Guerau de Liost - Lletania de les petites herbes

Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates, 1878-1933)

Lletania de les petites herbes

Almorratxa immensa,

virginal Montseny:
ton devot comença.
Dóna’m el teu seny

per cantar-te amb una

vera humilitat
la llaor a quiscuna
de tes herbes. Nat

vora tes masies,

l’amagat donzell
té les picardies
d’un xarel·lo vell.

Màgica retorta

d’esperit vital,
concentrada porta
flaire cerebral

dins la nacarada

cendra que s’estén
per la cisellada
tremolor d’argent

de la fina tija

gairebé subtil,
com letal pruïja
d’un amor senil.

D’una flor menuda

s’enriqueix l’hisop,
monacal beguda,
plàcid aixarop;

d’una moradenca

flor que ja no té,
quan l’escolà el trenca
per al salpasser.

Viu la farigola

de brancatge sec,
resignada i sola,
esperant el frec

dels vestits de seda

del divendres sant.
Malmetent la cleda,
munta verdejant

la ufanosa mata

del llorer diví,
que el fullam dilata
sobre el romaní

de la Verge pia,

tremolós i pur,
vaga lletania
dins un temple obscur.

Oh, la broida feta

de cargolaments
que, mundana, alleta
refinats turments;

pèrfida regina

d’esplendent saló,
en la més felina
reconcentració!

Les marastres gruen

la ufanor del gall
i per cresta lluen
blanquinós plomall.
 
Llur perfum convida,
casolà com neix,
per guarnir l’eixida
a trencar un esqueix.
 
Rost amunt disfruta
l’estepar l’olor
de la diminuta
salsa de pastor,
 
i sobrix l’orenga,
baladrera com
una mallerenga,
per quiscun tocom.

Amb la mil-i-fulla,

el fonoll germà
creix per on se vulla,
perfumat i clar,

com seguit d’ombrel·les

dins un gran jardí
on les damisel·les
fossin a lluir.

Oh, la dulcamara!

Rastrejant humil,
d’un no-res s’empara;
son groguenc pistil

brilla com xinxeta

dins el vas morat
d’una campaneta.
Del petit veïnat

són l’eterna festa

sàlvies a desdir,
les d’olor modesta,
doctes en guarir,

les d’aflotonades

mates de vellut
que, en tornar espigades,
de son ull eixut
 
treuen exquisida
vertical de flors
d’àuria mel ungida.
Dins l’august repòs
 
l’alta belladona,
la dels negres ulls
fulgurants en l’ona
feminal dels rulls,
 
de tan sàvia i forta
gairebé fa por.
Cap cervell comporta
la terrible olor
 
de valeriana
que al devot felí
mata d’un nirvana
que no pot capir.
 
Mes l’emperadora
del Montseny florit,
que, reial, decora
son magnànim pit,
 
és la humil ginesta
de sagrada olor
que el vesteix de festa
com a altar major.

Glòria a la regina

del Montseny florit,
gala femenina,
papalló exquisit,

flama rutilanta
de l’estiu naixent,
de l’espai que canta
bell estremiment,

que en l’esmaragdina

selva que no mor,
vessa una divina
polseguera d’or!

De la primera versió de La muntanya d’ametistes (1908)

Nova lletania de les petites herbes

A mig camí de l'alzinar
     que dóna a casa vostra
inesperada us vaig trobar,
     cobricelat el rostre.

 Cobricelat d'alzines i de pins
     i d'una ombrel·la experta,
per tal que el pogués heure més endins
     en fer la descoberta.

 Esvelta fóreu com un tany
     d'herba menuda i forta.
De cada temps que es muda l'any,
     herbes, l'amic, us porta.

 Per captinença en l'esperit,
     de farigola, cendres.
Vostre esperit serà brunyit
     com en el sant Divendres.

 Per refrigeri de la pell,
     clavell de pastor plau-me,
rosa de marge o bé un cistell
     de pomes de Sant Jaume.

 Perquè l'esment treballi fi,
     donzell. Basta una tija,
per obtenir xarop que ordí
     la cerebral pruïja.

Perquè senyalin vostre pas,
     fonoll i mil-i-fulla.
Capcinejant, no serà escàs
     llur pol·len onsevulla.

Per la mengívola sentor
     del suc de llebre, savi,
aquella salsa de pastor
     que fa escarit el llavi. 

Si d'un cabrit fumat a l'ast
     és foll qui n'esperanci
altra picor que d'all nefast
     sentosa de vi ranci,

per l'estofat de llebre, no
     provéssiu pas orenga,
que és baladrera, per l'olor,
     com una mallerenga.

Si no crià d'espígol tany
     aquesta rodalia,
amb un timó, fogots del bany
     l'amiga aspergiria.

Per la finestra del festeig
     l'alfàbrega que espelta?
Més aviat un do preveig
     de sajolida neta.

Flors cordials per tots els mals,
     descuit de didalera.
Ple d'escardots i penicals,
     un pot de calaixera.

Si per catifa no us plagué,
     de menta, la sentida,
remenderola escamparé,
     mesclada amb tenerida.

La pietat que infon el bruc
     us mena a l'ermitatge.
Per llistat i benastruc,
     bastó de tortellatge.

L'escanyissat voldríeu verd?
     Espàrbols i ridorta.
I lligabosc, per un incert,
     quan Himeneu exhorta.

Si de ridorta, més d'un bri
     fou, de tabac, preludi,
escalda llavis que llatí
    confegiran a estudi.

De campanetes, flor de rec
     de tija prima i alta,
no en colliria ni en retrec,
     fora que esteu malalta.

Les acoblava, de petit,
     amb filial embosta,
i, en el capçal, desert, del llit,
     foren lluor de posta.

D'altres —més xiques— constel.lat,
     supleix les campanetes
el repunxó, no celebrat
    encara pels poetes.

Rememorant nostres difunts,
     la sàlvia m'invoca.
La que reitera vells costums,
     me'n signaré la boca.

Si parets seques són d'or vell
     —ni massa poc ni massa—,
és que hi alterna el crespinell
     amb la consolva grassa.

Vora la font, sota l'ombrí,
     perpleja la falzia.
Blauets senyalen el matí;
     roselles, el migdia.

La primavera fa tristor:
     violes, cull, boscanes.
I pensaments, treu, de pastor,
     l'estiu d'anyades sanes.

Quan el Montseny se sent perplex,
     l'agost que s'esprimatxa
mates de bronsa encén, reflex
     d'atàvica almorratxa. 

Però tot d'una que revé,
     passat l'hivern, la vida,
tot el Montseny és un planter,
     una cançó florida;

tot el Montseny s'arbora com
     un ginestar que es daura...
Cada nivell, cada tocom,
     la primavera instaura.

Cada oriol apar un glop
     d'aquella flama pura
que amoroseix l'esguard del llop
    i els rasos de l'altura.

Muntanya amunt, arbres amunt,
     la saba fa el miracle.
Tot el Montseny, quan és al punt,
     es dóna en espectacle. 

De la segona versió de La muntanya d’ametistes (1933)