Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 10 de març de 2011

Carreté - Revolta a Camporuc-1


Ramon Carreté
Revolta a Camporuc  (1996)

L’acció principal dels fets transcorre durant l’any 1462, essent rei d’Aragó En Joan II, al llogaret de Camporuc, de la baronia de Galtacorcada, al vescomtat de Correcuita, no lluny de Besalú.

Dramatis personae

Na Panotxa de Blatdemoro, batllessa de sac
Na Ramoneta, meuca
Na Malena Eroles, pagesa
Na Marcel·lina, jaia centenària
En Sendred de Correcuita, vescomte
En Singlot de Galtacorcada, baró
En Babau de Grataclatells, baró
En Raspall de Pastafullada, batlle de sac
En Filaberquí Ventresques, cap dels saigs
En Galceran Dous, rector de Sant Iu
En Jepet Viacrucis, vicari
Dom Bernat de Penelló, abat de Sant Ou
En Simplici, monjo
Fra Eribald Garrabou de Carmanyoles, predicador
L’ermità de la Crou
En Conill, sagristà
En Tianet Llesquis, batxiller
En Gargall de Golapregona, terratinent
En Segimon, jaio terratinent
En Mamet Testapollosa, hortolà
En Calogronau Xelis, hortolà
En Romeu Pigot, saig i hortolà
En Berenguer Ramis, saig i hortolà
En Nofre Totosaus, saig i hortolà
N’Isard, líder remença
En Bernadó Titot, remença
En Jofre Eroles, remença
En Jepó de la Sabaterona, remença

En Joan II el Sense Fe, rei d’Aragó, València, Mallorca i Sicília, comte de Barcelona
Na Joana Enríquez, reina consort
En Carles, príncep de Viana
En Galceran de Requesens, governador general de Catalunya
En Lluís de Vic, llegat reial
En Guillem Ramon d’Erill, llegat reial
En Joan Pallarès, conseller segon de Barcelona, executat
En Pere Torrent, barceloní, executat
En Bertran Torró, ciutadà barceloní, executat
En Joan de Mitjavila, ciutadà barceloní, executat
En Francesc de Verntallat, líder remença

Toponímia

Vescomtat de Correcuita

Baronia de Galtacorcada:

  • Camporuc, llogaret
  • Església parroquial de Sant Iu de Camporuc
  • Ermita de la Crou
  • Ermita de Sant Roc
  • Mas Terròs
  • Mas Galdric
  • Font del Bec
  • Font dels Parenostres
  • Pont del Bisbe
  • Puigperdiguer
  • Torrent del Fang

Baronia de Grataclatells:

  • Quadra de Llepacrestes
  • Torre de Llepacrestes
  • Aclau de la Figuera

Baronia de Massafang:
  • Pas del Barretet


1. On es presenta la narradora i cerca de captar la benvolença del lector

         Em dic Ramoneta i faig de puta —no us esvereu, candorosos veïns—. Ja a les velleses, la gent em pren també per bruixa, i és ben cert que tinc la mà trencada a fer ungüents per al mal de queixal i les morenes, les llémenes i els polls, per a revifar albergínies mústigues i embastar filets esqueixats a deshora. Però, ni que em vegeu ara tota arrugada i feta un nyap, heu de saber que fa molts anys, abans de la gran guerra, feia prou de bon veure, feia goig. Tenia els pretendents a corrua feta, i els donava tanda a quinze dies i més. Vaig raure als llits més alts i dosserats del vescomtat, i vaig conèixer amb tot detall estances senyorials de cavallers i nobles, i cel·les pies de sants barons, mitrats i tot, no us penséssiu que em mocava amb mitja màniga. Els estralls de la carn i la disbauxa em van macar els sacsons, i a poc a poc vaig haver de rebaixar tarifes i nivells de clientela, però encara, als meus anys, diu que conservo un toc de virtuosisme que prou m’envejarien més d’una i més de cent, d’entre les que ara devaluen les meves belles arts com si fossin florins del rei En Pere.

