Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 10 de març de 2011

Carreté - Revolta a Camporuc-4

[continuació]


13. De com qui per allà passava pogué veure i oir sense voler la bausia més innoble que els segles han conegut; o em tot cas la narradora, si més no

         Però un corcó m’anava fent rau-rau. Al capdavall, guanyar-me el favor del meu senyor En Singlot no fóra mala cosa, i descarregar la consciència del coneixement d’un crim tan roí, pensava, no em faria cap nosa a l’hora, que esperava llunyana, del trànsit suprem devers les quatre témpores.

         L’endemà, doncs, em vàreig decidir a advertir el baró del que es tramava contra d’ell. No tenia gaire temps a perdre, de manera que vaig tirar pel dret, rostos amunt, cap al castell de Galtacorcada. Els guàrdies em van franquejar el pas: sabien que sempre era ben rebuda a cal vell baró.

         Però el meu senyor En Singlot no estava per mi. Des d’una cadira de braços, amb el peu embenat espectacularment, dirigia la defensa del seu castell tot situant, a crits i renecs, la seva host als merlets i finestrals més estratègics.

         En veure’m, em féu passar a una sala i s’oblidà de mi. En una estança annexa hi havia el doctor Galceran Dous, el vicari Jepet Viacrucis, l’abat Dom Bernat de Penelló i el seu fidel Simplici, que havien vingut a protegir-se on es sentien més segurs, i passaven rosaris i més rosaris (totes les parts: els misteris de glòria, com cada dimecres, dissabte i diumenge; els de goig, com cada dilluns i dijous; i els de dolor, com cada dimarts i divendres, i tornar a començar), tot esperant l’imminent atac.

         A baix, a Camporuc, tot el poble anava en doina, bastint murades per defensar-se d’un assalt que En Raspall no sabia d’on li vindria, ni quan. Tots els pagesos del poble, si us plau per força, havien d’ajudar un cop més a reforçar les parets de mala argila amb sacs de terra, i reien per sota el nas en veure que hom carregava la defensa pel cantó del camí ral i es deixaven amb escassa protecció els horts del torrent del Fang.

         El batlle de sac havia armat els seus saigs entre els més brètols i dropos del terme, els més arrauxats i baladrers, els que no servien per blegar l’esquena; i també entre les fornades gascons que començaven d’arribar, empesos també per la fam, dels Pirineus enllà. Sí que en venien de molt treballadors, que es llogaven de bracers per la vida i ajudaven a créixer encara més els masos rics; i encara n’arribaven amb ofici, i ben qualificats: mestres de cases, fusters, ferrers, basters, corders, boters... Però sempre n’hi havia alguns sense ofici ni benefici, i per poc que fos cepat i no volgués posar-se de bastaix, ja el batlle li feia l’aleta i me l’entaforava a la caserna. I no xalaven ni res, tot just ahir arribats morts de gana, i avui ja armats i guarnits i amb carta blanca per badar-li el cap a qui s’escaigués.

         En Raspall glatia per poder armar la seva host amb bacinets de tro; n’havia vistos feia temps en una para militar del comte de Foix, i sabia que el senyor rei en tenia també al seu exèrcit; però tenien un preu prohibitiu, i ni ell ni el nostre senyor En Singlot, ni encara nostramo el vescomte de Correcuita, no sabrien tampoc on anar-se a comprar.

         És clar que no havia pas armat els remences, no era tan taujà com això, però comptava que ells, desarmats davant una host armada fins als queixals, no gosarien bellugar-se i, si bé no participarien gaire en els combats contra els forans, tampoc no prendrien partit. Per això va fer llegir un ban declarant l’estat de guerra. L’edicte comminava les dones i els nens a tancar-se a l’església en cas d’atac (no deia que el rector s’amagava al castell) i que a posta de sol tots els pagesos havien de romandre tancats a llurs cases sota pena de mort per a qui gosés sortir al carrer.

         Un dia inacabable es va escolar sota una tensió esclatant. Jo vaig provar deu vegades d’accedir al meu senyor En Singlot, però els saigs tenien ordres estrictes de no deixar que se li acostés ningú, i cada cop em rebutjaven més irats.

         —És que haig d’avisar-lo d’un perill imminent —feia jo, esparverada.

