Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 5 de març de 2011

Carreté - Epigonals

Ramon Carreté

Epigonals (1990)
Hon pus escura és la semblança,
 pus altament entén l'enteniment qui aquella semblança entén.
(Ramon Llull, Libre de Meravelles, II, cap. XIV. Ed. Galmés, ENC I, p. 142)

I - Idil·lis i cants mústics


Bucòlica

Perquè l’oratge et priva de jugar,
pres del cristall humit on s’estavella
l’aigua que plou, i amb rigorosa mà
l’avi et defèn d’haver la meravella,
l’escreix de cel que peta i es desfà
contra els bassals, oh exacta cantarella!,
l’efímera bombolla en esclatar,
o l’¡aragall fuent que es descabdella
fora de l’hort i fuig camins enllà,
no et planyis, Linus, de ta mala estrella;
no trigarà un instant a il·luminar
de tots colors la volta cellagrisa
l’arc d’un compàs clavat mil·lennis ha,
i el carro d’or de nou dirigirà
l’ordre del temps, i el vent tornarà brisa
i a l’ostensori eixugarà el penó,
l’estendard oblidat de la camisa
xopa i pesant al seu estenedor;
i alçarà el cap la malva més remisa
i el gladiol i, amb nova lluentor,
riurà el jardí en rentar sa cara llisa.
Ben abrigat, que ha refrescat, minyó,
arriscaràs la cobejada eixida:
clapotejant als tolls, amo i senyor
d’un paradís ignot, sense sortida,
flairar l’ozó podràs, i la sentor
que et brinden, perquè ets sol, la margarida,
la menta i la glicina, que han vessat
llur goig, i la viola, i l’espellida
rosa que et ret, flairosa, el comiat.
Rei del verger, ja et veus sense més trava
joiós d’enfangar els dits sota la grava
i empastifar-ne els porxos del terrat,
i anar a sotjar l’indret on s’emparava,
foragitant-l’en a esquitxalls, el gat;
i amb més candor que enginy o mala bava
dutxar la tia que, amb posat ferreny,
negre sergent sempre amatent al reny,
controla el joc i opina i t’encaparra,
ferma al llindar on acaba el teu domeny,
sota el parany idíl·lic de la parra
que, amb una guitza, amolla el gavadal
d’aigua que al cor de cada fulla serva;
i entendre les rialles del bassal
i ungir les mans en la humitat de l’herba,
sucar els mitjons al doll de la canal
i atalaiar-te, caçador d’observa,
per aguaitar el passeig dominical
del cargol i el llimac i el cuc terral,
i l’exili d’estols de papaorelles
dels pètals, esfullats pel temporal,
del roser, mústic com la fe d’aquelles
cuques privades de llur flor pairal;
i esbrinar el cel bo i arquejant les celles,
nen tafaner que ho sollaria tot,
la clau del sol i el vol de les abelles,
l’íntim secret que feia encendre el brot,
la mà que engega i tanca les aixetes,
el misteri arraulit de cada mot,
la tos del vell i el plany de les tietes,
el pas feixuc de l’àvia de cap cot,
la sang, el dol, el sexe, les estretes
lleis dels adults, la por, la pluja, tot!
Per què has desfet el niu? Les orenetes
fugien. Passaran, igual que tu,
menut que el mal de veure i viure et tempta:
llur vol, igual que el teu, se l’ha d’endur
l’oreig, i deixareu només l’empremta
d’un xiscle breu i una heretat de femta
i un pensament que no sabrà ningú...


Meridiem

Desert a bell migdia, passeig dels llironers,
         ni una ombra ens feia empara;
quan l’aura xardorosa li escalivà la cara,
         el més festejador enllestia el bes.
         Oh déu canicular del carro igni,
auriga apegalós, ¿quin és el teu designi,
que ens fa afluixar l’estreta venusta de les mans?
         Acalorats amants,
         ¿quin greuge hem fet que més t’indigni,
que hàgim d’amollar els braços per esventar el mosquer
si no per eixugar-nos els palmells a la falda,
         migdia que l’amor es fon de calda,
suades les aixelles, al banc sota el til·ler?


Camp nou

Amor de prop, de la tercera graderia!
Cortesos, els teus ulls, sota l’elm de cartró,
ara la lliça esguarden, adés el marcador
i, de biaix, els meus, amb un punt d’ironia,
quan de l’àrbitre, reu de roïna bauzia,
requesto les orelles a cops de mocador.


Montjuïc

Boirina sobre el port. Llumetes. Lluna vella.
Furtius enamorats. Trepig de sentinella.
Dos cors contra l’obaga rialla dels canons. 

Fa xafogor. Hi escau, de seure-hi bella estona.
A baix ens fan l’ullet ciutat, gavina i ona.
Geniva endiumenjada s’estrena de petons.


Amoenus

No t’ofereixo amor d’edens exòtics
ni idil·lis de jardí meravellós,
ans un entorn eixorc d’afraus caòtics,
de rauxes incivils, d’ocultes pors.

De boscos socarrats, de rius infectes,
de muntanyes sollades de xalets,
d’anàrquiques ciutats sense arquitectes,
de clubs nàutics furtius, de cabarets...

Cal cloure els ulls per somniar un paisatge,
deixar-se endur pel vers i el sentiment,
abandonar-se al vent, del torb ostatge,
núvols solcant i atzur contra corrent...

I a temps obrir-los d’acabar el viatge,
per aterrar-ne estalvi d’accident.


D’escreix

Què té de més, el cor de la natura,
que, si tothora se m’hi acorda el pols,
encara hi assoleix un dring més dolç
si et fa de marc als ulls per ma ventura?

Què té de més, la font de la bellesa,
que als déus antics, per clara, féu bressol
i esdevé cristal·lina en sa puresa
quan s’hi emmirallen aquests ulls de sol?

Què té de més, l’encís de tanta vida
que s’esbadella arreu i a l’aire crida
la joia del misteri d’existir?

