Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 19 de març de 2011

Lladó - Pròleg a Hibris

Jordi Lladó
Pròleg a Hibris  

Notícia de l’autor

Ramon Carreté (Balsareny, 1951) no és pas precisament el que se’n diu un poeta de primera volada. Era jo ben petit que ja me n’havia caigut a les mans un volumet d’autoria compartida (Dos poetes 1968, amb Enric Cairol) que era, de fet, l’estrena pública de l’autor; si aleshores li corresponia perfectament l’etiqueta de «novell», ja se’n començava a insinuar el caràcter i la força expressiva que han romàs anys a venir. Més endavant, el tracte directe que hi he tingut m’ha permès tenir-ne notícies —força esparses però amb continuïtat— relatives a la seva activitat poètica. Justament els anys en què vam coincidir a la universitat (1980-1986) han estat els més fecunds en la seva producció, però aleshores només me n’arribaven ressons llunyans, algun comentari de tant en tant o un cert seguiment d’algun dels poemes que ara llegirem.

Hi ha hagut després un cert «lapsus» de silenci de l’autor, de temps dedicat especialment a la revisió de l’obra feta i sembla que finalment estem assistint a l’eclosió a la llum pública de la seva poesia d’adult. L’autor ha aplegat en tres poemaris diferents els seus poemes, tot seguint uns criteris de coherència temàtica i obeint a una certa voluntat programàtica. De tots tres, el que menys temps ha esmerçat a enllestir ha estat Escarn de carn (1981-1982), essent els altres dos (Epigonals i Hibris) de més llarga gestació: els primers poemes de totes dues obres daten de 1980 i els darrers —també de totes dues— de 1986. Això ens fa pensar en un poeta que no va amb presses i a qui plau l’amplificació i la reforma de la seva tasca. Hora és ja, doncs, que la seva veu es faci més pública.

Anteriorment a Hibris només s’ha publicat Epigonals (Manresa, 1990), però és en curs de publicació Escarn de Carn, que ha merescut la distinció del premi Marià Villangómez de poesia (Eivissa, 1990).1

L’autor ha conreat, per altra banda, altres camps literaris, com ara la narrativa amb obres com «Àrtemis endogalada», «Gomòrrida» o «La filla de Jeftè», plenament relacionades amb alguns poemes d’Hibris. Tampoc no cal oblidar la seva faceta d’estudiós, amb diversos treballs publicats sobre onomàstica, lexicografia, sociolingüística i història. Tot plegat, una activitat polifacètica que ha desdibuixat potser el que és la seva vocació més profunda, la poesia. Dues paraules (cultura i poesia) que l’autor no veu mai enfrontades, i la present obra ho demostra a bastament.

Sense pretendre fer-ne un estudi crític dilatat, al·ludiré a alguns aspectes essencials dels altres dos llibres de poemes de l’autor, per tal que el lector i el crític disposin d’un nombre superior de referències —ben aviat, esperem, tothom podrà analitzar i comparar les tres obres plegades ja publicades, i aleshores, que cadascú hi digui la seva. Ara per ara, el coneixement que tinc de les altres dues obres em permet parlar de dues vies o camins poètics diferents dins l’obra de Carreté que són pròpiament dues tonalitats o caires contraposats. A Epigonals, el tractament de la realitat passava per un sedàs deliberadament satíric, paròdic o lúdic. Només cal esmentar títols com «Idil·lis i cants mústics» o l’escatològic «Títiques i sídiques» amb què el poeta de Balsareny bateja algunes parts d’aquest llibre. A Escarn de carn, per contra, els temes tractats i l’acostament que l’autor els atorga són força diferents: priva ací el to reflexiu, greu, seriós, a l’entorn de la introspecció de constants humanes transcendentals: el problema de la mort i de la transcendència sobrenatural hi planen constantment i el poeta és bàsicament un home que pensa i sent: a l’obra anterior, en canvi, observàvem un poeta que reia o que ens acostava al més transcendent tot rient —potser fins i tot d’ell mateix.

