Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 16 de juny de 2011

Keats - Ode to the nightingale






John Keats (1795-1821)
Ode to the nightingale  (1822)

My heart aches, and a drowsy numbness pains
My sense, as though of hemlock I had drunk,
Or emptied some dull opiate to the drains
One minute past, and Lethe-wards had sunk:
'Tis not through envy of thy happy lot,
But being too happy in thine happiness, -
That thou, light-winged Dryad of the trees,
In some melodious plot
Of beechen green and shadows numberless,
Singest of summer in full-throated ease.

O, for a draught of vintage! that hath been
Cool'd a long age in the deep-delved earth,
Tasting of Flora and the country green,
Dance, and Provençal song, and sunburnt mirth!
O for a beaker full of the warm South,
Full of the true, the blushful Hippocrene,
With beaded bubbles winking at the brim,
And purple-stained mouth;
That I might drink, and leave the world unseen,
And with thee fade away into the forest dim:

Fade far away, dissolve, and quite forget
What thou among the leaves hast never known,
The weariness, the fever, and the fret
Here, where men sit and hear each other groan;
Where palsy shakes a few, sad, last gray hairs,
Where youth grows pale, and spectre-thin, and dies;
Where but to think is to be full of sorrow
And leaden-eyed despairs,
Where Beauty cannot keep her lustrous eyes,
Or new Love pine at them beyond to-morrow.

Away! away! for I will fly to thee,
Not charioted by Bacchus and his pards,
But on the viewless wings of Poesy,
Though the dull brain perplexes and retards:
Already with thee! tender is the night,
And haply the Queen-Moon is on her throne,
Cluster'd around by all her starry Fays;
But here there is no light,
Save what from heaven is with the breezes blown
Through verdurous glooms and winding mossy ways.

I cannot see what flowers are at my feet,
Nor what soft incense hangs upon the boughs,
But, in embalmed darkness, guess each sweet
Wherewith the seasonable month endows
The grass, the thicket, and the fruit-tree wild;
White hawthorn, and the pastoral eglantine;
Fast fading violets cover'd up in leaves;
And mid-May's eldest child,
The coming musk-rose, full of dewy wine,
The murmurous haunt of flies on summer eves.

Darkling I listen; and, for many a time
I have been half in love with easeful Death,
Call'd him soft names in many a mused rhyme,
To take into the air my quiet breath;
Now more than ever seems it rich to die,
To cease upon the midnight with no pain,
While thou art pouring forth thy soul abroad
In such an ecstasy!
Still wouldst thou sing, and I have ears in vain -
To thy high requiem become a sod.

Thou wast not born for death, immortal Bird!
No hungry generations tread thee down;
The voice I hear this passing night was heard
In ancient days by emperor and clown:
Perhaps the self-same song that found a path
Through the sad heart of Ruth, when, sick for home,
She stood in tears amid the alien corn;
The same that oft-times hath
Charm'd magic casements, opening on the foam
Of perilous seas, in faery lands forlorn.

Forlorn! the very word is like a bell
To toll me back from thee to my sole self!
Adieu! the fancy cannot cheat so well
As she is fam'd to do, deceiving elf.
Adieu! adieu! thy plaintive anthem fades
Past the near meadows, over the still stream,
Up the hill-side; and now 'tis buried deep
In the next valley-glades:
Was it a vision, or a waking dream?
Fled is that music: - Do I wake or sleep?

A un rossinyol

Em sento el cor malalt i, endormiscats, s'apaguen
els meus sentits, com si hagués pres cicuta
o algun feixuc beuratge ara mateix, fet d'opi,
i el Leteu m'engolís en la seva aigua;
i no és que tingui enveja de la teva ventura,
sinó perquè massa feliç em sento
en el teu goig, oh Dríade d'ales lleus en els arbres!,
tu, que en algun melodiós recer,
entre faigs verds i innumerables ombres,
a plena gorja dius l'estiu amb cançó fàcil.

Tingués un glop de vi que llargament
refredava la terra ben cavada,
on gustés Flora i les quintanes verdes,
dansa i cant provençal i assolellada joia!
Oh, si del Sud calent tingués un veire,
ple del roig hipocràs, del veritable,
i arran, fent-hi l'ullet, enllaçades bombolles,
i els llavis se'm tenyissin de la púrpura;
pogués beure i anar-me'n del món, que no em veiessin,
i amb tu esvair-me en la foscor dels boscos!

Lluny esvair-me, fondre'm i del tot oblidar
el que mai no has sabut entre les fulles:
el cansament, la febre i l'enuig d'on els homes
l'un a l'altre se senten gemegar; i on els grisos,
tristos cabells darrers agita la sofrença
i empal·lideix el jove com un espectre i mor;
on, només de pensar, ja la tristesa ens omple
i el desconhort, amb plom a les parpelles;
on els ulls clars no serva la beutat
i el nou amor només ens plau un dia.

Oh, lluny, ben lluny! Cap a tu volaré,
no endut per lleopards en el carro de Bacus,
sinó amb la poesia d'ales subtils, encara
que la feixuga ment vacil·li i es deturi.
Ja sóc al teu costat! Fa una nit tendra
i el seu tron és potser la Lluna reina, amb totes
les estrelles entorn com un gran vol de fades;
però cap claredat ací no arriba,
sinó la que del cel l'airet ens porta, en verdes
ombres i pels camins serpejants, plens de molsa.

Les flors que tinc al peu no puc pas veure
ni quin suau encens volta les branques,
però dins la tenebra olorosa endevino
tota dolçor que el mes, oportú, dóna a l'herba,
a la bardissa i al fruiter salvatge,
a l'arç blanc i a la rosa de pastor,
a violes de pressa marcides entre fulles
i a la filla del maig quan al bell mig arriba:
la gran, aquella rosa d'almesc, que té rosada,
on als vespres d'estiu tantes ales murmuren.

En la foscor t'escolto, i si moltes vegades
m'he mig enamorat de la Mort que ens alleuja
i en versos pensatius la cridava amb noms dolços
perquè l'alè tranquil em prengués dins de l'aire,
més que mai sembla amable ara el morir,
acabar a mitjanit, sense sofrença,
mentre l'ànima vesses,
extasiat. Encara
cantaries, i jo tindria en va l'oïda:
al teu fúnebre cant seria terra i herba.

Per a la mort, ocell immortal, no vas néixer.
Cap poble famolenc no t'extermina,
i la veu que ara sento en la nit fugissera
pagès i emperador d'altre temps l'escoltaven.
Qui sap si el mateix cant passava en la tristesa
del cor de Rut quan era, enyoradissa,
entre el blat foraster i li venien llàgrimes;
oberts damunt l'escuma d'unes mars perilloses
en les terres de fades, ja desertes.

Desertes! Aquest mot és com una campana
i em diu que et deixi i vagi sol amb mi.
Adéu! No enganya pas la Fantasia,
elf mentider, tant com la gent ens deia.
Adéu, adéu! S'apaga el teu himne planyívol
enllà del prat, damunt la tranquil·la riera
i pel flanc del turó; i ara s'enfonsa
als racons de la vall, a l'altra banda.
Era una visió o un somni? Ja fugia
la música. Em desperto o dormo encara?

[Versió de Marià Manent]

Keats escoltant un rossinyol a Hampstead Heath, per Joseph Severn


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.