Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 8 de juny de 2011

Sòfocles - Antígona











Sòfocles (496-406 aC)
Antígona (fragment)

         EL COR:
         Estrofa 1

Moltes són les coses que admiren,
i cap n’hi ha que admiri més que l’home.
Ell fins a més enllà de la blanquina
gran mar, amb el llebeig tempestuós
avança, travessant les aigües
inflades que entorn s’apregonen.
I dels déus la suprema,
la Terra inconsumible, infatigable,
turmenta, amb el vaivé de les arades,
d’any en any, quan la gira, amb la força
de la nissaga cavallina.

         Antístrofa 1
I la tribu dels ocellets
de cor lleuger, insidiant, captura,
i les hordes dels animals salvatges,
i la marina gènera del pèlag,
dins els torterols de la xarxa
que ell ha teixit, l’home sagaç.
També domina amb ginys
la feréstega bèstia muntanyana,
i el cavall de pelut bescoll, el mena
sota el jou que li volta la tossa,
i el brau de la serra, incansable.

        Estrofa 2
I el llenguatge, i el pensament
que és com un vent, i l’impuls d’habitar
ciutats, és ell mateix que se’ls ha apresos;
com a defugî els trets al ras
de les incòmodes glaçades
i de les males pluges,
amb recursos per tot; sense recursos
a res no s’aventura
del futur; només de la mort
no es procurarà una fugida;
les malalties intractables
ha imaginat, però, com evadir-se’n.

         Antístrofa 2
Tenint en la inventiva
d’art un talent per damunt l’esperança,
ja cap al mal, ja cap al bé camina.
Fent, doncs, una part a les lleis
de la terra i al dret pels déus jurat,
un home ocupa el cim
més vistent d’una pàtria; de la pàtria
s’exclou qui amb el mal
fa companyia, per bravata.
Que amb mi no segui en una llar
ni tingui un pensament
igual, qui obra d’aquesta manera.

SÒFOCLES. Antígona, dins Tragèdies de Sòfocles, vol. 1. Traducció catalana i pròleg de Carles Riba. Edició a cura de Carles Miralles. Barcelona: Curial, 1977, p. 160-161.

 Antígona (fragmento)

         CORO:
Muchas cosas hay admirables,
pero ninguna es más admirable que el hombre.
Él es quien al otro lado del espumante mar
se traslada, llevado del impetuoso viento,
a través de las olas que braman en derredor;
y a la más excelsa de las diosas,
a la Tierra, incorruptible e incansable,
esquilma con el arado, que, dando vueltas
sobre ella año tras año, la revuelve
con la ayuda de la raza caballar.

Y de la raza ligera de las aves,
tendiendo redes, se apodera;
y también de las bestias salvajes
y de los peces del mar,
con cuerdas tejidas en malla,
la habilidad del hombre.
Domeña con su ingenio
a la fiera salvaje que en el monte vive;
y al crinado caballo y al indómito toro montaraz,
les hace amar el yugo al que sujetan su cerviz.

Y en el arte de la palabra, y en el pensamiento
sutil como el viento, y en las asambleas
que dan leyes a la ciudad se amaestró;
y también en evitar las molestias de la lluvia,
de la intemperie y del inhabitable invierno.
Teniendo recursos para todo, no queda sin ellos
ante lo que ha de venir. Solamente contra la muerte
no encuentra remedio; pero sabe precaverse
de las molestas enfermedades, procurando evitarlas.

Y poseyendo la industriosa habilidad
del arte, más de lo que podía esperarse,
procede unas veces bien o se arrastra hacia el mal,
conculcando las leyes de la patria
y el sagrado juramento de los dioses.
Quien, ocupando un elevado cargo en la ciudad,
se habitúa al mal por osadía,
es indigno de vivir en ella:
que nunca sea mi huésped, y menos amigo mío,
el que tales cosas haga.

Traducció de José Alemany Bolufer. Teatro griego, EDAF, Madrid 1974.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.