Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 10 de març de 2011

Carreté - Revolta a Camporuc-2

[continuació]
        

4. On a En Raspall se li veu el plomall i de quin tapí calça

         Camporuc és un senyoriu del vescomtat de Correcuita, fiscalment una casa taxada; per això, el meu senyor En Sendred no necessita que el senyor rei li vingui a empadronar els vassalls, car ell ja satisfà a l’erari reial un import preestablert, i té prou cura de vetllar que ningú no li n’afaiti ni una malla a cap dels seus castlans.

         El castlà del vescomte de Correcuita a Camporuc és el noble En Singlot de Galtacorcada. Caravermell ja de mena, i poagrós, els seus sovintejats atacs d’ira me l’acabaven d’enrojolar i es quedava, roig com un pigot endiastrat, panteixant i sense alè, que semblava a punt de fer un pet com una gla, talment com si hagués d’esclatar en mil bocins com granets de magrana madura.

         Així el vaig veure l’endemà al matí, enfurismat, mentre acordava amb En Raspall els passos a recórrer en l’enutjós afer dels pagesos. Jo m’encantava per les dependències del servei del casal d’En Singlot, l’antiga torre de Galtacorcada. El masover m’hi empaitava pels racons més foscos del celler, sense fer cap cabal del mosso beneit, que esbufegava amagat rere les bótes del racó i no ens treia la vista de sobre.

         Mentre el masover feia la seva tasca, jo, a través d’un espiell de doble esqueixada, veia el meu senyor En Singlot movent els braços com una roda de catúfols, i En Raspall que assentia, submís, i se n’allunyava caminant d’esquena, desfent-se en reverències.

         Aquella mateixa tarda, els saigs del batlle, encapçalats per llur caporal, En Filaberquí Ventresques, van esperar En Titot sortint de la taverna i el varen emmenar, si us plau per força, al darrere els corrals de ca la Xima. Allí el van estomacar de valent; i entre castanya i bolet li demanaven que digués el nom del cap de la quadrilla rebel. En Titot era tan taujà que ni en això s’havia fixat; però, estamordit pels cops de puny i atuït per les puntades de peu, al final va optar per amollar el nom del primer, d’entre els assistents a la trobada, que li va passar pel cap:

         —En Jofre Eroles, l’era, el cap —ploriquejà entre xarrup i glopada de la sang que del nas aixafat li rajava cap als llavis inflats. Coixejant i agafant-se les costelles adolorides, en Titot tornà a casa seva, on va jaure quinze dies, i penso que el molt tanoca no devia relacionar l’incident amb l’agradosa entrevista mantinguda amb mi, perquè quan es veié de nou amb forces es va afanyar a buscar-me per repetir la festa; però ho volia tornar a fer sense pagar, i no li vaig fer cas. Altres cabòries tenia, jo.

         Perquè just l’endemà de l’agressió, uns feixinaires que venien del bosc van trobar En Jofre Eroles penjat d’una olivera. Un gran dol, per al poble, oi més quan el doctor Galceran Dous, rector de la parròquia de sant Iu, es va negar a donar-li sepultura en terra sagrada. El diumenge va fer un sermó especialment didàctic sobre els que moren en pecat mortal i de com el Maligne sotja tothora per fer-nos caure en la desesperació. En Jofre deixava una vídua i cinc fills malaltissos, i En Raspall s’afanyava a cobrar-li la flassada del mort, que l’afligida Malena li lliurà entre sanglots: no ignorava quines eren les seves obligacions envers el senyoriu.

         Segur que tots els altres remences del Puigperdiguer van entendre el missatge, perquè tothom callava i ningú no badava la boca. Però a mi, en conèixer el fatal desenllaç, se’m va arronsar l’estómac. Jo m’adonava que havia obert una portella que faria de molt mal tancar i estava molt espantada.

