Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 8 de juny de 2011

Ovidi - Amors. Elegia a Tibul

















Publi Ovidi Nasó (43 aC – 17 dC)
Amores III, IX  [Elegia a la mort de Tibul]

Memnona si mater, mater ploravit Achillem,
   et tangunt magnas tristia fata deas,
flebilis indignos, Elegia, solve capillos!
   a, nimis ex vero nunc tibi nomen erit! —
ille tui vates operis, tua fama, Tibullus
   ardet in extructo, corpus inane, rogo.
ecce, puer Veneris fert eversamque pharetram
   et fractos arcus et sine luce facem;
adspice, demissis ut eat miserabilis alis
   pectoraque infesta tundat aperta manu!
excipiunt lacrimas sparsi per colla capilli,
   oraque singultu concutiente sonant.
fratris in Aeneae sic illum funere dicunt
   egressum tectis, pulcher Iule, tuis;
nec minus est confusa Venus moriente Tibullo,
   quam iuveni rupit cum ferus inguen aper.
at sacri vates et divum cura vocamur;
   sunt etiam qui nos numen habere putent.
Scilicet omne sacrum mors inportuna profanat,
   omnibus obscuras inicit illa manus!
quid pater Ismario, quid mater profuit Orpheo?
   carmine quid victas obstipuisse feras?
et Linon in silvis idem pater 'aelinon!' altis
   dicitur invita concinuisse lyra.
adice Maeoniden, a quo ceu fonte perenni
   vatum Pieriis ora rigantur aquis —
hunc quoque summa dies nigro submersit Averno.
   defugiunt avidos carmina sola rogos;
durant, vatis opus, Troiani fama laboris
   tardaque nocturno tela retexta dolo.
sic Nemesis longum, sic Delia nomen habebunt,
   altera cura recens, altera primus amor.
Quid vos sacra iuvant? quid nunc Aegyptia prosunt
   sistra? quid in vacuo secubuisse toro?
cum rapiunt mala fata bonos — ignoscite fasso! —
   sollicitor nullos esse putare deos.
vive pius — moriere; pius cole sacra — colentem
   mors gravis a templis in cava busta trahet;
carminibus confide bonis — iacet, ecce, Tibullus:
   vix manet e toto, parva quod urna capit!
tene, sacer vates, flammae rapuere rogales
   pectoribus pasci nec timuere tuis?
aurea sanctorum potuissent templa deorum
   urere, quae tantum sustinuere nefas!
avertit vultus, Erycis quae possidet arces;
   sunt quoque, qui lacrimas continuisse negant.
Sed tamen hoc melius, quam si Phaeacia tellus
   ignotum vili supposuisset humo.
hinc certe madidos fugientis pressit ocellos
   mater et in cineres ultima dona tulit;
hinc soror in partem misera cum matre doloris
   venit inornatas dilaniata comas,
cumque tuis sua iunxerunt Nemesisque priorque
   oscula nec solos destituere rogos.
Delia discedens 'felicius' inquit 'amata
   sum tibi; vixisti, dum tuus ignis eram.'
cui Nemesis 'quid' ait 'tibi sunt mea damna dolori?
   me tenuit moriens deficiente manu.'
Si tamen e nobis aliquid nisi nomen et umbra
   restat, in Elysia valle Tibullus erit.
obvius huic venias hedera iuvenalia cinctus
   tempora cum Calvo, docte Catulle, tuo;
tu quoque, si falsum est temerati crimen amici,
   sanguinis atque animae prodige Galle tuae.
his comes umbra tua est; siqua est modo corporis umbra,
   auxisti numeros, culte Tibulle, pios.
ossa quieta, precor, tuta requiescite in urna,
   et sit humus cineri non onerosa tuo!

Amors III, IX  

Si la mare de Mèmnon,[1] si la mare d’Aquil·les[2] han plorat llur fill, i si els destins cruels commouen les grans deesses, desfés, flèbil Elegia, els teus cabells, tu que no t’ho mereixies. Ah, massa de debò tindràs des d’ara el teu nom! L’il·lustre poeta que tu inspiraves, que fou la teva glòria, Tibul, crema, cos inanimat, dalt de la seva pira. Vet aquí que el fill de Venus[3] porta capgirat el seu buirac, trencat el seu arc i sense foc la seva torxa. Mira com camina tristament, abaixades les ales, com es colpeja el pit descobert amb una mà cruel; li recull les llàgrimes la cabellera esparsa pel coll, i la seva boca ressona d’un estremiment de sanglots. Talment, diuen, per assistir al funeral del seu germà Enees, ell sortí, bell Iulus, del teu estatge.[4] I Venus no s’ha afligit menys per la mort de Tibul que el dia que un ferotge senglar esquinçà el flanc de l’adolescent.[5]

