Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 10 de març de 2011

Carreté - Revolta a Camporuc-3

[continuació]


9. De quan a Camporuc vam sentir a bufar de prop els primers vents de guerra

          Fra Eribald Garrabou de Carmanyoles tronava des de la trona, i era, segons ell, en nom de Déu, que calia que els remences acceptessin la concòrdia dels senyors.

         —Des que el món és món, hi ha tres menes de persones: els senyors, que dirigeixen les guerres de la Cristiandat, protegeixen els seus súbdits i vetllen pel seu benestar; els homes de Déu, que preguem pels senyors i per totes les animetes de les parròquies; i els pagesos de la gleva, que fan una funció molt important: conrear la terra per alimentar els senyors i els eclesiàstics. I sí que és cert, que alguns usos antics havien esdevingut mals usos; però per això mateix uns homes savis i nobles, representants dels senyors i dels pagesos, sota l’arbitratge serè dels homes de l’Església i dels diputats del general, han arribat a uns punts d’acord que cal signar, i fer les paus remences i senyors: vosaltres, a treballar la terra i deixar-vos de tants romanços; i tot l’univers, ço és, senyors, eclesiàstics i pagesos, tots com un sol home, plantem cara al mal rei Sense Fe que trepitja les sagrades constitucions de Catalunya i els Usatges més ancestrals d’aquesta sagrada Terra!

         Hàbilment, la concòrdia afluixava en part en qüestions que difícilment es podrien sostenir avui en justícia; però es mantenia ferma en les essencials.

         En resum, que els pagesos importants i les forces vives: nobles, eclesiàstics, artesans i llurs sotmesos van aprovar l’acord de declarar-se en armes contra el rei. Els remences presents a l’església no varen piular: ni els convenia de fer-ho ni els haguera servit de gran cosa. L’eloqüent sermó només havia parlat de greuges de difícil comprensió, i el gruix de les reivindicacions remences no havia estat tocat en absolut; com si en aquella guerra no els anés ben bé res als serfs, i es cogués tan sols un afer de drets successoris, usurpació de competències i meres qüestions de procediment.

         És clar que Camporuc era un llogarret minúscul, i tota la baronia era ben poqueta cosa; per tant, de moment, convingueren que no enviarien homes d’armes a combatre enlloc, però es juramentaren, per aclamació, a barrar les muralles al rei, a la reina i a llurs ambaixadors si mai venien, i a defensar la plaça contra ells, si s’esqueia, fins a la darrera gota de la sang dels vassalls. Perquè de la dels senyors, no va quedar gens clar si caldria vessar-ne.

           A mitjan maig, Dom Bernat de Penelló, prior del monestir, m’explicava, després d’un esplai curosament agombolat, que a finals d’abril, segons li havien escrit del seu orde, a Barcelona havien empresonat un sabater, de cognom Perdigó, pel fet d’haver difós «notícies alarmistes», ço és, haver expressat en públic una opinió favorable al rei, que estimava els remences.

         —Malhaja aquest país, on sempre s’ha estilat haver la llengua en franc alou, si no en pren mesures! —s’exclamava, tot calçant-se les botes, i jo li feia que sí, que no s’hi valia, que no hi havia dret a dir el que hom pensava. I en cobrava un grapadet de sisens de croat abans d’anar a recollir les triadures per als porcs de les corts d’En Raspall, que era una de les excuses que em permetia accés franc al monestir a hores discretes.

         Poques setmanes després, era En Raspall mateix qui em contava, com si fos qui sap quina gran proesa, que el conseller segon de la ciutat comtal, En Joan Pallarès, a casa del qual es reunien els reialistes, havia estat executat, juntament amb el jove Pere Torrent i els ciutadans Bertran Torró i Joan de Mitjavila.  I la Generalitat va fer exposar llurs cossos a la plaça del rei, a qui servien, per escarni i perquè fossin exemple per a tothom. En Raspall, esbufegant entre cop i cop de ronyons, ho contava rient i renegant d’una manera grotesca. Se li veia que tenia ganes de poder fer quelcom semblant al seu domini.

         N’Isard sabia aquestes noves tot seguit, perquè jo les hi repetia al llarg dels nostres contactes regulars; però només li eren notícies fresques gairebé del dia, car als capellans els faltava temps per esbombar-ho de la trona estant, perquè tothom en tragués les consideracions oportunes. I de tant en tant pujava el traginer de Barcelona i ens ho refeia tot, ben amanit d’esgarrifoses truculències.

