Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 8 de març de 2011

Carreté - Gomòrrida

Ramon Carreté
Gomòrrida (1988)
A la recerca del pecat perdut

Edició amb notes crítiques de les tauletes cuneïformes
de Djebel Usdum.
Pel professor Pierre d’Os, de la Universitat de Lovaina. 1988

TEXT1

«Les afeccions dels sodomites, llur diguem-ne esport regional (perquè són una regió de la nostra nació, com és sabut), són de totes passades respectables, no cal dir-ho; a tota la Vall de Siddim som una societat liberal, tolerant i moderna, que ha sabut bandejar els tabús heretats de generacions més endarrerides. Ara bé, que ens semblin respectables no vol pas dir que en compartim el gust; més aviat les trobem bastes i grolleres, comparades amb el refinament de costums que hem assolit a la nostra ciutat. Per això, i perquè els nostres veïns, repatanis ells, s’entesten a fer participar tothom, si us plau per força, de llurs ritus orgiàstics, ens incomoda bastant de deixar-nos-hi caure, i ens hem anat avesant a comerciar amb les altres tres ciutats, que, com la meva, si no us ho he entès malament, no coneixeu encara. Quan hi passeu, no deixeu de tastar les sucoses variants locals de les nostres delicadeses: tenen no menys sabor i color que les vostres, i ben segur que us complauran molt més que no pas les que heu pogut degustar, si és que m’és llegut d’anomenar-ho així, aquest vespre.»2
 
 
                                      * * *

Tenia raó, l’homenet. El meu sojorn a Sodoma no em deixarà cap solc notori a l’esperit. Hi ha gent per al meu gust massa extravertida, massa estrident. Com més al sud te’n vas, més descarats trobes els homes, més esvalotat el galliner. Em malfio de trobar, tant a Adamà i a Seboïm com a Balà, la vella Seor, costums més circumspectes, més adients per a qui es complau a reservar per al gaudi interior els seus esplais; car, a mesura que els anys em van deixant més pòsit d’experiència, més impúdica em sembla la pública expansió de les intimitats. I això topa de front, segons puc comprovar arreu, amb el tarannà promiscu de la gent de Siddim. Ja serà molt si a Gomorra m’arrisco a ficar-me de nou al bell mig del safareig, com, ardit, ací he fet no fa gaire. I haurà de canviar molt el menú perquè encara repeteixi l’àpat a la resta de les ciutats!3

