Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 12 de març de 2011

Carreté - Hibris-7

Hibris   [7/9]


Pieter Brueghel el Vell: La Torre de Babel (1563)


Retret de Brunilda

Model del món? Venal calcomania,
egòlatra penell a lloure en gir,
¿raons d’estat capgiren nit i dia
l’adés inescrutable, august albir?

Ara em reclous —càrcer? Palau?— en flames,
bella dorment d’ausberc espurnejant.
Ja estellaràs l’espelt, cua entre cames,
contra l’heroi soliu que en brandi el bran.



Jubilació de Wotan

Fujo del món i camí franc als joves
deixo: que imperin la joia i l’amor!
Home novell, que a l’entorn tot jo enjoves,
foren encara mes lleis massa toves?
Marxar, ha estat un error?

Quan l’aiguamel ja és amarg al Valhalla,
més ma claror no et toldrà l’íntim ser.
Ara és ben teu, no oripells ni quincalla,
l’horitzó —i el camí, oh indefensa quitxalla!—,
i ets ben sol, timoner!

No has heretat la lliçó de les Runes
i sí un deler degradant envers l’or
—font de domini d’un món fet engrunes—,
i el poder, i l’urc de saber-te’n algunes
per tancar-t’hi de cor!

Pujo per l’arc —hospital? Cementiri?
Càrcer d’ivori?— al castell del repòs.
Qui estimo, el vull lliure al seny o al deliri,
déu del seu temps, orfe en fi de l’Empiri,
sol senyor del seu clos.

Dees i déus a la posta abrusant-se
—rosta, la costa dels nostres pecats!—,
moro als hereus adverant mortal dansa,
malbaratant llur darrera esperança,
de llur orbesa soldats!



Nyic-nyic d’Alberic

Ja el món t’ha posat banyes.
Ton elm és de llautó;
la ganya, tot buanyes.
Tes manyes fan pudor.

Tossut en l’oradesa,
pixant de trascantó,
ton somni de grandesa
ximplesa és de liró.

Que et planta la valquíria
i et força el creditor,
i a la caserna empíria
ni hi suques pa amb l’olor,

i néts i majordoma
t’arriben al crostó...
Tu, déu, ja ets tot un home:
no et sóc pas jo millor!



Escarràs de Mime

Combregant-te adesiara
amb rodasses de molí,
encarant-te al bon camí,
jo t’he fet de pare i mare.
Quants preceptes sense tara
van pastar-te, heroi, per mi?
Anys i panys de gara-gara
per pagar-m’ho amb urc així?
Vaig criar-te, ratolí,
i t’he pujat com ets ara
i, amb rigor i meta clara,
fer-te heroi vaig assolir.
Vianant de llança rara,
runada per gatge, ¿a qui,
del més important ignara,
ma testa en trofeu cedí?
De l’odi en balma, al destí
i al cel no giris la cara,
ni als ocells que piulen fi.
Del drac la sang que t’amara,
avar no xopant-te encara,
consagrat del Pare en l’ara,
pren-me el calze del verí!
Disposa’t a ben morir:
beneint-te en nom del pare,
ja ta lloca et ve a trair!



Agonia de Fafner

Defugiràs ma llengua verinosa,
mon baf ardent, ma bava salfumant?
L’arcà del món ma gola llefiscosa
gita amb ma vida, i el Nord de l’Imant.

Tasta’m la sang; fes teu el cabalístic
cant dels ocells, l’argot d’Aquell Qui Sap,
heroi cofoi, empelt de sorge i místic,
heu sens por el joi
                            —que hi arrisques el cap.


Àngel caient

Llenego avall, avall:
l’horrible xuclador vers la voràgine
m’engolirà; el mirall
s’entelarà del tot, i el cel girarà pàgina.

Sóc pioner a l’avenc
pregon, per als humans magna conquesta
—si els lleu esquivar el reng
del càndid, del taujà que a tot es presta.

Més que Orfeu o Jesús,
vaig ser el primer a esquinçar-ne la tenebra;
jo sol, amb els peus nus,
camins novells fressant, sedec de febre.

No em vaig acovardir,
angèliques sacrificant blanors de lloca,
embafat a desdir
mel·liflus endurant concerts d’arpa barroca.

Sóc desterrat per punt,
no havent volgut dir amén, com qui sent ploure,
al Dit las, moribund,
tremolós a l’atzar, que dicta a lloure.

«Pel goig sense lligams
del sexe ultrat i de la ment ardida,
ja lliures d’ulls i llamps,
hereus sereu de l’Arbre de la Vida.

No pas del cos en flor
us vindrà el plor, no pas de coneixença!
Déus? Homes de debò,
forjats al tast del pler i l’oberta pensa!»

