Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 9 de juny de 2011

Carner - Cançonetes del Déu nos do















Josep Carner (1884-1970)
Cançonetes del «Déu nos do»

     I

Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.
Si no iguals als anteriors,
una artiga els afressàrem;
si no som com els passats,
ens hi troben retirada.
Déu nos do la nostra fe,
amatents a trenc de l’alba,
l’aigua fina de les neus
i el forment per les vessanes,
i els diners de bon dringar,
i l’amor, que és millor paga,
i la fi sense retret,
amb la cara asserenada,
i que diguin: —Ara, mort,
quina imatge de son pare!—
I si fama hem de tenir,
que ens la gruï el veïnatge;
sempre fou, en alt afany,
lloc difícil una pàtria.
I si tara hem de sofrir,
Déu nos do la nostra tara;
que si ve de tan endins,
farà goig un dia o altre.

     II

Déu nos do per companyia,
en les minves de l’hivern,
l’ametller, de tels de rosa,
guarnit d’or, el taronger.
Dorm encara la figuera
sota el sol que es fa roent:
és la gran tocatardana
de l’eixida i de l’hortet.
En el cim, el pi vigila:
aquest sí que mai falleix:
la color té sempre jove
com la mar i com el cel.
He de dir, que el cor ho mana,
renovant la meva fe:
— Déu nos do per companyia,
en les minves de l’hivern,
l’ametller, de tels de rosa,
guarnit d’or, el taronger:
que llavors, com l’atzavara,
entre ells dos ens aclofem—.
La blancor de la caseta
vibra tota, fent-se ardent.
¿No brunzeix, al vol, l’insecte?
¿O és la casa qui brunzeix?
—Fóra poc —un hom sospira—
que llueixi tot el cel;
vull al lluny una percinta
en frisor tota d’argent
entre el blanc de les casetes
i el de veles de vaixells—.
 
     III

Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum endolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.
Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:
menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient la tarda, es gira,
i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida.
 
     IV

Déu nos do la casa blanca
sota un cel ben solellat;
dos rosers a la finestra
que l'Amor hagi flairat;
un peix d’or a la peixera,
que fa molta netedat;
una vella escaparata
i un bressol de l’any passat;
i, onejant, la roba estesa
com banderes de terrat:
una casa tota closa
al servatge, fill del crim;
tota closa a qui vol veure’ns,
doll que som, un escorrim;
tota oberta, a qui demani
pa i amor, que bé en tenim;
tota oberta a primaveres
de l’alt somni que servim;
tota oberta al vent que canta
com posada dalt d’un cim.
 
     V

Déu nos do la companyia
de converses de fullam
i un camí de vora l’aigua
i la font sota un pollanc,
veure el cel que es fa més tendre,
veure el món que es torna blau,
i llavores dir el rosari
pel tirany tot ombrejat,
que així tristes animetes
goig etern assoliran
(per això lloem la Verge
amb seguit de noms suaus).
I en tornant a casa nostra
veure llum al finestral,
i saber que hi ha la taula
amb el bon parament blanc,
amb els plats de viu alegre
i amb el veire de cristall.
I és gustosa l’entaulada
sota el llum, no sabent pas
si han restat les animetes
amb els grills, a dins l’afrau,
o s’acosten a la casa
per la fosca del pinar
i ara passen el rosari,
com pagant-nos l’amistat,
perquè aquí siguem feliços
en el batre de la sang
i en alçant les copes clares
i en els besos nupcials.

     VI

Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.
El corcó que posi ales
es fa estel al firmament.
     Ah, en la fosca, pel guiatge
de la sola il·lusió,
caminar sense sendera
i varar sense timó,
estimar sense estimada
i servir sense senyor!
     No hi fa res que solitaris
fem la via pels afraus.
Conspirem enmig d’un núvol.
S’emmiralla als gorgs suaus
—fins i tot ans de bastir-lo—
un bell ordre de palaus.
     Vindrà un dia que nosaltres
serem lluny, sota l’oblit:
hi haurà amors en cases noves
i rosers en cada ampit,
i gent dolça que mediti
els secrets de l’infinit.
     Però mentre l’Enyorada
viu secreta i viu gement,
Déu nos do fer-li seguici,
cor ardit, braç amatent,
una pedra a la bassetja,
la bassetja dins el vent.

(De Bella terra, bella gent, 1918)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.