         —Prou que el veiem, marfanta, el perill, no cal que cridis el mal temps! —bramulaven els guàrdies—. Vés, fuig, que avui ni nosaltres podem estar per la teva carona, i cregues que, per gust, prou t’explicaríem el catecisme dels ceguets.

         Al vespre, per fi, l’alarma esclatà. Una munió de remences ben armats va envair sense resistència la quadra de Llepacrestes i van prendre l’aclau de la Figuera, des d’on van travessar el torrent i van ocupar Camporuc en un tres i no res. Els saigs que custodiaven la muralles van concentrar a la plaça, davant del casal d’En Raspall, però es trobaren atacats per la rereguarda pels remences del poble, que, armats amb forquetes i dalles i aixades i falçs i garrots, estabornien els defensors de la casa i començaven de calar-hi foc.

         En Raspall i Na Panotxa, cames ajudeu-me, corriol amunt cap al castell, i treballs que els deixessin entrar. A través d’un porticó mal ajustat vaig entreveure com, ells sí, accedien a la sala senyorial, on En Singlot es cagava a les calces de por.

         El batlle i la batllessa van implorar l’ajut del seu senyor, qui els féu saber que ja havia tramès missatges a la torre de Grataclatells i a nostre senyor el vescomte, i que en qüestió d’un parell d’hores tindríem prou reforços per rebutjar l’atac. Només calia defensar-se bé; el casal d’En Raspall ja cremava pels quatre cantons i la resta del poble, com que era dels revoltats, si se’ls cremava ja s’espavilarien.

         Un impuls irrefrenable em va empènyer i, sense saber què em feia, vaig obrir el finestró cridant: «Mon senyor! Mon senyor!», però ja era massa tard per salvar l’infaust baró.

         Els meus ulls, que han vist tants d’horrors, varen veure aleshores la traïció més gran que al món sia mai vista. Només haver sentit que els reforços venien de camí, Na Panotxa va agafar nostre senyor pels cabells i li va tapar la boca amb un eixugamans de lli perquè no cridés, mentre En Raspall li etzibava una, dues, tres, quatre punyalades al pit. El baró de Galtacorcada, espernegant com un ànec, va caure sobre una catifa cordovesa, enmig d’un bassiol de sang no gens blava.



14. De com una nodrida representació de clergues esdevingueren fedataris públics de la versió oficial més convenient, i hom no entra en més detalls per por de no vessar-la

         Al meu crit, alarmats els sacerdots de la cambra veïna, tement per llurs vides van voler amagar-se o fugir i van obrir la porta, amb què es trobaren amb el baró de cos present i els assassins encara acabnt-lo d’estossinar.

         En Raspall s’havia encarat amb mi, amb uns ulls com unes taronges.

         —Ramoneta! Què hi fas, aquí? Què vols? Què passa?

         Jo m’adonava de la inoportunitat de la meva intervenció, i ràpidament em feia una composició de lloc i improvisava sobre la marxa:

         —Nobilíssim En Raspall, he vist entrar per la finestra un escamot de remences, armats amb ganivets i espases, que buscaven el meu senyor En Singlot per fer-li la llei, i he corregut ací per avisar-lo, però Déu ha volgut que arribés tard, igual que vós i la vostra digníssima esposa, només a temps per veure com els rebels criminals mataven nostre senyor i fugien per aquell passadís escales avall.

         En Raspall i Na panotxa agafaren al vol l’ajuda mútua, i tantost començaven a exercir de barons:

         —És ben cert, tothom ho ha vist. Doctor Galceran, correu, aviseu els saigs que els empaitin, que els busquin pertot! —I el rector i el vicari s’hi afanyaven, no era pas qüestió de filar prim.

         Només En Simplici, fent honor al seu nom, donava la nota:

         —Però si no... si no... si no hi havia ningú més...

         Però Dom Bernat ja me l’agafava pel coll i el bufetejava amb força, traient foc pels ulls:

         —Fra Simplici, ja torneu a estar borratxo? Desvetlleu-vos i no digueu bajanades: tothom els hem vist, els assassins remences, com fugien amb les espases regalimant sang, i vós també els heu vist, vós el primer! No fa?