         De primer, vaig pensar que calia fer el cor fort. Cal viure, em deia, cadascú per ell, i endavant les atxes, i pit enfora i vinga, que tal dia farà un any. Però també m’adonava que, jo vivint als ravals de la vila, lluny del casal senyorial, tenia mala peça al teler.

         Les meves conxorxes amb els senyors eren cosa sabuda, però fins ara s’havien limitat a informacions d’escassa transcendència: casades accessibles, nadons de paternitat secreta, pagesos amb problemes econòmics a qui «ajudar» amb cartes de gràcia, heretaments i desheretaments, i para de comptar.

         Jo no havia previst que la reacció d’En Raspall i En Singlot fos tan dràstica, i arran d’aquell fet em plantejava de ser més cauta en les meves gestions. D’altra banda, però, em trobava lligada pels meus compromisos tàcits amb el senyor de la vila i amb el seu batlle de sac; i si al poble sospitaven de mi, i els remences no eren pas ben rucs, ¿de quina seguretat podia gaudir jo, si no comptava amb la interessada protecció dels poderosos?

         Així em neguitejava tota sola, i gairebé no gosava sortir de casa. Em semblava que tothom em mirava de reüll, que m’acusaven de la mort de N’Eroles.



5. On apareix en escena N’Isard, remença ardit, expert en contraespionatge

         El diumenge següent es va escaure sant Josep. A mitja tarda, venint de l’aplec, vaig trobar N’Isard, un vailet ben plantat, però sorrut, que rarament havia fet ús dels meus serveis, no per res més, em penso, sinó perquè sempre anava fluix d’armilla.

         El vaig convidar a casa meva; a l’eixida, li deia, tinc un pou amb aigua fresca, si t’ha d’abellir, i la farem petar, que sempre fa goig de tenir tractes amb un minyó tan gentil, i ja que mai no véns a veure’m d’iniciativa pròpia, doncs ves si així encetem conversa i amistat.

         A bodes em convides, devia pensar el noi, i em va seguir sense fer-se pregar, però sense exterioritzar tampoc cap emoció especial. I vet ací que, ben aviat, havíem oblidat el poal i el càntir i jèiem a la màrfega dels convidats, que no és pas (què us pensàveu?) el meu jaç de dormir, que aquest no me’l deixo sollar.

         N’Isard estava per la feina, i no es mostrava pas especialment comunicatiu. Ja ningú no es recordava del seu nom de fonts, que bé en degué tenir alguna vegada, ni tenia família que per nom cristià el cridés: de ben jove l’havien motejat així, i el motiu li havia romàs arrapat a la pell, com una llagasta. Ja de ben tendre, ell mateix, si algú li demanava com es deia, responia:

         —Me diuen N’Isard.

         I si se n’estranyaven, o li deien que semblava més aviat un nom de sarraí o d’heretge, no se n’amoïnava, i repetia, caparrut:

         —N’Isard, N’Isard, me diuen.

         El seu pare menava les terres del petit mas Terròs, ermots i claperoses que amb prou feines si donaven per pagar els tributs. Cada any era un mal any pitjor. La seva mare va morir quan ell era un noiet, d’una passa de no sabia pas quin mal dolent. Ell la recordava vagament, tossint i escopint sang en un mocador ja vermell. El pare, poc després, la va seguir: el van trobar mort, caigut en una barrancada pregona, i es va dir amb la boca xica que venia d’un aplec de remences, que conspiraven qui sap quines iniqües maquinacions contra els senyors. Déu Nostre Senyor, que, no pas perquè sí, era senyor ell mateix, l’havia castigat, deien les jaies, atiades pel germà Simplici; però no mancà qui recordés que aquell dia els saigs del batlle havien matinat i havien sortit de batuda per aquells tocoms, a caçar el senglar segons deien, i no n’havien vist cap.

