Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 25 juliol de 2011

Shakespeare - The Queen Mab

William Shakespeare (1564-1616)
The Queen Mab

Arthur Rackam, Queen Mab

















O, then, I see Queen Mab hath been with you.
She is the fairies' midwife, and she comes
In shape no bigger than an agate-stone
On the fore-finger of an alderman,
Drawn with a team of little atomies
Athwart men's noses as they lie asleep;
Her wagon-spokes made of long spiders' legs,
The cover of the wings of grasshoppers,
The traces of the smallest spider's web,
The collars of the moonshine's watery beams,
Her whip of cricket's bone, the lash of film,
Her wagoner a small grey-coated gnat,
Not so big as a round little worm
Prick'd from the lazy finger of a maid;
Her chariot is an empty hazel-nut
Made by the joiner squirrel or old grub,
Time out o' mind the fairies' coachmakers.
And in this state she gallops night by night
Through lovers' brains, and then they dream of love;
O'er courtiers' knees, that dream on court'sies straight,
O'er lawyers' fingers, who straight dream on fees,
O'er ladies ' lips, who straight on kisses dream,
Which oft the angry Mab with blisters plagues,
Because their breaths with sweetmeats tainted are:
Sometime she gallops o'er a courtier's nose,
And then dreams he of smelling out a suit;
And sometime comes she with a tithe-pig's tail
Tickling a parson's nose as a' lies asleep,
Then dreams, he of another benefice:
Sometime she driveth o'er a soldier's neck,
And then dreams he of cutting foreign throats,
Of breaches, ambuscadoes, Spanish blades,
Of healths five-fathom deep; and then anon
Drums in his ear, at which he starts and wakes,
And being thus frighted swears a prayer or two
And sleeps again. This is that very Mab
That plats the manes of horses in the night,
And bakes the elflocks in foul sluttish hairs,
Which once untangled, much misfortune bodes:
This is the hag, when maids lie on their backs,
That presses them and learns them first to bear,
Making them women of good carriage:
This is she—


                         Peace, peace, Mercutio, peace!
Thou talk'st of nothing.


MERCUTIO:
                                        True, I talk of dreams,
Which are the children of an idle brain,
Begot of nothing but vain fantasy,
Which is as thin of substance as the air
And more inconstant than the wind, who wooes
Even now the frozen bosom of the north,
And, being anger'd, puffs away from thence,
Turning his face to the dew-dropping south.


[Romeo and Juliet, Act I, Scene IV]


La reina Mab

MERCÚTIO:
Oh! Aleshores veig que la reina Mab
ha estat amb vós.
Ella és la llevadora de les fades
i no més grossa que la pedra d’àgata
que un regidor du a l’índex.
L’arrosseguen un tronc de petits àtoms
i es passeja pel nas d’aquells que dormen.
Els radis de les rodes del seu carro
són construïts amb les potetes llargues
dels teixidors:
la capota, amb una ala de llagosta;
els tirants, d’una tènue teranyina,
i el collar és fet d’un raig de clar de lluna;
la fusta de la tralla, un os de grill;
i un subtil filament la xurriaca.
El seu cotxer és un mosquitet de cendra,
així com la meitat del cuc rodó
que es treu del dit mandrós d’una criada.
És el seu carro una avellana buida
que ha garlopat un esquirol fuster,
o el vell corc, que de temps immemorial
és carrosser de fades.
Amb tot aquest impediment galopa,
una i una altra nit, sobre el cervell
dels amants, que somien de seguida
en l’amor. I es passeja pels genolls
dels cortesans somiadors d’intriga
i favor; sobre els dits dels advocats
que de seguit somien honoraris.
I va damunt els llavis de les dames,
que somien en besos; aquests llavis
que Mab ferotge emplena de butllofes,
car llur alè és de la dolçor empestat.
De vegades galopa sobre el nas
d’un cortesà, que de seguit somia
que ensuma un bon camí; i va, amb la cua
d’un porc del delme, a fer les pessigolles
damunt el nas vermell d’un prebendat,
que somia en un altre benefici.
De vegades rodola ran del coll
d’un soldat que somia a tallar gorges;
veu esvorancs, trinxeres, emboscades
i fulles espanyoles, i el tragueig
a cinc saluts, i sent com el tambor
bat a la seva orella, i es desperta,
diu dos renecs i torna a endormiscar-se.
Sempre és aquesta Mab, que va trenant
de nit, en les crineres dels cavalls,
i dels follets el pèl greixós masega
i en fa un nus de lletgesa i de brutícia,
que un cop desfet prediu les grans desgràcies!
Ella és la bruixa que, quan les minyones
dormen damunt l’esquena, va prement-les,
perquè aprenguin a rebre i mantenir-se
la primera vegada, fent-les dones
de bon carregament! Encara és ella….

