Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 9 de març de 2011

Carreté - La filla de Jeftè

Ramon Carreté
La filla de Jeftè (1986)

Doncs no us en faria pas poca, de peça, de tenir un pare jutge, com jo! Perquè ves, fet i fet, tu mateixa, Raquel, ets més bonica que jo, no puc negar-ho; els teus ulls són coloms, i jo acoto l’esguard trist de la jònega jove; el teu nard, Sèfora, exhala un dolç perfum, mentre que a mi l’aixella de vegades em canta psalms; tu tens, diuen, Noadies, coll de gasela i graciosos moviments de cérvola, quan jo apunto papada i camellejo un pensament en caminar. Però minyones, ja ho veieu: ton pare és un vulgar terrissaire, el teu un aiguader, el teu pastura truges... Mentre que el meu és un jutge, jutge escollit per aclamació popular, ratificat per Jahvè davant l’assemblea del poble!

         El bord, li deien, el bord; però ho feia l’enveja. L’ofici de la jaia, aneu a saber! Mestressa de casa, no fa? Però ai las, la jaiastra, la legítima, ja m’enteneu, va conillar un regiment de lledesmes gamarussos que van fer fora de la llar pairal el pare, amb quatre trapaus, no res, les flassades i el sarró, el garrot i l’espasa, i les mares, la d’ell i la meva, no menys menyspreades, ja l’una prenys de mi. Perquè vaig néixer, no pas com vosaltres en màrfega a xopluc, voltades de cossis amb aigua calenta i sol·lícites velles borinant a l’entorn, sinó al ras i a la serena, entre argelagues i amb risc d’escurçons, sense una trista ombra on arrecerar les pelleringues sangoses sota un sol de justícia que esquerdava els turbants, allà al país de Tob, apàtrida des de naixença, assilvestrada de mena, però lliure i feliç.

         Sí, ho reconec, recordo amb tendresa aquells anys tan intensos, en què vaig passar tot d’una de criatura de bolquers a adulta, sense infantesa ni jocs, sense amigues com ara vosaltres, però amb un desert tot per a mi, d’horitzons inabastables, i les salvatgines, i els arbusts, i els torrents sempre eixuts fins que un ruixat els sollevava, impetuosos i cecs. Jo no tenia res, però tenia el pare. Pàries com nosaltres mateixos, un grapat de saltamarges se’ns havia ajuntat, i malvivíem caçant conills boscans o gallines domèstiques —o bestiar de peu forcat o, fins i tot, si s’esqueia, la bossa del primer passavolant que se’ns posava a tret... Quina altra cosa podíem fer? Els ocells del cel no sembren ni recullen, no llauren ni adoben, i sempre troben aliment; nosaltres també preníem allò que trobàvem més a l’abast, ves si no; on, altrament, hauríem pogut anar a sembrar?

         El pare, tanmateix, no era un bandit. Valent i agressiu, sí; la vida et marca. Però, ahir com avui, és tan sensible! Filla única, es va bolcar en atencions envers mi; i si de nena em collia nius de pardals, em feia toies de flors virolades i em tallava nines en fusta de boix, de més gran se’m posava a la falda i m’ensenyava els noms dels estels i les plantes i m’explicava la història dels sants patriarques d’antany, llurs vides i dites; els summes misteris de la gestació del món i de l’etern combat entre allò que és bo i allò que no ho és, i com la serp va introduir entre homes i dones el dubte, l’orgull i el pecat; i el gran do de les llengües diverses com a càstig de la cega supèrbia dels humans; i el vaixell que surà sobre mils de cadàvers de dones i d’homes, de nens i d’animals, tots sens dubte culpables, i el colom que volà i dibuixà un arc al cel; i els vaticinis de Melquisedec i la fe del pare Abram, però encara més la del seu fill, que el va seguir mansuet; i com tot s’espatllava mica en mica, amb els fraus Jacob a bessó, pare i sogre, o les enveges dels germans de Josep, la infamant servitud a l’Egipte, les revoltes de l’èxode, els quaranta anys de peregrinació en espiral, bo i sembrant de sang nostra i aliena una terra que ens fou un jorn promesa i que avui defensem pam a pam contra els antics amos del tros i contra la nostra pròpia inconsistència...

