Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 26 de juny de 2011

Barbara - L'aigle noir


Barbara (Monique Andrée Serf, 1930-1997)
L’aigle noir (1970)

Un beau jour, ou peut-être une nuit,
Près d'un lac je m'étais endormie,
Quand soudain, semblant crever le ciel,
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir.

Lentement, les ailes déployées,
Lentement, je le vis tournoyer,
Près de moi, dans un bruissement d'ailes,
Comme tombé du ciel,
L'oiseau vint se poser.

Il avait les yeux couleur rubis,
Et des plumes couleur de la nuit.
A son front, brillant de mille feux,
L'oiseau roi couronné
Portait un diamant bleu,

De son bec il a touché ma joue,
Dans ma main il a glissé son cou.
C'est alors que je l'ai reconnu,
Surgissant du passé,
Il m'était revenu.

Dis l'oiseau, ô dis, emmène-moi,
Retournons au pays d'autrefois.
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Pour cueillir, en tremblant,
Des étoiles, des étoiles.

Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Comme avant, sur un nuage blanc.
Comme avant, allumer le soleil,
Etre faiseur de pluie,
Et faire des merveilles.

L'aigle noir, dans un bruissement d'ailes,
Prit son vol pour regagner le ciel.

Quatre plumes couleur de la nuit,
Une larme ou peut-être un rubis.
J'avais froid, il ne me restait rien,
L'oiseau m'avait laissée
Seule avec mon chagrin.

Un beau jour, ou peut-être une nuit,
Près d'un lac je m'étais endormie,
Quand soudain, semblant crever le ciel,
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir.

Un beau jour, une nuit,
Près d'un lac, endormie,
Quand soudain,
Venant de nulle part,
Il surgit l'aigle noir...





L’àguila negra

Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m’havia adormit,
quan de cop el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt
sense venir d’enlloc.

Lentament, les ales bategant,
lentament ell anava girant.
Prop de mi el batec s’acabà
i, com caigut del cel,
l’ocell es va aturar.

Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit,
i al seu front, mil raigs de to suau,
l’ocell, rei coronat,
lluïa un diamant blau.

Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat,
volia tornar amb mi.

Bon ocell, porta’m amb tu al país
d’altres temps, sigues el meu amic
com abans, amb somnis clars d’infant,
per collir tremolant
estels i més estels.

Com abans, amb somnis clars d’infant,
com abans, damunt d’un núvol blanc.
Com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l’illa del record
la pluja llançarem.

L’ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d’una emprengué el vol...

Un bon dia...

Versió catalana de Maria del Mar Bonet (1971)



https://www.youtube.com/watch?v=WsPDCjXigfc

Una extraordinària cançó de Barbara, sobre la qual s'ha escrit molt, relacionant-la amb determinats episodis sòrdids de la biografia de l'autora. Els fets els va explicar ella mateixa en les seves memòries; però, contràriament al que s'ha afirmat, no crec que se’n pugui inferir una relació gaire directa amb aquesta cançó (sí, tanmateix, amb altres, com ara Nantes). Llegint el text original, hi veig més aviat una evocació lluminosa de la infantesa perduda, la infantesa d'abans dels seus mals records: «porta'm al país d'altres temps... amb somnis clars d'infant». Això sí, quan l’aparició meravellosa se’n va, la noia es queda sola amb la seva pena, que sí que podria ser una al·lusió, molt tangencial, al drama de què fou víctima després. La «imatge del passat» que vol tornar amb la noia ha de ser la de la felicitat prèvia i per això ella li demana que la retorni al passat. En conjunt, la cançó sembla evocar un record bonic, no pas opressiu. Barbara mateix va explicar que la lletra provenia d'un somni, i que la va dedicar-la a la seva neboda Laurence, de quatre anys. En tot cas, una obra mestra. 

Els textos, imatges i vídeos són baixats d'internet i seran retirats a indicació.



1 comentari:

  1. El 17-8-2014, el Jaume m'envia aquest comentari per email:

    "Extraordinària cançó i extraordinària autora i cantant. L'any 1967, en la meva primera anada a París, la vaig "descobrir". Sonava arreu i vaig comprar-me un LP de les seves cançons que, tot i no entendre massa el llenguatge poètic en francès hi vaig descobrir una forta càrrega de sensibilitat que em recorria l'espina dorsal. Més endavant el meu francès va millorar i amb això i amb les extraordinàries adaptacions al català, enregistrades per Guillerrmina Motta, encara em va permetre aprofundir-hi millor. En la mateixa compra hi vaig afegir un disc d'un "nouveuau chanteur espagnol" del qual, Raimon, en una entrevista d'aleshores, havia citat. Era Paco "Ibanés". Tot un altre descobriment. Era una època daurada de la cançó, els meus descobriments i... de la meva joventut!

    Gràcies per refrescar-me la memòria, Ramon."

    I jo li agreeixo el seu comentari.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.