         I mentre Na Panotxa, discretament, amb el peu amagava el punyal sota les seves faldilles, el pobre monjo, tot corrent a empaitar els bandits, jurava i perjurava que ho havia vist tot, i jo diria que fins a la mort va estar sempre més convençut que els fets havien anat d’aquella manera.



15. De com, finalment, N’Isard i En Raspall es van acarar cara a cara, encara que no gaire estona

         En Raspall, estarrufat, tot abraçant la seva esposa, em va picar l’ullet.

         —Mil gràcies, Ramoneta, sempre tan oportuna i amatent. Fes-m’hi pensar, que en tindràs recompensa quan serem els barons.

         No va trigar gaire estona, però, la versió oficial a fer-se versemblant. Perquè tot d’una, després d’una remor d’espases en una de les torres, un finestral s’esbotzà i entrà un remença amb l’espasa a la mà. Era N’Isard.

         En Raspall s’estremí. Havia fet córrer tots els saigs i els capellans a la percaça dels suposats assassins, i ara es trobava indefens davant l’intrús agosarat. Na Panotxa i jo, arraulides d’esglai en un racó, ni respiràvem.

         N’Isard va posar l’espasa al pit d’En Raspall i va dir:

         —S’ha acabat el bròquil, bandarra: les pagaràs totes juntes. Amb En Singlot per ostatge en tindrem ben bé prou; a tu et farem la pell enmig la plaça pública.

         En Raspall, pàl·lid i demacrat, encara tingué esma d’esclafir a riure.

         —Galdós rescat en traureu, d’aquest carnús! Ja pots ben confitar-te’l! —I li mostrava la còrpora de l’infeliç baró.

         N’Isard ho veia i no s’ho creia.

         —Com? En Singlot, tot traus? Qui ha estat, el justicier?

         —El criminal, vols dir, el traïdor? Cínic, però si has estat tu mateix, hi ha testimonis de pes que ho juraran!

         —Testimonis, dius, bord? Qui, doncs, si pot saber-se?

         —La meva esposa i jo, el rector i el vicari, l’abat i el racioner del monestir. Tots gent de pes: estàs perdut, sapastre. Ah, me n’oblidava: també Na Ramoneta, ves per on.

         N’Isard em mirà, astorat. No comprenia res.

         —Tu també, Ramoneta? —m’esguardava, decebut—. Digues: m’has vist a fer-ho, a mi, tu?

         Me’l vaig mirar, amb aquells ulls meus tan grans que agradaven a tothom. El meu cervell, poc acostumat a pensar gaire de pressa, bullia. Vaig espiar pel finestral. A baix, el poble estava en calma; només cremava la batllia. Pel camí del castell pujava una gernació de remences amb torxes. Semblava evident que havien guanyat la batalla i que En Raspall era home mort. D’altra banda, N’Isard tenia el batlle amb l’espasa al coll.

         —No, N’Isard, no has estat tu. No, missenyor En Raspall, no ha estat pas ell. Ho han fet uns altres, remences forasters, que han entrat com ell, però un moment abans, per una finestra. I tu, N’Isard, lleva-li l’arma de damunt, perquè ara, un cop mort el baró, només En Raspall i Na panotxa, vius i estalvis, us poden servir de rehenes. No matessis, per orgull, la gallina dels ous d’or! La causa no podria agrair-t’ho.

         «Molt ben parlat, minyona!», em deia la mirada agraïda d’En Raspall. Però N’Isard tenia idees fixes.

         —Me’n recordo ben bé. Jo era un infant: va fer matar el meu pare i em va treure de casa a puntades de peu. Si no tenim ostatges nobles, ens conformarem amb el clergat, que també es cotitza fort. En Raspall és cosa meva, vull matar-lo amb les mans.

         —Així, no lluites només per la remença? Hi anteposes interessos i rancúnies personals? Tot i que ho puc entendre, no em sembles pas, així, gaire millor que ell. Apa, doncs, fes-ne el que vulguis, i també de mi: prou veig que no em planyeràs pas.

         N’Isard va alçar l’espasa sobre el cap d’En Raspall, que tancava els ulls i s’arrupia, veient cara a cara la Parca picant-li l’ullet.