Crec que Hibris representa una tercera via o potser més exactament un punt en què s’apleguen aquestes dues tonalitats, només aparentment contraposades. Hi ha, en efecte, una alternança entre un mode desenfadat, juganer —que en Epigonals es traduïa en un ampli desplegament i llibertat de formes compositives i lingüístiques— i un altre de més reconcentrat, serè, que a Escarn de carn venia cenyit externament per la forma del sonet. A Hibris, en canvi, conviuen registres diversos i les categories tràgic/còmic hi tenen una separació més diluïda. Tal alternança ve marcada especialment pel llenguatge, que tendeix a un equilibri entre el caire elevat-majestuós i el col·loquial-irònic:

         Agosarat, sombrat pel llamp de Zeus
         quan vas, divins, socarrimar-li els peus,
         aprèn, si encens la terra tremolosa,
         que ací els experiments cal fer-los amb gasosa.
                   (Gosadia de Faetó, vv. 5-8)

         l’humà braó, el coratge d’un mortal.
         Si l’hec, t’ho dic: de mena gens gandul,
         m’avinc, per esquitllar-me, a perdre el cul.
                   (Teseu, sedent, a Pirítous, vv. 12-14)

Potser alguns dels procediments i motius utilitzats pel poeta faran pensar el lector sobre l’aspecte de les possibles influències de la pròpia tradició poètica catalana del segle XXI. I evidentment, hi són sovint palpables, en tant que l’autor fa seva la petjada dels grans mestres (Carner, Foix, Riba, Espriu). La referència a Riba —el poeta segurament més hel·lènic del nostre segle— és inevitable i l’autor ha imitat conscientment a Balma del Cogul, tot invertint-la, la imatge de l’home que s’ha d’ajupir per beure de la divina i poètica font de Castàlia («l’aigua dura dels déus», Elegies de Bierville, VIII, vv. 18-21), o quan ha d’humiliar el cap per entrar a la cova d’Ulisses (ibid., VII, vv. 57-60). En Carreté, en canvi, el prehistòric i prehomínid home del Cogul assoleix la seva condició d’home i de creador, homo-sapiens, tot alçant-se:

         agenollat al fons de la caverna,
         creant vares crear-te, alçant-te Home Que Sap.
                   (Balma del Cogul, vv. 3-4)

Al costat dels múltiples ressons ribians —pensem també en els nombrosos poemes referits a la ideal civilitat grega—, hi veiem planar també l’obra d’Espriu, de qui Carreté ha heretat una tirada cap al vell i adust món bíblic. Però d’Espriu ha adoptat també aquest gust per la riquesa i varietat del llenguatge, que Carreté duu més enllà de qualsevol límit o tabú. Aquesta varietat de tons li permet sovint (com en l’autor de Sinera) l’ús del grotesc i la paròdia, que permet una dissecció acurada del mite o del personatge. Ara bé, tot aquest seguit d’influències les hem de situar més aviat com a inspiracions o guies pràctiques que acaben marcant a Carreté el seu camí propi. Així, si per exemple Espriu feia servir dialectalismes propis d’Arenys a Primera història d’Esther, Carreté també fa el mateix amb els del seu propi dialecte. Però, fet i fet, l’autor filtra aquest ample teixit d’autoritats dins la seva pròpia veu individualitzada, la d’un poeta de les darreries del nostre segle que reflexiona sobre la caiguda dels déus a la seva societat, la nostra.

Breus remarques sobre estil i llengua

Hi ha en Hibris una certa heterogeneïtat en la llengua i en l’estil que es deu, en part, a una evolució interior entre els primers i els darrers poemes: més senzills i tòpics aquells, més barrocs i complexos els darrers. Però ara no vull pas esbrinar aquest ordre compositiu, sinó més aviat copsar la impressió de conjunt que ofereix l’obra, de la qual ja n’he avançat alguna cosa. Si abans he parlat d’una alternança de registres lingüístics, cosa semblant es podria dir dels «registres» estilístics: i és clar que aquesta juxtaposició o barreja ens fa pensar en un barroquisme o manierisme deliberat. Ens trobem, però, amb aquell carnerià poeta més enamorat de les paraules que no de les dones o bé amb aquell Pla que perdria l’ànima per una paraula, tal com Riba el veia a Els Marges?

