Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 23 de juny de 2011

Brassens - Chanson pour l'Auvergnat



Georges Brassens (1921-1981)
Chanson pour l’Auvergnat

Elle est à toi, cette chanson,
Toi, l'Auvergnat, qui sans façon
M'as donné quatre bouts de bois
Quand dans ma vie il faisait froid.

Toi qui m'as donné du feu quand
Les croquantes et les croquants,
Tous les gens bien intentionnés
M'avaient fermé la porte au nez.

Ce n'était rien qu'un feu de bois,
mais il m'avait chauffé le corps,
et dans mon âme il brûle encore
à la manièr' d'un feu de joie

Toi, l'Auvergnat, quand tu mourras,
quand le croqu'mort t'emportera,
qu'il te conduise à travers ciel
au Père éternel.

Elle est à toi, cette chanson,
toi, l'hôtesse, qui sans façon
m'as donné quatre bouts de pain
quand dans ma vie il faisait faim.

Toi qui m'ouvris ta huche quand
les croquantes et les croquants,
tous les gens bien intentionnés
s'amusaient à me voir jeûner.

Ce n'était rien qu'un peu de pain,
mais il m'avait chauffé le corps,
et dans mon âme il brûle encore
à la manièr' d'un grand festin.

Toi, l'hôtesse, quand tu mourras,
quand le croqu'mort t'emportera,
qu'il te conduise à travers ciel
au Père éternel.

Elle est à toi, cette chanson,
toi, l'étranger, qui sans façon
d'un air malheureux m'as souri
lorsque les gendarmes m'ont pris.

Toi qui n'as pas applaudi quand
les croquantes et les croquants,
tous les gens bien intentionnés
riaient de me voir emmener.

Ce n'était rien qu'un peu de miel,
mais il m'avait chauffé le corps,
et dans mon âme il brûle encore
à la manièr' d'un grand soleil.

Toi, l'étranger, quand tu mourras,
quand le croqu'mort t'emportera,
qu'il te conduise à travers ciel
au Père éternel.



Cançó per a l’alvernès

És per a tu, aquesta cançó,
tu, l’alvernès que, com si res,
un feix de llenya m’has donat
quan en ma vida hi feia fred.

Tu, que m’has donat foc quan
les bergantes i els bergants,
tota la gent de bon pensar
m’havien tancat la porta al nas.

No han estat més que uns branquillons,
però m’han donat escalfor al cos,
i encara em bullen dintre el cor
com si de joia en fos un foc.

Tu, l’alvernès, quan moriràs,
quan el fosser se t’endurà,
que et condueixi, cel enllà,
cap al Pare etern.

És per a tu, aquesta cançó,
tu, l’hostessa que, com si res,
m’has donat un crostó de pa
quan en ma vida hi feia fam.

Tu que m’has obert el rebost quan
les bergantes i els bergants,
tota la gent de bon pensar
reien de veure’m dejunar.

No ha estat res més que un tros de pa,
però m’ha donat escalfor al cos,
i encara em bull a dintre el cor
com si fos un gran festí.

Tu, l’hostessa, quan moriràs,
quan el fosser se t’endurà,
que et condueixi, cel enllà,
cap al Pare etern.

És per a tu, aquesta cançó,
tu, l’estranger que, com si res,
un somrís trist m’has dedicat
quan els guàrdies m’han agafat.

Tu, que no has pas aplaudit quan
les bergantes i els bergants,
tota la gent de bon pensar
reien veient-me emmanillat.

No ha estat res més que un xic de mel,
però m’ha donat escalfor al cos,
i encara em bull a dintre el cor
com si fos el més gran dels sols.

Tu, l’estranger, quan moriràs,
quan el fosser se t’endurà,
que et condueixi, cel enllà,
cap al Pare etern.

[Versió de R. Carreté]


Canción para el maño

Es para ti este cantar,
tú, maño, tú que sin hablar
me diste leña el día aquél
que el frío me hería la piel.

Tú que me diste leña, en vez
de rechazarme a puntapiés
cuando la gente del lugar
no me quiso junto a su hogar.

Un braserito sólo fue,
para mi cuerpo una ilusión,
pero alumbró mi corazón
más que fallas en San José.

Tú, maño, cuando has de llegar
a la hora de la verdad,
que te lleve el enterrador
al cielo, si hay Dios.

Es para ti este cantar,
tú, cantinera, que sin hablar
me diste pan el día aquél
que me vi en huesos y piel.

Tú que me diste pan, en vez
de rechazarme a puntapiés,
cuando la gente del lugar
reía de verme ayunar.

Un bocadito no fue más,
para mi cuerpo una ilusión,
pero llenó mi corazón
más que un milagroso maná.

Tú, cantinera, al llegar
a la hora negra de la verdad,
que te lleve el enterrador
al cielo, si hay Dios.

Es para ti este cantar,
tú, forastero, que sin hablar
me sonreíste el día aquél
que me vi delante del juez.

Tú que me sonreíste, en vez
de rechazarme a puntapiés,
cuando la gente del lugar
ya me quería apedrear.

Una sonrisa, no fue más,
para mi alma una ilusión,
pero aromó mi corazón
más que las hierbas de San Juan.

Tú, forastero, al llegar
a la hora negra de la verdad,
que te lleve el enterrador
al cielo, si hay Dios.

[Adaptació de Pierre Pascal per a Paco Ibáñez]



http://www.youtube.com/watch?v=PTmAz6kB_-4&NR=1

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.