Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 22 de març de 2011

Carreté - Balsareny més de mil anys - 1


Ramon Carreté
Balsareny, més de mil anys (1989)  (1/4)
Música de Francesc Vila

Repartiment

PAU BRÒQUIL
HOME A (REI): Sunyer I – Pere III – Joan I – Ferran II – Comte d’Espanya
HOME B (BARÓ): Guifre de Balsareny – Ramon de Peguera –
                         Andreu de Peguera – Pere Miquel de Peguera  
HOME C (SACERDOT): Guillem de Balsareny – Guillem Catà – Roc Garcia –
                         Pere Casaldàliga
HOME D (BATLLE): Mateu de Vilallonga - Coronel Palomino – Agutzil –
                         Joan Castellet – Joan Sala – Ramon Gamisans
DONA A: Una pagesa – Majordona del rector de Vallfogona
DONA B: Reina Violant – Una pagesa
HOMES 1, 2, 3: Homes del poble
DONES 4, 5, 6: Dones del poble
CORAL d’homes i dones del poble

Vestuari (inclòs el cor): Homes: Pantalons de vellut, brusa o camisa arremangada, potser armilla, espardenyes. Dones: Faldilla, davantal, brusa arremangada, mocador al coll. En Pau Bròquil va de sota d’oros, amb boina. Els reis portaran cosset (gipó sense mànigues) vermell i corona; la reina Violant, un vestit renaixentista i corona; el comte d’Espanya, boina vermella; Palomino una boina verda. Els barons, cosset blau i barret tricorni; els alcaldes, cosset marró mànigues i vara, sense barret. Guillem Catà i Mateu de Vilallonga, com els alcaldes, sense vara; l’Agutzil, com els alcaldes, amb vara; Guillem de Balsareny, de monjo; Roc Garcia, amb sotana i bonet; Casaldàliga, camisa blanca i barret de palla. Quan s’indiqui, la gent del poble portarà armes o forques.

Decorat únic: una plaça de poble, molt esquemàtica: arcades o portals. Al fons, si cal, el castell.

PRIMERA PART

            (Plena llum. Uns homes i dones preparen un arròs. Se’ls uneix en Pau Bròquil)

HOME 1                                 Veniu aquí, romeus, amb alegria:
(MARTÍ DE LES PLANES)               Assaborim l’arròs i pollastrada!

PAU BRÒQUIL                      La Verge us aidarà, ben invocada,
                                               A guanyar-vos lo pa de cada dia.

DONA 4                                  D’on s’ha escapat, aquest?

DONA 5                                  Què vol?

DONA 6                                  Què diu?

HOME 2                                 Qui carall és?

PAU BRÒQUIL                      Aquest món és món de mones,
                                               qui l’entén, qui no l’entén;
                                               d’hores males i hores bones
                                               ne disfruten així, a estones,
                                               gairebé tota la gent.
                                             
HOME 3                                 Panxa plena fa bullici:
                                              qui dia passa, any empeny!

PAU BRÒQUIL                      Fugiu sempre de tot vici;
                                               per no caure al precipici
                                               convé molt tenir bon seny!

HOME 2                                 Ves aquest, què s’empatolla?

DONA 4                                  I d’on surt, tan malgirbat?

DONA 5                                  Que es pensa que és Carnestoltes?

DONA 6                                  Pallasso, que vas mamat?

PAU BRÒQUIL                      Déu vos guard, Déu nos en guard,
                                               amics i amigues galanes!
                                               Déu ens guard de prendre mal,
                                               del diluvi i la secada,

                                               del poagre i mal donat
                                               del glaç i la calamarsa,
                                               del flagell del violent,
                                               del reüll del qui el comana,

                                               del punyal del criminal
                                               i l’enveja del grimpaire,
                                               del fibló del llagoter
                                               i el cranc de la intolerància!

                                               Escolteu-me una cançó
                                               que ens porta la dolça flaire
                                               de la història dels passats,
                                               d’unes pedres mil·lenàries,

                                               d’un entorn que avui gaudiu
                                               com van gaudir els vostres pares,
                                               i hauríeu de llegar als fills
                                               molt més pur del que el trobàreu!

HOME 1                                 Qui ets?

HOME 2                                 Quin és el teu nom?

HOME 3                                 Quines raons t’empescaves?