Si el pòsit de les hores se m’oblida,
hi ha l’amargor del temps que m’intimida
i el teu esguard, només, me’n pot salvar.


Xiclets

El temps garbellarà tantes paraules,
tants rims, tantes patums!
Rígid sedàs que no estalvia faules,
que esventa glòria i fums.

Jutge sever de buidor i mitjania,
castiga l’impostor
ric d’oripells que el verdet denuncia,
de joies de llautó.

S’inflen de mots, hissen el vol i esclaten,
xiclets de pensa i art,
i als morros s’engarristen i combaten
del lúcid massafart.


Mar del Nord

Sota aquest cel, rogenc a mitjanit,
xop de l’encís de l’aire i el silenci,
sembla que un bàlsam de conhort comenci
         a fer niu en mon pit.

Te’n podràs dur colors que no sabies:
l’herba i el mar i el cel, verds contra blau.
Asserenat pel flux calmós dels dies,
         entorn només veus pau.

A l’espadat on nien les gavines
pots creure’t lluny del roc llenegadís
i, escollint mots, fixant-ne les combines,
         fixar l’instant precís.

Però no en saps! La pau era un miratge.
Va llostrejant. La nit, tan breu, es fon.
Omple’t els ulls de mar i emprèn viatge:
         cal tornar al món.


3,1416

Vull anar-me fent vell al teu costat.
Si hem fet del nostre amor cau de silenci
         i ens avorrim plegats,
vull anar-me fent vell al teu costat.

Vull que a prop teu em neixin cabells blancs.
Si una abraçada val per mil paraules,
         no te’n desfacis mai.
Vull que a prop teu em neixin cabells blancs.

Vull que a les nits em facis de mirall.
Que em mostris les arrugues de la cara
         sense amagar-me’n cap.
Vull que a les nits em facis de mirall.

Vull que els trasbals ens sobti d’amagat.
No podria sofrir la teva absència
         i em doldria marxar.
Vull que la mort ens trobi enamorats.

Ègloga

El nostre espai amè són les voreres
plenes de gent que corre entotsolada,
les grises urbs, mig corts, mig clavegueres,

fum que fa tos, boirina endiumenjada,
erm a l’estiu. També sollades platges
de sorra ardent, de carn escalivada,

atapeït rebull de pits i natges,
orgue de gats amb clàxons, crits i nervis,
etern embús, coral de malviatges;

al camí ral renecs, no pas proverbis,
fa el més cortès: civilitat esparsa!
Ara salvem la cua del self-service

i, en ràpid vol al temple d’esbravar-se,
cent mil fidels que ja no tenim res que ens
escanyi el crit, correm al camp del Barça.

Destrets del Cruyff i el Berndt i el Pibe, ai Neeskens!,
i el Núñez sempre, sí, que algú amoïna:
l’ídol de torn, xuta a l’escaire, engresca’ns!

Quatre mossecs després de pa i tonyina
per berenar, i a files em convides!,
romeu cap al Liceu, pelegrí al cine.

Cares entorn absents, esgrogueïdes,
d’esma badant o badallant com ostres,
reclòs tothom en íntimes fugides,

missa amb Rambo o Mad Max per parenostres.
Ara, a l’A-2, refem la caravana
poc a poquet, i sense suc per postres;

i al Carrussel, el matx de la setmana.
A casa, sols, un llibre o bé el diari
fan el meu clos. Tu, del rebost soldana,

fregues els plats i endreces cada armari,
cada atuell, cada botó que queia.
¿Com treus repòs d’un llord noticiari

que et clou els ulls amb veus de mala jeia?
Un bes concís de bona nit. L’albada
veurà el teu cos despert, a la taleia.

No ens hem dit res en tota la jornada,
car ja sabem que ens estimem. Les regles
són callar jo si et veig emmurriada,

tu, quan em veus pesar vint-i-vuit segles.
I brandar el cap amb un somriure càlid
quan no hi ha temps i es toquen massa tecles.

Prendre’ns les mans i segellar el més vàlid
tracte de pau i treva: un bes lacònic
o un abrandat enllaç de cossos, l’hàlit

mig estroncat, d’asmàtic bleix agònic.
Prego a l’estel que el peu dels amants mena
que el nostre avui, tan simple i mig harmònic,

ens faci llum fins que acabem l’escena.
Amor quiet! Enllà tot són fronteres.
Deixa’ns gaudir la dolça pau serena!


II – Títiques i Sídiques

1. Vanos

Estiu. Baixava un tano!
Per alleujar els sagins
no et servirà aquest vano
llardós de rodolins.

         * * *

Canícula! B’renant, com mmargarina,
         de calda et fons.
Versos t’endreço, amor, amb tinta xina
         a sengles tovallons.

         * * *

A l’ombra del desmai,
amb una estrofa fútil,
guixat, amada, inútil
et tornaré el pai-pai.

         * * *

Empastifat de rodolins de cego,
amor suat i vano xop t’entrego.

         * * *

Postres. Meló. Pijama. Suc de t’ronja.
Crema. Iogurt. Gelat. Braç de gitano.
Pastís amb whisky. Nyoca. Pets de monja.
Formatge. Flam. Maduixes. Què demano?
Ves, quina estrofa; quin menú, el teu vano!

         * * *

Vora Nadal. L’escon de la masia
         gemega amb l’escalfor.
La xera de la llar pertot avia
         guspires del tió.
Dels finestrons als vidres es congria
         per dintre la bovor.

L’olla sobr’ix d’escuma i fantasia,
         mestressa del fogó.
Mitjanes i bistecs, en terceria,
         suquen el pa amb l’olor.
Mancant d’altre ventall, faig poesia
         d’espart en un manxó.

         * * *

He escrit a cada pala
del teu ventilador
un vers que em rescabala
del tedi i la suor.

Mes ai, que, quan s’embala,
tot gira i es confon:
talment tocats de l’ala
l’amor, el vers, el món...

