Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 2 de setembre de 2011

Brel - Ne me quitte pas















Jacques Brel (1929-1978)
Ne me quitte pas  (1959)

Ne me quitte pas,
il faut oublier,
tout peut s'oublier,
qui s'enfuit déjà ;
oublier le temps
des malentendus
et le temps perdu
à savoir comment ;
oublier ces heures
qui tuaient parfois,
à coups de pourquoi,
le cœur du bonheur.
Ne me quitte pas...

Moi, je t'offrirai
des perles de pluie
venues de pays
où il ne pleut pas.
Je creuserai la terre
jusqu'après ma mort
pour couvrir ton corps
d'or et de lumière ;
je ferai un domaine
où l'amour sera roi,
où l'amour sera loi,
où tu seras reine.
Ne me quitte pas...

Ne me quitte pas.
Je t'inventerai
des mots insensés
que tu comprendras ;
je te parlerai
de ces amants-là
qui ont vu deux fois
leurs cœurs s'embraser.
Je te raconterai
l'histoire de ce roi
mort de n'avoir pas
pu te rencontrer.
Ne me quitte pas...

On a vu souvent
rejaillir le feu
d'un ancien volcan
qu'on croyait trop vieux.
Il est, paraît-il,
des terres brûlées
donnant plus de blé
qu'un meilleur avril.
Et quand vient le soir,
pour qu'un ciel flamboie,
le rouge et le noir
ne s'épousent-ils pas.
Ne me quitte pas...

Ne me quitte pas.
Je ne vais plus pleurer,
je ne vais plus parler,
je me cacherai là
à te regarder
danser et sourire
et à t'écouter
chanter et puis rire.
Laisse-moi devenir
l'ombre de ton ombre,
l'ombre de ta main,
l'ombre de ton chien.
Ne me quitte pas...






No em deixis tan sol

[Adaptació de Joan Argenté. Enregistrada per Emili Vendrell fill el 1965 a Belter i recuperada per Ramon Muns el 2001]

No em deixis tan sol,
ens cal oblidar,
ens cal esborrar,
tot és nou si es vol;
esborrar aquell nom
dit i malentès,
tot el temps malmès
sense saber com.
Oblidar aquell temps
llarg com un udol,
quan potser ni em dol
preguntar què tens.
No em deixis tan sol...

Jo t’oferiré
perles com d’anís,
pluja d’un país
on potser no plou;
en vida i en mort,
perquè hi neixin flors,
regaré el teu cos
ple de llum i fort.
Faré una ciutat
amb l’amor per llei,
amb l’amor per rei,
i tu majestat.
No em deixis tan sol...

No em deixis tan sol.
Com il·luminats,
com noms insensats
viurem sota el sol;
i jo et parlaré
d’uns amants llunyans
que amb les pròpies mans
un nus van desfer.
Jo et diré d’un cop
que un home mor sol,
sense haver el consol
de sentir-te a prop.
No em deixis tan sol…

Sobre el cel tan pla
es revifa el crit
d’un antic volcà
que es creia extingit.
S’encén i retruny
amb clavells de foc,
amb vermells i amb groc
com els camps de juny;
i allà cap al tard,
sota el cel rogent,
sembla que el mar
es besi amb el vent.
No em deixis tan sol…

No em deixis tan sol.
Deixa’m confiar
que el temps d’esperar
castiga i absol.
Deixa’m observar
com dorms i com vius,
deixa’m escoltar
com cantes, com rius,
deixa’m resultar
l’ombra del teu pas,
l’ombra de les mans,
l’ombra del teu cos.
No em deixis tan sol…



No te’n vagis pas

[Versió de Josep M. Espinàs, enregistrada el 1966 per Mercè Madolell a Concèntric]

No te’n vagis pas,
podem oblidar,
cal saber oblidar
i pensar en demà;
oblidar els moments
tan desavinguts
i aquell temps perdut
tan inútilment;
oblidar el passat
i ofegar el record
perquè torni al cor
la felicitat.
No te’n vagis pas...

Jo t’oferiré
flors del paradís
tretes d’un país
que només jo sé;
i treballaré
sense cap repòs
per cobrir el teu cos
d’or de bon joier.
Et faré un racó:
l’amor serà llei,
l’amor serà rei
i tu emperador.
No te’n vagis pas...

No te’n vagis pas.
Jo m’inventaré
mots sense sentit
que tu comprendràs;
i et parlaré
d’aquells dos amants
que en unir les mans
no es poden desfer;
i d’aquells ulls tan clars
de mirar tan trist
perquè encara mai
no t’havien vist.
No te’n vagis pas...

Sabem que sovint
el foc ha brollat
de l’antic volcà
que es veia apagat;
i ha cregut tothom
que en el camp cremat
no podia ser
que hi creixés nou blat;
però no has vist amb goig
que quan ve el ponent
el negre i el roig
regnen juntament?
No te’n vagis pas...

No te’n vagis pas,
ja no vull plorar,
ja no vull parlar;
jo m’amagaré
i et contemplaré
somriure i dansar
i t’escoltaré
riure i cantar;
deixa’m ara ser
l’ombra del teu pas,
l’ombra del teu front,
l’ombra del teu món.
No te’n vagis pas...


















No em deixis mai

[Enregistrada per Salomé a Belter el 1968. No sé l’autor de la versió]

No, no em deixis mai,
cal que perdonem,
i cal que oblidem
tot el que ha passat.
El vent tot s’ho ha endut,
ha estat un malson,
tot el temps perdut
vés a saber com.
Sols sé que hem matat
a cops de per què
el petit alè
de felicitat.
Però no em deixis mai...