         N’Isard quedava hereu del maset, o almenys això semblava, i la bona gent de Camporuc ja es demanava com s’ho faria el marrec per menar la terra tot sol. Però el batlle li ho va resoldre per la via de dret: aplicant-li l’usatge De intestatis. El pare havia inconfés, vidu i intestat, i el senyor del castell havia de rebre la meitat dels seus béns. El batlle li exigí, de més a més, la flassada del mort, i el delme i tot de censos que tenia pendents de pagament per la pèssima anyada. Com que al mas no hi havia una malla, l’en foragità al punt, d’una solemne guitza al cul, celebrada amb rialles pels saigs, mentre amb un bramul fastigós li deia «Passa a jaure o vés-te’n al canyet, gos». N’Isard va entomar el cop sense ni grinyolar; només mirava el batlle, se’l mirava i callava.

         La remença era això: eres afocat al mas i no podies deseixir-te’n, però n’hi havia prou amb un mot del senyor, i ho perdies tot. I encara sort si no et carregaven de cadenes i et tancaven a la masmorra del casal. Un vassall no tenia cap dret: tenia el mas per gràcia del senyor i li devia, ultra els drets i servituds que eren costum, submissió i reverència, si amor no.

         És clar que en aquell temps els remences es movien per millorar tan magres condicions de vida; a risc de deixar-hi la pell, es sindicaren per fer un front comú contra els senyors, i hi aportaven iguales, i es reunien d’amagat, intentant defugir les espies dels senyors, que, com és natural, exercien llur dret per defensar allò que els pertanyia des que la terra és terra.

         I ves per on, el bon rei Alfons, que Déu el tingui a la glòria, s’escoltà els síndics remences i els va autoritzar d’aplegar-se i cobrar talles per subvenir a les despeses de llurs deliberacions. Això va originar fortes protestes dels diputats del General, així com dels consellers de Barcelona i de moltes altres ciutats, i també dels monestirs i, no cal dir-ho, dels senyors; tots plegats miraven d’interferir el cobrament dels talls, els nobles mitjançant la força, els eclesiàstics excomunicant els funcionaris que en tenien cura. És en aquestes torbacions que cal entendre la mort d’En Terròs, un dels molts que pagaren amb la pell un ideal del qual mai no van gaudir. El sacrifici dels primers rebels, amb els anys, va florir i va fruitar; i, com sempre s’esdevé, se’n van beneficiar els darrers d’apuntar-s’hi, els qui menys havien lluitat.

         N’Isard tenia vuit anys quan va quedar sol al món, sense pa ni teulada. Vagarejà alguns dies pel bosc malmenjant el que podia, fins que un pagès benestant se’l trobà i l’acollí de bastaix, sense sou, per la vida. Així pujà, el mosso del Mas Galdric, fins avui, que ja feia per merèixer. Però qui res no té a ben poc pot aspirar; ni tenia un sou per anar a la taverna, ni hi podia jugar, ni tan sols pagar-se un esplai amb aquesta vostra humil serventa, que aleshores, ja ho he dit, no anava de rebaixes.

         Per això es va estranyar quan li vaig oferir els meus serveis ben de baldraga. Però la meva eloqüència el va convèncer aviat: ell era, en efecte, jove i ben plantat, fàcil a creure’s que podia ser objecte d’un desig sense ànim de lucre —o bé d’una mera promoció publicitària, com si diguéssim una oferta de llançament: tasta’m de franc, avicia-t’hi i paga sempre més.

         En realitat, volia sondejar-lo. El que és ell, jo no l’hi havia vist, entre els furtius que arribaven de la reunió; però em flairava, per la seva mateixa història i per algun mal gest que li havia atalaiat, que no era pas aliè als projectes de revolta. Ja he dit, però, que era esquerp de mena; i es malfiava de les meves sol·licituds.

         —Encara fóra l’hora que et veiés treballar gratis et amore Dei; alguna en deus portar al magí —remolejava, mentre però em batia a ritme de batà, i a fe que semblava treure’n el ventre de pena.