                                       * * *

No he estat pas, curiosament, l’únic foraster que tastava les delícies de la festa popular. Sempre acompanyat de l’homenet, he circumdat, per dins i per fora, el clos murallat de Sodoma, i n’he revisat les defenses. Extramurs, d’horabaixa, al portal de la vila he vist de sobte un home que s’alçava d’un pedrís i es prosternava davant dos caminants de sandàlies polsoses. He sentit que els convidava a sopar i a hostatjar-se a casa seva, i els vianants s’hi resistien: s’entestaven a pernoctar a la plaça. La insistència del patrici, i potser la temptadora oferta d’un pediluvi reconfortant, ha decantat al capdavall els dos homes a acceptar el convit s’han encaminat cap a una casa de noble aspecte.4
         Nosaltres també hem entrat a la ciutat. El sol ja es colgava i els sentinelles barraven els portals. L’homenet m’havia fet coure pans sense llevat i m’ha ofert mató i llet, i llonzats de vedella a la brasa que m’ha quasi obligat a devorar. L’hospitalitat, sovint aclaparadora, és una altra característica d’aquesta exuberant gent del Sud.
         Amb el cor i el cos reconfortats pel tiberi, un avalot creixent ens ha fet sortir al carrer. «No passa res», m’ha tranquil·litzat l’homenet; i declama «és jovent que va de gresca, que ha ensumat sardina fresca». Tot astorat, li demano que em tradueixi la misteriosa màxima. «Vós mateix, que sou tendre i us sentiu bullir la sang: no ho dubteu, afegiu-vos-hi!», m’empeny enfora. «¿I vós, doncs?», inquireixo recelós. «Jo estic tip de gallina i em plau més el brou. El meu mal no vol soroll. Vinga, vinga, aprofiteu la gatzara: ¿no volíeu conèixer les especialitats de cada contrada?»
         Heus-me ací, doncs, al carrer, voltat de multituds que salten i ballen. Les bótes de vi, de bon vi de la terra, passen per totes les mans; tothom convida. Quan se’n buida una, n’apareixen, qui sap d’on, dues de ben inflades. Les cançons, de primer aires populars ballables, esdevenen ronques corrandes que els benpensants del Nord trobarien obscenes. El nyigo-nyigo de nyigui-nyogui de les rústiques simbombes és ara un nyic-nyic insistent, que em trasbalsa i m’atreu com la pedra d’imant dels xamans arrossega els encenalls de ferro. La dansa, en principi un ritual de fertilitat a l’estil dels ninivites per invocar la pluja, es torna un leri-leri i un poti-poti; un barrim-barram de braços i cames pengim-penjam.
          No només hi ha joves: els vells s’han sumat a la tabola i s’inciten entre ells amb grans riallades. Un de particularment nyeu-nyeu em fa, xiu-xiu, l’aleta; jo, volent i dolent, tal·là-tal·lera, em resisteixo encara a entrar en un joc que no veig del tot clar.  Ja he començat d’entendre les terceres vies per on aquesta gent desfoga els maldecaps; i em fa un pèl de basarda, però la barrila és general i ningú no s’exclama. Fins i tot les dones i les noies, fins ara púdicament en segon terme, de tant xerricar pel meremec de la tirotella s’han empitimat de valent, i ara prenen la iniciativa, i no pas pel broc gros. La platxèria ateny una mena de clímax; la disbauxa és total, l’anarquia dels sentits no sembla ja regida per cap altre ritme sinó l’atzar, que adés ajunta adés separa els cossos embriacs a lloure. A mi també l’esperit del vi m’enterboleix el meu propi, i m’endinso a la fi enmig de la xerinola. Em roda el cap i no sé pas ben bé què faig, i em deixo fer i ni sé ben bé què em fan.
         Enmig de la boira que m’envaeix i em segresta, encara tinc esma de veure, rere una escletxa dels porticons de la casa noble, els ulls esbatanats dels forasters, que compten i no acaben. Sento la plebs escridassant-los: «Sortiu, encantats! No us feu ara els estrets, que la diada és ecumènica! Mireu que n’hi ha per tothom!» L’amfitrió treu el nas per la gatera i rondina: «Deixeu-me’ls estar, que vénen de lluny i potser no els agrada, aquest ranxo!» «Pare», criden a duo unes noietes d’entremig del batibull de cuixes estant, «¿què en saps, tu, si els agrada el filet o el formatge de cabra? Nosaltres mateixes, fins que no ho vam tastar no ho vam creure. Tu ets fet a les modes del Nord; ¿has perdut ja, amb els orígens, la teva identitat, o ets sodomita encara?» «Els hostes, filles meves, estan molt cansats; no els convenen, aquests sotracs», dèbilment plegava veles l’amo del casal. I els pelegrins mateix tallaven la disputa, tot dient: «Una mica de gimnàstica abans de fer nones no se’ns posarà pas malament; no digueu mai d’aquesta aigua no en beuré, que en aquesta vida convé tastar-ho tot!» I obrien el forrellat i baixaven, a saltirons, enmig la turba enardida, que els victorejava exultant. Tanmateix, tothom anava ja tan mamat que, qui més qui menys, no s’hi veia de cap ull. A aquestes altures, a ningú no li havia de resultar fàcil trobar el pany de casa seva. L’orgia declinava a l’ensems que la lassitud s’emparava dels membres estrebats.5  
         Ara, encara mig pet, pitof i eixarrancat, considero que, tot pesat i debatut, l’homenet hi tocava. La grifolda sempre és abellidora, i el xarel·lo fa mai de mal xiriguejar; però, estrictament parlant, el nus i el pinyol de la qüestió de l’esport local d’aquesta trepa de sudaques m’ha semblat ara sutze adés dolorós, segons el rol que en cada cas correspon de jugar-hi. En tot cas, amoïnós; no el penso pas recomanar a les meves amistats de la capital, llevat de les més cursis, que s’apunten a tota novetat per més coïssor que els faci.6
 