16. De com es va comprendre la virtut de repartir ço que és d’altri, però el que és nostre no; i que una revolta ben entesa comença per afermar la pròpia propietat

         Un escamot de saigs va irrompre a la sala, juntament amb els clergues, i el més lleuger va deturar el braç de N’Isard. Tot de llances el rodejaren. L’espasa va caure als seus peus. En Raspall va començar de riure, amb la riota salvatge de la hiena a punt d’esquarterar un xaiet.

         He dit, però, que havia començat de riure. Perquè la rialla se li va glaçar en veure que, per portes i finestres alhora, dotzenes i dotzenes de remences ben armats entraven a l’estança, desarmaven els saigs i els atapeïen tots en un racó, juntament amb els homes de Déu, el batlle de sac i la seva esporuguida esposa. A mi em varen deixar de banda, i hauria d’haver aprofitat per fugir, però les cames ja em feien figa; i estúpidament vaig restar allà on podíem carregar-se’m amb més o menys raó tots dos bàndols.

         Els ocupants eren tots gent del poble. Van informar N’Isard que, captiu i desarmat l’exèrcit senyorial, tot xuixumeus i melrosats, i havent assolit els remences de Besalú llurs darrers objectius en aquesta contrada, se n’anaven a esperar les forces vescomtals al pas del Barretet, deixant que cada poble guardés i controlés el propi territori fins que, un cop pacificat el vescomtat, tornarien per fer escandall d’ostatges i de víctimes.

         Tot semblava dat i beneït, quan, de sobte, entre els pagesos, una veu es va imposar. Era el jaio Segimon, que perspicaç demanava:

         —La gent de cada poble controla el seu terreny... I l’aclau de la Figuera? Que sabeu qui el vigila?

         Una allau de veus s’estalonaven l’una a l’altra, però la resposta era comuna. Els espavilats llepacrestins s’havien irrogat el dret de vetllar els horts en litigi. El jaio Segimon s’indignà.:

         —M’ho temia! El vell plet els cou encara. Que no ho veieu, taujans? Han aprofitat l’enrenou per prendre’ns el que és nostre!

         Deia «nostre» i volia dir «meu». Però eren molts els hortolans que, al quart, hi menaven qui-sap-les verdures, per a benefici propi i del jaio i del senyor. En Segimon continuà la seva arenga:

         —¿Deixarem que el nostre dret es vegi trepitjat per una colla de saltamarges?

         N’Isard volia posar ordre i recordar la jerarquia dels principis. Però no hi va reeixir.

         —Companys, anem primer pel que és més important. Ajusticiem el batlle i empresonem l’abat i el rector, que volen mal al rei! Controlem Camporuc i reforcem la vigilància, que no fos cas que la host vescomtal ens assetgés; i després, ja tindrem temps de pactar amb els nostres germans de Llepacrestes, els quals, altrament, considerem-ho en justícia, també tenen raons de pes per sentir-se legítims propietaris de l’aclau. Més endavant, podríem pensar si fer-ne un bé comunal, i així gaudir-ne tots, i treballar-hi tots sense pagar cap delme...

         Què va haver dit! Tots a una es van posar a cridar, que semblava una olla de grills. Per damunt del safareig, la veu del jaio Segimon tronava, arengant ara els parcers, ara els saigs d’En Raspall:

         —Qui res no té, vol repartir-ho tot? Tu, Mamet Testapollosa, a defensar les teves mongeteres! Tu, Jepó de la Sabaterona, et deixaràs pispar les faves? I tu, Calogronau Xelis, per tot això plantaves enciams i cols? Romeu Pigot, les escaroles se te les fotran a Llepacrestes? Filaberquí Ventresques, qui vols que se’t cruspeixi les cebes i els alls? I vosaltres, Berenguer Ramis i Nofre Totosaus, deixareu que us afaitin el blat de moro i el fajol? I deixarem les dones i les filles soles, a baix al poble, exposades a les urpes cobejoses d’aquella trepa de bergants? Cuitem, germans, a defensar el que és nostre!

         I al compàs de la seva oratòria, amb cara de busarocs, revoltats i forces de l’ordre corrien camí avall, tot deixant bocabadats tant el cabdill remença com el batlle de sac, no menys que la seva esposa, els clergues i jo mateixa, que ens fèiem creus d’un desenllaç tan poc èpic.