D’humà alliberament
debades, d’Eva ençà, obstinat proclamo
missatges a una gent
d’obtusa ment tement la veu de l’Amo.

Neuròtic, del Voyeur
l’un se sotmet, eunuc, al tabú sonso;
fatxenda l’altre, mer
insult flastoma al Sord que li fa el ronso.

Jo tresco sens braó,
terrorista envellit, sense saber-me’n
eixir, sondrollador
de minidéus retuts, i amb llur fracàs en germen.

No cerco haver esperits
d’ignars beats ni d’ànimes de càntir:
refinador d’elits,
de tebis i obcecats a mils, que l’Altre es vanti!

Esclat d’estel fugaç,
pensi un desig qui a ma claror alci el rostre;
no sigui en va el meu pas,
jo que he deixat etern un tron per amor vostre.

Mon vol no toca fons:
enlloc no crema el foc pels que no hi pensen.
Ai ventre, ai seny abscons!,
defesos per Qui els féu volent dolent-se’n!


Adam suspès

Serp, Eva i Déu t’han aixecat la pampa,
d’hereu escampa estampa de l’edèn:
«Malampa, tant de rèptil que fa trampa!»,
savi de res i amb còlics a tot tren.

Grata’t, llanut, la tosa i mira l’àngel
—quin bé de Déu de xera a l’espasí—,
pastisser d’un bunyol que no l’arranja el
greu guardabosc ni l’Amo del jardí.

Sota d’espases que amenaça bastos,
ara els vergers termena que has perdut;
puntes de fletxa i hams i dona i trastos
carrega al coll, i enceta el gran traüt.

Ruc com abans, o més, ¿no et fou la broma
de mal pair? Quin fiasco, tant saber!
L’únic que et resta és l’àcid de la poma
i el desengany de no trobar-hi el què.

(¿No m’has previst, retent-te pensa i ploma?
Sense el teu mos, llur vers fóra menys re.)


Veïns de Noè

Irada mirada, ¿la flaire t’embafa
de l’aura joiosa del goig que ens sobr’ix?
Ta cella en arcada, brandant la garrafa,
la cleda ens arruixes de tràgic repix.

Cap balma ens xopluga, i encara ens fas befa
pels morros fregant-nos la nau del mimat,
que sura a l’altura i ofèn la sanefa
de còrpores mortes que lluu l’Ararat.

De gent sense culpa l’horrenda catifa,
glaçat, si no et troba, afonada en el fang,
per l’arc sobre l’arca, ¿quin pacte se’ns rifa
quan l’au desembarca i t’accepta un nou branc?

Humana l’escòria s’aclofa i se’n mofa,
cruel, qui l’aixeta li adolla a ple raig;
i els càntics de glòria de l’arca de gòfer
del clam del silenci n’oculten l’escaig.

Fartís de carnatge, ja ens fas magarrufa
signant amb els llepes contracte infamant,
mortífera als víctims plantant-nos la llufa
i als viscalapepes el cors patentant.



Bel de Babel

No fou per no entendre’ns, plegar el nostre anhel:
al cove, ens unia la fita, un estel.
Lleixius i baietes, dissabte del cel!
Cal tondre la barba al fantasma cruel
que et rifa misèria i et ven caramel
si acotes l’orella i entomes el fel
i honores la mòmia, a son ordre fidel!
No és l’Orb, qui ens castiga per fer-li un miquel;
oh, serp mal entesa! Hereus no d’Abel,
l’instint fratricida que ens fibla a repèl,
l’enveja, la inòpia, la mandra, el recel,
del nici la fòbia pel digne model,
la torre ens ensorra de soca i arrel
i estigma d’origen ens marca, Babel,
a canvi enriquint-nos del múltiple bel,
l’orgull de l’abella que estima sa mel.



Fogots dels gomorrites

Trinitat de Mambré:
ni cinquanta, ni trenta
som, ni deu, sense empenta,
ni un de sol sens deler.

De segur, forasters,
que us haguera fet peça
de l’orgia el centre ésser
sense pressa, i després,

ja el braó ben gepic,
jeure a l’ombra del temple,
contemplant-vos, exemple
de pensar-se el melic.

Per què ens plouen tions
perquè el cor ens vol gresca?
Prou de fer-nos la llesca,
tu, que ets tri, per bacons!

Ara fes-te l’estret,
si has forçat per sistema,
trist ninot de la crema,
tot infant en son dret.

Reus convictes, cor fort!
D’aberrant gomorria,
bell pecat!, flama impia
ni ens en deixa el record.

Nostra mort, la indecent
sort de Lot il·lumina,
i una raça extermina
Qui dels morts és parent.

Trinitat, que has encès
de cinc mons la guspira,
per folgar-te en ta ira
som aquí, al teu No-Res!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.