Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 7 de març de 2011

Carreté - Eclipsis

Ramon Carreté
Eclipsis (1997)

Eclipsi de Venus

No per lluny en el temps és menys viva la flama
on s’arbora el programa del Cosmos advers.
¿Ja em declina l’estel, que pel cel no em proclama
tot el goig l’Univers?

Sense el vol dels coloms, la conquilla desclosa
derivant per les ones amb la sorra es confon,
i l’aroma esllanguit de la murtra i la rosa
no embolcalla ja el món.

S’ha estroncat la cançó del delit que enaltia
la fragant bona nova per als cossos i els cors:
i l’esquitx salabrós d’escumosa follia
ja no paga l’esforç.

Atziacs sacerdots de feresta alenada,
enfollits llatzerant-se el senderi i el cos,
amb la dalla herbejant arrasaven la prada
—i la serp, i les flors.

Escapçaren l’amor per mil anys de mentida,
prohibint la florida a la joia silent:
condemnant els sentits enfosquiren la vida,
temps eixorc de l’amén!

Del nou ordre funest s’encomana l’exemple,
trista llar extingida, tota cendres i fum;
jeu, penombra i sanglots, en ruïnes el temple
profanat de la Llum.

Castradora lliçó del fuet i el cilici,
del misteri i del dogma i del culte al dolor,
on natura és pecat i ser lliure és un vici,
i estimar-se fa por!

Esplendor del llampec entre boires de gebre,
l’alicorn de la febre abrandava els amants,
de la nit dels taurons esquinçant la tenebra
sobre els límits humans.

En efímeres deu, la darrera esperança,
a pedaços refeia enfilalls de record:
peus de fang, pesta i sang! El galop ja s’atansa
dels destrers de la mort.

D’un infern de cartró a un horror que es mastega,
la rialla més fresca a la gola s’estreny.
Catacumbes i dol, des de l’alfa a l’omega,
engavanyen el seny...

Sense foc, sense vent, lluny de l’aigua i la terra,
incapaç de somriure i fer viure i gaudir,
derrotada i senil, miserable desferra,
agonitzo, i tu en mi.

Solitari i vençut, la voràgine indigna
implacable t’assigna, a l’afrau del No-res,
d’un espasme furtiu l’agonia del cigne,
aquell cant mai no entès.


Nocturn per a dotze tannkas

Inmortalia ne speres
Horaci, Carm., IV, 7,7

I        Constant, la pluja,
         martellejant la tarda,
         despulla els àlbers.
         Grisor de plom, eixorca
         ofega el cel, la vida.

II       Platja, miratge
         de solituds en calma:
         vora el crepuscle
         s’enduu  l’onada els últims
         fràgils castells de sorra.

III      Hereu d’albades
         lluents i de sinistres
         urpes nocturnes,
         debades ara udoles
         a llunes que ni et saben.

IV      Suara fores,
         a esclats de rauxa i febre,
         senyor d’un somni;
         després, una ventada,
         la nit, i una rialla.

V       Mira com passen,
         fugisseres, les hores
         tan poc viscudes;
         com pels ulls se t’esmunyen,
         albats, els dies.

VI      Ajup-te encara,
         feixuc de tantes boires,
         quan venç la fosca.
         No cal cap llamp, per tòrcer
         la canya migpartida.

VII     Tasta l’amarga
         buidor, l’esgarrifança
         d’aquest capvespre;
         nu de colors i formes,
         què en fas, de la mirada?

VIII    ¿Tan tard voldries,
         ja enllà de l’horabaixa,
         refer el viatge?
         No hi ha camins endintre,
         ni enfora alternativa.

IX      Vençut, solleva’t!
         Esquinça el vel del temple,
         cull tota rosa.
         Res d’immortal no esperes;
         i és ara, que t’ensorres?

X       Tot sol, indòmit,
         alçat contra la fosca,
         pren Tu les regnes:
         juga al vaitot i arrisca’t
         pel paradís més verge.

XI      Després, no vulguis
         més pietat ni càstig
         d’aquesta pluja,
         que el fosc esguard amara
         del pur infant que fores.

XII     Nàufrag, ja et crida,
         sense horitzons, l’abisme
         en què has de fondre’t:
         la immensa mar quieta
         dels llimbs dels que gosaren.


Eclipsi d’Europa

I        Sempre sirenes,
         presagi de sinistres
         vols de cacera!
         Depredadors que sembren
         més mort on no hi ha vida.

II       Sota la pluja
         de foc i de metralla,
         quina resposta
         mereix aquesta muda
         fredor de les mirades?

III      A les andanes
         on s’arrauleix la tarda,
         no distingeixo
         la por que ens agermana
         de l’odi que ens solleva.

IV      Reveig els pares
         morint i morint sempre
         —ell, amb una arma,
         ella, al mercat, fent cua—,
         sense poder explicar-m’ho.

V       He après de pressa,
         veient caure les bombes
         al barri, a casa,
         collint trossejats membres
         dels meus companys d’escola.

VI      Ahir jugàvem
         enmig de les ruïnes
         a fer la guerra
         —i avui m’ha tocat treure’n
         de més d’un les despulles.

VII     Corrua feta
         de nens i vells sense esma
         cap a l’exili:
         foragitats del temple,
         sense rostre ni pàtria.