         A sang i fetge, i tant. A esgarrapades, van defensar els nostres avis, a urpa i queixal, aquesta terra inhòspita. I encara avui rebem de Jahvè, a tall de plaga pels nostres pecats, el jou de l’estat de guerra continu, les bàrbares ràtzies dels moabites, amalecites, amorreus, jebuseus, sidonis, madianites i filisteus...  I ja fa divuit anys, de molt abans que nasquéssim nosaltres, l’opressió cruel dels ammonites ens subjuga el terròs i ens dessagna les famílies. I què podíem fer-hi, contra l’inescrutable designi del Senyor? Avui, però, hem assolit misericòrdia; el nostre plany ha estat exaudit i l’aflicció d’Israel esdevé joia, himnes i cants per la victòria.

         El pare és un bon estrateg, ho ha demostrat a bastament burlant patrulles i sometents locals; i té idees pròpies, no s’aconforma amb l’escomesa incontrolada. El millor atac, una bona defensa, solia dir-me en vespres de confidències paternofilials. Sever, és àdhuc un pèl tiquismiquis, intolerant davant tota ombra de modernitat que alteri les essències, que en diu ell, de la sacra tradició en matèria religiosa, litúrgica o social, o fins i tot lingüística, àrees totes en què polemitza com l’expert més ortodox. Recordo quan retreia, enfurismat, la pronúncia dialectal a un efraïmita, car no li’n feia gota, de gràcia, l’arameu tot apapissotat de la tribu veïna. «Si mai hi havia guerra entre Manassès i Efraïm», l’atonyinava amb ira, «Galaad, que hi cau al mig, no faria mai costat a genteta que malmet tan grollerament la llengua amb què Jahvè va crear l’Univers. Al contrari», reblava, «no en deixaríem ni un per llavor, dels teus. Només caldria que, presoner que agaféssim, li féssim dir xibolet. Si el dissortat no encertava amb la xeix i ens dutxava a capellans amb un horrible zibolet interdental o, encara pitjor, un bàrbar txibolet africat, jo de seguida coltellada a la gola i que passi el següent! Ah, si manava jo, que aviat imposaríem la norma i l’estàndard!» Jo no entenia ben bé tanta garlera, però m’esgarrifava a voltes somniant dolls de sang rajant de laringes patueses, i m’arraulia al meu jaç tremolosa.

          Quan els ancians de Galaad van venir en comandita, el pare els rebé amb comprensible fellonia. Amb urc contingut, els increpava amb duresa. Ells, que l’havien suara bandejat i proscrit, ¿venien ara a llepar-li les mans perquè els salvés, quasi sol davant el perill? «Au, vinga», els deia, «feu-vos retratar». I si insistien, els girava l’esquena amb menyspreu: «Aire, que vol dir vent!», i feia com que se n’anava. Però en el fons li agradava, com tothom, que li anessin al darrere, i el flabiol dels ancians li sonava literalment a música celestial. Per això, en saber que el poble en ple li suplicava protecció, el cor se li entendria i amb prou feines si cabia a la túnica; i en sentir-se a dir que Jahvè donava personalment suport a la seva candidatura, es va retre al destí. Un creient tan fidel no podia pas negar-se a ser martell d’heretges, prolongació del braç venjador del Senyor dels Exèrcits! I va acceptar, submís, el nomenament.

         Amigues de tants anys enrere, la cerimònia de Misfà us féu corcar d’enveja, jo us ho veia a la mirada. També, com al meu pare els vostres, m’havíeu bescantat i menystingut. Però com ell, jo anteposava l’interès de la pa`tria a tota vel·leïtat personal i perdonava i oblidava. Ja amb casa, i no pas petita, al poble, us oferia una amistat que aquests mesos han estret amb vincles sòlids; i jugàvem, i parlàvem, i passejàvem, i jo us feia la gràcia d’acceptar-vos vora meu i vosaltres, agraïdes, em fèieu de dames d’honor. No, no tothom té un pare cabdill, ni tothom pot, així com així, dir-se amiga de la filla d’un jutge que Déu ha elegit.

