Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 11 de març de 2011

Carreté - Hibris-9

Hibris   [9/9]

Tapís de l'Apocalipsi. Angers (1385-90)

Prepuci d’Aquior
                                                        Judit 14, 5-10

Em porten noves bones:
l’has escapçat sense haver-te tastat
mentre, embriac, feia nones;
ara et puc dir, llibert descapollat:
Beneïda n’ets tu entre totes les dones!



Fills de Job

Satanàs fa la juguesca
i s’hi engresca el bon Jahvè.
¿En tan fresca excelsa gresca,
no hi pintem nosaltres re?

Tot i fer-li tant la llesca,
ferm provà el pare sa fe;
p’rò el Llamp, que qui sap què es pesca,
ens ha encertat ben de ple.


Exili

Donzelles i fadrins,
padrines i padrins
el gran Nabuc escapça.

A Déu van ser infidels
—i al rei caldeu rebels,
amb qui els lligava un pacte.

Gent pobra de Judà,
que us varen desterrar
o occir pel crim dels altres,

i encara us fan retrets
per fer-vos, dels destrets,
sols, davant Déu, culpables!


Tibi dabo

—Tot això serà teu, de genolls si m’adores.
—Jo no ho vull, que em basqueja i la nàpia m’ofèn.

De civisme verger, paradís que un jorn fores,
i ara un déu et menysprea i un diable et malvèn.



Bisbe d’Hipona

Sed cum istis indoctis blasphematoribus litterarum sacrarum
non ea rationum subtilitate agendum est.
Sant Agustí, Contra adversarium Legis et Prophetarum, liber primus, X, 13

Jo pertanyo a una enorme
multitud d’ignorants;
ni ta Norma em conforma,
ni els teus sants veig tan sans.

Si ens vinclàrem abans
a la burla deforme
pel temor a la gran Morma
de les Urpes castrants,

o a les Nines sagnants
d’angoixant uniforme,
rupturant la reforma
a la fi ens hem fet grans!

Tantes llengües i mans
amputades per Norma!
¿No han de ser plataforma
del gran pas dels Gegants?

¿O, esquinçats els arcans,
ja en quitança l’informe,
del No-Res Sacra Forma
consagrar pe’ls humans?



Fra Jacob d’Hongria

Pastorets que amb gran recel
malviviu a la muntanya,
en record de vostra fe
fou Bon Pastor el Fill del Pare,
i Pastors els cardenals
de capel roig escarlata
(com la sang dels innocents
o el llengoteig de les flames),
i els canonges de ciutat
i els capellans de muntanya,
i el Pontífex, d’oripells
enllustrats fins la tiara;
—i també aquells Pastorets
de mitjana edat picarda,
sobreeixint pel camí ral
potser farts de passar gana,
que, de Tours i d’Orleans
arborant a sac Croada
contra el Turc del Vaticà
i els soldans de feu i alcàsser
i els valís de catedral
i els imams de col·legiata,
saquejaren monestirs
i palaus desmantellaren,
venerant de Mafumet
lleis, i d’Al·là, més humanes;
fins que, esverat l’aviram,
encalçats per reina Blanca,
amb els bisbes i castlans,
genets, infants i monarques,
i proscrits pel Jugador
—tafur de cartes marcades—
que al tauler del nostre escac
peces mou tan delicades
amb somriure indiferent
o amb rancor a la mirada,
de Marsella vora el port
—Nostra Dona de la Guarda!—
i a Aigüesmortes foren morts
amb mestresses i quitxalla,
i cremaren com tions,
d’escarment, a les fogaines
del Pontífexs i els prelats
i el Pastor que els pasturava.
Qui es mogui un badall de grill
al retrat no hi tindrà entrada.



Harmageddon
                                               Ap 16, 16

Els ulls, de tant d’horror
sagnants, botits, no hi veuen:
uns filtres deformants
de ràbia i plor els entelen,
miralls guerxats i tous
que l’ombra entenebreixen
i t’estrafan el cos
nimbat de boires negres.
Al cor i al cap i al pap
podrides les idees,
se’t recargola el mot
amb ois i mal de ventre,
rotant versots amb fel
o en vòmits de gangrena
gitant-los, cranc pudent
que els dintres et rosega,
llimac desenganyat
d’un desencís de segles,
d’un món que no hi pateix,
immunda crossa infecta
on són de guix els déus
i els homes som de femta!

Dejuns de llibertat
tants segles de quaresma,
ve l’alba al carnaval
i ens troba anèmics d’esma.
Per fi enterrats els déus
(de vells!, no pas en guerra!),
per fi melics del món,
per fi senyors del sexe,
per fi sense tabús
ni dogmes ni fes cegues,
de tot saber doctors,
posseirem la terra!

