i de menuda gent desemparada, encara en trobaríeu avui, potser, ça i lla, pel món. Pel que fa als déus, també ens n’ha pervingut el record, així com les imatges i mil històries de llur rigor cec i voluble.

Publicat a Primer Concurs Literari. Associació de Personal de la Caixa d’Estalvis de Manresa. Moià, 1986, pàg. 69-75.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.