Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 22 de juny de 2011

Wordsworth - Splendor in the grass















William Wordsworth (1770-1850)
Intimations of immortality
From Recollections of early childhood  (fragment)

The thought of our past years in me doth breed   
Perpetual benediction: not indeed    
For that which is most worthy to be blest—         
Delight and liberty, the simple creed         
Of childhood, whether busy or at rest,      
With new-fledged hope still fluttering in his breast:—      
        Not for these I raise   
        The song of thanks and praise;        
    But for those obstinate questionings      
    Of sense and outward things,     
    Fallings from us, vanishings;      
    Blank misgivings of a Creature   
Moving about in worlds not realized,          
High instincts before which our mortal Nature      
Did tremble like a guilty thing surprised:    
        But for those first affections,          
        Those shadowy recollections,  
      Which, be they what they may,          
Are yet the fountain-light of all our day,    
Are yet a master-light of all our seeing;    
  Uphold us, cherish, and have power to make     
Our noisy years seem moments in the being        
Of the eternal Silence: truths that wake,   
            To perish never:     
Which neither listlessness, nor mad endeavour,    
            Nor Man nor Boy,   
Nor all that is at enmity with joy,    
Can utterly abolish or destroy!        
    Hence in a season of calm weather       
        Though inland far we be,       
Our souls have sight of that immortal sea  
        Which brought us hither,  
    Can in a moment travel thither,  
And see the children sport upon the shore,          
And hear the mighty waters rolling evermore.      
        
Then sing, ye birds, sing, sing a joyous song!       
        And let the young lambs bound        
        As to the tabor's sound!        
We in thought will join your throng,           
      Ye that pipe and ye that play,   
      Ye that through your hearts to-day     
      Feel the gladness of the May!   
What though the radiance which was once so bright        
Be now for ever taken from my sight,      
    Though nothing can bring back the hour          
Of splendour in the grass, of glory in the flower;  
      We will grieve not, rather find  
      Strength in what remains behind;     
      In the primal sympathy  
      Which having been must ever be;       
      In the soothing thoughts that spring    
      Out of human suffering;         
      In the faith that looks through death,  
In years that bring the philosophic mind.    
        
And O ye Fountains, Meadows, Hills, and Groves,  
Forebode not any severing of our loves!    
Yet in my heart of hearts I feel your might;        
I only have relinquish'd one delight  
To live beneath your more habitual sway.  
I love the brooks which down their channels fret,  
Even more than when I tripp'd lightly as they;      
The innocent brightness of a new-born Day         
            Is lovely yet;       
The clouds that gather round the setting sun        
Do take a sober colouring from an eye      
That hath kept watch o'er man's mortality;
Another race hath been, and other palms are won.        
Thanks to the human heart by which we live,
Thanks to its tenderness, its joys, and fears,       
To me the meanest flower that blows can give     
Thoughts that do often lie too deep for tears.
 
Clarianes d’immortalitat
En el record de la primera infantesa (fragment)

Pensant en altres anys, voldria sempre
beneir; i no les coses
més dignes de lloança:
delícia i llibertat, la fe senzilla
de l'infant que reposa o s’atrafega,
volant-li al pit, novella, l’esperança;
no per elles enlairo
un càntic de lloança i gratitud,
sinó per les preguntes obstinades
del sentit i les coses
externes, del que ens cau i s’esvaïa;
incerteses i boires de qui va
per uns móns que han de néixer.,
als instints que ens tornaven tremolosa
la natura mortal, talment la culpa;
i per aquells afectes primicers
i vagues recordances
que, siguin el que siguin,
són font i resplendor del nostre dia,
claror i mare dels ulls,
i ens enlairen i emparen, fent que ens semblin
els anys arremorats, moments en l’ésser
del silenci eternal, veritats deixondides
que no moren mai més;
que ni enfollit intent ni indiferència,
ni el minyonet ni l’home, ni les coses hostils a l’alegria,
mai no podrien malmenar del tot.
Per això, quan ve el temps de la bonança,
ni que terra endins fóssim,
veuen les nostres ànimes aquell mar immortal
que ací ens portava un dia,
i els infants que allí juguen a la platja
i senten les grans aigües que baten sempre més.
 
Refileu, doncs, ocells, amb alegria
i els tendres anys saltin
com si els guiés un so de tamborí!
Serem, de pensament, en el vostre seguici,
els dels jocs i la gaita,
els qui avui senten joia
de maig al fons del cor.
I encara que la llum, abans tan viva,
ja s’allunyi per sempre dels meus ulls,
i no puguin tornar-me aquelles hores
de resplendor a les herbes i de glòria en la flor,
no sentirem tristesa, i trobaríem
delit en el que ens queda:
en aquella primera simpatia
que, havent estat, ha d’ésser perdurable;
en pensaments consoladors, que brollen
enmig de la sofrença;
en la fe que traspassa la mort amb la mirada;
en els anys, que ens tornaven més reflexiu el seny.
 
I vosaltres, oh fonts, prades, pujols i boscos,
no ens digueu que les nostres amors han d’allunyar-se.
Al fons del cor sento la vostra força:
vaig deixar solament una delícia
volent més a la vora sentir el vostre domeny.
Em plauen rierols que al jaç s’impacienten,
més que quan el meu pas amb ells corria;
la innocent resplendor del dia quan apunta
prou és gentil encara;
els núvols que a l’entorn del sol ponent s’apleguen
reben una color severa d’aquell ull
que la mortatlitat de l’home sempre sotja.
S’ha fet una altra cursa, s’han guanyat altres palmes.
Gràcies al cor humà que ens dóna vida,
i a les seves tendreses, alegries i pors,
la flor més lleu, obrint-se, em porta pensaments
sovint massa pregons perquè me’n vinguin llàgrimes.
 
Versió de Marià Manent, Poesia anglesa i nord-americana, Alpha, Barcelona 1955.
Un vers d’aquest poema va inspirar la pel·lícula d’Elia Kazan Splendor in the grass (Esplendor en la hierba, 1961) amb Natalie Wood i Warren Beatty.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.