         * * *

Gai ventador del seu braser,
digues-li un vers, que jo no en sé;
que es reviscoli, amb el caliu,
el seu amor per’ qui l’hi escriu.

         * * *

¿Potser creuràs que és art,
el gargoteig d’un decasíl·lab fatu
al teu manxó d’espart,
que venta, al carbonet, un moniato?

         * * *

A les gaies i a les veles
del molí de vent, jo rai!,
t’hi escriuré per quatre peles
quatre versos amb esprai.

         * * *

Perquè un record al teu ventall romangui, t’
hi escric, llunyana amor, un dístic lànguid.

         * * *

Ventall d’enorme preu,
¿pot ser manca de tacte,
si hom s’ofega de calda a l’entreacte,
ventar-se amb el programa del Liceu?

(Líric autodidacte,
quatre rebles arreu
i aspiro que fem tracte!)

         * * *

Que un vers en un ventall et sembli maco
no vol dir que no sigui, tant com nosaltres, vacu.

         * * *

Al broquet d’una ocarina,
d’un fiscorn o un clarinet,
estramps, octava o sextina
t’hi gravaria, o sonet.
Car són de vent,
ardidament,
ma veu, ton vano i l’instrument.

         * * *

D’espo— sota l’empara —nerosos baobabs,
ro— fins d’amor dispara —dolins qui tu ja saps.

         * * *

Havent emprat mots llords i rimes tosques
         de codi de comerç,
a cada llenca de l’espantamosques
         t’he entaforat un vers.

         * * *

Com pagès que esterrossa la gleva a cops de xapo,
esmicoli el meu rim, enèrgic, els neguits.
Talment l’arruixamosques que ens guarda dels mosquits,
allunyi de tots dos mon vers la por i el papu.


2. Solamen Maestis

Missenyora la beata,
jo us escriuria, amb permís,
versos lúbrics al país
del ventall de nacre i plata;
que, en brandar-lo vora el pit,
joia us venti a l’esperit
i frisança a la patata.

         * * *

Ventall de mànec de jaspi
i país d’àtic xiné:
puix ta dama no em vol bé,
tu, més que ella, et mostraràs pi-
etós, silent mitjancer,
vetllant que l’ungla no hi raspi
mon nom, de cap llausanger.

         * * *

Plomall de fer gall del Volga,
no esbandiràs els fogots
de la priora, que ignots
bleint els cova a la colga;
fembra que es venta i no folga,
d’haver ensumat en ex-vots
culs de cera assats devots,
prega el confés que l’absolga.

         * * *

Dama que es venta i es vanta
d’ensucrat capteniment,
ta fina amor essent tanta,
¿no t’amoïna que el vent
et faci avorrir un moment
vida tan sana i tan santa?
¿No et sobta el desig punyent
d’un bantu entomar, ventant-te,
de flabell munificent?

         * * *

Si, Midons, fóssiu papessa,
sens mercè i del morro fort,
de suís lluint disfressa
formaria a la cohort;
i al flabell de ploma espessa
cisellaria una endreça:
“Tallafocs, de nàufrags port,
abrusats d’amor en lava
bleïdora, deu conhort,
mare santa, a cor i fava,
vostre drut, en greu conclave,
fent nomnar papa consort.”

(Més perillo que el flabell
llom m’amidi, o al presidi
vaticà em faci la pell.)

         * * *

La carn s’arbora, ai las, i no ho resol cap llibre.
         T’hi ajut, consolador,
impúdic de Catul un vers guixant-te al vibra-
         dor.

         * * *

Oh, mànec eburni, de plomes d’austruç!
¿ventares la xona d’augusta matrona
         (qui sap? Faraona?)
         o el ceptre ferrús
del gran Tutankhàmon d’excelsa corona
         i esguard gamarús,
o el pap d’un escriba de ploma llepona
         i glíptic abstrús,
o el vit de l’eunuc demacrat de carona,
         de sida marfús?
No gaire del Caire el museu t’agarbona,
         mes, si et nega el bus,
tu, en vaga dins l’urna que el vent t’empresona,
suat fas denteta al turista cabús.

         * * *

Knut de mànec d’arbre
i dits de vit de bou,
al trau on has de cabre
furgant sense renou,
que entoma pell de cabra,
massoca, i no en té prou,
fuet d’ansa macabra
que grates on més cou,
t’hi enfonses com un sabre
i n’ixes xop de rou.

         * * *

Amazona que a geneta
esmicoles el terròs,
tan altiva i tan estreta,
tan avara del teu cos,
fenyedor heus ací el poeta
que es vendria reina i flors,
patracols i samarreta,
per llegir-te una quarteta
bo i muntant-te a bell esdós.

         * * *

Folla amor, ai folla amant,
que la contesa és a ultrança:
si fos a punta sagnant,
prou n’hauríem delectança;
i en palestra júnyer tant
força a retre’s, llança molla,
que en atènyer el grau de drut
mon joi s’amolla, amor folla,
serf del guaita i del llengut,
ni que em gravéssiu “cul d’olla”
per divisa de l’escut.

         * * *

Compta’m, clavera, i al crèdit, no al dèbit,
l’art d’aquest nyèbit quan t’heu d’esquitllèbit.

         * * *

Pulcra i preclara matrona
que vos pansiu ran de mar,
si es goig vos l’amaga s’ona,
mon far no vos l’alça encar?
Gai, es blai que vos n’assetja,
rims de joi a sa corretja
vos endreça, en sa bassetja
des fonaire balear.

3. Minervam sus

Reclosa en sa bombolla,
Tuietes, mon amour,
cap vespre no s’amolla
del mascle al cald conjur.
—Tinc mal de cap —forfolla—,
tinc fred, tinc son—. I un mur
basteix al llit, que el solla,
impur i a contrafur.
Aquí, ni foll no es folla:
la bolla és en atur
si fa, car s’hi endolla,
locaut l’endoll tafur...
Qui va jurar a l’Atzur
ser de mon tap l’ampolla?
Ai, sagrament perjur:
bon tros que en tiro a l’olla!

