Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 21 de juliol de 2011

Ronsard - Sonnet à Hélène

Pierre Ronsard (1524-1585)
Sonnet à Hélène

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant :
« Ronsard me célébrait du temps que j'étais belle ! »

Lors, vous n'aurez servante oyant   telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de Ronsard ne s'aille réveillant,
Bénissant votre nom de louange immortelle.

Je serais sous la terre, et, fantôme sans os,
Par les ombres myrteux   je prendrai mon repos ;
Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain :
Cueillez dès aujourd'hui les roses de la vie.

 
Sonet per a Elena

A l’entrada de fosc, quan ja sereu molt vella,
seguda prop del foc, debanant i filant,
direu, cantant mos versos i tota tremolant:
«Ronsard em festejava al temps que jo era bella.»

Llavors no tindreu cap serventa ni donzella
devora vós, damunt la feina dormitant,
que al brogit del meu nom no es vagi despertant
beneint vostre nom d’eterna meravella.

Jo seré davall terra, i, fantasma sense os,
per les ombres murtroses cercaré el meu repòs;
vós sereu vora el foc una vella arrupida

enyorant les amors que vàreu menysprear.
Viviu, si em voleu creure, no espereu a demà;
colliu ja des d’avui les roses de la vida.

[Versió de Miquel Forteza. Rosa dels vents, Ed. Moll, Mallorca, 1960]
 

Soneto para Helena
Vencida por los años, en la dulce tibieza
del hogar y la luz albos copos hilando,
dirás embelesada mis versos recordando:
Ronsard cantó los días de mi feliz belleza.

Ya no habrá quién recoja de tu voz la tristeza,
ni esclava soñolienta que el percibir el blando
rumor en que me nombras, dichosa despertando
con férvida loanza bendiga tu realeza.

Mi cuerpo bajo tierra, tan sólo ya mi alma
Yagará de tus mirtos umbrosos en la calma,
mientras tú, cerca al fuego, te acoges aterida.

Y has de llorar entonces esa altivez insana...
No te niegues, escúchame, no esperes a mañana:
cíñete desde ahora las rosas de la vida.


[Versión de Carlos López Narváez]



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.