         Mentrestant, el vescomtat de Correcuita es preparava per a la guerra. El meu senyor En Sendred va trametre missatges, i el meu senyor En Singlot es va afanyar a reforçar les muralles dels llogarrets del seu terme, que eren d’argila i de toves. Sota la vigilància dels seus saigs, En Raspall feia pencar nit i dia els pagesos, pujant tàpies i tapant forats, conscient però que el seu casal, i també el castell de Galtacorcada, a diferència d’altres fortificacions properes, eren poc estratègics i no resistirien gaire un atac organitzat.

         Per fi, un vespre d’abril els conspiradors van haver de menester els meus serveis. Jo, ben ensinistrada, vaig transmetre a En Raspall una pretesa conversa que, vaig dir-li, havia sentit la nit passada, a l’altra banda d’una tanca, a dos pagesos no identificats.

         —Demà, cap a les deu del vespre, una representació del sindicat remença es trobarà amb alguns significats cabdills del nostre vescomtat a la font dels Parenostres.

         La font pertanyia a la veïna baronia de Massafang i distava no pas poques llegües de Camporuc. Es tractava de despistar els saigs, perquè a les onze hi havia un aplec dels remences de Galtacorcada amb síndics d’altres indrets, en un lloc que jo desconeixia, però que devia ser just en direcció contrària.

         En Raspall es va empassar la bola, i l’endemà va haver-hi corredisses tot el vespre. De primer, els saigs i milicians que eixien pel portal de la vila, mig d’amagatotis, de tres en tres i de quatre en quatre, per no despertar sospites, camí de Massafang. Més tard, quan ja semblava que la calma havia tornat a Camporuc, novament remor de passes i murmuris va emplenar els carrers enfangats.

         Ni el meu senyor En Singlot, tothora encimbellat en un castell, ni el batlle, que vivia en un casalot de pedra massissa amb portes i finestres molt gruixudes, quasi sempre tancades per seguretat, no podien adonar-se fàcilment del rebombori. Jo, en canvi, sí, que vaig advertir les ombres que passaven, arrapant-se cauteloses a les parets, i tustaven a les portes de les cases, d’on sortien més ombres, i totes s’esmunyien fora vila per la porta falsa del cobert de can Mamet Testapollosa.



10. D’una fontada nocturna i de tot allò que s’hi digué i s’hi esdevingué

         Jo que sí que m’hi afegeixo, i aviat vaig trobar-me pel corriol que pujava a l’ermita de la Crou, enmig d’una bona colla d’homes, als quals se n’afegien més i més, procedents de molts masos del terme, a mesura que anàvem avançant pel bosc. No em va costar de veure-hi N’Isard, que em va reptar, sorrut com sempre:

         —Què hi fas, aquí? No és pas cosa de dones, aquest joc. En fi, per tu faràs. El que és jo, no dubto que ets dels nostres; però algú podria posar-se nerviós. Jo de tu, me’n tornaria a casa, tot i que aquesta nit dubto que tinguessis feina: no deu haver-hi ni un home, a Camporuc!

         Vaig pensar que tenia raó, però la tafaneria podia més que el seny. Per això, mig cobrint-me amb una mantellina perquè no em coneguessin, vaig ronsejar darrere la corrua sense acostar-m’hi gaire.

         Arribats a la Crou, vaig restar rere una alzina grossa, una mica allunyada de la gent, però podia veure’ls i els sentia força bé.

         Em va sobtar de veure-hi l’ermità. Vell venerable, sempre que baixava al poble repartia floretes i ensenyava jaculatòries banals a la quitxalla. Sovint semblava que no hi era tot; jo gairebé diria com que no hi fos gens. I ara, vet-lo ací, presidint una assemblea de remences a redós de la seva minúscula esglesiola.

         L’ermità va parlar, i devia fer-ho bé, perquè em va commoure. No recordo amb detall què va dir, només que parlava de concòrdia de debò. No alçava gens la veu, i dolçament teixia un reguitzell de dites que haurien commogut els pagesos més rudes. Però no va ser així, car les seves paraules tendien a contenir una ira que ja estava massa abrandada.

         Si va parlar de no prendre’s la justícia per la pròpia mà, si va dir de parar l’altra galta, si va apel·lar a una justícia divina que ha d’acabar imposant-se damunt la impietat, tot això no deturava tant d’odi acumulat, tants crims impunes i, sobretot, tanta por a les conseqüències de perdre ara una guerra que ja havia esclatat irremissiblement. I era ben cert que hom havia emprès un camí sense tornada, i que retre’s en aquest punt hauria estat suïcida.

