Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 15 de març de 2011

Carreté - Hibris-4


Hibris   [4/9]



Diego Velázquez, La fragua de Vulcano (1630)

A Hefest

Forja’ns, déu ranc, l’heroi del segle vint,
l’home novell que mira, entén i pensa,
àvid de tot, arrauxat per instint,
capaç de reptar el llamp, somriure i vèncer.

Res en el món com ell: domina el mar,
solca l’espai, termena les estrelles;
ferma, d’un tust, el diable a la llar,
l’ombra bandeix d’un esclat de parpelles.

Tècnic, comprèn de la terra el secret,
l’últim ressort on la vida es congria;
de l’univers, de l’àtom més discret
cerca els racons i hi furga amb gosadia.

Lliure dels jous de l’home i del tabú
final de l’últim déu en retirada,
hissant-se a pols s’aferma al tron, segur,
i ordena, savi i pur, la nova albada.

Forja’l i mor, que res no hi tens a fer,
olímpic, contra el vent que t’anorrea;
és l’hora del nou ordre baladrer
que enruna el marbre i el desert conrea.

Vés-te’n, ferrer, rient per sota el nas:
deixa’l tot sol. No trigarà a esbalçar-se,
foll del seu urc, autòmat incapaç
d’entendre’s ell i acomboiar la farsa.

L’has mig tarat a posta, venjatiu:
creure’l tan alt t’hauria fet enveja,
coix rancorós, fautor d’un cuc altiu,
cec i soberg, trist rèptil que us bandeja.


Treballs d’Heracli

Fam i feram del lleó invulnerable,
tuf del rebuf del serpent multicap,
greu pas de neu del senglar a punt de caure,
flam del banyam d’àuria cerva en prester.

Fum i ferum de la fètida establa,
bec en gemec d’aus de bàrbar arrap,
fel del bruel del cruel minotaure,
brill del renill de l’eugam carnisser.

Fem i colcrem de l’harem intocable,
jou de mant bou d’on la llum plega el drap,
huc de lladruc del tricèfal tot jaure,
sol del gresol que en daurava el verger.

Tu, que bandires dels monstres l’assot,
que el Paradís vas guanyar amb un garrot,
torna, que corna la fera pitjor:
del cor de l’home la infanda llavor!


Sirena vençuda, a Orfeu

Dolç i terrible, el nostre cant
atreu el cor de gent ardida,
la que s’ullprèn d’un tast de vida
i se la juga en un instant.

«Tasteu, eteris, els trofeus,
pler dels sentits, joies sobergues;
lluny d’averanys de déus i clergues,
lliureu-vos, lliures, a les Veus.»

Que us embolcallin a morir
sobre l’illot de calaveres,
oh folls nauxers farts de pregueres
vanes enfront del vostre albir!

Contra la cítara i la veu
del noi gallard que a l’art ens repta,
llum o tenebra a cara o creu,
maldem debades cap recepta.

Trista cançó morent al tast,
ret-te a la música més alta,
quasi divina en tant que exalta
i tan humana en el seu fast!

Anys a venir, un astut guerrer
sabrà endurar la nostra crida,
i es vantarà que l’ha sentida
i se’n sortí, primer o darrer.

Mes si l’oprobi del fracàs
ara ens empeny a obaga tomba,
ja va encetar nostra hecatombe
d’Argos la nau guanyant-se el pas.


Malgoig d’Eurídice

Què més, de la cançó, l’entranya commovia
del déu que més urpia i li endolcia el cor?
El plany que empeny al plor, l’ardida gosadia
o bé la forma pura d’harmònics nombres d’or?

Vinc rere teu, espòs: cal apressar la petja
vers el barquer frissat, que ha vist i se’n fa creus;
travessarem dos volts el freu que el món assetja
i que, mortals, enfora mai més no han d’heure uns peus.