         N’Isard es va afanyar a recollir de terra la seva espasa, però En Raspall, pensat i fet, ja en brandava una altra. S’estudiaven a distància, sense fer el pas que podia haver estat definitiu per a l’un o l’altre. Na Panotxa va fugir demanant auxili, però el castell era buit. Els capellans no gosaven bellugar-se, fins que el doctor Galceran Dous es decidí a arreplegar una ballesta, que assajava, maldestre, de muntar i no se’n sortia; els altres l’imitaren. N’Isard, que es veia en franca inferioritat, s’enfilà al finestral, disposat a fugir.

         En Raspall, recobrat el control de la situació, però guardant les distàncies, li retreia amb desdeny el fracàs:

         —Ja ho veus, minyó. Costa ben poc, de descompartir-vos. Sense objectius comuns, us manca cohesió. I refieu-vos-en, del rei i de la reina: només us manipulen favor d’ells i prou. Ara te m’escapes, i faràs santament d’anar-te’n lluny, car si mai t’enxampo acabaràs esquarterat per quatre mules enmig de la plaça major, per escarment i exemple.

         N’Isard no donava fàcilment el braç a tòrcer; encara maldava per servar una engruna de fe en la solidaritat humana.

         —Me’n vaig sense haver-te pogut esbudellar, per ara; però onsevulla que em trobi combatré la gent com tu, i com la que tu defenses. Tots junts, venceríem. Un jorn vencerem. —I ara s’adreçava a mi:— Quant a tu, Ramoneta, enhorabona. T’ha vingut d’un pèl que no t’apuntes al cavall perdedor, però al final, o diguem de moment, has fet la bona tria.

         Jo tenia un nus a la gola. Però el seny s’imposà. Jo em quedava: ves on havia d’anar, sinó? I per tant, havia de jugar la carta d’En Raspall; però esperava que N’Isard se’n fes càrrec. Així que vaig replicar, armant-me de cinisme:

         —Com de costum. Quedar al màxim de bé, ja ho saps: és el meu lema. Jo no tinc rei que em governi ni papa que m’excomuniqui. I quan s’ha acabat, s’ha acabat: la baldufa no gira. Si els teus designis se’t tornen aiguapoll, engega a dida l’invent, abans que el teu futur no es faci aigua de figues.

         N’Isard em reservava encara un punt de tendresa:

         —Digues-me, almenys: ¿no és cert, que ens ho passàvem bé?

         Però jo, tot i saber que li faria mal, havia de fer el paperàs, si volia poder dormir, amb l’ànsia sota el coixí, una llarga maduresa reposada. Per això, veient que Na Panotxa ja no hi era, jo que li fiu sense engaltar:

         —Psè, no ho sé pas. Sí, mira, per anar tirant, no estava malament. Però de fet, com En Raspall, ningú. Les coses com siguin.

         Desesmat davant la meva barra, N’Isard va trigar un instant a reaccionar. Després va esclafir en una riallada, em va pessigar l’anca i em va picar l’ullet abans de desaparèixer per sempre de la meva vida.

         En Raspall va judicar que ja n’hi havia prou de xerrameca i va fer un salt endavant brandant l’espasa. Però N’Isard era un argentviu i per tres cops s’escapolí de l’escomesa del batlle. El doctor Dous, que no reeixia a parar la ballesta, finalment hi va trobar una utilitat subsidiària: la va llançar al cap del remença, que va encaixar el cop i es va destarotar un segon. Molt poc, però prou com perquè En Raspall, d’un fort revés, li enviés l’espasa per quines enllà. El batlle va riure ferotgement en veure el seu rival desarmat i li va etzibar un mandoble amb tota la serva força. N’Isard, però, àgilment li interposà el porticó de roure de la finestra, on l’espasa del batlle es va quedar clavada. I mentre En Raspall maldava per recobrar-la, el noi va saltar per la finestra, es va esmunyir rostos avall i es va perdre entre el boscatge.

         El batlle va renunciar a arrencar el tall de l’espasa quan es va quedar al pom a la mà. Aleshores, beneit del cabàs, se m’atansà amb una ganyota que es devia pensar que era un somriure seductor, i em demanà, delerós de beure a galet:

         —Així, ho deies de debò, que com jo ningú? I allò que has dits dels ous d’or, anava per mi?

