Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 31 de maig de 2011

Auden - The fall of Icarus















Wystan Hugh Auden (1907-1973)
The fall of Icarus

About suffering they were never wrong,
The old Masters: how well they understood
Its human position: how it takes place
While someone else is eating or opening a window or just walking dully along;
How, when the aged are reverently, passionately waiting
For the miraculous birth, there always must be
Children who did not specially want it to happen, skating
On a pond at the edge of the wood:
They never forgot
That even the dreadful martyrdom must run its course
Anyhow !n a corner, some untidy spot
Where the dogs go on with their doggy life and the torturer's horse
Scratches its innocent behind on a tree.
In Brueghel's Icarus, for instance: how everything turns away
Quite leisurely from the disaster; the ploughman may
Have heard the splash, the forsaken cry,
But for him it was not an important failure; the sun shone
As it had to on the white legs disappearing into the green
Water, and the expensive delicate ship that must have seen
Something amazing, a boy falling out of the sky,
Had somewhere to get to and sailed calmly on.


La caiguda d’Ícar

Pel que fa al sofriment mai no van equivocar-se,
els Vells Mestres: que bé que van entendre
el seu lloc entre els homes i com passa
mentre algú altre està menjant o obrint una finestra,
o tot just passejant-se avorrit;
com, quan els ancians estan esperant amb reverència i passió
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver també
nens sense especial interès que això passi, patinant
en un estany a la vora del bosc.
Mai no van oblidar
que fins i tot el martiri horrible ha de seguir el seu curs
de qualsevol manera en un racó, en algun lloc llardós
on els gossos fan la seva vida gossa, i el cavall del torturador
es grata l’innocent darrere contra un arbre.
En l’Ícar de Brueghel, per exemple: com tota cosa es desvia
ben tranquil·lament del desastre: el pagès tal vegada
va sentir el xarboteig, el crit d’auxili,
però per a ell no era cap catàstrofe. Brillava el sol
com ho havia de fer sobre les blanques cames que desapareixen
en l’aigua verda; i el vaixell luxós i delicat, que devia haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi que cau del cel,
tenia algun lloc on arribar i va seguir navegant amb calma.

(traducció de Pere Ballart, 2007)




2 comentaris:

  1. Poema impresionant, per diversos motius. Aquesta realitat despullada, on res importa i alhora tot importa, em fa pensar i em provoca por; la por d'allò que és inevitable.

    ResponElimina
  2. I la pintura, fascinant... La vaig veure en directe fa dos estius i, com sempre em passa al veure una obra clàssica, vaig emmudir. Els llibres i internet no ho són tot.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.