         No vaig creure oportú d’ensenyar els meus atots tan aviat; N’Isard no era pas tan talòs com En Bernadó i m’hauria clissat de tres hores lluny. De fet, ja m’havia vist a venir, perquè, tot just acabar la feina, bo i tallant les meves reglamentàries lloances a la seva potença viril, em va deixar anar:

         —I si el que vols és saber dades dels síndics remences que ens trobàrem a Puigperdiguer, no t’he de dir res més sinó que jo hi vaig ser, i que no em fa por que em trobin en un marge, com li esdevingué al meu pare fa dotze anys i ara li ha passat a En Jofre Eroles. Però no diré res de cap altre remença; En Raspall, per haver-nos, s’haurà de valer d’espietes més eficients, per bé que no siguin tan desitjables.

         Allò em va colpir, ho reconec. Per això vaig decidir de sincerar-me amb N’Isard, i li vaig explicar amb pèls i senyals el greu que l’afer m’havia causat, i com em sentia culpable, en la meva ignorància, de la dissort del pagès, i com veia de magre el meu futur en aquella vila.

         També N’Isard, aleshores, em va parlar clar. Em digué que, un cop mort N’Eroles, els remences havien decidit de fer-me’n la pell, i que ell mateix no havia estat pas dels més moderats en aquesta qüestió. Es tractava d’un escarment: es preveia una revolta i havia de quedar clar qui anava a favor de qui. Però s’havia imposat el criteri dels més pragmàtics: per centrar-se en la lluita contra els senyors, valia més estar ben informat del que sabia l’enemic.

         —Per això, i perquè jo mai no havia estat amb tu, m’han delegat per venir-te a visitar i fer-te una proposta. Sí, mira: vet ací una bossa amb cinc sisens de croat: la portava per comprar-te aquests favors amb què, tan gentilment, m’has obsequiat de franc. I ara, para compte a la requesta: en endavant diràs a En Raspall tot allò que voldrem que li diguis, i no li diràs res que no vulguem que se sàpiga; i en canvi tu em tindràs informat de tot el que es cogui al casal. Ah, i l’excusa de les meves visites, s’entén, serà la repetició d’aquests jocs tan interessants que avui m’has ensenyat... i pel mateix preu, s’entén!

         L’alternativa era morir empalada a la plaça major. Ja feia temps que no cremaven bruixes, costum salvatge, ai las, que avui veig que es torna a imposar amb la Inquisició. Però a mi m’haurien afaitat en sec i socarrat de viu en viu. D’altra banda, el meu penediment era sincer, i el tracte amb N’Isard no em desagradava; per això vaig canviar de bàndol a ulls clucs i vaig esdevenir agent doble, tasca altrament arriscada en temps de maregassa com els que es veien a venir.



6. On ens arriben els ressons de llunyans rebomboris palatins

         A Camporuc amb prou feines si havíem sentit a parlar del malaurat príncep En Carles, traspassat la passada tardor; la seva història ens semblava tan real com els romanços de vides de sants, les faules de bèsties que parlen o les conteses d’Artús i de Lançalot.

         L’any passat, un traginer que pujava del pla de Barcelona ens havia explicat allò que feia al cas:

         —Conten que el rei En Joan, sens dubte a instància de la seva segona muller, ha desposseït dels drets de successió el seu primogènit, En Carles, sense escoltar el parer de la Diputació del General, a qui es veu que en dret esqueia de dir-hi l’última paraula. Després, el rei, enfellonit per l’actitud del príncep, que viatjà a Barcelona sense el seu permís, i pel fervor amb què el Consell de Cent i la ciutat en pes el va acollir, l’havia fet empresonar deslleialment a Lleida, on havia acudit amb salconduit reial i el rei mateix, oferint-li en públic la mà dreta, li havia donat garanties de respecte. Més tard, se l’havia endut pres a l’Aragó, contravenint així els costums més sagrats de la terra.