PAU BRÒQUIL                      Sóc en Pau Bròquil, joglar
                                               vingut de terres llunyanes,
                                               nat a prop del Berguedà
                                               i arrelat al si del Bages.

                                               D’aquest poble i del castell
                                               sé els atzars de cada pedra,
                                               de la gent que els va aixecar
                                               i la que els va voler encendre.

                                               De la sang que hi va vessar
                                               l’encegat horror dels homes,
                                               de la suor dels humils,
                                               les fes del noble i del poble,

                                               d’esperances i ideals
                                               de tantes vides que hi foren...
                                               D’un poble amb més de mil anys
                                               us vinc a contar la història.

            (Entra la coral. Llum centrada sobre ells)

CORAL                                  Joglar que surts d’un passat
                                               que no sabem ni ens importa:
                                               ves que ens hauràs d’explicar,
                                               si hem baratat la memòria
                                               i hem malvenut l’heretat!

                                               Joglar d’un segle perdut,
                                               no ens maregis amb romanços,
                                               no ens exalcis la virtut
                                               d’uns temps que no eren pas grassos,
                                               d’un món que no hem conegut!

                                               Joglar del pòsit del temps,
                                               cantaire de versos rònecs
                                               resclosits en baguls vells,
                                               enteranyinats en golfes
                                               polsoses, i arnats pels verms!

                                               Joglar, torna al teu pedró,
                                               de pedra silent imatge,
                                               nan deforme, eixorc bufó,
                                               riota de la quitxalla,
                                               vergonya del teu racó!

                                               Torna-hi i calla, que ets d’ahir
                                               i avui no entens el que passa;
                                               no tens altra cosa a dir
                                               que les màximes tronades
                                               d’un versaire penedit.

                                               Calla, calla, no et volem,
                                               per tu no tenim orelles,
                                               del teu món no esperem res,
                                               del teu temps no res no ens tempta:
                                               calla i no ens enredis més!

            (Se’n va tothom, menys en Pau Bròquil. Llum centrada en ell)

PAU BRÒQUIL                      Se’n van. Ningú no em fa cas.
                                               Tant se val. De fet, tenen raó:
                                               sóc un ninot, un bufó,
                                               un fantasma de pedra.
                                               No sóc tan vell com aquestes parets,
                                               res no sé que no ho hagi llegit
                                               les llargues nits d’hivern, nits solitàries,
                                               en aquest fred casal deshabitat!
                                               D’ençà que els últims masovers van plegar,
                                               el temps lliure em sobrava;
                                               només de tant en tant m’havia d’enfilar al pedró
                                               i fer l’estaquirot com pertocava:
                                               quan a allaus de turistes displicents
                                               el Paco del Castell la porta obria,
                                               i s’inventava històries de festejadors,
                                               si dòcil l’auditori s’hi avenia.
                                               Ara no és ell, qui em treu les tiraranyes,
                                               sinó uns joves actors i actrius que adornen
                                               les mateixes llegendes inventades.
                                               Però quan marxen, la nit tota és per mi;
                                               jo, tafaner, entaforo el nas de pedra
                                               a tot lligall corcat, tot pergamí ratat,
                                               tot racó polsegós, tot moble que espetega...
                                               No és pas mort, el castell; de vida tot batega.
                                               El quadre més malmès d’aquesta sala d’armes,
                                               les arcades de baix, els teginats de dalt,
                                               anhelants de parlar, temps no millors m’evoquen;
                                               m’expliquen fets que no sé si són certs,
                                               perquè ells tampoc no en foren testimonis...
                                               Us en faré cinc cèntims, si m’ho permeteu:
                                               si no us complau la història, ja ho direu.

            (Va entrant el poble, amb aixades i forques. Després, el comte Sunyer I.
             Plena llum)

                                               Fa mil anys llargs, més de mil anys,
                                               els hereus dels romans i dels ibers
                                               havien desemparat aquestes terres.
                                               Abans hi tingueren estatge i tresors:
                                               l’empenta de l’Islam els en féu fora,
                                               prò l’infidel tampoc no hi sojornava;
                                               i era un desert, de tots i de ningú.
                                               Si el perill assetjava i la mort era fàcil,
                                               qui hi hauria sembrat, qui hi hauria alçat casa?

POBLE 1-2-3-4-5-6               Posant pau, posant pau
                                               amb l’arada i l’espasa.