         * * *

L’agost, Brígida, ets frígida
també? Jo, gras, hi suo.

Lassa, t’hi ajeus; mes rígida
devens quan ni em situo

i et gires de gairell
tot just, morós, actuo.

Oasi eixut! Camell
sedec de tu m’hi duu.

D’Ali Babà al barrat
clos, sense clau, jo hi gruo.

Mon ciclop, descofat,
caravermell hi lluu.

Te’m clous, figues pesant;
jo un solitari em nuo.

Ni al catre, esdevindran
les nostres àries duo?

         * * *

Malandrín de Cornualla,
mestretita en gais sabers,
protector de la quitxalla
que ensisnistra en patuès,
gargarisme de gargalla,
del canotier de batalla
orejant-nos l’entremès,
senyor del pes de la palla,
no ensutzis la pobrissalla,
catedràtic de francès:
xarrupeu-me’n la quincalla
fins que us buidi la senalla
i encolleu-me-la en gal·lès!

         * * *

Ni si en cloure el sacrifici
matiner, de quarts de sis,
arregussat el cilici,
propici a l’encís fornici,
bo i estampint-li el panís
endolcies l’orifici
de l’escolà espantadís
tot furgant, bava i desfici,
sota del sobrepellís,
et marejaries; ni si,
d’un exercici a l’inici,
xarrupant-li el regalís,
del ganimedes novici
ensinistraves l’ofici
d’enllardar-te en degotís
i engolint-ne el benefici
—llard d’embotit del país—
prompte a perdre, pel teu vici
vitalici el poc judici,
gargarejaves feliç.

         * * *

Bé que oregeu, pare Cirus,
la regata i el nap-buf
del novici quan, galduf,
li ensucràveu el papirus;
mes no ho prenguéssiu a estuf
si, damunt la por del virus,
us en basquejava el tuf
—noi que no es renta ni a tiros!

         * * *

Confessor de seminari,
dels heretges mall perit,
si ensumes diable o bruixes,
d’aigua beneita els arruixes,
l’hisop brandejant ardit.
Mes si un vailet penedit
aculls, aviat afluixes,
ja asserenat l’esperit,
per oir pecats de llit
gerds com boscanes maduixes,
tendres amoixant les cuixes
del deixeble esbalaït.

         * * *

—Sens pecat fou concebida.
—Penitent analfabet
de ta llengua perseguida,
¿quants cops l’has prostituïda
bescantant-la a tort i a dret?
—Uix, qui-sap-los! —Digues set
parenostres, quatre credos
i aprèn ta llengua, vailet.
—Passa, tio, vaia enredos!
—Poble meu, jo, què t’he fet?

         * * *

Tu, cremat que un bomber busques
i aquest vespre l’has trobat,
endinya-li quatre clusques:
no li planyis cap forat.
Tapa’ls i destapa’ls fins a
la fi del foc sadollat;
que l’endemà a quarts de quinze
hom t’hi hegui encara endollat.

         * * *

Nimfòmana dipsòmana,
rebutja amb ois de fàstic
xeringa la de plàstic
punxar-i-llençar, que et perds!

Xeringues? La d’un home n’a-
ssacia, remei dràstic,
la gola en doll fantàstic
a raig de suc de gerds.

Rabeja-t’hi, mitòmana,
xuclant la pegadolça,
que, amb neu i sense molsa,
pessebres tinc oferts;

encolla endins, melòmana,
besant la flauta dolça,
i en acabat l’espolsa
dintre els tres traus oberts.

         * * *
                      prepara la Visa,
                      que ve la Marisa

Marisa, ensumant-te el tall
tendre i xop, ofert el cos i
dolç el peluix del raspall,
qui hi haurà, que no s’hi exposi?
Veient campana i batall
al dente, que no reposi
contra ta enclusa el meu mall;
i enfront l’arrissat conill,
qui serà el toix que no gosi
pentinar-lo amb el rampill?
Mentre l’enciam se’m posi
a punt d’amanir, i disposi
d’un rajolí en el setrill,
que me’l bombin, el perill
de les crostes d’en Kaposi!

         * * *

Palanganaire del gai bordell,
no cal que acudis al psiquiatre,
si quan te’ls mires en comptes quatre
i un alè càlid sents al clatell;
que és primer símptoma, no va de conya,
d’aquella síndrome —o el per-cabal
d’aquell macarra descominal
que així que bades va i te l’enfonya!

         * * *

Finis coronat opus

(sé que meresc —perdó en deman— un puro:
         mes si, amb nocturnitat,
mant solecisme perboquí, us ben juro
         que no anava flipat.)


III – Cromos

1. Palenc

Baró que vincla l’elm i acota la senyera
i ret plomall i abdica cimera i estendard,
arnès que lluu, i escut, i llança adés guerrera;
batut, que estalvi et dónes —i encara no era tard!—,
no pas en camp obert, per aça forastera,
ans sens brandar atzagaia, mesell si no covard,
per càlculs de vilà girant la gropa enrere,
intacta la divisa lliuraves al bastard.


2. Canonge d’Organyà

Aycestz motz que·z·eu elex
arromancé, e·ls vos lex
ab ergul, puys gint hic clam
pel latí que tuyt parlam,
fraires cars, esforçatz-vós
los entrendr·, e servatz-lós;
qar qové, senses perea
—assats seyn fór· oreea—,
contra·lz laires los gardar
qui·lz volran lur dreyt ontar.
Obs aurem, en veritad,
d’aycestz motz qui·nquiren pad;
qui·ls meyns-pred ni·lz vulla credre,
radó n’aurà ivaz a redre
a Aicel qui·l pec unqua od
e parcé l’humil en crod.
Mon poxeule, cels qui auran
auzit, e exaudir volran,
Déus redrà·lls-en gazardó
bo y deliurant lur maisó,
atressí linatg·e vod,
del bare qui·ls enquer prod.