         A Barcelona, contava l’herald, hom va penjar pasquins amb lletra disfressada, convidant els ciutadans a armar-se contra el rei, a qui deien per malnom «el Sense Fe». La bona gent de Camporuc se’n feia creus. «On anirem a parar?», gemegava En Conill Sagristà. Semblava talment el món al revés, com de vegades algun romançaire de canya i cordill ens havia ensenyat: aquell món on els animals vestien com reis i papes, i els humans els servien d’escarràs.

         Però a ciutat, al darrere de les crítiques al rei, diu que hi havia els més rics, els més privilegiats; i devia ser cert, car aquí al camp els que més se n’exclamaven eren els senyors dels castells i els abats dels monestirs, i també els pagesos dels masos més grans.

         El rei es veu que havia escrit als municipis demanant suport per a la seva causa, per evitar que el país se li alcés en armes. A Barcelona, deia el traginer, hi va enviar mossèn Lluís de Vic, conspicu palatí, perquè expliqués el punt de vista del rei davant el Consell de Cent; però no es van entendre.

         Tot seguit, En Joan va enviar el mateix mossèn Lluís i En Guillem Ramon d’Erill per tal que prediquessin la concòrdia, que en deien ells, o la discòrdia, segons el juí dels nobles, que volien rebombori i per això les proposicions de treva els semblaven sedicioses. A Camporuc, però, no va arribar a venir cap missatger reial; només posar els peus al vescomtat de Correcuita, els homes del meu senyor En Sendred ja van tenir bona cura d’aviar-los ràpid, com si els haguessin encès foc de lluquet al cul.

         Aviat, noves noves i fresques arribaven de la ciutat comtal, ara per mitjà del batxiller Tianet Llesquis, fadristern d’un llinatge de renom, que havia deixat l’estudi general a la francesa i s’enfugia al recer del seu mas, espaordit per l’enrenou que als carrers barcelonins es vivia.

         —No ho acabo d’entendre. A la Diputació han hissat la bandera reial; juntament amb la de la Generalitat, és clar, però al davant hi anava la del rei. I les han passejades fins al portal de Sant Antoni, cridant a via fora i sometent i clamant alhora visques al rei i al seu primogènit. Es veu que la revolta és només contra el mal govern dels mals consellers reials, però el que vol manegar-nos és ell, sense dubte. I el Principat vol i dol: li ha de moure guerra per defensar el dret i la justícia, i així ho fa, però no vol que sigui dit que ens hem alçat en armes contra nostre senyor. On anirem a parar?

         —Així, doncs, hi haurà guerra? —s’horroritzava, amb un ulls com plats, En Jepó de ca la Sabaterona.

         —Oh, i tant! —prosseguia, alarmista, el batxiller—. Tot seguit s’ha aplegat a Barcelona un estol de ballesters i gent d’armes, més de mil homes a cavall i a peu, que s’ha afanyat a emprendre el camí de Lleida per haver el rei i alliberar el príncep. Mentrestant, l’arrogant Galceran de Requesens, governador general de Catalunya, fugia a cremadent del Principat; pel camí he sentit a dir que si l’havien encalçat i ara estava arrestat a casa seva.

         —Doncs jo —reblava el clau el traginer, que havia rebut noves fresques d’un dels seus col·legues de la terra ferma— encara us diré més: sapigueu que els lleidatans, sense esperar els armats de Barcelona, s’han afanyat a entrar al palau del bisbe, on posava el senyor rei; i en Joan Sense Fe ha hagut de fugir, a peu i de nit, cap a Fraga, deixant la taula parada per sopar, de què els revoltats n’han fet no poca festa.