         Un exaltat va dir que ja n’hi havia prou, de prèdiques, i que calia fer quelcom de més profit. Va ser un orgue de gats; tothom hi deia la seva, i l’hospitalari ermità ja no va poder tornar a piular en tota l’estona. Aviat el batibull va esdevenir aclaparador; fins que un foraster cepat i renegaire, amb una veu de tro, va imposar-se i aconseguí que a poc a poc es fes silenci al seu entorn.

         El foraster, vingut del cantó de Santa Pau, va explicar que els pagesos de la Muntanya, en nombre d’uns milers, s’havien organitzat en hosts, armats amb forquetes i aixadells, i havien atacat per sorpresa algunes de les ciutats que havien declarat la guerra al rei, i doncs també als remences. Més de cinc-cents homes assetjaven Santa Pau i altres tants havien aconseguit d’entrar a Olot.

         —També alguns dels nostres han caigut, i d’altres són presoners; però a Breda hem capturat el prior del monestir. Servirà d’ostatge: el bescanviarem per tots els nostres presoners i encara en traurem un bon rescat, per ma fe!

         Aquí es començaren de sentir veus demanant d’estacar el bon ermità de la Crou com una botifarra, a veure què ens en donaria el meu senyor En Singlot; i ja algú l’engrapava pel clatell i el començaven d’atonyinar. La gent de Camporuc eren així de betzols. Encara sort que En Jepó de ca la Sabaterona va intercedir pel pobre monjo, que va poder fugir bosc endins. Però no hi va córrer com un esperitat, sinó que hi va anar caminant a poc a poc, tot recitant rodolins, i encara entretenint-se a collir alguna mata d’herba remeiera. Ja ho deia jo, que li faltava un bull.

         N’Isard i els del poble van encarrilar la reunió cap a temes de més actualitat. Van explicar que també Camporuc havia declarat la guerra al rei, i que En Raspall de Pastafullada obligava els vilatans a ajudar la milícia a reforçar muralles. Van explicar l’assassinat d’En Jofre Eroles. L’assemblea, per aclamació, va acordar que atacarien Galtacorcada.

         Els pagesos de la baronia de Galtacorcada eren pocs per atacar el castell, i En Raspall hauria defensat el poble sense maldecaps. Per això, els insurrectes van acordar de demanar reforços a una partida de remences que baixava de Besalú, deien que si encapçalada per En Francesc de Verntallat en persona. El nom d’aquest mític cabdill va enardir els conspiradors.

         Es va quedar que, de primer, ocuparien la quadra de Llepacrestes, de la baronia de Grataclatells, veïna de la de Galtacorcada, a l’altra banda del torrent del Fang. La torre de Grataclatells era gairebé inexpugnable, però queia molt enllà de Llepacrestes, parròquia isolada habitada només per una patuleia d’ignorants que vivien gairebé a la misèria; que ni sabien quina causa els convenia de seguir, però que s’avindrien a ajudar qui els ocupés el tros i els prometés un trist crostó de pa per rosegar.

         Aquesta quadra era ben poca cosa: una esglesiola i alguns masos mig rònecs, ben a l’extrem del seu terme, que conreaven ordi, pasturaven quatre cabres i malvivien del regadiu dels horts vora el torrent.

         En temps del meu avi, m’havien explicat, els de Llepacrestes menaven també alguns horts a l’aclau de la Figuera, part dellà del torrent, però avui en terme de Galtacorcada, sobre els quals hi havia hagut un vell litigi amb hortolans de Camporuc, resolt per via de pacte entre el meu senyor En Singlot i En Babau de Grataclatells.

         L’aclau de la Figuera havia estat usurpat pel jaio Segimon, terratinent camporuquí, que va exhibir davant la cúria del vescomte una documentació ambigua i probablement falsificada feia decennis. Els informes favorables del castlà de Galtacorcada, que no en va en rebia tota mena de delmes i primícies, van resultar definitius. Els dos barons ho van arranjar amb un bon tiberi i anant a caçar senglars, i els pagesos de Llepacrestes van perdre els seus horts en favor del jaio Segimon, que els té arrendats al quart a una munió de famílies del poble i ell i el baró se’n fan la barba d’or. Sí que els llepacrestins mai no havien parat de reivindicar-ne els drets, però l’actitud bel·licosa del meu senyor En Singlot els moderava els ímpetus.

