Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 14 de març de 2011

Carreté - Hibris-5


Hibris [5/9]

Ulisses i les sirenes. Àmfora grega, s. V aC

Expiació d’Odisseu

El meu nom és Ningú, i de l’onada
un tresor inefable en vaig dur,
que glateix en espluga ignorada
fins que el guanyi altra volta un Ningú.

He viscut pel deler de la vida,
escurant mon crater d’amargor,
enriquint pel retorn la florida
gloriosa del goig i el dolor.

Als troians que plantéssim la llufa,
¿quin budell va esquinçar als Indolents,
mon estol fent dansar la baldufa
al cordill de la rosa dels vents?

De la cleda solar vaig fer estrena;
de l’Asfòdel sé el prat malastruc;
auris càntics conec de sirena
i del monstre el mossec i el lladruc.

Si espadada una mort ens subjecta
on el dia amb la nit es confon,
jo als volubles Absents tot respecte
vaig negar, i tota fe en el pregon.

De Persèfone els trèmols i els saules
he esporgat per saber-ne l’arcà;
sempre fèrtil en ginys i paraules,
tot misteri gosava gosar.

Jo he estuprat la muralla del dàrdan
i he forçat de Nausica el voler:
virginals des d’un somni m’esguarden
sempre els ulls refusats sens mercè.

De la nimfa he gaudit dolç el tàlem
i he sollat del Ciclop el repeu...
Rem joiós, que ni fregues l’escàlem,
fes que solqui, adormit, l’últim freu!

Solitari, un vaixell, i de préstec,
m’ha tornat, sense naus ni germans.
Porquerol! Dida! Gos! Quin feréstec
fat m’enfronta a les ombres de tants?

Verda por dono i rebo per paga,
negra mort a qui em tuda el casal;
fàrmac jo de la meva nissaga,
tanta sang purgaré germinal.

Ara veig contra meu tota l’illa,
sometent de forqueta i rampill;
vacil·lar a la suprema cruïlla
no és deshonra a qui estima el perill.

Vers un poble que amb sal no empolvora
cap vianda, i que ignora la mar,
om se’m faci del rem ventadora
apario els camins de l’atzar.


Exvot de Palinur

«No pas cap nauta el pèlag, en peatge,
recaptarà: has d’atènyer el continent.»
L’esqueix de governall, sens volpellatge
garfint, de l’ona túmida al corrent,
fiat de l’averany, l’infaust viatge
vaig endurar, i els brams del mar fuent.
La riba, en fi, atalaio; a frec de platja
beso un illot segur, i al déu lluent
regracio tot just, quan d’ham salvatge
m’afitora el melic la ignara gent.
D’un nàufrag nu no distingint la imatge,
i Palinur prenent per lluç pudent!
Escolta ara el tedèum de l’ostatge,
pútrid de l’aigua, august Indiferent,
d’un jeroglífic joc de mots carnatge
(que immund, ton joc de morts omnipotent!):
«D’auguris tan perfets, quan es consumen,
llaor cal dar-te, auriga de la Llum;
d’amargs fiblons sota l’eixam que brum,
moro, l’acròstic desxifrant del numen.»


Túmul de Leònides

Bon foraster, si vas a Esparta, digues
als ciutadans que ens has trobat alerta,
disciplinats, com ens manaren. Sigues
ressò pel món de tanta vida oferta.

Al pas estret, la pols de la baralla
oculta el xoc al lluc dels Imperibles.
Del núvol llur, ¿confonen els terribles
xiscles de mort amb gresca de quitxalla?

Prou hem badat entranyes sangonoses
cercant senyals de llur voler! Debades.
S’han embafat de bregues enutjoses.
La nostra sort s’escriu a capcinades.

Enjogassats, ordeixen trencaclosques
com si al vaitot no entressin vida i fama.
L’arúspex clou xarades fora d’osques
mentre la host escup i ensuma el drama.

Tres-cents companys braç contra braç falcant-se,
ardits soldats que no resàvem gaire.
No vam alçar ni un cop la vista enlaire:
fixa endavant, mirada, pensa i llança.

Bon foraster, tu hi has a prop i les
tombes has vist de tots. Si vas a Esparta,
digues a aquells que vulguin escoltar-te
que no has trobat més déus a les Termòpiles.



Cetines

Ciutat adotzenada,
què has fet del teu passat?
On jau la celebrada
puixança, aquell esclat?

L’Acròpolis s’esberla;
tu, cega, encara en rius;
i, en urc fonent la perla,
de sa lluor et desdius.

Si gesta ahir, avui sesta:
l’acord dels ciutadans
a cor contra la pesta
de trenta i tants tirans,

taifes avui crispades
d’enveja i de joc brut,
que es fan a dentegades
la guitza en lloc del xut.

Orgue de gats tot ungla!
Qui maula amb més braó
l’has fet rei de la jungla,
genet del vell lleó.