         Però aquesta aigua ja no mou molí. D’això feia ja més d’un any, i la sang no va arribar al riu. El rei va alliberar el príncep, que llavors era pres a Morella; la reina Joana, a Vilafranca, va signar uns capítols de concòrdia en nom del rei; En Carles va entrar triomfalment a Barcelona, on van fer festa grossa, amb focs voladors, bombardes i focs grecs; el príncep fou proclamat primogènit de la corona i lloctinent perpetu de Catalunya... i als tres mesos ja s’havia mort, d’una pleuresia, varen dir!

         Sí que el bon príncep Carles era tísic, però va córrer la veu, segons ens va informar un pelegrí que hi havia passat tornant de Sant Jaume de Galícia perquè volia conèixer Montserrat, que la pleuresia la hi havia servida amb l’escudella, vaja, que la seva madrastra la reina Joana l’havia fet emmetzinar, i que Déu nostre Senyor l’havia castigada amb un cranc al pit que la feia patir més que els remordiments.

         Jo no ho sé, com devia anar. Fos com fos, al cap de poc, l’animeta del bon príncep de Viana diu que ja feia miracles i el volien fer sant. I als pobles en cantàvem corrandes, com la Complanta d’En Guillem Gibert i d’altres.

         Ara bé, mentrestant, l’animositat de les autoritats catalanes contra el rei i la reina va trobar un nou camí per esclatar arran de les reclamacions dels pagesos de la gleva i el front comú que en contra hi van fer senyors feudals, bisbes, abats, els diputats del General i els consellers buscaires de Barcelona.



7. De la visita que feren a Camporuc uns eloqüents Domini canes   

         L’arribada dels frares predicadors va causar sensació. Van fer l’entrada triomfal a la vila pel portal de migjorn: quatre frares blancs a cavall de quatre mules, amb un seguici de deu més, carregades de paquets, que més tard vam saber que eren llibres d’exorcismes i un abundós einam inquisitorial per arrencar les confessions dels relapses més aferrissats.

         Jo, de primer, vaig tenir un ensurt de ca l’ample, i ja corria a perdre’m pels boscos per tal de salvar la pell; però sort que vaig trobar-me pel camí Dom Simplici, el benedictí, que baixava a afegir-se a la festassa; i que, no pas abans d’haver-me repassat de baixos a balquena, em va tranquil·litzar, dient que no venien pas a caçar bruixes, sinó a una altra mena d’endimoniats del diastre: els serfs de la gleva que s’alçaven a forquetades contra l’ordre diví.

         La quitxalla va anar a rebre els llegats amb brancs d’olivera, i el doctor Galceran Dous els esperava, revestit dels millors ornaments, al portal de l’església de Sant Iu.

         Un cop instal·lats, ben dormits i peixats, llur predicador en cap, Fra Eribald Garrabou de Carmanyoles, es va enfilar a la trona de l’església, de la qual s’havia apoderat amb el vistiplau del rector, i es va adreçar a la parròquia, concentrada a toc de campana.

         Així, N’Eribald va començar el primer sermó de la campanya institucional dels diputats del General de Catalunya i del Consell de Cent barceloní, juntament amb els nobles i els abats de tot el Principat, contra el rei i la reina; i, diguem-ho ja d’un cop, contra els remences, que veien en els reis l’únic suport declarat a llurs anhels de justícia.

         —El rei, més Neró que Neró, ha trepitjat els furs de la nostra terra, i vol aplicar als catalans lleis estrangeres. El desheretament i la presó del príncep En Carles van ser contrafur, i la incontinència reial atacà de soca-rel qui-sap-los usatges, constitucions, privilegis i llibertats de Catalunya —clamava N’Eribald, i En Gargall de Golapregona, un dels més grans terratinents de Camporuc, feia     que sí amb el cap i bufava de santa indignació.