          Ara, els remences de Besalú planejaven entrar de nit a Llepacrestes i ocupar el territori, inclosa l’aclau, en una acció sorpresa. Els llepacrestins s’hi afegirien ben segur, perquè de tan malament com estaven no hi tenien gaire res a perdre. Des d’allí, passant el torrent a gual, entrarien a Camporuc amb l’ajut dels remences de dins i, un cop empresonat el batlle, assetjarien tots plegats el castell de Galtacorcada amb garanties d’èxit. El rescat pel meu senyor En Singlot i per En Raspall fóra magnífic; i el ressò per a la causa remença, extraordinari.

         Es va adiar l’atac per a l’endemà passat, i es va alçar l’assemblea abans de sortir el sol. Al cap de poca estona, cada pagès fangava el seu tros, fins a la posta, suat i aixafat. Però, homes propis i solius, afocats i amasats, serfs de la gleva, xiulaven i cantaven aires ancestrals; i els ulls els lluïen d’una lluïssor novella, que jo no havia vist mai fins aleshores, ni després he tornat a veure mai més.



11. De com a la batllia els entrà un fort neguit i, com sol passar, en pagà els plats trencats qui menys culpa en tenia

         En Raspall, enfurismat per l’ensarronada, no va trigar a saber, martiritzant un pobre beneitó, que una gernació s’havia reunit a l’ermita de la Crou. A mi em va costar un servei llarg i acurat, però vaig aconseguir de convèncer-lo que, sospitant amb raó que jo era una confident dels meus amos, hom m’havia parat un parany per enredar-lo. Un cop més, la guatlla va quallar.

         Per sort per als revoltats, el pobre minyó que havien pres de cap d’esquila no havia estat al cas del que es tractava, i al cap de poca estona s’havia adormit. Només va veure i sentir l’ermità, i va repetir com un enze alguna de les seves frases; prou com per a comprometre irremissiblement el pobre monjo. Car en temps de mala maror, les paraules d’amor i de pau se  solen entendre com a subversives.

         Els saigs van trobar l’ermità, com sempre, collint margaridoies i cantant lletanies. Sense dir res, es va deixar emmenar cap a can Raspall, on el van interrogar entre una colla de botxins, i mai no havia vist jo tants cops de puny i guitzes, ni sentit tants renecs, ni vist tants blaus i morats a la cara d’un home, que amb tot sabia negar-se amb dignitat a revelar cap nom.

         En veritat, deia i redeia que havia intentat posar pau, i que li havia vingut d’un badall de grill que no me’l crucifiquen allà mateix. Ara rebia per totes dues bandes, però era innocent i no sabia res. I, de fet, ben bé res no en sabia, de l’atac que es congriava, perquè ell ja no hi era quan en van parlar. Però jo em vaig guardar prou d’explicar-ho; ara, anys després, el recordo com un pobre bon home, i li demano perdó per no haver testificat a favor seu; onsevulla que sigui, no dubto que em comprèn i que se’n fa càrrec: per una banda, m’hi anava la clenxa; per una altra, ell era tan sols un dany col·lateral en l’assoliment de l’objectiu final.

         Total, que el van deixar com un eccehomo i el volien penjar i tot, com a escarment. Sort que el doctor Galceran Dous va intercedir i li varen perdonar la vida. Fet un sant llàtzer, baldat i capolat, el van foragitar del terme sota amenaces greus; i el pobre ermità, coix i sagnant, però encara mormolant versets místics, se’n va anar camí ral avall i no el vam veure mai més.



12. De com una professional discreta pot ser testimoni involuntari d’un contuberni atroç

         En Raspall em tenia a l’alcova, disposat, segons va dir-me, a tractar amb mi d’un afer important; i ja es mig descordava quan la seva muller el va cridar Fent-me moixoni, em va indicar que segués i esperés, que no trigaria a desfer-se de la legítima intrusa.

         Però la conversa conjugal es va allargar més del compte, fins al punt que en Raspall devia oblidar-se de mi, perquè la vaig sentir, horroritzada, de cap a cap, i ara la transcriuré més o menys com la recordo.

         Missenyora Na Panotxa de Blatdemoro, del noble llinatge dels Blatdemoro del Montsià, era greixosa, molsuda i abonyegada com un bull de la llengua, i feia anar el seu home més dret que la crossa del pare abat.

Va entrar com un llampec, ça per lla traient foc pels queixals i espurnes per les orelles.