         El pare, amb tot, assajà un primer intent per via diplomàtica. «Per què», inquiria al rei dels ammonites l’enviat plenipotenciari, «feu la guerra i no pas l’amor, a la gent d’Israel?» «Perquè vau pujar d’Egipte», replicava el monarca, «com aquell qui va de pas, però us heu instal·lat al sojorn dels nostres ancestres com si fóssiu a cal sogre, i ara no us en trauríem ni amb fum de sabatots». «Ep», feia el torsimany del meu pare, «parlem-ne; un cop ací, prou vam demanar permís als reis d’Edom i de Moab, que ens deixessin pas franc, car ens semblava que la fita aparaulada havia de raure força més lluny; però els susdits s’hi negaren, i vam haver de romandre tant sí com no a casa vostra. Encara provàrem de passar per la terra de Sehon, l’arcont dels amorreus; però aquest ens plantà cara i, a Jasà, fou batut pel braç invicte de Jahvè. Vet ací el nostre dret, dret de conquesta; així com tu governes tot allò que el teu déu Camós va espoliar a qui sap quins indígenes, així nosaltres controlem l’indret que Jahvè ens ha assignat en detriment vostre». «Ignorant», clamà el rei, «el meu déu es diu Milcom, que Camós és adorat pels moabites; passa allà, que guerreges i no saps ni amb qui te les heus! Toca el dos amb el teu poble rapinyaire i sorrut, si no vols que us vinguem a espolsar les espatlles i us fem servir els nítols d’adob per als conreus; punyeters, que prou van advertir els vostres avis com, enmig de deserts i garrigues, aquest verger nostre regalimava llet i mel: no fou pas ben casual, la vostra tria!»

         Així fou com els exèrcits d’Israel i d’Ammon s’aprestaren a la lluita. I fou llavors quan, del fons del seu car, el pare proferí el seu vot a Jahvè: «Si lliures els ammonites a la meva mà, aquell qui sortirà el primer per la porta de casa al meu encontre en tornar jo victoriós, serà per a tu, oh Jahvè!, i te l’oferiré en holocaust». Oh, pare, estimat, sempre tan tradicionalista! No t’importà que això dels sacrificis semblés passat de moda; vas voler refermar en favor teu un suport celestial amb el qual ja comptaves d’entrada! Car sens dubte el Senyor ja t’havia assenyalat amb els llorers del triomf. L’Esperit de Déu va planar damunt teu, i travessant Galaad i Manassès vas atènyer, a Masfà, els enemics, i els vas batre al llarg de vint ciutats, des d’Aroer fins a la vista de Mennit, i fins a Abel-Queramim; i, en gran desfeta, els ammonites foren humiliats davant els fills d’Israel. I no sé què et pensaves, en fer  la prometença; car, a part d’una vella criada talpera, a casa nostra, a Masfà, no hi vivim sinó la jaia, ja aclofada en jaç d’invàlida, la mare sempre atrafegada i jo, daina lleugera i alegre. Qui volies, doncs, si no jo, que et sortís la primera a l’encontre, amb pandereta i dansant, joiosa de tu? Per què, doncs, tot seguit t’esquinçares el vestit i, afligit, m’implorares perdó?

         «Pare meu», li vaig dir, «no pateixis. Fes el que hagis promès, a la major glòria de Jahvè; jo en sóc cofoia, de tu, del teu triomf, i no menys del teu vot, que em fa anyell d’holocaust, símbol nou de l’aliança del cel amb els homes, jo, l’Arc multicolor que segella una pau renovada entre Israel penedit dels pecats i el seu Déu protector pels segles dels segles! Dóna’m tan sols dos mesos, per tal que pugui, amb les meves amigues, preparar-me i plorar la meva virginitat a les muntanyes». «Sigui», féu, no sé per què encara abatut, Jeftè. I ens abraçàrem plorant, jo de joia, ell qui sap.

