Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 16 de març de 2011

Carreté - Hibris-3


Hibris   [3/9]


Apol·lo dirigint la lluita dels lapites contra els centaures.
Frontó occidental del temple de Zeus a Olímpia


Albats de Càfies

         (Rigué de pessigolles la sagrada
         mestressa, en junyir-li el dogal;
         «Àrtemis endogalada»,
         ara en diu el santoral.)

Rates de temple dòric,
zel tan estricte és culte obscè:
malhaja, intransigent, l’infaust teòric
que batejà el carnatge «acte de fe»!

Per joc, vàrem el clos petjar de la deessa,
i li abellia, que es tornava infant;
hipòcrites!, renou i orada fressa
n’alçàveu, i ens damnàveu a l’ara intolerant!

Pel tort, la vila esdevinguda eixorca,
oïu, suara sords a llurs gemecs,
el plor de mil bacives, que no torca
l’estèril faramalla pudent dels vostres precs!

Purs d’una fe reblada a cops de roc,
folls d’un pecat que no es pot rembre enlloc,
fanàtics!, el destí, si us en voleu fer absoldre,
dea i corbata fèrtils ara us constreny a coldre.


Tornaveu d’Eco

Narcís, estimar un altre també és bella presó.
Tota em faig creus d’aqueixa estranya tria:
com, abocat a l’aigua nit i dia,
bell com et saps, gavanyes la gerdor.

Idòlatra de tu mateix, ¿tant t’abellia,
de fondre en goig de vidre l’esplèndida beutat?
Ara, aquest cos, que cap cos no ha tastat,
només el vent, fugaç, l’estima tot fent via.



Frontó d’Olímpia

Sols l’últim déu restà de testimoni:
qui venci hereta el món!
Darrer combat de l’home i el dimoni,
l’unglot amb el peu es confon?

Ara Febe alça el braç i el torb s’encalma:
mai més carnatges, ja!
Exterminats els monstres, ve el reialme
de l’Home sobirà.

         (Jeia el frontó, esbocinat, sota l’herba;
         ja apedaçat, al museu es conserva.
         Passa la gent i, si el veu, no l’entén;
         no hi ha centaures, opina la gent.)



Olímpic cor, a Hefest

Deífic coix, ¿mostres la dona
nua a la xarxa amb l’amant nu
perquè admirem si n’està bona
i envegem Ares i ens riguem de tu?

Déu, els teus ginys com la teva ira
són més ridículs que divins;
l’impúdic jovencell en públic se la tora;
com més cosins, més furga i burxa endins.

La bella, de tabús lliberta i de cadenes
cal rembre, i rembre el drut
que, en bona lliça hagudes les estrenes,
un déu tan saberut ha fet cornut.

Tu ens has muntat grotesca pallassada
que arreu t’esbomba el mal;
desmunta la ratera conjugal
—car tot l’Olimp hi bada—,
o en cor diví direm: «Hefest cuguç,
vetlla la dona i para de fer el lluç!»



Contentament de Ganimedes

Manyac a l’abraçada del vellard
que se m’ha ullprès tan fort,
i a llom, per l’Arc, com qui tragina un fard
m’emporta a olímpic hort,
sadoll de nèctar, d’ambrosia fart,
estalvi de la mort,
i, tendre, esdevingut tòpic de l’art...
puc ben dir que he fet sort!



Altivesa d’Hipermnestra

Per casar un esplet de filles
no els dorm el pare a les nits;

(qui voldria unes faldilles
tan sagnantes de marits?)

Les barata per cap cosa,
saldo a l’últim regateig,

i de toia les exposa
com a premi d’un torneig.

Que s’ho facin! Jo un bon mascle
tinc, que m’escalfa els sacsons,

i amb cunyades de mala ascla
no s’hi fa ni hi vol raons.

De casori, cap fal·lera!
Dels anells, no en feu castells!

Que ja l’Hades us espera
amb quaranta-nou cubells.