Deixem-nos, però, de comparacions massa òbvies i intentem aferrar-nos a l’obra de Ramon Carreté: certament hi veiem un poeta exultant, enlluernador, amant dels hipèrbatons forçats, de les al·literacions, de les rimes internes i les polisèmies: que el lector triï ell mateix els exemples que li plaguin. Hi ha, potser, un grup diferenciat de poemes que escampen nun enorme i encabriolat desplegament formal en què gairebé es difumina l’anècdota i la substància mateixes. Així per exemple, Contentament de Ganimedes, Tibi dabo, Altivesa d’Hipermnestra i tants d’altres. Valgui com a exemple el poema A Hefest: al vers primer se’ns al·ludeix al «déu ranc», però més de la primera meitat del poema i encara part de la final és dedicada a la seva obra: aquest «heroi del segle vint» tan nefast, sobre el qual el poeta basteix tot un seguit de metàfores i exemplificacions. En d’altres poemes, en canvi, l’enfilall d’elements metafòrics és més adient o sincronitzat amb el fons: així Vol d’Ïcar, Minotaure, Nyic-nyic d’Alberic, Bel de Babel, Fanuel, etc. Malgrat tot, uns i altres poemes sobresurten per un aparell retòric considerable, que es manifesta també en la varietat de rimes i d’estrofes usades en el decurs del llibre. La primera gran constant estilística, doncs, que apreciem en l’autor, és aquest «nou culteranisme», entès sobre tot des d’un vessant lúdic.

Hi ha, però, una segona gran constant que actua de matís necessari a la primera, alhora que en resulta una combinació brillant: m’estic referint a l’ús de la ironia, de l’anacronisme deliberat (així, Licaó parlant del Liceu), del descens al món escatològic, del lletgisme a posta —i aquí podríem parlar més aviat d’un Carreté conceptista, si ens és permès seguir amb les etiquetes. I això ens duu irremissiblement a parlar del sentit i la funció del llenguatge, el gran estri, que és, crec, el que dóna sentit a la globalitat de l’obra. En efecte, Carreté no ha pres partit per cap modalitat excloent, sinó que —home d’una cultura i d’una llengua, malgrat tot, madures— les ha volgudes encloure totes: elaborant-les i reelaborant-les algunes vegades; deixant-les tal com rajaven moltes altres. I vet aquí que retrobem el poeta que és enamorat de la seva llengua —diguem-li pàtria— no només per salvar-la a la manera espriuana (si és aquest el cas), sinó perquè en gaudeix i li plau enormement de jugar-hi.

Més amunt he retret dos exemples en què el culte i el col·loquial s’aplegaven en feliç matrimoni. En efecte, si els hipèrbatons estilístics o els cultismes lingüístics tenen l’efecte d’atraure la sensorialitat del lector o dur-lo a recòndites i atractives marrades, les expressions populars o les imatges casolanes serveixen, en canvi, perquè davalli a l’estrat més vivent i punyent d’allò que ens evoca la veu poètica. No cal sinó que el lector esculli a l’atzar i en faci la prova. Jo només vull exemplificar-ho retraient els sis darrers versos d’Olímpic cor, a Hefest, nova mostra d’aquesta fusió de cultisme i «retoricisme» amb llenguatge irònic i popular:

         Tu ens has muntat grotesca pallassada
         que arreu t’esbomba el mal;
         desmunta la ratera conjugal
         —car tot l’Olimp hi bada—,
         o en cor diví direm: «Hefest cuguç,
         vetlla la dona i para de fer el lluç!»
                   (Olímpic cor, a Hefest, vv. 13-18)

‘Hibris’ com a experiència de cultura. La importància de la focalització del jo poètic dins l’obra

El primer que constatem en aquesta obra és la voluntat del seu autor per abocar-hi una àmplia coneixença i experiència culturals, ja més enllà de les influències poètiques a què ara al·ludíem. Només amb un cop d’ull a l’índex ens adonem que és una obra presidida per un bon grapat de noms propis i que pressuposa, inevitablement, un cert context d’erudició. Quan parlo d’erudició, em refereixo al plaer i enlluernament pel passat de la nostra cultura occidental. Hi ha, efectivament, una primera part —la més crescuda— presidida pel passat històric i mitològic grec, a la qual segueixen, com un apèndix, uns quants poemes centrats en el món europeu bàrbar —el germànic «wagnerià» preferentment. Una segona gran part, finalment, seria la constituïda pels poemes de referent judeo-cristià, dins la qual prenen especialment relleu els que evoquen escenes del món de la vella llei: l’inexorable Déu de l’antic testament planant damunt del poble d’Israel i els seus profetes.