         Vet ací, però, que ara, al banc escó d’una llar de foc de caseta poc o molt benestant, quan a les meves velleses l’exercici se m’espaia cada cop més per fallida de feligresos, m’abelleix d’evocar els bons moments de la meva primavera, i és per a tu, minyó, que ara enfilo els records i m’enfilo, m’hi enfilo, nostàlgica, en un conte de la vora del foc. Un conte? Ca, ves, que bé anà de debò, un dia, al nostre poble, I sembla que tothom ho hagi oblidat. Quin profit se n’ha tret, dels bons ensenyaments que de tot aquell sotrac en podíem haver pres? Però ja ho saps, vailet, que no n’aprenem mai!



2. De com la narradora esdevingué, per la seva mala estrella, espia de fortuna

         El primer indici que alguna cosa anava fora d’hores el vaig tenir en clissar, des de la talaia del casal del meu senyor En Singlot, un diumenge havent dinat, mentre m’engiponava després d’una sessió d’alcova, una mitja corrua de pagesos que venia pel caminoi que baixa de la font del Bec. I dic mitja corrua, perquè anaven furtius, dispersos, com qui va cadascú per ell, no pas fent colla; però no podia ser casualitat. Si vinguessin, vaig pensar, del monestir o de l’ermita, haurien baixat pel dret fins al pont del Bisbe i arribarien a la vila pel camí ral. I si vinguessin d’una fontada, s’hauria sabut: les festes de pagès són públiques, i no es conceben sense la benedicció i tutela del pare abat o del senyor rector.

         Vaig calar els vuit o deu que baixaven, i entre ells vaig escollir el més taujà. Era en Bernadó Titot, conco de naixement i un parroquià meu dels més fidels i assidus. Em van faltar, doncs, ales, per volar, rostos avall, a encalçar-lo, i el vaig haver quan obria el portal de ca seva, un casalot estret, foramurs, al raval.

         —El, Bernadó, com va el fred, a les feixes?

         —Malament, Na Ramoneta. Com torni a glaçar ens ho matarà tot.

         —I doncs, que no em convides a un xarrupet de mistela? Mira que en fa, de dies, que no em véns a tustar la carcanada.

         —És que, veràs... No vaig gaire bé de pistrincs, que l’anyada no és bona i m’ho he d’anar passant com puc.

         —Oidà, En Bernadó, que no ho saps, que per tu jo en beuria a galet? Que no t’ho he dit cent vegades, que com tu mai ningú no m’ha fet cargolar, i no pas re riure? Ets, dels fadrins del poble, el més ardent i vigorós; i dels maridats, no diguéssim: ni punt de comparança. Aquest braó, aquestes espatlles, aquestes mans com urpes d’ós... De franc, avui, em tens, tota per tu, que en glatia fa mesos; i afanyem-nos, que ja sóc tota un neguit, un pessigolleig, una picor que em mata.

         Jo era, ja de ben jove, una experta en això d’agombolar les oïdes dels toixos. De quatre grapes, hi va caure el tanasi, i sense ni recordar-se de la mistela es va abraonar a mitja dotzena de jocs llords i ensopits, tot exigint-me una participació que jo havia de mesurar amb art i perícia perquè allò durés almenys uns minuts abans d’esclatar; car ja sabia jo que després de l’esclat ve la tristesa, i En Bernadó no es refeia en dos dies; i era en calent, que el volia fer cantar.

         Per això, sàviament, interrompia l’exercici en el punt més emocionant i interrogava l’enze; i el talòs, que xalava d’allò més, s’enfilava, i perdia el cap i el cul, mal m’està el dir-ho, i amollava tota la història d’un tirat sense adonar-se de com la hi exprimia.

         —Estic cansat, perquè he caminat deu hores gairebé sense fer un mos; ens hem trobat al cim del Puigperdiguer amb remences de tota la vall.

         —I què carat hi fèieu, tanta colla, tan amunt?

         —Ai, Na Ramoneta, que no t’ho puc dir, que ens han fet juramentar que no ho diríem ni sota turment, i trencar un jurament és pecat dels més grossos...