La teva veu, va ser?, que eixorda les Sirenes
i amoroseix les feres i el Tàrtar fa ablanir,
que pot fer alçar els esclaus o els daura les cadenes
i, ofrena, es ret per vèncer la urpada del destí.

No et giris, que ja el riu solquem, la negra barca:
si em veies, si em senties, quin sol em lluu a l’esguard!
Reveure la Claror, lliberta d’un atzar que
per Parca em marcà el rèptil, i deure-ho al teu Art!

Rialla i plor escanyats, d’oir-te el cor se’m nua,
somnàmbula, embriaga de so, color i perfum:
per nuus m’enduu el lament, ai ment!, desmai que en grua,
l’embosca de la Fosca vençuda a frec de Llum!


Pas de Calais

Alat vailet del dolç alè,
tendre bessó de Tramuntana:
sobre la nau de Jàson plana
ton pas per lloc amè,
novell plaer
diví d’origen, per mercè
divina en tu sembrat, fecunda grana,
que espiga al món la joia més humana!



Cruels bledes de Tràcia

D’urpa i queixal t’hem trossejat les fembres
geloses d’un no-res:
ara esventem les vísceres i els membres
i et rebutgem els cants, que no hem entès.
Tràgiques flors de tan màgiques sembres:
l’odi, de bèstia; humà, el desinterès.



Lesbos en festa major

L’onada pròdiga ens forneix
fatídica despulla que honor ens duu a la platja.
Músic diví, ton cos finí el viatge:
ta Lira al cel llueix.
Naixerà aquí, del culte a tu degut,
una art humana en sentiment i forma,
un nou amor que ens serà norma
—nova virtut—,
i una cançó que estrenarà nou rostre
i atansarà la carn a l’esperit,
l’alè diví assolint que plani a casa nostra;
i un vers mai no sentit.


Ànec salvat de Filèmon

—Crec en uns déus que m’han salvat la vida
         quan ja ensumava l’ast,

plat fort d’un pitança mal servida
         de pobres de mal tast.

Ara só rei d’un galliner de marbre
         i aspiro a fer-m’hi vell,

i ser enterrat a l’ombra d’aquest arbre
         meitat alzina i tell.


Estrès de Peèon

Ser metge al cim eteri semblava una xalesta
prebenda o canongia per qui més sap grimpar;
de Zeus rara vegada sargint la cuixa o testa
d’empelt de lloguer d’úter, i para de comptar.

Heracli fou suara qui, amb fletxes triforcades,
mortal de cabell d’àngel, punxà d’Hera el pitram,
i a Pilos, a l’espatlla clavà del Ric de l’Hades
sageta entuixegada, i no en va rebre un llamp!

Avui, però, em suplica sagnant —que l’ha nafrada
l’aregador de poltres— la dea de l’amor;
i el seu amant s’escola d’humana falconada,
oh, venes mai sollades que estil·len roig l’icor!

Avencen les ciències avui, que és cosa infecta;
jo plego, oh temps!, oh modes!, quan descarat mortal
a les patums fa befa i els papus no respecta
i es xauta de mon quefe i es mofa del més alt!


Pus de Filoctetes

Per xerrar sense mots trobo en càstig
un serpent per cruspir-se’m el peu.
La fetor purulenta us fa fàstic
i a l’illot m’abandoneu.

Són massa anys de sofrença i d’espera
gemegant, renegant, anhelant;
ja em vindreu, Odisseu, al darrere
amb un flabiol sonant!

¿Que em plauria, heu pensat, la contesa
decantada, jo absent, pel rival?
Com em dol vostra altiva ceguesa,
per a tants herois fatal!

Marginat de la guerra i la glòria,
jo em floreixo, i en servo la clau!
Ja vindreu, desinflats de l’eufòria,
a humiliar-vos-em al cau.

Infectant-vos ciutats i nissaga,
justa paga n’haureu, del refús:
sempre més les patums, de ma plaga
flairaran corrupte el pus.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.