         Però tot això era aigua passada. Ara, el problema era més coent: les més altes jerarquies de la nació, els titulars de la Corona, enfrontats a la Diputació del general i a quasi tots els nobles de la terra, havien pactat amb el diable, ço és, amb els remences més radicals, per haver-ne suport en la guerra que es congriava per moments. Els remences n’havien rebut garanties en el sentit que, si el partit dels reis triomfava, veurien abolits per fi allò que ells en deien «mals usos», tot i que els senyors, d’una manera que sempre m’havia semblat contradictòria, al·legaven adés que mai no havien estat aplicats, adés que eren drets consuetudinaris que calia respectar en nom de la sagrada tradició, amén.



8. On es dóna compte, alt per alt, del nostre mal de cada dia

         Els més vells d’entre els pagesos de Camporuc conten, i no acaben, d’una mena d’Edat d’Or, un temps de flors i violes, en què la terra donava prou per viure’n a pler, i per pagar els delmes i servituds al baró i a l’abat, i encara guardar gra i farratges per si un mal any venia, i treure a fira el sobrant i guanyar-hi unes unces, i redimir-ne algun cens per no haver de pagar tant l’any vinent.

         Lo mal any primer, m’explicava la centenària tia Marcel·lina que li havia explicat la seva jaia, ho va començar d’esgavellar tot. Ja en devia fer més de cent anys, potser cent trenta, qui sap. Deien si a Barcelona havien mort més de deu mil cristians, però que a muntanya encara més: dels pagesos menuts, ben pocs, ben pocs se n’havien pogut escapar. Després va venir la Pesta negra, i deien els traginers que des del Pla de Barcelona al Pirineu havien mort dues de cada tres ànimes de Nostre Senyor. Després, encara va arribar la mortaldat dels infants, i al darrere la dels mitjans... I des d’aleshores, cíclicament, no passaven deu anys sense que les epidèmies o les males anyades portessin el dol i la mort als conreus i a les cases.

         De mica en mica, la terra es va despoblar. Les ciutats, encara més: diu que, de fet, els que ens estàvem al camp ens podíem considerar sortosos, que allà queien com mosques quan hi havia escassetat, i quan hi havia pa es barallaven a mort els uns i els altres per poder-ne haver més que el veí. Ep, almenys així ho deien; de fet, jo no ho sé del cert, no ho gosaria pas jurar, que fos ben bé tant, tant, així com dic.

         Però aquí, a pagès, també la vida era molt dura, i després de la pesta molts fadristerns, i també no pocs hereus de masets de poca terra, vaja: els pagesos magres, van deixar definitivament el camp i se’n van anar a buscar fortuna allà mon deien que mancaven braços per exercir tota mena d’oficis, i sense estar sotmesos a un senyor. Ja s’ho devien trobar, que no devien pas lligar-hi els gossos amb llonganisses!

         Per això, molts masets van quedar rònecs, i l’erm i el garric tornaven a ocupar les feixes que generacions abans havien conreat robant terrenys al bosc.

         Però hi havia els pagesos grassos, que tenien els graners curulls i havien pogut resistir les crisis endèmiques, i prestar censals, i comprar-ne a tercers, i vendre a carta de gràcia als més empantanegats i, al capdavall, quedar-se les propietats i fer-los fora, o sotmetre’ls a servitud.

         Quants als masos desafocats i deshabitats, si s’entenien amb el baró li’n compraven el domini útil i els arrendaven a masovers al quart de tots els fruits o mitjançant censos onerosos, que la necessitat forçava d’acceptar als més desposseïts; i aquests treballaven de sol a sol guaretant ermots i patint per poder pagar el cens al seu senyor immediat, el pagès gras, i endeutant-s’hi quan revenia el primer nou any de carestia.

