Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 21 de juliol de 2011

Mallarmé - Brise marine


Stéphane Mallarmé (1842-1898)
Brise marine

La chair est triste, hélas ! Et j'ai lu tous les livres.
Fuir ! Là-bas fuir ! Je sens que des oiseaux sont ivres
D'être parmi l'écume inconnue et les cieux !
Rien, ni les vieux jardins reflétés par tes yeux
Ne retiendra ce coeur qui dans la mer se trempe
Ô nuits ! Ni la clarté déserte de ma lampe
Sur le vide papier que la blancheur défend
Et ni la jeune femme allaitant son enfant.
Je partirai ! Steamer balançant ta mâture,
Lève l'ancre pour une exotique nature !
Un Ennui, désolé par les cruels espoirs,
Croit encore à l'adieu suprême des mouchoirs !
Et, peut-être, les mâts, invitant les orages
Sont-ils de ceux qu'un vent penche sur les naufrages
Perdus, sans mâts, sans mâts, ni fertiles îlots...
Mais, ô mon coeur, entends le chant des matelots!


Brisa marina

La carn és trista, ai las!, i he llegit tots els llibres.
Fugir! Allà lluny! Jo sento que hi ha ocells embriacs
d’estar entre les escumes ignorades i els cels!
Res, ni els antics jardins reflectits per l’esguard,
no retindrà aquest cor que dins la mar es mulla,
oh nits!, ni la claror deserta del meu llum
damunt el paper buit que la blancor defén,
ni la juvenil dona que alleta el seu infant.
Partiré! Nau que engronses la teva arboradura,
salpa l’àncora vers una natura exòtica!
Un Enuig, desolat per cruels esperances,
creu encara en l’adéu suprem dels mocadors!
I, tal vegada, els pals, invitant les tempestes,
són d’aquells que un vent vincla sobre els perduts naufragis,
sense pals, sense pals, ni exuberants illots...
Però, oh cor meu!, escolta el cant dels mariners!

[Versió de Marià Villangómez]


Brisa marina

Leí todos los libros y es, ¡ay! , la carne triste.
¡huir, huir muy lejos! Ebrias aves se alejan
entre el cielo y la espuma. Nada de lo que existe,
ni los viejos jardines que los ojos reflejan,
ni la madre que, amante, da leche a su criatura,
ni la luz que en la noche mi lámpara difunde
sobre el papel en blanco que defiende su albura
retendrá al corazón que ya en el mar se hunde.
¡Yo partiré! ¡Oh, nave, tu velamen despliega
y leva al fin las anclas hacia incógnitos cielos!
Un tedio, desolado por la esperanza ciega,
confía en el supremo adiós de los pañuelos.
Y tal vez, son tus mástiles de los que el viento lanza
sobre perdidos náufragos que no encuentran maderos,
sin mástiles, sin mástiles, ni islote en lontananza...
Corazón, oye cómo cantan los marineros!

[versión de Andrés Holguín]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.