         Va començar fent-li un reguitzell de retrets d’alcova, seguits d’un enfilall d’insults. Adés recordava vells bells temps passats al castell del seu pare, adés es desfeia en improperis envers el seu progenitor, per haver-se-la firat, per poca dot, a un no-ningú tan evidentment negat per als negocis:

         —I on vas, així, mireu-vos-el, nyafegós, brut i enllardat i amb la bragueta a mig cordar? Desmanegat, bordegàs, camandulaire, trista rata de femer, que em tens presa i desada, corcant-me i pansint-me en aquesta cort de porcs, sense esma de sortir-ne, sense esperança jo d’ascendir en societat, jo que podria ser l’esposa del temut i poderós senyor de Galtacorcada!

         En Raspall ja s’hi havia perdut, i fet un garbuix rondinava:

         —Vejam, Na Panotxa, de què vas, que no sé per on te’m despenges,  cordonet de la meva espardenyeta: tu et casaries amb un cadàver ambulant com és nostre senyor En Singlot?

         —Mil cops abans que amb tu, que ell m’hauria amoixat entre sedes i erminis, no com tu, escarabat pudent, que te¡n vas de corcoll darrere qualsevol marcolfa, i a mi deixes desfeta un gavadal de mocs, que ja fa mesos que ni t’avens a un trist quaranta-quatre!

         —Però si En Singlot és un vellard que ni s’aguanta els pets!

         —Xaruc i putrefacte i tot, serva el poder i el castell i els diners. mentre que tu, gripau, el serveixes i el defenses; tu, grandíssim cap de suro, tothora encara llepant-li el paner, eunuc mancat d’empenta!

         En Raspall començava d’entendre l’envitricollat afer que la seva muller li insinuava.

         —Reposem. Raonem. No ets tova, no. I jo sóc un taujà, ho reconec, perquè no se m’hauria acudit mai la gran barrabassada que em proposes. Parlem-ne, però fluix i en enigma, que hi ha mots que em fan estremir tot. Esbossem únicament idees bàsiques, símbols genèrics, línies generals d’actuació.

         —Oh, va, En Raspall, gastament de lloca, ànima de càntir, ja comencem? De menut vares mamar llet de pregadéus. Tens ambicions de poder i domini i tems, tanmateix, de sentir-ne a parlar. Voldries sembrar i collir la traïció sense saber-te’n còmplice; ara tremoles tan sols de pensar-hi, però quan serà fet no voldràs, ni podràs, tornar enrere.

         —Si fos només ganivetada al coll i para de comptar! Qui, tanmateix, farà callar la consciència? Ja ho veus, si de garlar, garlo prou com un llibre. Missenyor m’ha distingit en tots els afers públics, s’ha recolzat en mi i m’ha omplert el rebost i el graner, bé que la bossa no gran cosa...

         —Cap de carbassa, tita freda, bleda assolellada! Si et manca força de voluntat, jo et guiaré la mà. Nostre senyor En Singlot t’ha trepitjat, et té per menys que un gos, i et posa entremig d’ell i dels seus vassalls perquè tu siguis l’objecte primer de llur malícia. Oblides els tresors que li has amuntegat? I tothom el respecta i l’obeeix cegament. Però si el baró desapareixia, el vescomtat de Correcuita necessitaria tot seguit un nou senyor que li tingués la baronia en pau, i ¿en quina altra persona podria nostre senyor En Sendred pensar que no fossis tu, Raspallet dels meus tapins? ¿No voldries ocupar amb mi el setial i el catre que En Singlot aviat ha de deixar vacants?

         —Sí, però quan i on ho faríem, Panotxa meva? I com evitaríem el coltell justicier de nostre senyor el vescomte?

         —En Singlot, poagrós, vell i conco, no el planyerà ningú. Tu esperes primer l’aldarull dels batzacs que es congrien. Vas amb la guàrdia a defensar el teu senyor. Quan sereu sols, el mates, dius que han estat els remences, li muntes un sepeli senyorívol i sense plànyer-hi malles, i en acabat te li poses les calces! Avises En Sendred i mira de mostrar-te especialment servil i entristit per la pèrdua. Si pots, penja quatre pagesos com a responsables del crim execrable i no has de tenir por. Pel que fa a la consciència, herbeta, que et conec: ni mai que n’has tingut!

         Davant aquestes paraules, que preludiaven un acte de bausia tan tèrbol i sinistre com mai no s’havia sentit a explicar, vaig esmunyir-me esporuguida, confiant que En Raspall s’hagués oblidat de mi. Prou que intuïa que qualsevol testimoni d’una traïció semblant tindria els minuts de la vida comptats. Ho tenia tan clar, que ni a N’Isard li’n vaig fer ni una engruna: m’hi anava la pell.

[continuarà]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.