Aquests «espais-èpoques» ben delimitats, així com la disposició cronològica-històrica, atorguen un ordenament a l’obra, que adquireix així un sentit històric profund global: com si l’autor hagués volgut efectuar una síntesi de la història fins als nostres dies i hagués volgut extreure’n el suc, la medul·la. Per si això no quedés explícit, ha situat també alguns poemes —alguns d’ells els més llargs del llibre— que actuen d’emmarcament. Així Gènesi i sobretot A Hesíode ens situen en els principis de l’home, en l’Edat d’Or, en la creació; però en aquest «teòric» plantejament ja hi ha adherit el fatal desenllaç que comporta l’ineluctable destí de l’home: el planeta esdevé «hostil» i l’Edat d’Or decau fins a l’actual «Edat de la por». També programàtics a nivell conclusiu són els poemes Apòcrif de Críties, que ve a ser el final o apocalipsi del món clàssic, i Harmageddon, que clou el cicle bíblic i precedeix el darrer poema de l’obra, Quem virum aut heroa, crua reflexió final centrada en el present.

Tot plegat potser despisti una mica el lector, que es trobarà sense avís previ immergit dins un bon nombre de referents i al·lusions al passat, que haurà de reconèixer si vol captar l’escena evocada en la seva totalitats. És cert que el poeta ha escollit generalment personatges i episodis prou coneguts (la caiguda de l’àngel rebel, Ícar, Sísif, Prometeu, Abraham, Lot, etc.); però això no s’esdevé sempre, i encara, a vegades, no en tria el punt de vista central o el fet més difós. Així, per exemple, el viatge transcendental d’Orfeu a l’Hades només ens és evocat des del punt de vista de la dissortada Eurídice (Malgoig d’Eurídice), i és molt recalcada, en canvi, l’arribada de les despulles del citarista a la platja de Lesbos (Lesbos en festa major), on crearà la lírica —poesia i cançó, que fa pensar en Safo.

Un exemple clar de com l’autor tria i manipula els assumptes de la tradició amb plena llibertat és Bisbe d’Hipona: en tot el poema hi ha només una frase de sant Agustí (Confessions, III, 7), que serveix com a punt de partida per a un seguit de reflexions personals del poeta. L’exemple és paradigmàtic de la voluntat que el mou: la història o la mitologia no vénen a ser més que un brillant mirall o pretext en què l’autor es reconeix, s’hi entén, capeix la seva condició i la dels seus semblants. S’errarà, doncs, qui hagi pensat trobar-se davant d’un llibre de faules més o menys didàctic. Ni la narrativa ni la dramatització dels fets al·ludits ha estat l’objectiu primordial del poeta: aquest ens introdueix directament en el «clímax», pel broc gros, i per aconseguir-ho es val de dos procediments:

a) El predomini d’un punt de vita intern: en la majoria de poemes —i d’una manera més o menys directa— qui ens parla no és pas el «Jo» de l’autor, sinó el del personatge. Aquest procediment és nou dins la poètica de Carreté, que s’havia cenyit al seu propi «Jo» (Epigonals) o utilitzava una segona persona fictícia que li servia per a dialogar amb ell mateix (Escarn de carn). En canvi, aquesta veu directa es converteix en reflexió en veu alta, eixida de la pròpia entranya de l’heroi o del profeta: així Abraham, reflexionant en veu alta i exclamant-se de l’absurd designi de Déu: «Avui n’han fet un gra massa» (Viacrucis d’Isaac).

b) La fixació —cinematogràfica, diríem— de l’anècdota en un instant, el crucial de tota la trama, a partir del qual el protagonista evoca i s’explica el conjunt, que també haurem d’evocar i reconstruir nosaltres, lectors. D’aquesta manera, el poema va esdevenint un trencaclosques que hem de reedificar, copsar-lo des d’aquesta mirada englobadora que ens arriba de la pròpia carn del personatge que el viu.