ROMEO:
Tranquil·litat, Mercútio, ja n’hi ha prou!
Que parleu de no res.

MERCÚTIO:
                                         És cert, de somnis,
que són les criatures del cervell
peresós; fills de vana fantasia,
i tan fins de substància com és l’aire.
Més inconstants que el vent que ara amanyaga
el pit glaçat del Nord, i enfurismant-se
bufa molt lluny d’allà, fins al migjorn
que goteja rosada…

[Versió de Josep Maria de Sagarra]

La reina Mab

És llevadora de les fades. Ve,
no pas més grossa quen una gemma, l’àgata
que un regidor du a l’índex; l’arrosseguen
com a troncs de cavalls àtoms minúsculs
i es posa al nas dels homes mentre dormen.
Potes d’aranya el carro té per braços,
la vela és feta amb ales de llagost,
són els tirants de teranyina clara,
els collars són de líquid clar de lluna,
el fuet és membrana i os de grill,
el carreter, un mosquit amb vesta grisa,
molt més petit que el verm menut, rodó,
posat al dit quiet d’una donzella;
és el seu carro una avellana buida
que afinà l’esquirol, o bé una antiga
larva que obliden carreters de fades.
I amb tal pompa galopa dia i nit
pel cervell dels amants, i amor somnien…

[Versió parcial de Marià Manent]

La reina Mab

MERCUCIO:
¡Oh! Ya veo, pues, que ha estado con vos
la reina Mab. Es la partera de las ilusiones,
y llega, bajo un tamaño no más grueso
que el ágata que brilla en el dedo índice de un regidor,
arrastrada por un tronco de atomísticos corceles
a pasearse por las narices de los hombres
mientras están dormidos.
Los radios de las ruedas de su carroza
están fabricados de largas patas de araña:
la cubierta, de alas de saltamontes;
las riendas, de finísima telaraña;
los arneses, de húmedos rayos de luna;
su látigo, de un hueso de grillo;
la tralla, de una hebra sutil. Su cochero,
un pequeño mosquito de librea gris,
ni la mitad grande como el redondo gusanito
que se extrae con la punta de un alfiler
del perezoso dedo de una doncella.
Su carroza es una cáscara de avellana,
labrada por la carpintera ardilla,
o el viejo gorgojo, desde antiguos tiempos
artífices de carruajes de hadas.
Y en ese tren galopa, noche tras noche,
por los cerebros de los enamorados,
que en seguida sueñan com amores;
sobre las rodillas de los cortesanos,
que al punto sueñas con reverencias;
por los dedos de los abogados,
que al instante sueñan con minutas;
sobre los labios de las damas,
que acto seguido sueñan con besos,
labios que Mab, enfurecida, infecta
a menudo, atormentándolos con ampollas,
por haber viciado el aliento con golosinas aromáticas.
Algunas veces cabalga sobre la nariz
de un palaciego, y entonces sueña
que ventea una promoción; y otras,
con el rabo de un lechón de diezmo,
cosquillea en la nariz de un párroco
mientras está dormido, e instantáneamente
sueña en la prebenda inmediata. También
se la ve pasear por el cuello de un soldado,
y al momento sueña con degüellos de enemigos,
brechas, emboscadas, hojas españolas,
brindis y tragos de cinco codos. Y entonces suena
de repente el tambor en sus oídos, con lo cual
él da un salto y se levanta, y con semejante susto
reniega una oración o dos y se duerme de nuevo.
Esta Mab es la misma que trenza
las crines de los caballos en la noche
y conglutina las greñas de los duendes
en sucios y feos nudos, que una vez desenmarañados
pronostican grandes desventuras. Esta es la briua
que, cuando las doncellas duermen de espaldas,
las oprime y las enseña a resistir por primera vez,
haciendo de ellas mujeres de buen llevar. Esta
es la….

ROMEO:
                   ¡Silencio! ¡Silencio, Mercucio, silencio!
Estás hablando de nada.

MERCUCIO:
                                             Es verdad, hablo de sueños,
que son los vástagos de una mente ociosa,
engendrados únicamente por la vana fantasía,
tan insustancial como el aire
y más mudable que el viento que ahora acaricia
el seno helado del Norte, y que, después
de irritado, brama desde allí, volviendo
la cara al Sur, destilador de rocío…

[Versión de Luis Astrana Marín]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.