Canonge d’Organyà (traducció)

Aquests mots que jo mateix
he traduït i us els deixo
amb orgull, puix molt bé hi clamo
pel llatí que tots parlem,
cars germans, esforceu-vos
a entendre’ls, i serveu-los;
car convé, sense peresa,
—massa seny fóra oradesa!—
contra el lladre protegir-los,
que els vol ultratjar llur dret.
Ens faran falta, verament,
aquests mots que cerquen la pau;
qui els menyspreï o no els vulgui creure,
aviat n’haurà de retre compte
a Aquell que el vil mai no escolta
i va perdonar l’humil a la creu.
Mon desig, els qui l’hauran
sentit i volgut escoltar,
Déu els en darà guardó,
en deslliurar llur casa
i també llur llinatge i veu,
del traïdor que hi busca profit.


3. Guifredus Comes

Galopa el comte Jofre
la vetlla de Difunts.
La sella put a sofre
i a esglais nauseabunds.
Fronteres calcigades
travessen errabunds,
eixorques encontrades
suara alous fecunds.
Encès l’esguard, etziba
pertot clams furibunds,
veient a la deriva
llegats que ens són comuns.
—Oïu el plant d’en Jofre,
ressò d’afraus profunds!
Us heu venut el cofre
i els símbols moribunds?
L’escut, qui me’l barata?
Ni a vendre, anireu junts?
Les barres són d’orxata...
Ja no us he trobat uns!


4. El Magnànim

De frares cementiri, verger de Bellesguard,
ateny com jo la murtra son hora del captard.
Ja prou sadoll d’absoltes, d’intrigues ja ben fart,
balders corona i ceptre, Déu, de qui els hegui, us guard!


5. Llimbs

Exclòs del diccionari, esvelt vijares,
d’un lèxic gloriós ase dels cops,
parers en va de savis estotjares:
dels llimbs del seny i les paraules rares
no et traurem pus, mentre no n’hàgim ops.


6. Poblet

Sacseu-vos, pols reials, davant l’onada barbra
que us torba el son de segles bleint a correfoc
sepulcres i blasons; l’oprobi, l’enderroc
no esquinça l’alta honor per més que esderni el marbre.

No cal cercar cognoms forans a la host infame:
n’hi escauen, pla, a última hora, d’autòctons: bords d’ací,
vampirs de sang pairal, ardits a destruir
el que és de tots, qui sap per quina incerta brama.

Mireu-los, majestats, mentre us trossegen l’urna:
nissaga vostra són, i en l’oradesa llur
empesten sa progènie: pel merescut futur
planyeu-ne els descendents en l’hora taciturna.

Horda nostrada, ai las!, procliu al vituperi
dels pobles que es van vendre llurs trets d’identitat:
hereus avui del càncer d’antiga malvestat,
llençàvem l’últim tret estalvis d’improperi.

Veníem per no-res la parla i el senderi.


7. Calze

Pau Claris tenia un calze
collonut, que va restar
criant malves amb son amo,
e-pe-de, la tira d’anys.
Feresta turba embriaga,
renegant en català,
va esbotzar sagrari i toma
i el va treure en llord salpàs.
Van mamar-s’hi amb vi de missa
tot buidant la catedral,
i per menys de tres pessetes
varen vendre’l als Encants.
Allí se’l firà en vint duros
un tractant de bestiar
que, amb un pom de flors de roba,
al bufet l’arraconà.
Perquè el nen no anés a l’Àfrica
va oferir-lo a un general,
que en féu, per fer la pilota,
present al Nunci Papal.
En beneir a mans besades
l’Alzamiento Nacional,
va fer-ne ofrena al Caudillo
la inCúria Episcopal.
Missaire d’hòstia diària,
ell que el dóna al capellà
del Valle de los Caídos
per les grans solemnitats.
Cada cop que hi consagrava
diu que se’l veia trempar.
Ara es conta que reposa
amb tan egregi estadant
sota deu tones de llosa,
al peu mateix de l’altar.
Ningú, tanmateix, no gosa
pas anar-ho a comprovar,
no fos cas... Però hom suposa
que, igual que tota altra cosa,
hi és lligat, i ben lligat.


8. Virolai

Riu, general, Bord de la serra,
que en ta piràmide pervius
regurgitant ta guerra,
sembrant, d’enmig dels morts, zitzània als vius...
Tu pla te’n rius,
amb ulls de pus in una rialla verra:
en terra jeus i embarques qui t’enterra.

Lligat i garbellat vam rebre,
manyacs, de tu, el futur galdós;
ton art no ens pot decebre,
puix s’encomana als teus i als detractors,
i qui el defuig no pot concebre
per què, des de l’oblit, rius orgullós.

Poble que lliura, lliure, per cap preu
somnis i anhels a qui primer l’enganya,
i ufà s’ho creu i hi jeu,
mossegant l’ham de la primera canya,
és digne hereu
de la fetor que exhala el mausoleu
vora el melic d’Espanya.


9. Hecatombe

Companys llanuts del folc que hom mena a tondre,
de joia alcem al cel el nostre bel,
car mai amb els vedells no ens ha volgut confondre.
Cruent escorxador si els guaita enjondre,
manyacs, nosaltres rai, fat tan cruel
ajornem sols deixant-nos prendre el pèl.


10. És un clam

Avara pobretat que desespera
l’heroi més eixerit,
d’un poble que enarbora la senyera
només quan ve el Reial Madrid.


11. Foc de camp

Quan la plana sigui morta i no hi resti ni un ser viu,
l’espinada sempre torta es vinclarà sens dir ni piu.
Cap muralla no és prou forta per tancar-s’hi i fer-s’hi el niu:
i el babau que hi ha a la porta l’obrirà a la meretriu.