PAU BRÒQUIL                      Però uns nobles senyors van poblar
                                               el Berguedà i Osona;
                                               dominant Montserrat i Cardona,
                                               Sant Benet, Sant Mateu,
                                               Artés, Oló, Moià...

POBLE 1-2-3-4-5-6               Posant pau, posant pau
                                               amb l’arada i l’espasa.

HOME A                                 Amics, fundem,
(SUNYER I)                                  erigim, aixequem,
                                               aquí una església, allà un castell,
                                               allà dalt una torre de guaita.
                                              
                                               Hi posarem, com escau,
                                               un castlà i una guàrdia,
                                               que controlin la pau
                                               a les terres llaurades.

                                               Aquí un temple, i en feu
                                               li cedeixo l’anyada,
                                               coromines i alous
                                               de collita més grassa.

POBLE 1-2-3-4-5-6               Posant pau, posant pau
                                               amb l’arada i l’espasa.

HOME A                                 I vosaltres, fidels,
(SUNYER I)                                  aprisieu la campa,
                                               junyiu el jou als bous,
                                               esqueixeu-la amb l’arada,
                                               bastiu-vos-hi un casal,
                                               armeu-me la mainada.

HOME 1                                 Com més serem, millor ens defensarem.

DONA 4                                  És país de frontera;

HOME 2                                 més enllà del Llobregat i el Cardener
                                               l’infidel seu i espera.

POBLE 1-2-3-4-5-6               Però ens en sortirem!
                                               Reeixirem!

            (Entra la coral i es barreja amb el poble)

HOME A                                Hi ha terra per tothom:
(SUNYER I)                               pel noble que us empara,
                                               pel clergue que us absol,
                                               pel castellà que us mana;
                                               també pels vostres fills,
                                               si em reten vassallatge.

CORAL                                  No ens podem queixar!
                                               De l’alba a la posta ens ofega el jornal,
                                               l’anyada insegura, la por de l’Islam,
                                               i el delme, la remença, l’espoli i el censal...

                                               No ens podem queixar!
                                               Nosaltres sempre a treballar!
                                               Que els nobles i els clergues
                                               bé s’han d’alimentar!

                                               No ens podem queixar!
                                               La terra no és nostra ni és nostre el ramat,
                                               encara sort si ens queda un mos de pa!
                                               No ens podem queixar!

POBLE 1-2-3-4-5-6               Però ens en sortirem!
                                               Reeixirem!

            (Canvi de llums: s’afluixen i es tornen a encendre.
             La coral se’n va; el poble es queda)

 PAU BRÒQUIL                      Havent fundat monestirs i castells,
                                               poblats, esglésies i guàrdies,
                                               Sunyer primer va aturar el seu camí
                                               per Merola i Artés, i quedava
                                               fronterer i perillós aquest balç,
                                               un areny de batalla,
                                               trist indret a romandre soliu
                                               més d’un segle, i encara.

            (Entra Home B: Guifre de Balsareny)

POBLE 1-2-3-4-5-6               Posant pau, posant pau
                                               amb l’arada i l’espasa.

PAU BRÒQUIL                      Guifre de Balsareny,
                                               senyor del castell:
                                               ¿Com se’t va anar a acudir
                                               d’alçar un casal precisament aquí?

            (Llum centrada sobre Guifre de Balsareny)

HOME B                                 El meu avi, va ser.
(GUIFRE DE BALSARENY)           Quan ajudava el comte a poblar el Bages,
                                               li abellí aquest indret:
                                               un turó senyoreja la plana,
                                               sobre el riu tot de balços i arenys.
                                               “Si el diable hi clavava la banya,
                                               jo hi tindria un castell poderós,
                                               un castell de cent cambres,
                                               i una torre, una fletxa clavada en el cel,
                                               com no se n’ha vist d’altra!
                                               Li daria a triar, del millor dels vassalls,
                                               l’ànima!”
                                               El diable en persona vingué,
                                               me’l prenia pel mot, s’afanyava,
                                               i en sis dies, un dir Satanàs,
                                               enllestia l’estatge.
                                               El meu avi, esmaperdut,
                                               mirava el mestre de cases
                                               tot ensumant la ferum
                                               de sofre que l’envoltava.
                                               De sobte, veu Llucifer
                                               que acaba l’última cambra
                                               i li diu: “Porta el teu fill,
                                               que a l’infern hi fa baixada!”
                                               El meu avi, de genolls,
                                               invoca la Verge santa,
                                               i a la cambra que fa cent
                                               li hi entronitza la imatge.
                                               Encara hi falta un carreu:
                                               no pot posar-l’hi el diable,
                                               i la Verge el fa marxar
                                               banyamoix, cua entre cames.
                                               L’avi, després, penedit,
                                               aquesta església consagra
                                               a la Verge del Castell,
                                               que poble i castell empara.