 
 
Notes


(1) El present treball és una traducció del nostre article Gomorride. À la recherche du peché perdu, publicat a Mélanges en hommage au Professeur Lou Comballe, Ed. de la Sorbonne, Paris, janvier 1987, pages 69ss, que inclou l’edició textual del contingut de les cinc tauletes que vam descobrir l’estiu de 1984 a les excavacions de Djebel Usdum, uns quilòmetres al NE de Sedom, al SW de la Mar Morta. L’edició crítica dels textos en qüestió, amb un voluminós aparat filològic i paleogràfic, constitueix la nostra tesi doctoral, llegida el desembre de 1986, i ha estat editada (març 1987) pel Western Asiatic Prehistoric Department de la Universitat de Cambridge. Posteriorment, diversos articles en revistes especialitzades hi han aportat objeccions o comentaris; vegeu-ne una completa bibliografia a Revue d’Histoire Ancienne, XLII, Paris, mai 1988, pages 32s. Consti el nostre agraïment especial a l’eminent catedràtic Herr Doktor Professor Ulrich Rösten-Pfefferstrauchen, de la Universitat de Tübingen, màxima autoritat mundial en llengües mesopotàmiques, que ens ha fet importants suggeriments sobre algunes lliçons vacil·lants de certs modismes adverbials a la nostra edició anglesa.
 
 
(2) Aquest començament in media res resultaria un precedent literari antiquíssim de l’estil narratiu de l’èpica tradicional (compareu-ne, si us plau, l’estructura amb la d’altres textos, des de l’Odissea i l’Eneida fins al Lost Paradise de Milton), si no fos que, versemblantment, ha d’haver-hi altres tauletes anteriors perdudes i la narració no devia pas començar així. Hem de suposar una invocació a alguna divinitat, una presentació de l’autor i una justificació del seu viatge, una descripció de la ciutat i qui sap si de la seva història mítica o, si més no, recent (cap al·lusió a les guerres de Codorlamoer que es troben a Gèn 14, 5-16) i, en fi, algun esment identificador de l’interlocutor gomorrita que parla al començament del text (les paraules del qual hem transcrit entre cometes, igual que les d’altres personatges, i àdhuc les del propi autor, a fi de diferenciar-les de la veu narrativa).
 
 
 
(3) La importància de les tauletes de la Mar Morta, ultra llur innegable interès lingüístic, rau en el fet que corroboren històricament, i amb documentació rigorosament contemporània, la veracitat, en allò fonamental, de la narració del Llibre del Gènesi (12, 10-13; 14; i 18,16 – 19,29), considerada durant segles llegendària (d’origen implícitament no israelita, cf. 14,13, quan anomena Abram «l’hebreu») i, darrerament, objecte d’estrambòtiques teories per part d’esoteristes fantasiosos, que hi ha fet volar coloms a balquena. En canvi, és absolutament inqüestionable l’autenticitat de la documentació descoberta per nosaltres a les excavacions de juny de 1984; els múltiples i pregons exàmens científics que detallem a la nostra tesi (Cambridge 1987) ho corroboren més enllà de tot dubte raonable. És una sort, un afortunadíssim atzar del destí, que l’anònim autor del text es trobés a Pentàpolis, versemblantment a l’època del càstig bíblic, i ens en llegués un reportatge, malauradament fragmentari, de testimoni presencial; no pas, com és obvi, del cataclisme final, però sí dels incidents de la nit (presumptament) anterior a Sodoma. Un testimoni que confirma, amplia, matisa o desmenteix el relat bíblic amb una precisió i riquesa de detalls notabilíssima. Vegeu, però, infra, nota 6.
 