         Mentrestant, nosaltres, poetes, som anomenats éssers sagrats i favorits dels déus; n’hi ha també que ens atribueixen un poder diví. La veritat és que la mort inflexible profana tot el que hi ha de sagrat; damunt tots llança, ella, les seves mans de fosca. ¿De què serví el pare, de què serví la mare a l’ismari Orfeu?[6] De què, el fet que, vençudes pel seu cant, romanguessin paralitzades les feres? També Linos fou fill del mateix pare, i conten que dins els pregons boscatges aquest el cridava: «Ai, Linos!», al so de la lira que l’acompanyava a contracor.[7] Afegeix-hi el cantor de Meònia,[8] on, com a una font perenne, els llavis dels poetes vénen a beure les aigües pièries: ell tingué igualment el seu darrer dia, que el precipità dins el negre Avern. Res no s’escapa de l’àvia pira, tret dels poemes. Imperible, per obra dels poetes, és la fama de l’empresa de Troia, i la tela que, desteixida per un ardit nocturn, trigava a acabar-se.[9] Així el nom de Nèmesis, tant com el de Dèlia, viuran llargament: l’una, recent passió de Tibul; l’altra, el seu primer amor. ¿De què us serveix la vostra pietat? ¿Quin profit traieu ara dels sistres egipcis? ¿De què us serveix haver-vos colgat totes soles al vostre llit?[10]

         Quan el destí malvat s’emporta els bons (perdoneu, si ho confesso), em tempta de creure que els déus no existeixen. Viu pietosament: moriràs, per pietós que siguis; practica els ritus sagrats: mentre els practiques, la mort cruel t’arrencarà del temple i et llançarà al fons del sepulcre. Confia en els teus bons versos: jeu mort, veu-te’l aquí, Tibul; amb prou feines, de tot el seu cos, roman el que pot contenir una petita urna.

         ¿Tu, doncs, sagrat poeta, has estat rapit per les flames de la pira, que no han temut d’alimentar-se del teu cor? Haurien pogut cremar els auris temples dels déus, elles que gosaren cometre tal sacrilegi. Va desviar el seu rostre, la deessa que regna damunt dels cims de l’Èrix;[11] hi ha també qui diu que no va poder reprimir les llàgrimes.

         Malgrat tot, ell és menys de plànyer que si el país dels feacis l’hagués sebollit, inconegut, sota una terra que ell no hauria estimat. Aquí, si més no, una mare ha tancat els ulls humits del qui ens deixava i ha portat a les seves cendres els últims presents. Aquí una germana, compartint el dolor d’una mare malastruga, ha vingut al sepulcre i s’hi ha arrencat els cabells en desordre; i als petons dels teus han afegit llurs petons Nèmesis i el teu primer amor, i no han deixat tota sola la teva pira. Dèlia, baixant-ne, deia: «És quan m’estimaves que eres més feliç; tu vivies, quan jo era la teva flama». Nèmesis li replicava: «¿Per què et planys tu d’una dissort que és meva? Sóc jo que, en morir, ell va agafar amb la seva mà defallent».[12]

         Si, tanmateix, roman de nosaltres quelcom més que un nom i una ombra, Tibul vindrà a la vall elísia.[13] Al seu encontre, amb els teus juvenils polsos cenyits d’heura, vindràs tu, docte Catul, alhora que el teu estimat Calvus; [14] tu també, si és falsa l’acusació que hagis ofès el teu amic, hi vindràs, Gal·lus, tu que fores tan pròdig de la teva sang i de la teva vida.[15] D’aquestes ombres és acompanyada la teva; si, malgrat tot, és quelcom l’ombra d’un cos, tu has engrossit, Tibul, poeta elegant, el nombre dels virtuosos. Ossos, reposeu tranquils, us ho prego, dins l’urna que us protegeix, i no sigui, la terra, feixuga a la teva cendra.

