Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 18 de març de 2011

Carreté - Hibris-1


Ramon Carreté
Hibris (1991)   [1/9]






















Francesc Haro, Vol d'Ícar (1991)




Gènesi

Veus la destral de sílex fenent l’aire?
Sents l’udol infinit ? I el gran mutisme?
Flaires l’horror cruel del nostre crim?

Xopa de sang pairal, no trigà gaire,
llorda, l’horda a enfollir devers el cisma,
cada voltor per ell. D’això venim.

Planeta hostil! S’hi enlaira a cada caire
l’odi enfrontat dels cecs arran d’abisme!
El pare, satisfet, riu des del llimb.


A Hesíode

Gauba’t, beoci, l’aede sortós,
         perquè un déu et premia
fent-te esmunyir, d’un cluc d’ull generós,
         de l’esglai que es congria.

Joia, poeta de l’època d’or,
         dolça edat enyorada,
quan la gerdor sadollava tot cor
         i una terra abrivada
fornia, pròdiga, ubèrrims els dons
         i tota hora era festa,
i no es sabia de panys ni presons
         ni tempesta ni pesta.
Jove per sempre, nimbat d’alta llum,
         de natura es peixia
l’ésser daurat, fins que un tendre perfum
         amb la posta el fonia.

Joia, cantaire de l’era d’argent,
         de les pluges feixugues,
contra l’oratge, de l’home cient,
         emparat en esplugues,
hàbil artista de pedres de llamp
         per a ardides caceres,
descobridor del rosec de la fam
         que l’aporta a les feres.
Cec, oh presagi!, en l’orgull del nou art
         de latries rupestres,
còsmic l’auguri desdenya del bard
         i el llegat dels ancestres.

Joia, cronista del bronze i l’estrall,
         gent de mena homeiera,
braços de freixe, esperit de metall,
         mala jeia de fera.
Aferrissats, van occir-se en barreig;
         Camp de Sang de l’enveja,
si en avenc fosc trona encara el sacseig,
         llur destí no ens mestreja?

Joia, pintor de l’edat dels herois
         d’anostrada llegenda,
fúlgid suara mirall per als nois
         llur lliçó reverenda.
Pobles van, nobles, alçar, bastir murs,
         semençar-hi nissagues
i adoctrinar-les amb deure si furs
         contra lleis atziagues.
Foren llurs gestes, estrenus barons,
         vana ja temptativa
de llegar al món, anacrònics, patrons
         d’una llei no gens viva.

Ara reculen l’honor i la pau,
         que els empeny l’avidesa;
d’ira, i no seny, és l’exerg que ens escau:
         la foguera és encesa.
L’home bandeja el terror ancestral,
         gratant terra s’enterra,
i ferro en cull per forjar el bran mortal,
         artesà de la guerra.

Quan pels carrers de la meva ciutat
         surt la mort a pastura,
¿quin tèrbol lluc en fixava al dictat
         cada nit la paüra?
Tensa la pensa, poruga i febril,
         hom capgira el precepte,
i legitima el desori civil,
         resignat, quan l’accepta.
Com s’envileix poc a poc la moral
         per la por ciutadana!
Riu, des de l’ombra, un diable carnal:
         la maldat és humana.

Lúcid profeta, endevines l’edat
         de l’acer que ens domina;
l’any ni somnies del foc arborat
         que el futur assassina.
No pas dels déus, ve el caliu occidor!
         Vam matar-los un dia
per absorbir l’envejada lluor
         que el nostre urc ofenia.
Sucre filat! La dolçor, tres segons:
         ni pair-ho, tramoia.
Eren ben buits: faramalla i cartrons,
         mal profit, poca joia.
L’home, va ser! La despulla es partí,
         i el botí parricida
taca els hereus, cranc roent sense fi
         que ens rosega la vida.

Per això som a l’edat de la por,
         por de l’home que pensa,
causa i objecte del món, creador
         de les coses, rei sense
fre, domador de natura i d’estels,
         de la llum i les ombres,
músic sublim, matemàtic excels,
         mag de lletres i nombres,
esbrinador del misteri dels cors,
         ric en braó i coratge,
foll destructor dels seus propis tresors,
         botxí del seu llinatge!



Dikè

Quan els darrers immortals van fugir,
cara a la mort, a llunyans santuaris,
sola, fidel, vas voler restar ací,
tímid acord als caòtics desvaris.

Xopa se sang, ara jeus sens honor;
t’hem ultratjat i el flagell se’ns atansa.
Ens deixes sols i ho tenim per favor!
Quan comencem la infinita matança?

Vola, rabent, cap al cel, cap al cel;
és el teu lloc i t’hi esperen. De pressa!
Deixa’ns hereus de barreja cruel,

àvids de sang i golafres de fel,
nèctars preats que del veire que vessa
d’Eris bevem, ben igual que fos mel.