 
(4) Com hem establert irrefutablement a la nostra edició crítica, la llengua en què estan escrites les tauletes és l’accadi antic, amb sil·labari sumeri, que cal datar vers la dinastia II d’Ur; per bé que a les mateixes recerques s’han trobat glíptics i algun baix relleu amb ideogrames de la cultura d’Uruk IV, la datació de les tauletes és indubtablement posterior i es correspon amb l’època de Kedor-Laomer o Codorlaomer, vers el 2000 aC, però més de dos segles abans d’Hammurabi (1792-1750 aC), ço és, del temps en què la tradició historiogràfica clàssica situava Abraham. Aquesta datació, verificada per les proves del carboni 14, té, no cal dir-ho, una transcendència enorme. Les al·lusions del relat ens han permès de proposar una hipòtesi versemblant: que l’anònim narrador era un ensi (representant del poder reial a les ciutats) o un xaqqana (governador provincial) amb jurisdicció sobre les cinc viles de la Vall de Ghor, possiblement en viatge de presa de possessió del càrrec. En efecte, podem deduir que es tractava d'un alt funcionari de la capital, amb una perspectiva centrípeta, reticent davant les peculiaritats diferencials dels pobles de la perifèria; que ostentava autoritat (passa revista a les defenses) i que, a la capital, es relacionava amb personalitats d'alta prosàpia. Podem inferir també que es tractava d’una persona jove. És clar que, sense les evidències històriques i paleogràfiques, aquestes al·lusions només ens permetrien aventurar que el narrador procedia d’alguna capital llunyana, del nord del país; és gràcies a l’anàlisi lingüística, doncs, que ens és lícit de pressuposar que venia de Nínive.
 
 
(5) ... de cap ull Cf. Gènesi 19, 11: «Els colpiren de ceguesa... i així s’esforçaven en va cercant la porta». Tot aquest paràgraf contradiu rotundament la versió de Gènesi 19, 6-10, i dóna un caire més festiu, popular i «normal» a uns fets exempts de tota violència contra les persones. És ben possible que la tradició levítica posterior, possiblement en temps d’Esdres i Nehemies, deformés la història, convertint la bacanal (segurament iniciàtica) en tragèdia brutal a fi de justificar escatològicament un cataclisme natural, els ecos del qual s’haurien escampat mitificats i posteriorment pseudoracionalitzats, a través de generacions i generacions, fins que el mite passà al text canònic.  És clar que aquesta mateixa explicació ja havia estat sostinguda pels antropòlegs i fins pels exegetes catòlics des de l’estructuralisme, sense necessitat d’un suport històric precís; en altres mots, no calia verificar la història de Lot per explicar l’estructura del mite de Sodoma. Més aviat gosaríem apuntar que aquesta realitat acabarà «fent nosa» als antropòlegs, per tal com els desencaixarà els esquemes preconcebuts de l’origen i funcionament dels mites. Ho sentim!
 