Traducció de Jordi Pérez i Durà i Miquel Dolç.
Ovidi: Poesia eròtica (Amors, Art amatòria, Remeis a l’amor). Biblioteca Grècia i Roma de la Fundació Bernat Metge. Editorial Alpha - Edicions 62, Barcelona 2009

Amores III, IX  

If his mother grieved for Memnon: his mother for Achilles,
   and sad fate thus can touch the great goddesses,
weep, Elegy, and loose your tight-bound hair!
   ah, only too truly from this was your name taken! –
Tibullus, your own poet, your own glory,
   burns, a worthless corpse, on the tall pyre.
Look, Venus’s boy carries an upturned quiver,
   his bow is broken, his torch without its flame:
see, how he goes sadly with drooping wings,
   and how he beats his naked breast with fierce hand!
His tears are caught in the hair scattered about his neck,
   and break in resounding sobs from his mouth.
So he looked, they say, at his brother Aeneas’s funeral,
   when it left your palace, glorious Iulus:
and Venus is no less grieved by Tibullus’s death,
   than when the wild boar gashed Adonis’s thigh.
And poets are called sacred, and beloved of the gods:
   there are also those who grant us divine inspiration.
Yet greedy death profanes all sacred things:
   of all things his shadowy hands take possession!
What help were his divine parents to Thracian Orpheus,
   or his songs that overcame the astonished creatures?
And Apollo, father of Linus also, in the deep woods,
   cried ‘aelinon!’ they say, as he struck the reluctant lyre.
And Homer, by whom poet’s mouths are moistened
   as if by an eternal stream from the Muse’s fountains –
he also at day’s end sank down to dark Avernus.
   Poetry alone escapes the greedy pyre:
The poets works survive, the tale of Troy’s sufferings
   and the nocturnal guile that un-wove the tardy web.
So Nemesis, and Delia, will have a name forever,
   the last your recent worship, the other your former love.
What use are your rituals? What use the Egyptian
   sistrum? What use those nights sleeping in an empty bed?
When evil fate drags down the good – forgive my words! –
   it incites me to believe there are no gods.
Live piously – you die: obey the rites piously, obeying
   death drags you from the temple’s echo to the hollow tomb:
Place your faith in poetry’s truth – look, there, Tibullus lies:
   of all there hardly remains what might fill a little urn!
Did the funeral fires consume you, sacred poet,
   that had no fear of feeding on your heart?
Flames that could commit such wickedness
   would burn the golden shrines of the sacred gods!
Venus, who holds the heights of Eryx turned away her face:
   some say she could not hold back her tears.
But still it is better so, than that Corfu’s earth
   had covered you, unknown, with common soil.
Here, your mother closed your wet eyes in death
   and paid the last rites to your ashes:
Here your sister, with torn and unkempt hair,
   came to share her sorrowing mother’s grief,
Your Delia said: ‘I am lucky, to have been loved by you,’
   stepping from the pyre: ‘you lived when I was your flame.’
while Nemesis said: ‘Why is my hurt your grief?
   His failing hand held me as he died.’
Yet if anything is left of us but a shadow and a name
   Tibullus lives in some valley of Elysium.
You come to meet him, ivy wreathing your young brows,
   learned Catullus, with your Calvus:
and you, also, Gallus, too free with your blood and life,
   if that charge is false of violating Caesar’s friendship.
Your spirit will accompany them: if the body ends as spirit,
   gracious Tibullus, added to the numbers of the blessed.
I pray that your bones rest, at peace, in their protecting urn,
   and that the earth lies lightly on your grave!

Traducció d’A. S. Kline (2001): 
http://www.poetryintranslation.com/PITBR/Latin/AmoresBkI.htm


[1] L’Aurora.
[2] Tetis.
[3] Cupido, l’Amor.
[4] Enees i Cupido eren, tots dos, fills de Venus.
[5] Adonis, adolescent bellíssim, estimat de Venus, fou occit per un senglar.
[6] Orfeu, poeta mític de Tràcia, fill d’Apol·lo i de la musa Cal·líope. L’Ísmaros era una muntanya de Tràcia, sojorn d’Orfeu; per això se l’anomena ismari.
[7] Linos, poeta i músic dels temps mítics, era també fill d’Apol·lo.
[8] Homer.
[9] Al·lusió a la Ilíada i a l’Odissea (la tela de Penèlope).
[10] Durant les festes d’Isis, les dones havien d’observar la continència (els homes, es veu que no).
[11] Venus.
[12] Ovidi posa en boca de Nèmesis un vers que Tibul havia escrit per al seu primer amor, Dèlia.
[13] Als Camps Elisis.
[14] Cèlebre orador i poeta, amic del poeta Catul.
[15] Al·lusió a la famosa ruptura entre August (“el teu amic”) i el poeta Cornel·li Gal·lus, a l’època en què aquest era prefecte d’Egipte. El poeta acabà llevant-se la vida el 26 aC.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.