         I vet ací que jo, resignada, tot desitjant que arribessin ben tost els reforços, li feia mamballetes. La història havia decidit per mi, i no em podria permetre gaires alegries: els escarafalls no fan per a una professional com cal.



17. On s’explica que tot acaba bé, si acaba, però de fet no acaba mai

         Els funerals per En Singlot varen ser relativament poc luxosos: en temps de guerra no es poden fer gaires despeses civils ni religioses, ni que siguin per l’ànima d’un noble tan valent, que va morir defensant la causa de la terra, lluitant tot sol contra dos-cents remences enfollits. Només En Raspall els va plantar cara i va aconseguir, tot sol, de fer-los fugir, però sense poder evitar la mort del seu senyor. Així ho testificaren quatre clergues que hi eren presents; la meva declaració hauria desdit de la de gent de tanta prosàpia, i no em va caldre signar cap paper, per sort.

         Dies després, el 25 de juny, els traginers de muntanya celebraven sant  Eloi. Aprofitant que la guerra s’havia desplaçat lluny, el meu senyor el vescomte va voler que es fes festa grossa. A migdia van portar el bestiar a beneir a l’ermita de sant Roc, on hi havia una cofurna amb una antiga imatge del sant. El doctor Galceran, armat d’hisop, beneïa les mules. Després van fer ballades i curses, i hi va haver coca i barreja per a tothom. I enmig de la xerinola, el meu senyor En Sendred va rebre l’homenatge de fidelitat d’En Raspall de Pastafullada i de la seva esposa. El mateix homenatge, les mateixes paraules: «No et decebré, no et trairé, et seguiré amb la host, no m’alçaré contra tu...»; el mateix jurament que anys enrere havia fet a En Singlot. Ara, els vescomte li donava la baronia de Galtacorcada i, tot seguit, el novell baró rebia al seu torn el jurament d’En Filaberquí Ventresques, el cap dels saigs, elevat ara a la batllia de sac, que viuria a la casa nova que els pagesos li estaven construint a cremadent. Després, la comitiva senyorial baixava en processó des de l’ermita cap al monestir de sant Ou, on Dom Bernat de Penelló i tot el capítol dels monjos esperaven per cantar el tedèum protocol·lari.

         Poc després, En Raspall va aconseguir firar-se un bacinet de tro últim model, i era feliç passant llargues estones espaordint l’aviram del poble i empaitant gats a trets.

         La guerra va durar deu anys llargs, amb pactes i revolts que a pagès no enteníem. Pels que ens contaven els traginers, un cop destronat el rei En Joan, vàrem tenir successivament un rei castellà, N’Enric l’Impotent (pobret; potser jo l’hauria pogut ajudar, mal m’està el dir-ho); un de portuguès, En Pere el Conestable; i un de francès, En Renat el Bo; per tornar  a deixar les coses com estaven, novament amb el rei En Joan, dit des d’aleshores el Gran, que va signar una concòrdia equilibrada. I avui ens governa el seu fill, no pas el príncep Carles, que Déu tingui a la glòria, sinó el seu germanastre, el fill de la reina Joana, el nostre senyor el rei En Ferran, dit el Catòlic.

         Després de penalitats i sofrences sense parió, per fi tornava la pau; però encara el conflicte remença no estava resolt. Havien de passar quasi quinze anys fins que el bon rei En Ferran, a Guadalupe, dictava una sentència arbitral que, prèvia restitució dels béns robats i indemnització als senyors pels danys sofert, abolia els mals usos i establia la redempció de l’adscripció a la gleva mitjançant el pagament de censos i tasques senyorials.

         Això era una bona notícia, és clar; però, com sol passar, se’n va beneficiar qui menys ho havia defensat. Car després de vint-i-cinc o trenta anys de pledejar, els remences més aferrissats havien mort, en combat, a la presó o de fam, i d’altres havien hagut d’emigrar a les ciutats a fer de camàlics o a captar, o havien caigut en el bandolerisme. En canvi, els pagesos grassos, els que menys s’havien compromès amb la lluita per por de perdre el dret a conrear la terra, ara podien comprar masos rònecs i donar-los en emfiteusi a pagesos més pobres, a canvi, al seu torn, de censos prohibitius; i quan hi havia males anyades feien d’usurers i deixaven diner a carta de gràcia, amb què acabaven fent-se amb les propietats dels pobres, només per tornar-los-les a arrendar, ara sota censos més onerosos encara.