A l’àgora hi rondines,
de l’urna en fas taüt,
i et vincles de sobines
al boig, per conegut.

Que manin! Tu reposes.
Que facin!, mentre jeus,
ciutat que fas les coses
de pressa i amb els peus.

Trepitja tota norma
llur trama a doble ordit,
i el tímid s’hi conforma
i el barra en treu profit.

Sóc l’atenès que apressa,
poruc i estamordit,
el pas i tem la fressa
pels teus carrers, de nit.

Sóc l’atenès que canta,
cofoi, ton rostre nou;
que entén i excusa tanta
basarda, tant renou.

Però es reclou a casa
i lliura la ciutat
al vil que a tall d’espasa
li pren la dignitat,

i al fred funcionari
de geni displicent,
i al bàndol partidari
i al quadre incompetent,

al ric que va de pobre
i al bàrbar general,
a l’àulic bard que en cobra
i al magistrat venal,

al somiós teòric
i al tècnic destraler,
a l’exaltat eufòric
i al dúctil llagoter.

Si ahir en patia el poble,
avui ets tu el mesquí,
casal que escups al noble
i enlaires el roí.


Plany milesi

Enlloc no van volar més altes les idees
que en el teu clos, que enrames amb perdurables llors,
casal que has pentinat amb veles europees
de tota mar les ones, i atès amb seny els cors.

Oh, poble que, empeltat de gent humil de Pèrisa,
tems que, ignorant, malmeti l’antiga brillantor
i, en cas de xoc cruent, adopti per inèrcia
la part de qui et depreda, la part de l’invasor!

Germans al capdavall, pacífics compartíem
l’encís de la bellesa i els lucres del comerç;
latents, però, servant recels que no volíem,
que, terra enllà, atiaven forans d’instint pervers.

Sóc l’home que comprèn el risc que l’amenaça
i li fa por l’espasa i lluita amb fràgil mot,
i es troba ciutadà de terça o quarta classe
i es veu vençut i calla, feixuc, sempre cap cot.

Vassall a contracor d’ensenya no gens meva,
jovent que s’hi solleva no em planyi en mon pecat,
si el jou no em fou suau, ni pau vaig dir a la treva,
sol entre el mar i l’Àsia, salvant la llibertat!



De Pèricles a Aspàsia

T’inculpa d’escàndol
l’esbirro servil,
sicari del bàndol
grimpaire i hostil.

Tant sutge rebutja,
que ensutja el rival
que al bàndol té el jutge,
la llei i el fiscal.

És l’hora del pispa
que amb femta es fa gras:
si l’àgora es crispa,
la massa és voraç

i bada i s’encega
si tomba el millor,
i amb rodes combrega
de moldre raó.

No vinclis la testa
i endura el verí,
que on fan les serps festa
els cucs fan festí.

No acotis la vista!
Trist alça l’esguard,
pel teu poble trista,
tan vil, tan covard.

Escup-los! No et taquen
les baves del saig;
que els bords que ens ataquen
en rebin l’escaig.

Zitzània el projecte
sembrà al meu voltant,
no menys l’arquitecte
que el savi esquitxant.

Acòlits, estòlid
se us veia el parany,
vils mosques, de bòlid
bonint pel meu dany!

Vergonya, la ronya
que enllorda virtuts!
Qui enfonya carronya
n’haurà els menuts bruts.

Oh, poble, ¿no t’alces
pels torts més punyents?
Els cínics no esbalces
ni els panxacontents?

Si pactes, trasbalses
llegats reverends;
si en rauxa et capalces,
mesculpes i améns.

O caixa (et trasbalses),
o faixa (i t’abstens!):
latrina de salses,
tes calces pudents.

Que un do que no exalces
amb ungles i dents,
l’espasa si hi calces,
ja el fur no hi sostens.


Arístides

¿Quin mig somrís de tristesa i de fàstic,
borda ciutat cobejosa d’atzars,
pròcers bandint a l’antull dels ignars!,
duia a la faç en signar el propi càstig?

Alta lliçó d’una llei de civisme
prompta a oblidar pel relleu expectant,
fen mon burí a la tauleta el nefand
vot que m’escup a infamant ostracisme.


Ambaixadors de Mitilene – I

Mai lliure el mar de naus adverses,
mai lliure el cor d’esglai;
illes iguals, mai tan diverses,
mai tant rancor en menys espai;
mai mots tan bells amb mires més perverses,
mai esperança, mai:
nosaltres, grecs, ¿som ara els perses?


Ambaixadors de Mitilene – II

Mai lliure el mar de naus adverses,
mai lliure el cor d’esglai;
mai tan iguals, illes diverses,
mai tant rancor en menys espai;
mai mots tan bells amb mires més perverses,
mai esperança, mai:
vosaltres, grecs, sou ara els perses.


Ambaixadors de Mitilene – III

Clandestins sota el dret
com abans sota el sabre,
¿quin dret tort és aquest,
que el meu nord no hi pot cabre?






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.