No sempre l’autor es limitarà als dos procediments que he esmentat: a vegades el trobem dialogant amb l’heroi o l’heroïna dels seus poemes, evocant-li, ell mateix, la pròpia peripècia (A Hefest; Jaculatòria de Dèbora) o bé fent còmplice el lector a través d’un plural que abraça els segles més enllà de la literalitat cronològica de l’episodi evocat:

         Fem un vedell —o un garrí—
         i beguem i folguem-hi a desdir,
                   (Seny d’Aaron, vv. 1-2)

Els adoradors del vedell d’or d’aquest principi del poema acaben projectant-se al futur, i el plural del vers final és un plural extensiu a la humanitat sencera:

         no ens depari el destí trenta-vuit segles frígids. (v. 5)

Potser aquest lliscar, sovint imperceptible, del passat al present, de l’anècdota històrica a la transcendència generalitzadora, de la figura una mica acartronada de la història al cor vívid del poeta i la humanitat que ell fa seva, sigui una de les habilitats més destacables que ens sorprenen i colpeixen en l’obra que ens ocupa. Així, els dos tercets finals de Consol d’Aracne, on, després del lament davant la cruel deessa que l’ha castigada, ja no sabem si ens parla la malaurada Aracne o una veu impersonal i col·lectiva alhora:

         Invents humans, i us hem pastat benignes,        
         humans sovint us atorguem indignes
         vicis nostrats, malatrugances greus! (vv. 9-11)

Hibris, o l’ensulsiada de Llucifer i Ícar

‘Hibris’ és el títol que l’autor ha escollit i és també una de les constants de l’obra. Aquest mot grec expressa l’orgull i la desmesura (potser podríem traduir-lo per la nostra «rauxa» d’aquells que han gosat equiparar-se als déus per damunt de les pròpies limitacions humanes. El poeta recull aquesta tendència sempre present a l’home (Babel, Prometeu o l’home sobre home nietzscheà-maragallià, per posar només tres exemples. L’hibris és oposada a la «sofrosine» d’Apol·lo, diguem-ne el seny, la mesura, la resignació de l’home davant les dures lleis divines. Entre aquests dos pols es crea una tensió contínua, inherent a l’home mateix.

Sota l’advocació o presidència d’aquest gran lema, l’autor va desglossant o desgranant diversos matisos o aspectes: a vegades ens movem davant de realitats o lleis immutables; en d’altres, el poeta assenyala una concreció o procés temporals. Com que aquest joc de referents i subtemes apareix sovint enteranyinat, he preferit fer-ne una classificació aproximativa. Vegem-la tot seguit.

L’home, mesura de totes les coses

Hi ha en el llibre aquesta joia de l’home que ja es reconeix a si mateix (ja ho hem citat en parlar de Cogul) i que se sent el centre de l’univers —així, quan grava per primer cop el seu nom a la fíbula de Presnete. Però al costat d’aquest impuls hi ha l’insalvable límit físic de la mort: ni Orfeu ni Sísif ni Hèrcules la van poder vèncer definitivament. Ni tan sols la immortalitat tan anhelada sembla un bé cobejable, quan Quiró, que la posseïa, vol renunciar-hi. L’home, però, tendeix a millorar-se, a conèixer, a progressar tot dominant el món; ara bé, no sempre aquest domini és positiu: hi ha follia, egoisme, cobdícia, infelicitat com a conseqüència d’aquesta saviesa. Àdhuc al món actual: vegeu, p. ex., A Hesíode, Prometeu, Dikè, A Hefest o els infructuosos Treballs d’Heracli, que en el seu esforç per civilitzar la terra no ha estat prou fort per bandejar «del cor de l’home la infanda llavor».

