Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 17 de març de 2011

Carreté - Hibris-2

Hibris   [2/9]










Tàntal, Sísif i Ixió


Consolador de Polimne

Mon goig devé calvari:
la Parca l’ha impedit.
Quan tornis del safari,
no em trobaràs al llit.

Xixina en el sudari,
sucós m’hi fonc, podrit;
si en déus ni cal fiar-hi,
per què ens mamem el dit?

Al túmul solitari,
rulls d’or, què hi fas, pansit?
Quin mànec pots clavar-hi
que em salvi de la nit?


Escopit de Tàntal

Ni Pèlops vaig coure
ni em reto perjur;
si Zeus em va noure,
son juí fou impur.

D’haver-lo es revenja
rapit per als meus
el beure i la menja
que els homes fan déus.

Ja el cor se m’enaigua,
famèlic, sedec,
per un xarrup d’aigua
gruant, per un tec.

Qui escup a l’Empiri
n’entoma escarment:
pels segles martiri
dels segles, amén!



Pregària a Sísif

         Tu, que has fermat, astut,
l’esbirro de la mort amb sòlids nucs

         i, ensarronant l’eixut
escarceller que esguerra tots els trucs,

         flemàtic has viscut
anys defraudant viandes als teus cucs,

         artista del joc brut
que has sortejat designis malastrucs,

         ¿per què t’estàs, pioc,
ase dels cops que endures amb l’ull cluc,

         escanyolit i groc,
amb l’esma del vençut i el pas feixuc,

         carrassejant a poc
a poc la llosa a saltirons d’eunuc?

         ¿Qui a més altars un lloc
a pols es va guanyar i el perd per ruc?

         Hissa’t de nou, sublim,
l’orgull, l’enginy! Etziba cop de roc

         al petaner del llimb;
a Hades pregon, pixant, ofega el foc!

         Enfila’t, home, al cim
i amb mauleria endega’n l’enderroc.

         Ja no et vindrà d’un crim.
Que del sotrac trontolli en pes l’Olimp.


Torn d’Ixió

Hera, l’eres! Tot boques t’oferies,
de glopejar-me delerosa el brou;
ara en avenc roent, adés turgent en pou,
adés en balma ardent mon tòtem engolies.

L’orgia urgia, es veu: vaig escolar-me
dintre qui sap quina entranya immortal;
deífic a un catau tot just calçada l’arma,
ja un altre estoig badaves glatint pel meu parpal.

Jo, complaent, si quiti no d’alarma,
fer-me et deixava, excelsa majestat;
més que ambrosia i nèctar delint aigua del Carme,
neulit de tant coragre, xuclat i reescurat.

Olímpica raó d’estat ara fa córrer
(qui dormi amb déus sabrà amb qui se les heu?)
que qui es va escórrer en mi, titella fou de borra
o núvol que el pudor dels déus corre a socórrer,
—i jo un cretí plebeu que ni veu amb qui jeu!

Pecador ingrat m’ha etiquetat el dogma
—deessa ingrata, i tant n’hagueres gust!—,
i em pinten penedit d’un frau blasfem, i enlloc me
n’escolten, vera, l’acta del coit que purgo injust.

Haver gaudit mig quart ta rosa augusta
no em paga del botorn en aquest forn;
cornut, batut i mut, del torn jo toco fusta
roent, i aprenc i callo, i rodo i torno al born.


Teseu, sedent, a Pirítous

Per ta amistat só davallat al clot
obac, d’una deessa a la requesta;
no em fou espant fitar la faç feresta,
perible audaç amb rauxes de berlot.

Lluït amant, estronca’t el singlot,
que en tens per temps, de la cadira; vés-te
fent pagues de pansir-t’hi, que hi fa festa,
gelós, el Ric de l’Ombra que ens té al pot.