         Els nobles collaven més i més, i no tenien aturador. Cobraven el dret de fortificació i la taxa establerta als vassalls per no haver de fer guaites, i en canvia feia segles que tenien les torres de guaita enderrocades i les muralles dels castells en ruïnes. Cobraven el dret de llòssol, que era un tant per cada eina que els pagesos duien a esmolar, sense tenir, però, farga senyorial; de manera que el pagès havia de pagar-se el ferrer que les hi esmolava, i pagar també al senyor perquè sí, perquè era un ús antic. Els senyors tenien el monopoli de la venda de blat, oli i vi, i el pagès, un cop satisfets els delmes pertinents, si tenia excedent no se’l podia vendre; les noietes del mas havien d’anar a servir un any, de franc, al castell del senyor, de què en venien no poques conseqüències, que jo, modestament, ajudava a compondre, si podia. I si no hi havia el dret de cuixa (que, almenys pel meu record, no s’havia exercit mai just la primera nit) és perquè les cuixes, els senyors ja les tastaven abans d’hora, o després de maridades, tant se val. Havies de pagar si mories sense testar, com el pare de N’Isard, i també si mories sense fills, i encara si la dona t’embanyava; i sobretot, havies de pagar, i molt fort, per desarrelar-te del mas.

         Tots aquests mals usos, i molts més, eren al punt de mira de les reivindicacions dels síndics remences. I com que els senyors se’ls escoltaven com si sentissin ploure, vet ací que van apel·lar al rei, i el rei N’Alfons els va escoltar. De primer, els va autoritzar a sindicar-se i a cobrar talles per subvencionar les reunions dels síndics. I ja deu fer uns sis anys que el bon rei N’Alfons, per mitjà del seu germà, l’aleshores lloctinent de Catalunya, i que després fou el meu senyor el rei En Joan, va promulgar a Girona una disposició que suprimia la remença, l’eixorquia , la intestia, la cugucia, l’entrada i la ferma d’espoli forçada.

         Els nobles s’ho van passar per la regatera, i aquests mals usos teòricament abolits els tornaven a escripturar cada vegada que feien fer un capbreu nou. Ningú no feia cabal de les protestes dels remences; i així van transcórrer els anys, en enutjoses negociacions que no avançaven. Mentrestant, molts rectors i abats excomunicaven els cobradors del tall remença.

         Després, ja mort el bon rei N’Alfons, el meu senyor rei En Joan i la reina na Joana tornaren a escoltar la veu dels pagesos malcontents, i es diu que el rei va escriure a les autoritats catalanes ratificant el seu decret de Girona, és a dir, suprimint els principals mals usos. Jo sospito que aquesta actitud del monarca fou la causa dels odis que despertà entre els poderosos del país, que tots eren, i són, terratinents; perquè és ben curiós que les ciutats en què comerciants, menestrals i artistes dominaven els consells donaren suport al rei contra la Generalitat; i fins diria que també el poble menut, pescadors, artesans, jornalers, operaris, els féu costat; per bé que hi hagué qui propugnava justament el contrari. En tot cas, es veia a venir, que s’atansava una guerra civil.

         Enmig de tot això contaven que hi havia, a Barcelona, la rivalitat entre la Biga i la Busca, dues faccions enfrontades; per entendre’ns, els que sempre havien remenat l’olla, els bigaires, s’oposaven als buscaires, que buscaven destapar-la per tastar-ne el brou. Per a mi, doncs, sabent això, estava cantat que els uns es decantarien per la Corona i els altres més aviat serien partidaris de la Diputació. Però una pobra dona, ja ho sabeu, no hi entén gaire, de la política dels homes.

         Els diputats del General tenien mig embastat un projecte de concòrdia en què a les reclamacions dels remences van contraposar les al·legacions dels senyors; i era aquest projecte, els que ens venia a predicar fra Garrabou de Carmanyoles. I és ben curiós que l’arbitri anava bé, no només als partidaris dels senyors, sinó també als pagesos més benestants, que en la revolta hi veien més a perdre que a guanyar, i que, tot i ser vassalls dels barons, eren al seu torn com senyors dels parcers, masovers i pagesos més pobres, i tenien interessos en censals, violaris i cartes de gràcia. Com es pot veure, la revolta es quedava circumscrita als que no tenien res més sinó deutes.


[continuarà]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.