La injustícia dels déus

Si l’home és egoista i imperfecte, no deixa de ser una «imatge o semblança» de Déu o dels déus, també injustos, imperfectes i plens d’arbitrarietats i capricis: no en va són ells qui, al seu torn, han estat creats pels homes. Assistim sovint a Hibris a la queixa dels homes davant la follia divina: Aracne, Palinur, Noè, els gomorrites (que no entenen llur càstig), etc. Hi ha una clara simpatia envers aquests «perdedors», com l’àngel caient que ha renunciat a les «angèliques blanors de lloca» i proclama amb altivesa la seva tria, àdhuc des del càstig que ha rebut:

         Pel goig sense lligams
         del sexe ultrat i de la ment ardida,
         ja lliures d’ulls i llamps,
         hereus sereu de l’Arbre de la Vida. (vv. 21-24)

A Bel de Babel, on són els homes mateixos i no pas Déu els qui, a causa de llurs imperfeccions, ensorren llur torre: fins i tot el càstig (la confusió de llengües) és transformat en premi enriquidor:

         i estigma d’origen ens marca, Babel,
         a canvi enriquint-nos del múltiple bel,
         l’orgull de l’abella que estima sa mel. (vv. 14-16)

Què són aquests rotunds finals de poema, sinó una exhortació a l’impuls d’aquells que gosen i no se sotmeten malgrat llur càstig? El seu sacrifici és preferible a l’abnegació de tots aquells que només temen.

La mort dels déus

Si aquests déus, doncs, són tan cruels i despietats, per què no suprimir-los o jubilar-los? Aquest fet es produeix sovint a l’obra, de forma decidida per part dels mateixos déus desenganyats o a través d’al·lusions. Dins l’univers dels Nibelungs assistim a la reclusió al Valhalla que «s’acosta a la posta»: és aquell capvespre tan car a Nietzsche i Wagner. També en els déus grecs veiem reaccions semblants: Dikè fuig amb d’altres immortals a un santuari llunyà, Prometeu mor simultàniament al darrer esbufec de l’últim déu. S’equipara així a aquells de qui va robar el foc; no és millor ni pitjor que ells. Aracne, més explícita, els desemmascara anomenant-los «invents humans», i Leònides proclama que no hi ha «més déus a les Termòpiles» sinó els espartans que hi moren, defensant la terra sense alçar la vista a un cel que els ignora o se’n burla.

L’home, incapaç de substituir els déus

Sembla, doncs, que si l’home tendeix a arraconar aquests déus que tan injustos han estat amb ell, pot ser capaç de bastir un nou ordre i una nova societat; però novament cau víctima de la seva «hibris», de la seva quimera. Tots els nous ídols, els nous projectes s’estavellen talment com Ícar:

         Ai, aprenent d’ocell nat amb mal peu,
         un odi etern tes ales fon com neu.
                   (Vol d’Ícar, vv. 7-8)

I pel mateix camí segueixen Prometeu, Tàntal, Sísif i d’altres herois que no esmentaré per no fer-me prolix. El poeta arrodoneix aquest fracàs amb la rialla o desengany del substituït i jubilat Wotan, talment com una revenja d’aquells que han estat apartats i que veuen el fracàs dels qui han pres el relleu:

         moro als hereus adverant mortal dansa,    
         malbaratant llur darrera esperança,
         de llur orbesa soldats!
                   (Jubilació de Wotan, vv. 23-25)

El nou home sense déus és —i ha estat— cec, foll i incivil, malgrat els miratges i malgrat els esforços que ha fet per superar aquestes lacres. Una bona colla de poemes, com ja hem remarcat, es lamenten de la caiguda de l’Atenes ideal —potser només ideal, de fet— o de la democràtica i ordenada «polis» grega (l’autor ja havia tocat aquest tema, tan car a ell, a Cromos, dins el recull Epigonals). Sobresurten Cetines (aquí, l’autor manlleva el nom català medieval d’Atenes) i Espoli de Corint, com a primer i darrer d’un subgrup de tretze poemes (al qual caldria afegir també el ja esmentat Apòcrif de Críties), on s’eleva l’ideal de l’home i la civilització clàssiques enfrontat a la barbàrie en un sentit ampli: les referències o més aviat connexions amb la realitat política catalana d’aquest segle són efectuades a través de la identificació, com ara aquest quartet final de Plany milesi:

         Vassall a contracor d’ensenya no gens meva,
         jovent que s’hi solleva no em planyi en mon pecat,
         si el jou no em fou suau, ni pau vaig dir a la treva,
         sol entre el mar i l’Àsia, salvant la llibertat!
                   (Plany milesi, vv. 17-20)