         En fi, que després de tanta sang i tanta misèria, els pobres van acabar més pobres i els rics encara van fer-se més rics. I els senyors no exerceixen mals usos abusius, però van llepant un tant de cada collita i de cada cens, i es reserven les terres millors, les coromines, els molins, les fleques, les tavernes, els hostals, les ferreries, tot! La guerra va capgirar i desfer milers de vides, però en el fons res no ha canviat.

         Bé, res, res, sí. Per a alguns sí, que ha canviat. Per exemple, per a En Filaberquí Ventresques, que un bon dia va descobrir el cos del seu senyor, En Raspall, que el bacinet li havia esclatat als morros enmig d’una fageda ombrosa. Es va parlar d’una venjança remença, i algú va suggerir encara el nom de N’Isard; però es va batre infructuosament el bosc, i al capdavall hom acordà que havia estat un mer accident de cacera. Ningú no va trobar a faltar En Raspall. Poc després, En Filaberquí, tot i ser quinze anys més jove, maridava Na Panotxa i era designat baró pel vescomte, previ el preceptiu jurament de fidelitat.

         Jo, segura que Na Panotxa em mirava de gairell, vaig decidir traslladar-me a Barcelona, on creia poder exercir més lliurement els meus bons oficis. I així va ser; només que darrerament la santa Inquisició ha pres una volada poc tranquil·litzadora i ara haig d’anar amb peus de plom. Però, on més podria anar? I quina altra feina podria fer, pobra de mi? M’he acostumat fa anys a viure amb l’ai al cor, empenyent anys a còpia de passar els dies discretament establerta fora murs, al raval d’enllà la rambla.

         Per cert, que no fa gaire vaig presenciar al pla de l’Ós, no sense esgarrifances, un acte de fe on cremaren jueus i moriscs conversos amb falsia, heretges, íncubes i súcubes; i hi vaig veure morir també una bruixa coneguda meva, que no feia altre mal que guanyar-se la vida apedaçant filets i preparant beuratges innocus que venia com filtres d’amor. Presidint l’acte en un balcó d’honor hi vaig reconèixer Fra Eribald Garrabou de Carmanyoles, ara inquisidor fiscal major. Al seu costat hi havia un noble molt ben guarnit, que em van dir que no era altre sinó l’antic cabdill remença, En Francesc de Verntallat, a qui el rei havia nomenat vescomte, ves qui ho havia de dir, un pagès de la gleva! I vet ací que al costat del vescomte, gras i lluent i abillat com el rei d’espases, hi vaig veure, esbalaïda, ni més ni menys que N’Isard, també ennoblit, engiponat i ensuperbit. Els acompanyaven dues dames totes empolvorades, amb posat de bledes tendres. Em vaig alegrar que la vida hagués protegit N’Isard; per bé que entre mi em demanava si li havia valgut la pena, si ell mateix, en el fons del fons del seu fons, devia sentir-se gaire cofoi d’haver arribat tan amunt, de bracet amb els que manaven; de ser ara, ell, un més d’aquells que, amb mans fines, manaven matar.

         Però en fi, tal com em sembla que deia un vell romanço francès, la Cançó dels Cavallers del Pont que un dia ens van cantar uns joglars a la plaça del poble, «tot va bé si acaba bé». Tanmateix, de vegades, sovint, penso: ha acabat res, de fet, tot comptat i debatut? La nau pren vela, i qui sap cap on va...

Tanco la meva crònica a Barcelona,
als 15 setembre de l’any del Senyor de 1512.
Amén Jesús.

         
Aquesta narració va obtenir el premi de narrativa al VII Concurs Literari Intercaixes Catalanes, l’any 1995, amb un jurat presidit per mossèn Climent Forner i Escobet i format també pels senyors Ignasi Bajona i Oliveras, Josep Camprubí i Casas i Josep Tomàs i Cabot, així com pel senyor Enric Masip i Boniquet, que actuà com a secretari; i fou publicat al volum VII Concurs Literari 1996, Associació de Personal de la Caixa d’Estalvis de Manresa i Fundació Caixa Manresa, Manresa 1996, pàg. 15-58.




        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.