Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 16 de novembre de 2012

Riba - Elegia IX















Carles Riba (1893-1959)
Elegies de Bierville

                    IX

                                                                                Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
    Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
    crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
    mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
    va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
    pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
    ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
    la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
    com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un

                                                                    / mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
    cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per poder esdevenir el que volien llurs déus, en la forma
    viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
    persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
    la raó que es coneix i l'escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
    per merèixer l'orgull d'ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres;
    sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
    del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
    per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
    per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
    crida, més real que la tenebra o l'estel
—ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
    desesperat— per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
    cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.



 
Vet aquí un cant extraordinari a la llibertat i a l’esperança que Carles Riba va expressar, utilitzant la Grècia clàssica com a correlat objectiu de l’ideal de civilització, que ressorgeix davant dels intents dels bàrbars per anorrear-lo, gràcies a la força dels ciutadans que se senten lliures i capaços de defensar els seus drets.

En aquesta cèlebre elegia, Riba contraposa l’eufòria de la victòria de Salamina (480 aC, consegüent a la de Marató, després de l’heroica defensa del pas de les Termòpiles, contra la barbàrie que representava la invasió dels perses) amb la tristor de la derrota de Queronea (338 aC, derrota que va propiciar la pèrdua de les llibertats i de la independència d’Atenes sota el jou de l’imperialisme macedoni de Filip i després del seu fill Alexandre el Gran).

Riba —que escrivia això l’agost de 1941, des de l’exili, acabant de pair l’ensulsiada dels seus ideals d’una Catalunya culta, pròspera i democràtica davant la força bruta de la guerra i de la repressió subsegüent sota el franquisme— va saber confegir «el més resplendent cant  civil... de la Catalunya d’avui, una magistral lliçó d’orgullosa emoció democràtica que és alhora manifest de la inevitable opció contra la dictadura i confiat missatge en el destí dels homes», en paraules de Giuseppe Sansone.

«La dedicatòria a Pompeu Fabra és evidentment simbòlica... Fabra representava a la Catalunya moderna... un impuls de redreçament i d’afirmació, d’organització i d’ordre, de recuperació i d’actualització de la llengua, un impuls de reconstrucció nacional en suma, aleshores esfondrat a la pàtria dominada per les armes.» Ara qui parla és Enric Sullà, autor d’Una interpretació de les ‘Elegies de Bierville’ de Carles Riba, Les Naus d’Empúries, 1993.

Sullà contextualitza aquest cant a la llibertat fent esment a un fragment d’un discurs de Pèricles durant la Guerra del Peloponès, citat per Tucídides: «La llibertat, si amb el nostre esforç reeixim a salvaguardar-la, ens farà recobrar fàcilment aquestes pèrdues; mentre que, aquell que se sotmet a un altre, sol veure disminuir fins i tot allò que abans tenia.»

Vegem com Sullà resumeix l’onzena elegia:  «S’hi poden distingir les parts següents: 1) la introducció i descripció dels llocs, vv. 1-6; 2) la reflexió sobre el naixement personal i civil en relació amb les batalles que s’hi van escaure, vv. 7-14; 3) la reflexió es generalitza, perquè l’individu es realitza plenament en la llibertat del grup, en la democràcia, vv. 15-24; 4) el poeta considera seva l’herència de llibertat i democràcia i la declara irrenunciable, vv. 25-34; i 5) quan la llibertat és oprimida, encara viu l’esperança, vv. 35-40.»

D’aquesta elegia en destaco l’afirmació que, per esdevenir allò que els seus déus esperaven d’ells, els atenesos «consentissin a fer-se, ells diversos!, iguals en les armes / i persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis / i a la força... oposessin la raó». També la constatació que els homes lliures, descendents d’aquells  «homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes / per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-vos humans...,  / no fórem fets per a un destí bestial». Després, que «la llibertat conquerida..., / on sigui del món que és salvada, se salva / per al llinatge de tots els que la volen guanyar; / i que, si enlloc és vençuda... , / tota la terra en sofreix». Finalment, que «l’esperança... arrenca de tots els exilis... / i, al seu crit, els batuts van retrobant-se soldats».

En efecte, la llibertat s’ha d’assolir per a tota la col·lectivitat, treballant colze a colze per guanyar-la primer, i tot seguit dotar-se d’uns drets i uns deures acordats democràticament per poder avançar cap a un benestar més gran i una distribució més justa dels recursos i de les obligacions. I, un cop assolida aquesta fita, continuar treballant aferrissadament per consolidar-la i millorar-la; i, no cal dir-ho, per defensar-la contra tots aquells que voldrien tornar enrere i reduir-nos a «un destí bestial».



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.