Pànic d’Acrisi

Sura, sura en nit obscura,
no t’enfonsis a l’abís!
No et confongui la paüra
si has d’atènyer el paradís.

Voga, voga: l’alba groga
no nodreixi el teu sofrir:
tanta vida se’t prorroga
com es nega al teu botxí.

Neda, neda, que no et queda
més fortuna enmig del mar:
la llavor que duus et veda
cap mal astre i cap atzar.

Vèncer, vèncer! Sa naixença
t’arrecera en tot perill:
l’alta Pensa que et defensa
lliura al món, per tu, el seu fill.

L’ona, l’ona força et dóna,
que ha d’altar-se, aquest brivall,
i escapçar-ne la Gorgona
corglaçada al seu mirall.

Cuita, cuita! Que la fuita
no em valdrà per batre el Dit:
contra el Fat l’estèril lluita
descoratja el més ardit.

Torna, torna! No ensiborna
més ceguesa el meu desig:
ni ajupint-me hauré per torna
veure’m quiti del Capritx.

Guanya, guanya! No m’enganya
la disfressa i l’estrany lloc:
ja amb paranys l’hereu s’afanya
a ordir el mat el meu enroc.

Via, via! ¿I qui podria
d’un diví esquivar el rampell?
Ja el discòbol aparia
l’eina adscrita al meu clatell.



Blasme de Tiestes

«No trec rei, ni en poso»
vas dir, i tòrcer el volt
(jo, testes, ni goso
contar-ho!) del sol.

Tastets degustava
de carn de ma carn.
Ton riure, no acaba?
No amolles l’escarn?

Ja una hora em veig quiti
del déu i el tirà:
l’avui m’aprofiti,
no em torbi el demà!



Minotaure

D’amor —contra natura,
però d’amor— brivall,
¿quina conxorxa obscura
per monstre em mura al call,
fenomen de clausura,
llebrós d’amagatall?

D’un toro i una reina
sóc príncep i vedell;
si el brau no embeina l’eina,
és plàcid el donzell.
Per fer-me mala feina
n’hi ha prou amb un cabdell.

La meva germanastra
ja arriba amb el cordill
que tornarà al sapastre
—novici de cabdill,
cofoi ja del desastre—
mon laberint senzill.

Poruc, xau-xau m’hi atanso
vinclant testa i genoll,
jo, pacifista i manso;
però ell, foll insadoll,
m’atupa, i jo no em canso
de retre-li el bescoll.

Exsangüe en poca estona,
sobrat pel vostre antull,
minyona, t’ensarrona
qui em mata escàs d’un bull!
Qui a Naxos t’abandona
per Fedra, té pa a l’ull.



A Apol·lo Piti

¿Pot l’olivera, que guerxa es retorç
vora la mar, si el torb mou l’ona viva,
a una rosella exigir-li l’esforç
de créixer ferma i mirar-se-la altiva?

Hem oblidat la lliçó magistral,
Febos Apol·lo, que al so de la lira,
lluny-feridor, vas dictar, capital
pauta de viure! I la gent se’n retira.

No feia falta res més: una pau
feta de seny, una pau raonada.
Fora cilicis i ritus! Quin frau,
vendre en remei tendra carn llatzerada!

Tot amb mesura. Voldríem gaudir
sempre aquest mar i aquest sol i la tendra
veu de l’amada, i el plat, i un camí
per al futur, i un model per aprendre.

Somni admirable que es fon amb el jorn,
com a la sorra castell que s’ensorra!
Urc i follia de l’home a l’entorn:
trista babel, cadascú fent sa torre!

Des de llavors esperem que els peans
altra vegada ressonin. Triomfa el
culte a l’excés i als abusos sagnants.
Abandonat, se t’escrostona l’òmfal.

Déu d’arc de plata, de l’art i del vers,
vine, aparia el buirac i les fletxes!
Fes que il·lumini de nou l’univers
l’alta claror, baldament per escletxes!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.