No és sols l’home civil que loa Pèricles o Demòstenes i critica la barbàrie dels usurpadors, ans també es clama de l’abjecció i covardia del propi poble:

         No acotis la vista!
         Trist alça l’esguard,
         pel teu poble trista,
         tan vil, tan covard.
                   (De Pèricles a Aspàsia, vv. 21-24)

És l’odi —més profund potser— envers aquest

         l’esbirro servil,
         sicari del bàndol
         grimpaire i hostil. (ibid., vv. 2-4)

del mateix poema, i que l’autor ja havia tractat —més diàfanament— a Epigonals:

         Horda nostrada, ai las!, procliu al vituperi
         dels pobles que es van vendre llurs trets d’identitat:
         hereus avui del càncer d’antiga malvestat,
         llençàvem l’últim tret estalvis d’improperi.
         Veníem per no-res la parla i el senderi.
                   Poblet», Epigonals, vv. 13-17)

Hi ha evidentment una lliçó implícita en aquests poemes «polítics», que es subjecta a diverses lectures. Així, l’esbandida i la dispersió dels grecs les podríem llegir en clau catalana-actual en un primer nivell, però també són vàlides en una significació humana àmplia: decadència de la civilització, aquesta perfecció cada vegada més sentida en l’actualitat. Aleshores, el món no sols queda per als porucs i els assenyats obedients, sinó també per als tirans i els no cultivats: potser tornarem a acostar-nos a la caverna de Cogul o simplement patirem el jou dels qui només volen manar (els romans o Alexandre en aquells temps, els dictadors i imperialistes actuals en el nostre: cal dir noms propis?).

Apocalipsi, única sortida possible

Ja he esmentat el mot «apocalíptic» en referir-me als poemes que actuen de cloenda. Hi ha, potser, una certa diferència: Apòcrif de Críties deixa entreveure una certa esperança, la supervivència de la idea si més no, que tal vegada podria arrelar i brollar novament. Més desesperançat és, en canvi, Harmageddon, que segueix una tradició elegíaca sobre l’estat de l’home i el fracàs de les seves idees i la seva convivència: l’ensulsiada. En el poema, partim del nostre present, amb el fàstic envers aquest grotesc novíssim testament presidit per la insolidaritat, la imperfecció i la buidor (ara, just, quan semblàvem deslliurar-nos dels déus!):

         Dejuns de llibertat
         tants segles de quaresma,
         ve l’alba al carnaval
         i ens troba anèmics d’esma.
                   (Harmageddon, vv. 23-26)

Hi ha aquí, de fet, la mala consciència del qui no segueix la ratlla que marca tothom —llegiu, si us plau, conformisme, consumisme i menfotisme insolidari— i del qui lluita contra la banalització i comercialització d’aquells impulsos humans abans negats, com ara la possessió de la terra i del sexe:

         Cofois nous rics de res,
         esclaus de noves dèries,
         superflus vedells d’or
         que exciten salivera
         i libidos prêt à
         porter que ens hi refreguen.
                   (Op. cit., vv. 55-60)

Resta, doncs, la fi, el toc de trompetes dels «set àngels de cartró», imatge ben expressiva, esperpèntica: fins i tot l’apocalipsi que ens espera és banal. El poeta es mostra fins i tot escèptic envers els que denuncien i hi veuen clar, perquè llur clam és inútil:

         No ens serveix la cançó que discorda,
         refilet de moixó d’àrid bec,
         ja grinyol o badall, aüc d’horda,
         plany inútil o càustic renec.
                   (Quem virum aut heroa, vv. 25-28)

Per això també el poeta —evidentment també ell és la cançó de la discòrdia— deixa d’escriure i clou «el retaule blasfem»: saber i dir la veritat no servirà de gran cosa, potser fins i tot daurarà la píndola «de qui en terra estossina els rebels», com afirma al mateix poema. A nosaltres, però, ens resta el dubte: la vena satírica de l’obra, ¿no comportarà més o menys conscientment una valuosa càrrega moral? Caldria que ell mateix ens ho aclarís.

Jordi Lladó i Vilaseca
Balsareny, 19 de maig de 1991

____________________

(1) El volum, que s’havia de publicar a Eivissa, va restar finalment inèdit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.