12. Alien

I el marcià expectant que ens fa uniformes,
¿no advertirà que estem subdividits?
Si calciguem les que ens donàrem normes,
vincles atàvics desnonats i trits?
Per fora Un Tot, per dintre tan disformes,
¿qui enganyaríem, que ens trobés units?
No emmascarats sota fal·laç carota,
del còmic plany, del tràgic som riota.


IV – El cor soliu

Torna’m, amor, aromes d’infantesa,
bocins d’enyor, engrunes de dolçor,
músiques, jocs, d’intimitat sorpresa,
retalls arnats, mandrosos, de cançó...
Sadoll de mi, quan ja no hi ha perdó,
perdo entre els dits el fum de la tendresa,
l’aigua llisquent d’ahir, la flor malmesa...
Quan tot s’esmuny, que em resti aquesta olor!

          * * *

El cor propi i soliu
a una ombra s’encomana:
no és ell, qui dol i escriu,
qui adora l’ànsia vana.
Serf entre plany i ufana,
¿s’enutja, perquè riu?
El cor propi i soliu
a una ombra s’encomana.

I plora cap al tard
quan no el sorprèn cap nosa:
s’enfonsa en el covard
recer de qui no gosa.
S’hi emmusteí la rosa,
s’hi empotinava l’art.
I plora cap al tard
quan no el sorprèn cap nosa.

No pas, Midons, ma veu
et col: serf te’m proclamo,
no pas vassall, plebeu,
d’un rígid únic amo.
Idòlatra,a Nostramo
t’igualo, esclau ateu.
No pas, Midons, ma veu
et col: serf te’m proclamo.

         * * *

Fum que s’esmuny entre les mans,
dies que fugen, boires, llunes.
Temps gavanyat en ritus vans,
vespres de papus i gegants,
mots, fingiments, deixalles, runes...
Dies que fugen, boires, llunes,
fum que s’esmuny entre les mans.

Malaguanyada, tanta por,
culte al silenci i les cortines!
Per cada espurna de claror,
quantes corones d’amargor,
quanta vergonya a les espines!
Culte al silenci i les cortines:
malaguanyada, tanta por!

Què en salvaríem, de l’estrall,
quin sentiment, quina paraula?
¿Quatre ganyotes del mirall?
¿El prec, les normes, el badall,
l’art, el record, l’amor, la faula?
Quin sentiment, quina paraula,
què en salvaríem, de l’estrall?

         * * *

Fantasmes de la nit sota el llençol,
quimeres de l’albada, de quan dormia sol!
Per què torneu, feréstecs nans de l’ombra?
A cops d’hisop, si no d’escombra,
podria fer-vos fora del meu pis
si el morb del vostre esquer no m’abellís...
El meu voler, molt més que els rutinaris
precs rituals, o el tuf d’escapularis
suats, o el sagrat cor coronat d’ambre,
fóra prou fort per a esbandir la cambra
del llord eixam d’espectres vironers,
si no fos tan voluble i ho volgués...!

         * * *

Bausia de la ment, pena covarda,
míser qui us duu, com l’ombra, rere d’ell!
Si un límpid r¡erol li fa basarda,
no el salvarà un consell.

Pit llatzerat pel bleix, no et venci l’asma:
gosa cridar, rabeja’t, tus, escup!
Vomita amb el rogall l’únic fantasma,
tu, que t’exclou del grup.

—Qui sap si mai llibert, avar encara,
serf romandré de mi: sóc l’únic déu,
m’és temple el bot de llard i sang avara.
Mai no he de ser ben teu.

         * * *

El goig dura un minut, la joia una hora
—miratges de l’eterna solitud!
Feliç el cor discret que mai no plora
d’haver perdut la rosa amb el minut.

Plaer de deu segons, foc d’una estona,
silencis malencònics de mig any!
Feliç el cor discret quan acarona
íntims moments que no esborrona el plany.

Felicitat de qui es reclou vivint-se,
ric d’un instant, i esbrava el primer anhel,
fent d’un record estel que l’ombra esquinça,
d’un mot claror que abrandaria el cel!

         * * *

El nostre amor balla al compàs del temps
—avui és un esclat, demà pot ser un naufragi—,
però serem tenaços.
                               Estimada, ¿no tems
que en un xuclador d’hores se’ns en vagi?

         * * *

Ai, són tan íntims els moments,
és tan breu l’hora!
Tan repetits els moviments,
ara espasmòdics, ara lents,
ardits a dintre, lassos fora!
La resta és fred, petar de dents,
pena i enyor del que no tens,
i no hi ha res enllà dels vents
sinó aquesta hora
que bull i esclata i fuig corrents...

Amiga, ¿com parlar d’amors serens,
si els fem a rodolons i a batzegades
i els intervals són plens
de tedi i de desfici, d’aquell silenci dens
que ens omple les vesprades?

Només al meu imperi de la nit
la joia dels isards se’m manifesta:
rere el mirall del somni protegit,
sóc jo sencer, i en faig gran festa,
versaire foll, dansaire en la feresta
bombolla impermeable a tot neguit!

Cascada de cristall meravellós,
frontera que em separa
del fang i del metall, de l’ull llardós,
de l’enfarfec de mots que m’aclapara...
Barrera d’aigua i somni, quina empara
més íntima, la balma, que no hi cabríem dos!

Amiga, del teu clos serva la clau:
no la vulguis lliurar al primer que la demana.
Regeix, mestressa, el cau
recòndit, on el frau
no hi val, i tot ets tu, i el cel se t’encomana,
tan lliure dels sotracs de la vilesa humana.
Senyora de Palau,
d’esvelt castell d’ivori sobirana,
viu vora meu en pau,
que a dos isards asprius també els escau
gaudir d’una feliç vellesa casolana.

         * * *

Fibló del meu repòs,
alhora jutge, víctima i botxí,
carn flonja, feixuc cos,
canvia, pel record, l’estèril clos
on raus, pel dolç ahir,
quan lliure et creies d’escollir el camí.