            (Plena llum)

PAU BRÒQUIL                      Molt bonic, però ja veus...
                                               Guifre, en confiança,
                                               ¿vols dir que tu t’ho creus?

HOME B                                 Home... Doncs... No.
(GUIFRE DE BALSARENY)           El castell del meu avi no tenia cent cambres,
                                               era una torre com la de Castellnou,
                                               que rebia senyals de les veïnes guàrdies;
                                               i una simple masia on cabíem, justet,
                                               el llinatge, el servei, el bestiar i la força;
                                               i l’església era dedicada a sant Iscle.
                                               Però és que és tan bonica, la llegenda,
                                               i als meus néts els fa badar tant la boca!

            (Guifre se’n va. Van entrant Home 1-2, Dones 4-5-6)

PAU BRÒQUIL                      Així, la primera meitat del segle deu,
                                              e ls Balsareny, vicaris comtals, van erigir el castell
                                               i en el terme hi bastiren esglésies:
                                               Santa Maria, amb la sagrera al voltant,
                                               Sant Vicenç, Sant Esteve,
                                               Sant Iscle, Santa Cecília...
                                               I les primeres cases de pagès rompien la terra:
                                               Fucimanya, l’Alou, Vilafruns,
                                               Candàliga, Ferrans...

POBLE 1-2-4-5-6                   Amb l’arada i l’espasa.

HOME 1                                 Amb l’ai al cor tothora treballem,
                                               les mans a l’arada, la vista al castell.

DONA 4                                  Ni murs ni sagreres no ens són prou recer,
                                               cames ajudeu-me, quitxalla i  muller!

POBLE 1-2-4-5-6                   Amb l’arada i l’espasa.

HOME 2                                 Si vénen els moros, algú ens avisarà!

DONA 5                                  A Buc hi ha una torre que hi veu molt enllà.
                                               De torre en torre, la nova arribarà
                                               a temps per poder-nos amagar!

POBLE 1-2-4-5-6                   Amb l’arada i l’espasa.

DONA 6                                  A Santa Maria no és bon amagatall!

DONA 5                                  A Santa Cecília de seguida ens trobaran!

DONA 4                                  A Sant Vicenç els vindria ben de pas!

DONA 6                                  A Sant Esteve no hi podem pas anar!

DONA 5                                  Ni a l’Alou!

DONA 4                                  Ni a Sant Iscle!

DONA 6                                  Ni tampoc a Ferrans!

POBLE 1-2-4-5-6                   Amb l’arada i l’espasa.

HOME 1                                 Si badem, hi perdrem la pell, això és segur!

HOME 2                                 Amaguem-nos, amaguem-nos de la fúria d’Al-Mansur!

POBLE 1-2-4-5-6                   Però ens en sortirem!
                                               Reeixirem!

            (Entra corrents l’Home 3. De seguida, Home B: Guifre de Balsareny)

HOME 3                                 Han arribat a Buc! Han ensorrat la torre!
                                               Fugim, que el nostre món
                                               tot just nounat, s’ensorra!

PAU BRÒQUIL                      Guifre de Balsareny,
                                               senyor del castell,
                                               ¿què va passar amb els sarraïns?

HOME B                                 Van saquejar Manresa i tot el pla,
(GUIFRE DE BALSARENY)           la gran torre de Buc, la van enderrocar;
                                               era l’any nou-cents noranta-nou.
                                               Però aviat se’n van anar,
                                               i, sense fer enrenou,
                                               per si tornaven, vam alçar
                                               la torre de Castellnou.
                                               El meu castell no va ser pres,
                                               tampoc hi haurien trobat res...
                                               Ara hi he tornat, i cada dia
                                               faig mirar l’horitzó.
                                               Per si tornaven; però no.

POBLE 1-2-4-5-6                   Amb la rella i l’aixada
                                               amb l’espasa i l’arada,
                                               amb esglai, sens desmai,
                                               llaurem solcs d’esperança,
                                               llaurem solcs d’esperança.

            (Se’n van tots a poc a poc. Canvi de llums)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.