         Una calculada combinació d’acció i inacció el feia tanmateix esplaiar-se a pler, i ja tot eren detalls entre esbufecs i gemecs.

         —Hem llegit en un paper la llista de greuges i mals usos que ens fan els senyors. I estem a punt d’engegar un pla que se’n parlarà estona, pots ben creure-ho, Ramoneta, peròtunopariscontinuaaaahhh...

         L’efusió, massa precoç, em va impedir de continuar l’enquesta, però vaig sortir de cal Titot tota engrescada. Sí que havia fet una feina de franc, però tampoc no m’hi havia escarrassat cap cosa, i ja sabia qui em pagaria a bon preu la informació.

         Entre la fosca acollidora d’un confessionari i el jaç d’una bagassa probablement no hi trobaríeu gaires punts de coincidència, però almenys n’hi conec un: el xiu-xiu de confidències. Ben cert, també, que hi ha una diferència substancial: el confessor té cura de servar en secret, o bé en tot cas per al propi ús, allò que les consciències neguitoses li confien; mentre que, d’esbufec en sospir, tot allò que el genet amolla a l’alcova de Venus se li pot girar contra d’ell, oi més si la barjaula és ramoneta de mena i no s’està de repetir-ho als pàmpols on intueix que li serà de més profit. Jo, cames ajudeu-me, cap a cal batlle falta gent.



3. On coneixem el batlle de sac de Camporuc, expert com pocs en exaccions fiscals

         El nobilíssim En Raspall de Pastafullada era el batlle de sac de Camporuc, a sou del meu senyor En Singlot, per a qui recaptava els tributs. També administrava justícia en nom del meu senyor En Sendred de Correcuita, però aquest es reservava el mixt imperi, o facultat d’aplicar penes de mort o d’amputació de membres. En Singlot, i per delegació En Raspall, tan sols posseïen el mer imperi: podien imposar penes de presó, sancions econòmiques i càstigs corporals menys greus.

         —Però m’és ben igual —acostumava a gloriar-se En Raspall, quan volia presumir de poderós després d’haver-me fet figa en combat amb l’ídem—. En tinc prou amb els càstigs corporals, els assots, els fuets de set cues amb borles punxegudes, els tapins martinets, les boletes xineses i unes bones guitzes als patracols: pocs reus se’m resisteixen a garlar!

         En Raspall tenia al seu servei dos agutzils, un mostassaf i dues dotzenes de saigs reclutats entre la púrria més fastigosa de la vall; però ell personalment es reservava l’aplicació dels correctius físics.

         A mi no m’agradava gaire, En Raspall: els peus i les aixelles li pudien una cosa manera, i era groller i manasses, bavós i renegaire; i, per si fos poc, quan no s’estavellava als prolegòmens es desinflava en assaigs infructuosos que anaven encenent la seva ira envers mi, culpable, es veu, de no engrescar-lo amb prou mestria.

         A canvi, pagava molt, molt bé. No en va era el recaptador de tota mena d’exaccions , ja fossin fiscals o derivades de censos emfitèutics. Comptava, i no acabava, la immensa relació de drets, i torts, que arribava a percebre:

         —Gavelles, polls d’astor, pa de cans, brocadella de cavall, cussura, enterga, menjar de batlles, pernes de cansalada, aratges, moltó, anell magenec, porc i orella de porc, vi de tresol, vi d’En Besora, costella de raïms, carabassa de vi, feix de palla, cèrcols de bótes, mola de molí, adobar rescloses, blat d’acapte, jovades, batudes, jornals, podades, fermades, segades, tragines, sòl o fàbrega de destret, censos de castlanies, guaites de castells enderrocats, flassada del cap de casa, dret de llòssol per llossar les eines a la farga del senyor, la mula de l’abat, el mal condreu o dinar anual per al rector i, és clar, tota mena de delmes i primícies feudals i/o eclesiàstiques. I em sé de cor l’estat financer de cada afocat, el que deuen i el que els toca pagar, quants formatges, quants capons i quants vellos de llana per Nadal i per la Mare de Déu d’agost; no necessito notaris, jo, per portar els comptes ben nets! Tot això ho cobro, cert, en nom i representació del meu senyor En Singlot, el qual, al seu torn, satisfà la taxa concertada al meu senyor En Sendred, vescomte de Correcuita, el qual, així mateix, paga (o hauria de pagar, car més aviat regateja i estafa) els tributs consuetudinaris al mestre racional, que és qui té cura del fisc reial i sempre es queixa que no li surten els números. Però a mi pla, que em quadren, ja ho veus, Ramoneta bufona: qui oli remena...