         Vet ací per què us he cridat al meu costat: perquè envegeu la meva màxima exaltació. Déu escollí el meu pare per a alliberar Israel dels seus enemics; però, en infondre-li a l’ànim que etzibés una promesa tan irreflexiva, el Senyor m’escollia a mi, compreneu?, a mi sola. Jo seré, bavegeu de gelosia, el virginal anell d’unes noces divines, l’aliatge definitiu d’un poble escollit amb el Déu que l’aguanta en les crisis i l’empeny al pinacle quan van alts i és més dolç llur festeig. Verge jo, m’hi consagro, a tan alt maridatge; o potser no m’escaurà de ser vestal, i el meu lloc és al front d’una llar pròdiga en quitxalla, de la quan n’eixirà en el futur un altre cabdill, o un profeta o messies, i el meu nom lluirà en lloc d’honor a les més altes genealogies... Des d’ara, fos com fos, les generacions em diran benaurada! Perquè jo, que en dubteu?, reeixiré; aquestes setmanes de vacances, totes curulles d’aiguamel i roses, són el ritu previst, que ressalta la transcendència de la meva acceptació i que ha permès de difondre’n la nova pertot... Israel en pes vindrà a la cerimònia! I el final, no el veieu? Jo el somio tothora: un arcàngel llampant que detura el coltell, una veu com un tro que anuncia l’indult, un moltó de banyam presoner a una bardissa, i els hosannes després, i la glòria, i la glòria!

         No ho comprens, pare meu? Tu, que me’n vas contar la història, has oblidat, nou Abram, Isaac? Com, que obeïen la veu del Senyor? I a tu, doncs, digues, qui et feia, si no, badar boca? ¿És per això, que ploraves, mentre encenies les flames rituals? Ja l’anyell vespertí els vas oferir dissimulant el plor entre dos foscants; home de poca fe, beu-te les llàgrimes, estronca el sanglot: presenta joiós tres desenes de flor de farina pastada amb oli verge, i escapça els vedells, el moltó i els set anyells sense tara; i atansa’t sense por, que a les clepsidres celestes cada gota hi és comptada! Resa com jo, i somriu; que el teu posat no és a l’alçada d’un moment tan solemne... Alces ja, per fi, el braç? Jo et mantinc, fit, l’esguard, i els ulls ens espurnegen... Vacil·les? Com n’és, de llarg, aquest instant suprem! La multitud no alena, però es belluga; els levites frisen, i ja som a trenc d’alba... Baixa el puny, fort, no temis; closos els ulls, jo em fonc en orgasme inefable; sento un tall que fen l’aire... Són les ales de l’àngel?

         I què deu ser, això altre, que m’esqueixa per dins, que m’estripa la vida? Aquesta dolça, càlida, borbollejant besada que se m’escola gorja avall, devers la sina tendra? M’hi acarona una pell per estrenar; el meu fat devia servar-la per a una albada així... El cos em defalleix, els membres no em responen; m’esfondro, lassa, al peu de l’ara: feliç, aquest desmai amb què, jo feble!, assaboreixo els més íntims regusts de la meva apoteosi... Que plou? ¿Són, pare, llàgrimes teves? I doncs!     Que no l’has vist, tu, l’àngel que ens parlava? Deífic, brillant, missatger d’un Jahvè que vol misericòrdia, no pas sacrificis! Em fa mandra, obrir els ulls; temo trencar l’encís de tanta meravella! Però m’agradaria veure la cara que fan les meves amigues: de segur que el corc de l’enveja les corseca i les fa empal·lidir... Massa poc; que les bombin, pare! Tu i jo hem entrat a la glòria, tocats, enmig de la multitud dels tebis, pel Dit de Déu, i ens alcem vers el raig que a llevant esquinça el dia...

        
Aquest text va obtenir el primer premi de narració al II Concurs Literari, I Intercaixes de Catalunya, l’any 1986, amb un jurat format pels senyors Ignasi Bajona i Oliveras, Josep Camprubí i Casas i Pere Fons i Vilardell, i fou publicat al volum III Concurs Literari, 1er. Intercaixes de Catalunya 1986, Associació de Personal de la Caixa d’Estalvis de Manresa, Copi-Gràfic, Manresa 1987, pàg. 9-15.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.