 
(6) Un cop verificada la historicitat bàsica de l’estada de Lot a Sodoma, es planteja una qüestió de base: ¿podem conferir al relat bíblic un status de document fidedigne, fins al punt d’acceptar fil per randa certes precisions temporals i espacials? Si fos així, hauríem de convenir que, d’acord amb Gènesi 19, 15, l’extermini de la Vall es va produir justament l’endemà de la nit dels fets, és a dir, l’endemà mateix de l’arribada de Lot a la ciutat. Això tindria una transcendència notòria, com l’avisat lector no deu pas haver passat per alt. En efecte, si l’autor de les tauletes va ser testimoni de l’arribada de Lot i dels excessos orgiàstics subsegüents i l’endemà al matí la vall ja era reduïda a cendra, vol dir que les tauletes devien haver estat escrites (i les paraules de l’interlocutor anònim, explícitament gomorrita, haver estat pronunciades) justament a Sodoma i precisament aquella mateixa nit.  Les reflexions del redactor constitueixen, doncs, apunts puntuals, notes a cop calent. Així, doncs, el nostre personatge no hauria tingut opció de traslladar-se a Gomorra ni, no cal dir-ho, a la resta de ciutats de la Plana de Ghor. Vet ací encara una altra conseqüència d’enorme interès arqueològic: en tal cas, l’emplaçament de Sodoma fóra localitzable a l’entorn de l’indret on vam trobar les tauletes.
         Però hi ha altres alternatives, que considerem més suggestives: si el text del Gènesi recull només una tradició radicalment deformada (i en altres molts capítols observem com les cronologies hi són purament mítiques), aleshores podríem inferir que, no havent-hi relació de causa a efecte entre la presència de Lot a Sodoma i la ulterior destrucció de la ciutat, aquest cataclisme podia haver esdevingut dies, mesos, anys i fins potser segles després d’aquella estada. En aquest cas, res no havia d’impedir al nostre protagonista de continuar el viatge, conèixer Gomorra i els seus costums, així com les altres tres ciutats amb les respectives «peculiaritats territorials» del folklore. Conseqüentment, podia haver deixat constància escrit de les seves observacions, i el sobtat acabament de la seva narració caldria atribuir-lo només a la pèrdua de les tauletes corresponents. En la primera hipòtesi, la mort en la catàstrofe del foc li hauria vedat d’atènyer Gomorra i continuar escrivint; en el segon cas, és més que probable que la resta del document continuï amagada, al nostre abast, esperant des de mil·lennis que una altra mà humana la rescati de l’oblit. No cal remarcar l’extraordinari interès antropològic que tindria aquest text: podríem conèixer en detall en què consistia allò que a la nostra tesi hem anomenat «pecat de gomorria», per oposició al de sodomia. Recordem que el gomorrita se’n mostra molt cofoi, a l’ensems que menysvalora les apetències del poble veí. Per això, ens hem proposat de continuar cada estiu les excavacions, mentre intentem obtenir finançaments universitaris, públics o privats, i sempre comptant amb la bona avinença del govern de Tel-Aviv. No renunciem al somni d’arrodonir la història de Pentàpolis, ni de treure a la llum, qui sap, noves delikatessen eròtiques tal volta inconegudes, refinaments insòlits o bé, aneu a saber, procacitats i aberracions forassenyades. Encara que, fet i fet, potser valdria més que el misteri no es pogués aclarir mai: la nostra fantasia podria volar lliure. Perquè, ¿qui ens assegura que desvelar l’enigma no ens produiria un pregon desencís? Al capdavall, en el fons, les tècniques del sexe, les nombroses posicions del Kama Sutra incloses, s’enclouen, com els manaments, en dos; posem, a tot estirar, en tres o quatre conceptes bàsics, vulgaríssims i suats (literalment i figurada), i para de comptar. I res no ens permet d’aventurar que els gomorrites, tan orgullosos ells de llur exquisidesa, haguessin descobert en això la pólvora o el sidral.
 
 
Dr. Pierre d’Os
Cap del Departament de Paleografia Mesopotàmica
Facultat d’Arqueologia i Història Antiga
Universitat de Lovaina

 31-10-1988. Revisat: 19-01-1989

Aquest text va obtenir el primer premi de narració al IV Concurs Literari, III Intercaixes Catalanes, l’any 1988, amb un jurat format pels senyors Ignasi Bajona i Oliveras, Josep Camprubí i Casas i Pere Fons i Vilardell, i fou publicat al volum IV Concurs Literari, III Intercaixes Catalanes 1988, Associació de Personal de la Caixa d’Estalvis de Manresa, Manresa 1989.



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.