Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 16 de juny de 2011

Eliot - Four Quartets












T. S. Eliot (1888-1965)
Four Quartets (1943)
(Fragments of Little Gidding)

       II

Ash on and old man's sleeve
Is all the ash the burnt roses leave.
Dust in the air suspended
Marks the place where a story ended.
Dust inbreathed was a house—
The walls, the wainscot and the mouse,
The death of hope and despair,
       This is the death of air.

There are flood and drouth
Over the eyes and in the mouth,
Dead water and dead sand
Contending for the upper hand.
The parched eviscerate soil
Gapes at the vanity of toil,
Laughs without mirth.
       This is the death of earth.

Water and fire succeed
The town, the pasture and the weed.
Water and fire deride
The sacrifice that we denied.
Water and fire shall rot
The marred foundations we forgot,
Of sanctuary and choir.
       This is the death of water and fire.
   [...]

     IV

The dove descending breaks the air
With flame of incandescent terror
Of which the tongues declare
The one discharge from sin and error.
The only hope, or else despair
     Lies in the choice of pyre of pyre—
     To be redeemed from fire by fire.

Who then devised the torment? Love.
Love is the unfamiliar Name
Behind the hands that wove
The intolerable shirt of flame
Which human power cannot remove.
     We only live, only suspire
     Consumed by either fire or fire.

Quatre Quartets (1943)
(Fragments de Little Gidding)

       II

Cendra en la màniga d’un vell
És tota la cendra que deixen les roses cremades.
Pols suspesa en l’aire
Assenyala el lloc on acabà una història.
Pols inhalada fou una casa
El mur, l’enfustat i la rata.
La mort de l’esperança i la desesperança.
   Aquesta és la mort de l’aire.

Hi ha al·luvions de sequera
Sobre els ulls i la boca,
Aigua morta i morta sorra
Pugnant per vèncer.
La terra adusta i eviscerada
S’embadaleix en la vanitat del treball,
Riu sense joia.
    Aquesta és la mort de la terra.

Aigua i foc succeeixen
Ciutat, pastura i herbam.
Aigua i foc escarneixen
El sacrifici que negàrem.
Aigua i foc podriran
Els malmesos fonaments oblidats,
Del santuari i del chor.
    Aquesta és la mort de l’aigua i del foc.

      IV

El colom que baixa esquinça l'aire
Amb flama d'incandescent terror
Les llengües del qual atesten
L'únic alliberament del pecat i l'error.
La sola esperança, o bé desesperança
     Rau en la tria entre flama i flama

     Perquè del foc el foc ens redimeixi.

Qui doncs inventà el turment? L'Amor.
Amor és el nom desuet
Rera les mans que teixiren
L'insofrible gec de flames
Que cap poder humà no pot treure's.
     Sols vivim, sols sospirem
     Consumits per un foc o altre.

(Traducció: Àlex Susanna. T. S. Eliot, Quatre quartets. Laertes, Barcelona 1984)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.