¿No et puny aquest dolor
ni el goig et destraleja,
cec i embriac, dels morts
en vida, que exhibeixen,
impúdics, l’urc ignar,
llur tàcita anuència,
llur còmplice desdeny,
llur fètida opulència!
Si no fem guerra al cranc
panxut de la misèria,
malson massa llunyà
per fer-nos pedra al fetge,
i hi ha desposseïts
on sobra feina i terra,
i els ulls hi segellem
i el ventre ens hi combrega,
el luxe és un pecat,
la tècnica una befa,
vergonya tot saber
que en l’home no s’esmerça!

Cofois nous rics de res,
esclaus de noves dèries,
superflus vedells d’or
que exciten salivera
i libidos prêt à
porter que ens hi refreguen,
si quatre roten gras,
genets a manta esquena,
contents fem la viu-viu
dels rosegons que ens venen.

Si encara àvids voltors
mercats de sang cobegen
i linxen els sobrers,
moscam de mil fronteres,
collita d’esquelets
napalmejats de lepra,
basqueig esgarrifós
quan dines, a la tele!,
la culpa és de qui-sap,
i el mal no és cosa teva;
que el plor de cada infant
a casa és escudella,
cada pollós caigut
mig any de llum elèctrica,
que hi va l’ordinador,
el vídeo i la nevera...

Cap llamp no ens va colpir.
Fou l’home, qui, a consciència,
tan bell futur gità
d’un rot a fer punyetes.
El fong s’alçà roent
fregint les orenetes,
les platges i els mercats,
els obradors i els temples,
els boscos i els conreus,
les bases estratègiques,
casernes i bordells,
museus i biblioteques,
i els cosses dels humans,
llur goig de dits i llengües.
Gog i Magog lliberts
campaven per les seves,
i el Moribund Proscrit
s’hi masturbava amb febre.
Set àngels de cartró
tocaven les trompetes.



Quem virum aut heroa
                                               Horaci, Odes, I, 12

Quin baró, quin heroi cantaria,
si el projecte moral dels antics
sobre d’ells s’esfondrà el primer dia,
coartada d’il·lusos o inics?

¿Vàrem creure alguna hora possible
bastir un ordre de tal civiltat?
La ciutat del perdó immarcescible
era un somni, i ja ens n’hem desvetllat.

No ens serveixen els déus de tramoia,
taumaturgs de mà esquerra subtil,
vells ninots que el rovell acomboia
sense corda al drapaire o l’asil.

No ens serveix que progressi la vida
si només hi convida tan pocs,
teranyina subtil que ens amida
l’univers presoner dels estocs.

No ens serveixes tu, l’home que acotes
la mirada i no hi veus segons on,
putrefacta mesura de totes
—microcosmos!— les coses del món.

No ens serveix un amor confitura
de rosat fulletó; i el tabú,
l’abrandat, sense fre, el reestructura,
que no pugui fer lliure a ningú.

No ens serveix la cançó que discorda,
refilet de moixó d’àrid bec,
ja grinyol o badall, aüc d'horda,
plany inútil o càustic renec,

si s’enlaira soberga per l’aura
i melòdica ateny els estels,
tan amunt, que la píndola daura
de qui en terra estossina els rebels.

Sense déus, sense força, sense eines,
sense l’home, ni d’esma avancem.
Angoixats, ja alenant amb prou feines,
cloguem ara el retaule blasfem.


Hibris aplega una considerable col·lecció de poemes escrits entre 1980 i 1986. Inspirant-se com a pretext en les mitologies grega, germànica i hebrea, i també en la història, l’obra constitueix una reflexió angoixada i escèptica entorn d’un bigarrat retaule de personatges que comparteixen el gran pecat de l’hibris, l’orgull de qui vol fer-se igual que els déus, o han esta víctima de llur caprici, o en reben l’espeternec final en el moment que l’Home els ha pogut arraconar.

Amb un domini enjogassat del llenguatge i una exuberant riquesa formal, sota l’aparença lúdica d’un top que bascula entre la ironia i el sarcasme, entre l’elegia i l’estirabot, l’autor es fa intèrpret de l’encegada buidor d’una humanitat que, per fi alliberada de dogmes i tabús, lliure i capaç de fer el gran salt a la conquesta de l’Absolut, es troba més que mai caminant sense rumb, vegetant sense sentit, desemparada en la seva pròpia follia suïcida, abocada a una indefugible autodestrucció.

Hibris va ser publicat per Parcir Edicions Selectes, a la col·lecció “Ars Scribendi”, el desembre de 1991 a Manresa, amb composició i impressió de la Impremta Orriols de Balsareny, amb un pròleg de Jordi Lladó i un dibuix de Francesc Haro.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.