Quan, gerda carn, l’accent
calgué esbrinar-te i et semblava un joc,
brau jònec, avinent
t’era el combat: batec adolescent,
l’alè del drac fou poc,
t’esqueia més el risc de jugar amb foc.

Vas decidir fer-te home a cops de roc.

         * * *

¿No saps, gaia gençor,
per quina força estranya
se’ns torna el buit cançó?

Breu, el deler s’afanya
i em resta sola al llit
la vetlla per companya.

Fugaç, eterna nit!
T’enduus, al toc de l’hora,
les noses i el delit.

I l’alba ens ve a la vora
i ens sotja la llangor:
el somni al llit, jo fora.

         * * *

Si és l’egoisme el que de tu m’aparta,
captiu de la fantasma d’un fracàs,
¿no és ell també qui em força a idolatrar-te,
tu, l’únic port on raure estalvi i las?

Meno el timó del desig a capritx,
cap a un atzar de llautons i quincalla;
tímid esquer desvalgut, jo al bell mig,
faig d’ham i cuc, de penell, d’ou com balla.

Jo al capdavall, jo la fita, jo amb mi,
sóc l’únic déu, embriac de follia;
lúcid només en parèntesis, ¿qui,
fora de tu, per amor me’n trauria?

         * * *

¿I com voleu que canti l’aroma de la nit,
si se’m retreu avara,
si el frec de l’assutzena em fa neguit,
si fujo esporuguit,
com del renou mundà, de la rialla clara?
¿Si em torben l’esperit
la fressa i la gatzara
d’una mainada neta de cor si no de cara?

¿Com puc lloar l’encís que més fereix,
si m’apar la bellesa
carota que amb prou feina si cobreix
l’horror i la feresa
que hi sotja i per haver-nos s’arrauleix?
¿Si cada vespre em nega l’esbravada,
timpà que atia el ritme del contrapàs del món,
i en escurar, silent, l’amarga cullerada,
encara cerco als somnis covarda retirada?

¿Si fujo al més pregon
de mi, i tant se me’n dón’
qui dorm, sempre d’esquena, on no vull jeure,
i, absent, ni sé per on
navego sol, provant de fer-me creure
que sóc feliç? I els mots, i ells ulls, on són?

¿Si m’urpa el son el càntic del rellotge,
monòton i ensopit, que em fa fer vell,
i em fa basarda el càstig que s’hi estotja,
la rialla de glaç, l’ull del cristall, la llotja
vellutada de dol, l’hora, el segell?
¿Si em van balders l’amor, l’arpa, l’anell?

         * * *

M’he donat un recer
contra el món llord i pobre.
Un caliu que jo sé
i tu i prou. L’altre hi sobra.

P’rò em retinc per’ mi sol
un refugi, tot lletres,
que em forneixi un consol
per l’amor, quan cal retre’s.

Sol amb mi, sense tu,
contra mi, ¿qui m’usurpa
el darrer cau segur
on salvar-me de l’urpa?

         * * *

L’hivern benigne dringa a fals
i l’aire esmola el cor, i el fibla,
del solitari, pèls verals
eixarreïts devora el balç,
gruant pel bàlsam impossible.

Cingles avall rondina el riu
pres de l’areny que l’encarrila:
ja haurà oblidat, d’ací a l’estiu,
quin preu pagàrem per l’altiu
rampell que els somnis anihila.

Passeja amb mi, confusa ment,
xopa’t del bes de l’aura freda,
aprèn les músiques del vent,
la cantarella del torrent,
el batec tàcit de l’arbreda...

Pel viarany entre garrics
fugim del segle i de nosa’tres
i ens retrobem, no pas més rics,
però més nets i més amics,
ma penja i jo... No tot és batre’s.

         * * *

Amor que tot ets llunes,
gelor que entela el bes...

Sovint se’n van dejunes
les nines. No hi ha res.

Avui dolçor de prunes,
sentor de codonyers,

captaire de fortunes
demà, hereu de l’excés.

La sort te’n guarda algunes:
tu sempre en vetlles més;

gaudeix-ne les engrunes,
mastega fam després.

S’enduien ales brunes
la música, els recers!

Quin vent somou les dunes?
¿La sang, el somni, el rés?

Només, fidels, les llunes
se saben els papers.

         * * *

El teu amor contra els mastins de l’ombra.
Contra el llampec fugaç. Contra del batre
d’ales feroç d’harpies sense nombre.
Contra l’unglot devastador dels quatre
mítics destres. Contra el darrer peatge
del riu pregon. Contra l’absurda flama
que abranda els cors i els fa oblidar el carnatge.
Contra els esquers de l’or i de la fama.
Contra el menyspreu groller de la barbàrie.
Contra l’estoig daurat del tabernacle.
Ençà del crit. Enllà de la pregària.
Miracle el teu amor contra el Miracle.


V – Esparsa

Les portes somniades

Sabem la porta
sabem les claus que l’obren
sabem els panys que esperen
sabem l’escarceller que ens mira

I el Verb es va fer
                            camí

(Ja era hora
                   que el Verb
                                      es fes camí)

(Ja era hora que el verb es fes viatge)

(Ja era hora
                   que les cançons poguessin
                   moure’ns al crit)

Sabem la porta
sabem les claus que l’obren
sabem els panys que esperen
                   la visita
                                      pels segles

Ignorem l’escarceller que aguaita
i el fem esdevenir llegenda    

                   (De Les portes somniades, inèdit, 1966)

Eduard

Aquest cop, escalant,
has pujat més amunt que nosaltres,
arribant a les cimes més altes
tan abans...

Massa abans, que has fet massa drecera;
tants de cims i camins,
tants de somnis que duies a dins,
tants d’amics a qui deixes enrere...

Tanta de gent que no entén com pot creure
que sigui aquest adéu només un a reveure.