VIII    On són els homes?
         Assassinats en massa,
         les mans lligades,
         de genolls i sotmesos:
         com no van voler viure.

IX      I on, doncs, les noies?
         Munts de carn torturada,
         mil morts cada una!
         Mentre, per no saber-ho,
         desvia el món la vista.

X       ¿No som prou colla
         per posar fre a l’horrible
         neteja humana?
         Les víctimes són xifres
         impersonals, llunyanes.

XI      Els botxins riuen
         mostrant genives roges,
         mans ensagnades:
         els poderosos miren,
         i en parlen, i badallen.

XII     Mireu com vénen,
         sentiu com s’estalonen
         des de l’Abisme,
         els Quatre Genets bojos
         tornant a casa seva.

XIII    Deia la jaia
         que va conèixer dies
         feliços, pobles
         en festa, vespres plàcids,
         albes sense fumera.

XIV    De molts països
         lliures i rics venien
         a casa nostra
         en iots tot lluminària:
         tot eren jocs i festes...

XV     Repapiejava.
         Si fos cert el seu somni,
         si hi hagués terres
         i temps sense misèria,
         ¿qui, amb quin dret, me’n privava?

XVI    La fe dels avis
         no era a prova de bombes:
         la Providència
         va esclatar amb la primera
         i el cel es va fer dernes.

XVII   Fantasmagòric,
         l’espectre d’una Terra
         que torna i torna,
         fidel, als seus principis
         de bàrbara injustícia.

XVIII  Cruel eclipsi
         d’un somni d’éssers lliures,
         pau i harmonia:
         si mai fou dolç miratge,
         ara amarga mentida.

XIX    L’altra sirena,
         la de sortir, ens retorna
         cap a les runes.
         A veure què s’hi troba:
         rates, llaunes, cadàvers...

XX     Sense esperança,
         se’ns ha post, i per sempre,
         la vella Europa.
         Preguem pel que ens espera,
         com a l’infant de Bòsnia.

Puigmal

D’on Flordeneu, amb bell mantell d’ermini,
guarneix els cims de regalada llum,
perquè el cant de les goges enjardini
el gegant blanc de vida i de perfum,

fins on Garí deixà l’empremta humana
a una troballa de divins accents,
mont tornaveu, serrat d’una campana
que el càntic irradia als setze vents,

carenejant el Puigmal fem drecera
junt, solidaris, amb seny abrandat,
per un camí franc de tota frontera,

ferm testimoni d’un somni estelat,
el comú anhel d’una sola bandera:
fraternitat, unitat, llibertat.


Caminar, resistir

Caminar és avançar. Per l’obaga ominosa,
sense témer la fosca, desbrossem corriols.
El camí és qui ens empeny envers l’alba estelada.
No som pocs, no som sols.

Avançar és resistir. De la terra i la pedra,
va forjar-se’ns la llengua que ens és força i arrel.
Aquests noms ancestrals, aquests mots sempre nostres,
caminant defensem.

Resistir és tenir fe. Enfortits per la lluita,
remuntem la carena que es fa esquerpa als esclaus.
Un sol pols, un batec, un sol cor amb la terra
i una veu tots els cants.

Tenir fe és reeixir. De la gola del monstre,
de la por i la mentida a les urpes del drac.
Cada pas endavant esdevé una altra llança
pels que vinguin demà.

Reeixir és vèncer el drac. Si el verí de la bèstia
altra volta ens esquitxa l’antic estendard,
amb el seny per parany no abdiquem les senyeres:
esmolem bé la falç.

Caminar, resistir. Amb l’esguard sempre alerta:
l’horitzó ja s’albira des de l’alba expectant.
Fem camins per demà, sense por i sense treva,
endavant, endavant.

El poema Caminar, resistir, fou publicat en el programa de mà de la Setena Marxa Romànica de Resistència de Navàs (maig de 1994) i, amb algun lleuger retoc, va ser recitat pel grup Joc i Foc a la Nit del Bages per la Independència, a Sant Benet de Bages, el 29 d’abril de 2011.


Per a tu

                                                            Mireia

Quan la força exultant de la terra et fa créixer,
lliure, amunt, arborada a l’encalç de la llum,
cada pas endavant és morir i tornar a néixer:
sigues tu, sempre tu.

Endavant, encaixant, que el destret purifica,
sense mai mirar enrere els tresors que has perdut.
És només pel camí, que el camí et farà rica:
fes-te tu, sempre tu.

Quan el vent se t’enduu mar endins, i l’onada
per ventura t’allunya del port més segur,
pren amb força el timó. L’horitzó és la mirada:
creu-te tu, sempre tu.

Vella terra pairal, vella gent, bella vida,
fes-te’n digna senyera, emmiralla-t’hi els ulls:
contra l’ombra i la por, contra el plor i la mentida,
alça’t tu, sempre tu.

Si del pou de l’oblit un sospir s’esmunyia
mai per l’aigua passada, voreja’n l’escull;
joventut, pel futur, no et deturis, fes via:
mou-te tu, sempre tu.

I si mai, del pregon d’una antiga sagrera,
un record te’m retorna un instant, de tan lluny,
no et torbessis; somriu i reprèn la drecera:
viu-te tu, sempre tu.

(1994)

Eclipsis va ser publicat dins VII Concurs Literari 1996. Associació de Personal de la Caixa de Manresa, 1997.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.