Bo i refiat que acudi d’ontocom
amb clava i arc a alliberar-nos hom,
m’estic del prec; d’un déu contra el mal cal

l’humà braó, el coratge d’un mortal.
Si l’hec, t’ho dic: de mena gens gandul,
m’avinc, per esquitllar-me, a perdre el cul.


Vol d’Ícar

No afluixis l’aleteig, rei de l’Egeu:
retre’s tan alt, marrada fóra greu!
Vola, triomfa, que hom cantarà arreu
l’augusta gesta que t’empata amb Déu.

D’un feu diví usurpar execrable preu,
ves el teu vol superb si no ha estat breu!
Ai, aprenent d’ocell nat amb mal peu,
un odi etern tes ales fon com neu.

Au que al mar cau rabent, prou sé el que et cou:
més que l’afrau o el pou, l’engany et nou:
quin frau, el dau, trucat pel cel que fou!

Però solcar, trist bou, pel ferri jou
junyit, el tros que et deien, no et fou prou:
i en capbussar-te escups a l’ídol tou.



Udol de Licaó

Llinatge meu, tremeu, que us bado ja el sarcòfag,
suspès jo d’etiqueta, l’amfitrió de Zeus;
si en fou, de  mal pair, mon sàpid antropòfag
         menú de tripa i peus!

Felló, sobre el casal llamp venjador m’etziba el
diví que odia els àpats de dits i morros bruts,
i troba no exquisit el plat del xef, caníbal
         samfaina de menuts.

Feréstec salvatgí, ullalós que era agomfi,
lluna vella que em gronxes, qui m’ha vist i qui em veu?
Cap diluvi, pinyols; no crec pas que triomfi,
         mon udol al Liceu!


Comiat de Quiró

Tan sols, menut, quan seràs gran
i hauràs domtat la salvatgina
de dins, i après com és mesquina
la teva estirp bàrbara, i quan

apamaràs al teu voltant
en què ha parat tanta doctrina,
com no hi ha fes ni medecina
per a endolcir el teu desencant,

podràs comprendre’m, trist centaure,
sol contra els meus, temptat de caure,
febrós del pus del gran Per què,

com puc malvendre art i saber
pel dret a un clot on poder raure,
mort, jo immortal!, molt més a pler.

         (Vorejant el sacrilegi,
         malbaratava Quiró
         l’embafador privilegi
         de romandre per llavor.)



Somriure trist de Màrsias

¿Què et fa més dolç el pler:
l’harmònic so que el caramell sospira
o la contesa amb déus, perquè
saps què s’hi juga, en tu, la humanitat que us mira?

Alegra’t, vell silè,
no és teu només l’orgull que el seny et gira:
cap musa, cap miracle, re
que humà no fos no hi duus, en l’art que avui t’inspira.

Mors llatzerat i ple
de nafres, però als ulls una guspira
serva en triomf la nostra fe:
vas engendrar en un déu rancor, enveja i ira.


Darrer espasme d’Acteó

Moro esqueixat a queixalada pura,
         trist cervo inerme i sull;
més que el dolor, és el tort, el que em tortura,
         d’un arbitrari antull.

Quiró us farà una icona meva, quissos,
         i aturareu l’udol;
jo, reu d’haver espiat divins palpissos,
         m’escolaré tot sol.

Avara del teu cos, dea de bruixes,
         no ens fas un gra de més?
Tens bonyegut el ventre de les cuixes
         i d’anques no vals res;

papada triple, ulleres color lila,
         sacsons, potes de gall,
ventre molsut, aixella on tot refila,
         pitram cot en avall...

Si ni et vaig veure nua, la banyista
         bacona, a pèl conill!
Púdic, per llàstima girant la vista,
         no vaig fintar el perill.

Deessa d’avortons, que no vols tractes
         carnals, l’orgasme atenys
sols quan de sang ensumes cataractes,
         beata d’odi prenys!

Jo Afrodita més vull, la potinera,
que es lliura tota al gust i en fa bandera.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.