Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 28 de juny de 2013

Espriu - He mirat aquesta terra










Salvador Espriu (1913-1986)
He mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.











http://www.youtube.com/watch?v=fLfelcnXBqY
http://www.youtube.com/watch?v=6w5xFkIgye8   Sílvia Pérez Cruz – Toti Soler. Palau de la Música, 2013

He mirado esta tierra

Cuando la luz llegada desde el fondo del mar
a levante comienza apenas a temblar,
             he mirado esta tierra,
             he mirado esta tierra.

Cuando por la montaña que cierra el poniente
el halcón se llevaba la claridad del cielo,
            he mirado esta tierra,
            he mirado esta tierra.

Mientras jadea el aire enfermo de la noche
y bocas de tiniebla frezan en los caminos,
             he mirado esta tierra,
             he mirado esta tierra.

Cuando la lluvia trae el aroma del polvo
de las ásperas hojas de los lejanos agnocastos,
            he mirado esta tierra,
            he mirado esta tierra.

Cuando el viento se habla en la soledad
de mis muertos que ríen de estar siempre juntos,
            he mirado esta tierra,
            he mirado esta tierra.

Mientras envejezco en el largo esfuerzo
de pasar el arado sobre los recuerdos,
            he mirado esta tierra,
            he mirado esta tierra.

Cuando el verano recuesta por todo el dormido
campo el ancho silencio que los grillos extienden,
            he mirado esta tierra,
            he mirado esta tierra.

Mientras comprendían sabios dedos de ciego
cómo el invierno desnuda el sueño de los sarmientos,
            he mirado esta tierra,
            he mirado esta tierra.

Cuando la desbocada fuerza de los caballos
del temporal de pronto baja por los ramblizos,
            he mirado esta tierra,
            he mirado esta tierra.


Vaig posar aquest post fa dos anys, el juliol de 2011. Penso que és oportú, en aquest any Espriu, de tornar a recordar aquest poema tan emblemàtic. Només hi afegiré les paraules de Ramon Balasch  (citat per Agustí Pons, Espriu transparent, Barcelona 2013, pàg. 439-440):

«És, sens dubte, un capolavoro definitiu, que desafia els adjectius de rigor. La seva estructura, inspirada en les cançons d’amigo de l’anomenada lírica medieval galaicoportuguesa, funciona sobre una sèrie de pivots conceptuals (alba, tarda i nit; llevant, ponent i nit; llum, fosca; les quatre estacions; vent i rialla; fulles, morts i records) i una sèrie de pivots lingüístics (quan, mentre) que es clouen sempre amb la tornada: “he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra”. L’argument no pot ser més senzill ni la capacitat de commoure més eficaç: el caminant contempla l’espectacle de la tempesta sobre el territori de la seva vida amb un esperit homèric. Els cavalls que tiben el carro i les rodes del temps són els que pugen la llum de la vida i l’esperança i baixen la fosca del mal i el cop traïdor dels aiguats que tot ho arrasen. Per a sobreviure davant de tanta desfeta, només queda el record de la bellesa: la pluja que “porta l’olor” de la infantesa, dels “llunyans alocs”, el vent que es torna paraula i rialla “en la solitud dels meus morts que riuen d’estar sempre junts” i el pas dels anys que tot ho esborren, “mentre m’envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt dels records”. La bellesa perdura “quan l’estiu ajaça per tot l’adormit camp l’ample silenci que estenen els grills”, perquè “savis dits de cec” comprenien la muda de pell de l’existència, de la història, “com l’hivern despulla la son dels sarments” i aquesta saviesa permet “mirar aquesta terra”amb el prodigi i l’emoció de la primera mirada. La pintura del poeta, com un quadre de Hieronymus Bosch».

Pons afegeix que «Un cop escrit i acabat, Salvador —com feia de vegades— va llegir el poema a la seva germana Maria Lluïsa. “Em va emocionar tant —recorda ella— que em vaig posar a plorar i ell va compartir amb mi la meva forta emoció».


La versió castellana que hi he posat circula per internet sense indicar-ne l’autor. No està malament; jo hi canviaria, a l’estrofa 3, “frezan en los caminos” per “suenan en los caminos” (crec que la traducció del text no s’adiu amb l’accepció que penso que hi volia Espriu, la del DCVB: ‘fer fressa, fressejar’). En canvi, a les estrofes 4 i 9, tant “agnocastos” com “ramblizos” són traduccions correctes, malgrat que poc entenedores; i les variants “sauzgatillo” i “ramblazos” tampoc no em semblen oportunes. Jo hauria tirat pel dret i posat, respectivament, “arbustos” i  “arroyos”.

Imatges i vídeos baixats d'internet. Es retiraran a petició.

3 comentaris:

  1. Jaume Torras ha dit (per email):

    Impressionant poema d'Espriu i, com dius, molt escaient en aquest any.
    Estic llegint el llibre d'Agustí Pons, Probablement, no en trauré el
    suc que tu n'has tret, però Déu n'hi do! M'agrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El llibre d'en Pons està bé, i aclareix moltes petites coses, entre elles les diverses picabaralles que Espriu va tenir amb Riba, Bartra, els germans Ferraté(r), Pla... Aquests artistes tots eren molt maniàtics i tenien les seves coses. De vegades pot semblar una mica les 'Lecturas', però s'agraeix que expliqui una mica aquestes "xafarderies" de què algun cop havies sentit a parlar però mai posat tant en el seu context. La història de la frustrada representació de la 'Primera història d'Esther' a cals Uriach, i les dècimes que arran d'això es van creuar Pere Quart i Espriu és ben divertida (i dóna d'Espriu una imatge ben diferent --però per a mi igualment vàlida-- de la que ell públicament s'esforçava a donar).
      Una abraçada.
      KRT

      Elimina
    2. En Jaume ha respost:

      Estic d'acord amb tu que les petites o grosses "xafarderies" d'aquests pares de la pàtria, ens acosten més a la realitat humana d'uns personatges, mitificats i apartats de la seva condició d'homes d'un moment històric i d'un país ben determinat. Possiblement, a tots els països civilitzats passa, més o menys el mateix, però aquí, els nostres escriptors, artistes i intel·lectuals, estaven situats en una urna i protegits dels "vicis" dels altres mortals. Per això, ja fa temps, em va agradar de llegir "El sexe dels àngels" on en Terenci
      destapava amb ironia i crueltat, les misèries de tota aquesta casta, de la qual Espriu era, potser, el cas més paradigmàtic.
      Records!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.