Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 13 de març de 2011

Carreté - Hibris-6


Hibris   [6/9]


Jean Adrien Guignet, La retirada dels deu mil


Demòstenes a Egina

Lleganya del Pireu que fas mal d’ulls a Atenes,
genives t’hi escantello, pels grecs glatint d’enyor;
més que l’allunyament, l’extrema és de mes penes
l’estigma que deshonra qui em puny per mor d’honor.
Sortós encara jo, l’estalvi de cadenes,
tants pròcers amb ceguda libant calzes d’horror!

Ni lliure és del fibló del cobejós mi el ranci
la testa més superba quan li’n trontolla el bust!
Manefles de partit, goluts de res que avanci,
o pòtols saltamarges hissant-se de maljust,
si nicis no, palaus trinxant i rabejant-s’hi,
que mai ni ensumarien la sola de l’august.

Atenes gloriosa, mirall de la cultura,
ton zel fora de mida judica, absol i nou:
per una mal entesa pruïja de ser pura
condemnes la mesura del pros que més et cou.
Dracs, òlibes i gent endura, en vil tortura,
la vida on et pastura, oh verge glauca, el zoo.

Qui sap de Posidó si al temple, o en garriga
cremada, en platja eixorca o en llòbrec mercadal,
la canya xuclaré mortal, de l’enemiga
sobrat, cruel barbàrie de l’aça criminal.
Si arreu plora el vençut i el vencedor fa figa,
corser, regnes i auriga perduts, ja em vinclo al dalt.

Malgrat ton tracte bàrbar, si viu lluny de tu lliure,
filòsof no hi ha a Grècia que oblidi el seu país;
el seu perdó et vendria, devot, per un somriure
hipòcrita del llavi que et treu del paradís.
Barjaula! No mereixes, ni com a esclava, viure,
i encara et resta un savi llanguint pel teu avís!


Prudència de Foció

De vidre alexandrí tinc una pàtria
petita, delicada, malaltissa.
Un gest, un crit, un cop de vent podrien
causar una trencadissa.

No gosis respirar, que cal salvar-la
sense desar-la en una caixa forta.
És un tresor, però pertany al poble:
desada, fóra morta.

El poble? Si l’oreig que l’amenaça
no ho assoleix, malgrat llamps i galernes,
perillarem de ser els primers, nosaltres,
de reduir-la a dernes.

Els forasters, amb arrogant ceguesa,
ensorrant pont i aprofundint balceres,
i els ciutadans, submisos ajupint-s’hi,
venent-se les banderes.

No gosis respirar. Tinc una joia
que es pot esquerdillar al dring de l’enveja.
Si no la pot haver, la pot fer perdre
qui la cobeja.

Clit sense embuts

La llança d’Alexandre colpeix amb tall vesànic
la gola i la paraula del jutge de més tremp.

La nit de Maracanda traspua sang. De pànic,
Bucèfal a l’establa, al jaç Perites trem.

«Capritx», fa l’àugur àulic, «ha estat del Fat tirànic;
què és just, ho determina Qui té el poder suprem.»

Qui et deu la llum t’occeix, oh negre heroi del Grànic,
tu, Clit, lleial oblata del teu rigor extrem!

Mal de ventre cosseu

Febre i empatx no us delmaren el cens:
vells i donzells, nodrissons i padrines,

fembres innuptes, pubilles i nens
ploren al ras pels ravals en ruïnes...

¿Cal que endolcim, mal que hi som aliens,
tràgic, l’enfit amb pairals cagarrines?

Un dels deu mil

Ara que ens cal com mai anar plegats,
l’un s’entrebanca, l’altre corre massa.

Mai no hem sabut, coral de poca traça,
fer res d’acord, ni en càntics ni en combats.

Orgue de gats, dividits i escaldats,
tribal quin guirigall, tara de raça!

No se’ns avé ni bleix, ni rumb, ni passa:
no assolirem la mar ni quatre gats!

Espoli de Corint

Cap al Laci la garsa s’emporta
el tresor que ha trobat més lluent:
la puixança dels mots, que suporta
l’entrellat d’un sublim pensament.

Greu escarni a una raça suara
fitadora del mar! Ésser esclaus
i ensenyar a nens grollers la preclara
saviesa, lliurar-los les claus!

Com el lladre nou ric es gloria
del botí preciós, i a l’aimia
l’ofereix, que li faci bonic,

així el nostre saber la joguina
ha de ser de gent grassa i roïna:
amb una àmfora passa, el més ric.

Apòcrif de Críties

... De llur pura natura d’origen
quan somort no en glatia un resclum,
van deixar-se engolir pel vertigen,
ja per sempre infidels a la Llum

d’oricalc esculpida en columna
de remota ciència estel·lar,
on l’excels, genuflecte, es fa alumne,
temple alçant a la pensa i la llar.

Més que l’or, llur tresor fou saber-se
de follia i de febre lliberts,
amos llurs, controlant la dispersa
lluentor dels deliris incerts.

Raça tal, a raig fet degenera,
massa rica, tan plena i feliç;
la blanor li és cofoia bandera,
a qui es deixa i es dóna a l’abís.

¿Han cregut que la joia assolien
com més eren esclaus del deler?
Sense fre llur camí sentencien,
que cap fe no sabria desfer.

No és de Zeus, moribund, l’ensulsida
—ja cap déu no en sentí l’últim crit—;
qui a caprici els barata la vida
és humà, i la libido té al dit.

Si no et penses femer i t’encimbelles,
déu novell, com l’atàvic i altiu,
quin urçol t’encegà les parpelles
quan ton dit premé impiu l’últim piu?

Cuc soberg, que ni ignívom t’espanti de
la cavorca abissal l’àvid ronc:
maelstrom del pecat de l’Atlàntida,
que no entén la certesa del fong!

Orbetat de vilans i jerarques!
La gropada ensumant del no-res,
mestres d’aixa, una plètora d’arques
calafata un estol de Noès.

Escampant llur semença a les ones,
el misteri del druida han servat;
l’art del bard, i les normes pregones,
i el silenci del gat escaldat.

Del qui sap, del qui gosa i qui calla
és la clau, és la força, és el pany.
No en diu res, qui ha comprès la rondalla;
no qui en ralla, en coneix l’averany.

Balma del Cogul

... i posseït qui sap per quina febre interna,
Cuca Traçuda, humil vinclant el cap,
agenollat al fons de la caverna,
creant vares crear-te, alçant-te Home Que Sap.


Fíbula de Preneste

Mànios, cofoi, remata la sivella,
signa, al seu lluc, dels dits d’un déu traçut;
i els noms a humana escarpra que hi cisella
diran al món que és d’home la virtut.

¿Igual al rancallós potser es somnia,
l’artífex d’un adreç de pixarrí?
¿No discerneix què n’és bijuteria
i què tresor naixent sota el burí?

Orífex forjador d’aqueta fibla,
són, el teu art i el teu orgull, divins:
l’un ens fornia, esplèndid, l’imperdible;
l’altre ens llegà la llengua dels llatins.

S’han escolat els segles: a esventar-la!
Sacseja el sol del rovell i el verdet!
Vell ferregot humil, vetlla’ns la parla,
guarda’ns els mots, endreçadors del dret!

Capcineig d’Erda

Si tinguéssiu de seny una embosta,
fóra el món que hereteu tan humà!
On l’amor, guanyador de l’aposta,
regiria immarcible el demà...

Ja el Valhalla s’acosta a la posta,
des que el Guaita del dret perjurà.
L’auri somni dels déus se us escrosta:
tot allò que glateix morirà.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.