Prometeu

Perquè una ofrena tal em va fer lliure
he d’agrair-te aquell present llardós?
Pel furt ardit, de l’extotpoderós,
abjecte el més mortal se’n pot ben riure.

Avui, però, l’horror no em deixa escriure
perquè el teu foc s’ha alçat esgarrifós
a humanes mans de príncep rancorós
i ens extermina —o ens condemna a viure.

De l’ocellot ajunta al vil rosec
l’agonia punyent de comprendre
com folguem, cecs, de l’hecatombe a frec.

Ja hem fet atots, si no hem volgut aprendre:
d’ira ve el jorn, i al forn tornarem cendra,
de l’últim déu sota el darrer esbufec.



Llengota d’Epimeteu

Per calçasses barroer
m’heu blasmat, i ma senyora
per llevar la tapadora
de l’enigmàtic pitxer.

Potineja el món sencer
la maldat: pertot s’ancora
el dot funest de Pandora,
regal d’un Olimp arter.

Us conhorta de l’esguerro
saber que en el fons del gerro
l’esperança va restar?

M’haguéssiu vist com, de ràbia,
vaig, d’una guitza, l’alfàbia
gitar per quines enllà!



Angoixa de Penteu

Inèdit déu de rínxols d’or, que d’heura
corona i tirs enrames, Dionís!
Fas de l’excés costum, del vici un deure,
de la follia ritu i paradís.

¿Quan vindrà el jorn, tebans, que us ha de lleure
de prendre seny? L’allau s’enduu el país.
Jo, que un tità d’un tust faria ajeure,
quin puny voldria que el flagell bandís?

Us ha vençut, Distants!, el fast mistèric;
incorporant-lo al sagrament quimèric,
serveu el gest hieràtic, l’esguard fix.

Per l’ideal que es perd, vana defensa,
vaig a la mort, perquè no compto vèncer
quan tinc enfront els déus i els meus amics.


Consol d’Aracne

Dea d’ulls blaus, que amb justa saviesa
viles i olius empares amb l’escut
i tenaçment n’eixamples la grandesa
a cops de seny, de feina i de virtut,

¿rebo el meu càstig per haver vençut?
No era el meu urs legítim? Ma proesa
no mereixia, penso, verge ofesa,
un escarment de tanta magnitud!

Invents humans, i us hem pastat benignes,
humans sovint us atorguem indignes
vicis nostrats, malatrugances greus!

Quan, deseixit de l’última doctrina,
hom s’emmiralli en una teranyina,
¿sabrà heretar-me’n l’art de vèncer els déus?



A Eros caòtic

Eros, altars vam alçar-te, respir
         contra tanta follia,
car la combina de sexe i albir
         n’és perfecta metgia.

Déu ancestral, quins beats repressors
         t’enrunaven el temple
i ens condemnaven al foc ominós
         si et seguíem l’exemple?

Causa primera del món, ara et veus
nét, tu que en fores besavi!, de Zeus
         i esporgat de luxúria.

Vell, ara nen! No pas fill de la mort,
t’hem d’invocar perquè ens dónes conhort,
         llum que encén la foscúria!


Joia de Dànae

No vull més déu que Zeus hospitaler,
que ordena acull al nàufrag i al que implora,
senyor del mot sincer
que esderna a cops de llamp el mentider
i el que vulnera el jurament acora;
custodi exacte,
per als hel·lens com per’ la gent de fora,
del puntual acompliment del pacte,
inventor del sistema de contracte
damunt del qual
recolza l’equilibri social;
hieràtic vell
que, encimbellat dalt de l’Olimp en un castell,
pesa el destí dels homes amb justesa,
jutge exigent,
rigorós contra tota lleugeresa;
i en canvi sent
febleses de la carn concupiscent,
té maldecaps d’alcova
i amolla a doll excuses de valent
i a la mestressa jura impenitent
fer creu i ratlla i dur una vida nova.
Simpàtic déu humà,
potser en fa un ferm propòsit, potser ho prova,
si no fos l’endemà
que alguna nimfa seductora es troba
i afluixa el tarannà
folgant sobre la gespa de la prada,
jurant-se començar
demà a complir la prometença descurada.
I em ve a cercar,
embolcallat d’una àuria rosada:
quin goig més terrenal, gaudir-ne l’abraçada!


Gosadia de Faetó

Si et fan, audaç minyó, enardir la sang
l’alba i l’ocàs que et faden, porpra i malva,
valgui’t la mort, i el dol que et porten l’àlber
i, en va esperant-te trèmul, el pollanc.

Agosarat, sombrat pel llamp de Zeus
quan vas, divins, socarrimar-li els peus,
aprèn, si encens la terra tremolosa,
que ací els experiments cal fer-los amb gasosa.


Jan Van Eyck, Caiguda de Faetó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.