Et vull oferir
un lloc on no hi plou,
perles, pluja i rou
que jo hi vaig collir.
I anant terra enllà,
sense cap repòs,
vull tocar el teu cos,
la claror que hi ha.
I un país tindràs,
on l’amor és rei,
on l’amor és llei
i tu hi manaràs.
Però no em deixis mai...

No, no em deixis mai.
Et diré a les nits
noms sense sentit
que tu comprendràs.
Comprendràs la sort
d’aquells dos amants
que estimant-se tant
van trobar la mort.
Veuràs que és veritat
allò d’un país
on el rei viu trist
perquè no ha estimat.
I no em deixis mai...

Saps que pot passar
en qualsevol lloc
que un antic volcà
torni a encendre el foc.
Terres que han cremat,
que només són pols,
poden treure blat
quan l’abril és dolç.
Quan la fosca ve,
la posta, amb un crit,
s’encén sense fer
cap mal a la nit.
Tu no em deixis mai...

No, no em deixis mai.
Ja no vull plorar,
ja no vull parlar,
però deixa’m mirar,
vull tan sols mirar
i saber com vius
i poder escoltar
com cantes, com rius.
Deixa’m ser només
com és el repòs
d’una ombra i res més,
l’ombra del teu cos,
i no em deixis mai...















 
No em deixis, no

[Versió i interpretació d’Albert Fibla al disc “La Marató de TV3”, Picap 2005]

No em deixis, no,
caldrà que oblidem,
tot pot ser oblidat,
tot allò que fuig,
oblidar el mal temps
dels errors vinguts
d'aquell temps perdut
sense saber com,
oblidar els moments,
assassins ingrats
de la felicitat
a cops de per què.
No em deixis, no...

Jo t'oferiré
llàgrimes del cel
vingudes d'indrets
on mai no plourà.
Quan estigui mort,
travessaré el món
per cobrir el teu cos
d'or i de claror.
Construiré un país
on l'amor serà rei,
on l'amor serà llei,
on tu regnaràs.
No em deixis, no...

No em deixis, no.
Jo t'inventaré
paraules al vent
que tu comprendràs,
i et parlaré
dels amants aquells
que han vist dos cops
llurs cors abraçats,
i t'explicaré
la història d'un rei
mort per no poder-te
retrobar mai més.
No em deixis, no...

No és el primer cop
que veiem l'esclat
d'aquell vell volcà
que ja crèiem mort.
Altre cop l'amor,
groc igual que el blat,
fruit d'haver oblidat,
creixerà més fort.
Quan es pon el sol
veus la llum fugir
i no goses dir
que la terra es mou.
No em deixis, no...

No em deixis, no,
ja no ploraré,
ja no parlaré,
sols viuré amagat,
i t'observaré
somriure i ballar,
i t'escoltaré
riure i cantar,
deixa'm ser només
l'ombra que tu fas,
l'ombra del teu braç,
l'ombra del teu gos.
No em deixis, no...

Sens dubte, una de les millors cançons del segle XX, i en tot cas una de les més conegudes i traduïdes o adaptades.

Vegeu a http://en.wikipedia.org/wiki/Ne_me_quitte_pas una relació dels molts intèrprets que l’han cantada en diverses llengües.

També a  http://home.planet.nl/~terli043/Brel/ne_me_quitte_pas.htm hi trobareu algunes versions a diferents llengües (però no la catalana! Per això us passo les quatre versions que en tenim).

En català ha estat versionada almenys quatre cops: 

  • el 1965, Emili Vendrell fill va enregistrar a Belter "No em deixis tan sol", en versió de Joan Argenté, represa per Ramon Muns el 1981 a Polydor, al disc “Ramon Muns canta Jacques Brel” vol. I, 1973-1981);
  • el 1966, Mercè Madolell va enregistrar a Concèntric "No te'n vagis pas", en versió de Josep M. Espinàs;
  • el 1968, Salomé va enregistrar a Belter “No em deixis mai" (desconec l’autor de la versió);
  • i el 2005, Albert Fibla va enregistrar a Picap la seva versió "No em deixis, no” en el disc de la Marató de TV3 de 2005, i després, també a Picap, el 2008, al seu disc “El món es mou”.
Per poder escoltar les tres primeres, vegeu el magnífic bloc de Toni SerraCançons en català i més” (http://orio43musica.blogspot.com/ ), que us recomano molt; per sentir la quarta, cal que recupereu el disc de la Marató de TV3 de 2005 (Picap, 2005) o el disc de 2008.


















Vet ací la versió anglesa de Rod McKuen per a Frank Sinatra:

If you go away

If you go away
on the summer day,
then you might as well
take the sun away;
all the birds that flew
in the summer sky,
when our love was new
and our hearts were high;
when the day was young
and the night was long,
and the moon stood still
for the night bird’s song.
If you go away…

But if you stay,
I’ll make you a day
like no day has been,
or will be again;
we’ll sail the sun,
we’ll ride on the rain,
we’ll talk to the trees,
worship the wind.
Then if you go,
I’ll understand,
leave me just enough love
to fill up my hand.
If you go away…

If you go away,
as I know you must,
there’ll be nothing left
in the world to trust,
just an empty room,
full of empty space,
like the empty look
I see on your face.
I’d have been the shadow
of your dog,
if I thought it might have
kept me by your side.
If you go away…
please, don’t go away!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.