                                               (1972)


David

Esbada’t, flor primera,
i enceta el cant, tot claror i alegria:

a dolls la primavera
riu per’ mi, i em faig gran cada dia.

Celebrem el nou signe:
que d’aquest món que avui se m’inicia
jo sempre en sigui digne.

                                     (juny 1978. Revisat 1990)

Òscar

Començo a fer-me gran
i em són tan bells, els somnis! La mentida
no nia en el meu cant
i encara la maldat no em va a la mida.

Aprenent d’home que s’ho fa d’oïda,
que sàpiga sortir-me’n; endavant
sempre l’esguard, enlaire el cap, arran
de terra els peus, ben ferms, tota la vida.

                                     (1982)

Traginers
                                      A Josep Riera Pladevall, I. M.

         I

Desfilarem de nou amb els àrguens dels avis,
rics de creure’ns encara llur imatge fidel,
ardits pel mateix cor, d’un seny idèntic savis,
hereus d’hisenda i flama, tot soca i tot arrel.

Però serem d’avui. L’empremta que ens llegaren,
si ens afaiçona el nervi, la jeia i el bon fer,
no ens ha d’embadalir: les glòries s’encarcaren;
si un risc no ens esperona,som fòssils de carner.

No ens deixarem torbar per hams d’esquer de mèrit,
ni, fatus conreant quincalles d’urc pretèrit,
hem d’abaltir-nos, sòpits, al tast del vi més dolç;

ans lliures, l’estendard de gestes oblidades
sabrem enarborar; i a totes les mirades
s’hi abrandarà l’espurna de l’únic crit de molts.

Si ens mou la Sola Idea no ens ha de trémer el pols.

                   (27 de gener - 18 d’octubre de 1983)

         II

La pols un cop a l’any del bast traiem i els àrguens
i ens revestim gramalles pel ritu que ens enduu,
d’engrunes sadollats. La servitud, que amarga ens
apar, si el jou és d’altri; i el nostre, tant que lluu!

Avara pobretat del serf que s’escarnia,
bufó guarnit d’ancestre, davant l’adust forà,
i per no-res s’ajup, i es ven el pa del dia,
i els mots, i les idees, i els somnis del demà!

D’ahir servant tan sols apòcrifa l’estampa,
la deixa malbarata sagrada del seu feu;
del Ver i l’Absolut s’entrampa, hereu escampa,
pairal son dot fent cendra: malvendre per cap preu!

No té sentit, l’arrel, si no esporguem les branques,
ni ermots llaurar amb sofrença si el fruit s’hi ha de podrir;
contra el llebeig, sopluig no hi val: quan manquen tanques,
vinclar-s’hi no caldria, sinó per resistir.

Davant de l’ordre nou, des del terròs, afàsics,
desàvem faixa i brusa per caus de mal refer:
gregaris per la pell, balbuços de noms bàsics,
vetllem senyeres musques pels fills del botifler.

                                     (6 de juny de 1985)

Aneto 1987

Si el cel és clar, veureu, d’aquesta alçada,
vora la creu i el pilar que coronen
el sostre viu que a dues mars s’apunta,
temple gegant d’un culte mil·lenari,
glaceres d’or, potser cristalls d’escuma,
de viva llum penyals que un foc arbora,
i valls i rius i pics i serralades.
Tant sou amunt que no albireu cap ratlla,
on el parlar que ens és comú es congria.

Els de peu ras, no ens veureu pas, formigues
de pinyó fix per camins gastadíssims,
rumb sense rumb dels cataus més ombrívols
vers l’univers d’un estiu que enlluerna,
farcit d’esquers que envileixen qui els tasta:
sis milions —oh, comptable optimista!—
de divergents o mesells panxaaddictes...

No és pas tan blau, el cel del nostre poble,
massa avesat al temporal que acuita,
ahir tot nits sense garanties d’alba,
eclipsi a mort de tantes esperances;
i avui de plom, però pintat de rosa!

Com enlairem cada Onze de Setembre
el drap, tot sécs de tant dormir a l’armari,
i el fem volar, i el desarem al vespre
sense planxar, i esperarem Sant Jordi,
així enlairem l’esguard enllà dels núvols,
ara, en la pau del cim incommovible.
Devers l’espai ferreny que mai no escolta
provem de dir en veu alta el nostre somni,
ara que som, a frec de tres fronteres,
els ulls i els cors més alts de Catalunya!

Del cap de Quers, del mar i la muntanya
al delta aspriu i als solcs de terra Ferma;
del Llobregat del nord al de les fàbriques,
castells i puigs reials en heretatge;
del ter avall, al Xúquer i al Segura,
l’Ebre nostrat del Segre i les Nogueres;
del pla que es perd enllà de les carenes
d’un Pirineu forçat a creu de terme,
fins Guardamar, allà on es pon la llengua;
i als ancorats a la mediterrània
i al cor, vaixells d’or vell i sang barrada,
sentim, endins, encara un alè feble
que ens vol unir per última vegada,
i el proclamem tots junts, en testimoni,
fets una veu, d’un somni inabastable.

                            (11 de setembre de 1987)

Alguns en una primera versió poc després modificada, part dels poemes dels reculls Vanos, Idil·lis i El cor soliu van obtenir premi en el concurs literari del Mil·lenari del Santuari de la Salut de Viladordis, l’any 1983; i el recull Cromos, que també va sofrir alguna variació poc més tard, va guanyar un accèssit als Jocs Florals del Mil·lenari de Cardona l’any 1986. Llevat dels poemes aplegats sota l’epígraf Esparsa, selecció de versos de circumstàncies publicats ça i lla, el present recull va obtenir el segon premi de poesia en el V Concurs Literari 1989 (IV InterCaixes de Catalunya) convocat per l’Associació de Personal de Caixa de Manresa i va ser editat per Copi-gràfic, a Manresa, l’any 1990, juntament amb les altres obres de poesia i prosa premiades, i també en separata.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.