         —Li rellisquen les unces dels dits. Però aviat podràs inflar-te i ascendir, guanyar punts a l’escala de valors de la noblesa, car et puc avançar noves d’una rebel·lió que s’està congriant, i de la qual podríeu sortir-ne malparats tant el meu Senyor En Singlot com tu mateix: perquè quan les masses s’exalten, no s’aturen per un cap de més o menys.    

         —Una conspiració, dius? Vatua, mossa, conta, conta —En Raspall es cordava els botons de les calces, tot orelles per a mi.

         —Ah, vell amic, ric i inic, si no afluixes un pic, no t’ho dic!

         En Raspall no em pagava tan bé només pels meus favors, que amb un bergant com ell no podien ser barats, a fe de Déu. No, el batlle em pagava també els serveis de confident; i ara, sense regatejar, em llançava una bosseta que dringava com uns picarols de plata.

         —Parla, Na Ramoneta, que pot ser un afer urgent i cal actuar amb diligència; no tinc hores ni festes, jo, quan de la seguretat de la vila es tracta. I tu, mala pua, podies garlar abans, que les feines que hem fet bé podien esperar-se.

         Li vaig, doncs, explicar la trobada clandestina del Puigperdiguer. Va alçar una cella, però no va exterioritzar cap emoció. Ja sabia, em digué, que els remences anaven moguts. Al capdavall, llurs reivindicacions no eren cosa de quatre dies. La llista de presumptes implicats li serviria per a controlar de més a prop el desenvolupament dels fets. El verro s’allisava ara el gipó amb les mateixes mans, suades d’entrecuix enllardufat, amb què s’acabava d’aplanar els cabells llardosos.

         —M’agradaria saber com coi t’ho fas, per saber-ho sempre tot de tothom, gata maula.

         —Ja saps, senyor, que tinc accés als jaços més insospitats, des del rector i el baró fins a l’últim pagès; de tothom et daria els detalls més privats, fins el color de la tapadora de la gibrelleta de l’abat. Només el vell ermità de la Crou se’m fa l’orni, però deu ser perquè, a còpia de dejunis amb el cap descobert sota el sol, s’ha begut l’enteniment i ja ni sap per què la té.

         —No pas com jo, mixeta, confitura.

         —No pas, no pas. Oh, tu, el meu preferit, entre els braços del qual més em plau d’arraulir-me! Poderós i discret, enjogassat i dúctil, un artista de la filigrana, quin prodigi de la mare natura...

         —Talla, talla, mala truja; que et penses que m’ensarrones, amb la parleria vana? Això ho deus dir a tothom...

         —I és clar, missenyor En Raspall! Doncs, que no saps qui sóc?  Sóc la puta Ramoneta, / la que queda bé amb tothom. / Deixo la gent satisfeta / i encara no saben com. / Sóc, a més a més, poeta / —si no m’arriben al llom. / Vaig fer-te la gran lloança, / però a tot el món la faig; / i quan veig que algú se’n cansa, / abans no em treguin, me’n vaig. Vet-ho ací!

         —Sàvia filosofia, a fe. —S’estarrufava el batlle, però tot seguit es neguitejava perquè no acabava de complir com esqueia a un baró tan ben plantat, i la pelleringa li feia llufa abans d’hora. Aleshores m’engegava, mundà, com aquell qui no vol la cosa:

         —Vés, ara, deixa’m sol, rumiant cauteloses estratègies. No estic per foteses. Sabent qui és qui va conspirant pels pujols, podrem sucar-hi pa, a l’escudellada.


[continuarà]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.