Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 5 de juny de 2011

Anònim - Himne homèric a Apol·lo













Anònim (segles VIII/VI a.C.)
Himne homèric a Apol·lo (fragment)

Mes, oh Febus!, a on ton cor més se plau
és sempre a Delos: els jonis, allí, arrossegant
ses llargues túniques, van amb les dones i els fills, en honor
de tu, delitant-se en la sacra dansa i la lluita i el cant.
Qualsevulla que els vegi llavores, diria que són immortals
i exempts de vellesa; alegrant-se de gràcia semblanta
en homes i en dones de bella cintura; de la gran multitud
de les ràpides naus que hi acuden amb tantes riqueses, i més
de la gran meravella que fan les Dèlies, les verges que són
d’Apol·ló servidores, d’el-lluny-feridor per sempre famoses.
Elles fan la lloança del déu, i de Leto i d’Artemis,
que tira sagetes; recorden els homes i dones primers;
i quan entonen llur himne encisen tots els humans.
Saben els cants i les danses sonores de totes les gents,
i semblen oir-se en una veu sola: l’acorden talment!
Salut a vosaltres, Dèlies! Propici vos sia Apol·ló
i Artemis i Leto! Recordeu’s de mi, que sols vos demano
que un dia que vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit
foraster) preguntant: —Qui és, aquest home, l’aede tan dolç
que ve i us encisa amb son cant?—, vosaltres digueu-li amb bon cor:
—És un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n’hi
                                                                                / haurà—;
en tant jo estendré vostra glòria anant-la cantant per la terra
de ciutat ben poblada en ciutat, i tothom la creurà tal com és.
 
(Adaptació de Joan Maragall, 1911)

Himne homèric a Apol·lo (fragment)

Febos, és a Delos sobretot que el teu cor es delecta.
Els jonis, de llargues túniques, s’apleguen allí,
ells, els seus fills i les nobles esposes; fan
memòria de tu, i amb el pugilat, la dansa i el cant
et delecten, llurs certàmens un cop ajustats.
Hom diria que són immortals, i a recer de vellesa per sempre.,
qualsevol que s’hi topés, un cop els jonis s’han aplegat allí.
De tot veuria el fetill, el seu cor s’hi delectaria,
contemplant els homes i les dones de bella cintura,
i les ràpides naus, tot aquell bé de Déu de riquesa.
A més, la gran meravella, la seva fama, mai no es perdrà:
les verges de Delos, serventes de l’Arquer de lluny.
Elles comencen adreçant llur himne a Apol·lo,
i tot seguit a Leto, i a Àrtemis fletxera també.
Tot seguit, dels homes i dones de l’avior fan memòria,
canten llur himne i fascinen la gernació.
Les veus dels homes, llurs balbeigs... tot,
ho saben mimar! Cadascú diria que és ell mateix
el qui parla; tant ho és, d’acordada, la seva cançó!
Vulgui Apol·lo ser-nos propici, i Àrtemis també. I salut
a vosaltres, a totes! Recordeu-vos sempre de mi,
també en el futur, quan algun dels mortals que roden
la terra us pregunti, a l’arribar aquí, un fatigat foraster:
“Noies, ¿qui és, per a vosaltres, el més dolç dels cantaires
que corren pel món? ¿Quin és aquell que us agrada més?
Vosaltres, totes alhora, contesteu-li un mot fosc:
“Hi ha un home cec, viu a Quios, l’illa aspriva.
Els seus cants seran, ara i per sempre, els millors!”
Jo portaré la vostra fama, rodant per les terres,
arreu, per les viles ben poblades dels homes;
i ells em creuran, car és la veritat el que dic.
 
(Versió de Jaume Pòrtulas, 2010)

Himno homérico a Apolo (fragmento)
 
Mas tú, Febo, regocijas tu corazón especialmente con Delos, donde en honor tuyo se congregan los jonios de arrastradizas túnicas con sus hijos y sus castas esposas. Y ellos, con el pugilato, la danza y el canto, te complacen, al acordarse de ti cuando organizan la competición. Quien se halle presente cuando los jonios están reunidos, podría decir que son inmortales y están exentos por siempre de la vejez. Pues podría ver la gracia de todos, deleitaría su ánimo al contemplar los varones y las mujeres de hermosa cintura y los raudos bajeles y sus múltiples riquezas.

Y aún más, una gran maravilla, cuya gloria jamás perecerá: las muchachas de Delos, servidoras del Certero flechador, las cuales, después de que han celebrado el primero a Apolo y luego a Leto y a Ártemis diseminadora de dardos, acordándose de los varones y las mujeres de antaño, entonan un himno y fascinan a las estirpes de los hombres. Las voces e incluso el chapurrear de todos los hombres saben imitarlo. Aseguraría cada uno que es él mismo el que habla. ¡Con tal fidelidad se adapta su hermoso canto!

Mas, ¡ea!, sedme propicios, Apolo, junto con Ártemis, ¡salud a todas vosotras! Y en adelante, acordaos de mí cuando alguno de los hombres de la tierra, un extranjero que llegue aquí después de haber sufrido mucho, os diga:

—¡Muchachas! ¿Quién es el más dulce varón de los aedos que aquí os frecuentan y con el que más os deleitáis?

Vosotras todas, sin excepción, responded elogiosamente:

—Un ciego. Habita en la abrupta Quios. Todos sus cantos son por siempre los mejores.

Nosotros llevaremos vuestra fama en tanto que sobre la tierra recorramos las ciudades populosas de los hombres. Ellos de seguro nos creerán, pues es la verdad.

(Versió en prosa de Alberto Bernabé Pajares, 1978)

(Versos 146-176 de 546. Atribuït a Cinet de Quios, rapsode del segle VI aC)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.