Eliot - Marina

T. S. Eliot (1888-1965)
Marina

                                   Quis hic locus, quae regio, quae mundi plaga?

What seas what shores what grey rocks and what islands
What water lapping the bow
And scent of pine and the woodthrush singing through the fog
What images return
O my daughter.

Those who sharpen the tooth of the dog, meaning
Death
Those who glitter with the glory of the hummingbird, meaning
Death
Those who sit in the sty of contentment, meaning
Death
Those who suffer the ecstasy of the animals, meaning
Death

Are become insubstantial, reduced by a wind,
A breath of pine, and the woodsong fog
By this grace dissolved in place

What is this face, less clear and clearer
The pulse in the arm, less strong and stronger—
Given or lent? more distant than stars and nearer than the eye
Whispers and small laughter between leaves and hurrying feet
Under sleep, where all the waters meet.

Bowsprit cracked with ice and paint cracked with heat.
I made this, I have forgotten
And remember.
The rigging weak and the canvas rotten
Between one June and another September.
Made this unknowing, half conscious, unknown, my own.
The garboard strake leaks, the seams need caulking.
This form, this face, this life
Living to live in a world of time beyond me; let me
Resign my life for this life, my speech for that unspoken,
The awakened, lips parted, the hope, the new ships.

What seas what shores what granite islands towards my timbers
And woodthrush calling through the fog
My daughter.

Marina

                                Quis hic locus, quae regio, quae mundi plaga?

Quines mars quines ribes quines roques grises quines illes

Quines aigües llepant la proa
Quina flaire de pi quins cants de tord entre la boira
Quines imatges retornen
Oh filla meva

Aquelles que esmolen l’ullal del gos, i volen dir
Mort
Aquelles que fulguren amb la glòria del picaflor, i volen dir
Mort
Aquelles que es repapen en el soll de la satisfacció, i volen dir
Mort
Aquelles que sofreixen l’èxtasi dels animals, i volen dir
Mort

Han esdevingut insubstancials, reduïdes pel vent,
Una brisa de pi, i la boira amb cants silvestres
Que aquesta gràcia ha dissolt aquí

Quin rostre és aquest, menys clar i més clar
Aquest pols del braç, menys fort i més fort…
Donats o manllevats ? Més llunyans que les estrelles i més a prop
     que els ulls
Murmuris i rialletes entre les fulles i passos ràpids
Sota el son, on totes les aigües conflueixen.

El bauprès esquerdat pel glaç i la pintura clivellada per la calor.
Ho vaig fer jo, me n’he oblidat
I ho recordo.
L’arboradura feble i les veles malmeses
Entre un juny i un setembre.
Ho vaig fer sense saber-ho, mig conscient, inconegut, obra meva.
La taula pelaia fa aigües, cal calafatejar les juntes.
Aquesta forma, aquest rostre, aquesta vida
Viuen per viure en un món de temps més enllà de mi mateix;
     deixeu-me
Renunciar a la meva vida per aquesta altra, al meu discurs pel que no
     ha estat pronunciat,
El desvetllat, llavis oberts, l’esperança, les noves naus.

Quines mars quines ribes quines illes de granit prop de les meves quadernes

I el cant del tord que em crida a través de la boira
Filla meva

[Versió d’Alfred Sargatal, dins T. S. Eliot, Dimecres de cendra i Poemes d’Ariel, col. “Els llibres de l’Escorpí, Poesia”, 42. Edicions 62, Barcelona 1977]

Marina
                                          Quis hoc locus, quae regio, quae mundi plaga?

Quines mars quines costes quines roques grises i quines illes

Quina aigua llepant la proa
Sentor de pi i cants de tord dintre la boira
Quines imatges tornen
Filla meva.

Aquells que esmolaren la dent del gos, significant

Mort
Aquells que brillaren amb la glòria del colibrí, significant
Mort
Aquells que s’assegueren al corral del sadollament, significant
Mort
Aquells que patiren l’èxtasi dels animals, significant
Mort

Han esdevingut incorporis, escampats pel vent,

Una alenada de pi i la boira del cant
Que aquesta gràcia ha anat dissolent

Què és aquest rostre, menys clar i més clar
El pols en el meu braç, menys fort i més fort...
Donat o deixat? Més enllà de les estrelles i més a prop de l’ull
Murmuris i petites rialles entre les fulles, i passos pressosos
Sota el somni, allà on totes les aigües es barregen

El bauprès esquerdat pel gel, la pintura esquerdada per la calor.

Jo havia fet això, ho havia oblidat
I ara ho recordo.
Les eixàrcies fluixes i les veles podrides
Entre un juny i un setembre.
Vaig fer-ho, sense saber-ho, mig conscient, sense saber-ho, jo.
La quilla deixa passar l’aigua, s’han de calafatar les juntures.
I aquesta forma, aquest rostre, aquesta vida
Vivint per viure en un món de temps més enllà de mi. Oh si pogués
Deixar la meva vida per aquesta vida, la meva paraula per aquella
     paraula que no s’ha dit,
Despert, amb els llavis oberts, l’esperança i els nous vaixells...

Quines mars quines costes quines granítiques illes prop de les
     meves vergues
I la crida del tord dins la boira
Filla meva

[Versió d’Agustí Bartra: dins T. S. Eliot, La terra eixorca, col. “Ausiàs March”, 10, Editorial Vosgos, Barcelona 1977]

Marina

                                          Quis hic locus, quae regio, quae mundi plaga?

Qué mares qué orillas qué rocas grises y qué islas
qué agua lamiendo la proa
y olor de pino y el tordo cantando entre la niebla
qué imágenes regresan
oh hija mía.

Los que aguan el diente del perro, significando
Muerte
los que refulgen con la gloria del colibrí, significando
Muerte
los que están sentados en la pocilga del contento, significando

Muerte
los que sufren el éxtasis de los animales, significando
Muerte

se han hecho insustanciales, reducidos por un viento,
un aliento de pino, y la niebla del canto en los bosques
por esta gracia disuelta en su lugar

qué es este rostro, menos claro y más claro,
el pulso en el brazo, menos fuerte y más fuerte—
¿dado o prestado? más lejano que las estrellas y más cercano
     que el ojo
susurros y risitas entre hojas y pies apresurados
bajo el sueño, donde se reúnen todas las aguas.

Bauprés agrietado de hielo y pintura agrietada de calor.
Yo lo hice, esto he olvidado
y recuerdo.
Los aparejos débiles y la lona podrida
entre un junio y otro septiembre.
Hice esto sin saber, medio consciente, ignorado, mío.
Las tablas de la quilla hacen agua, las junturas necesitan calafateado.
Esta forma, esta cara, esta vida
viviendo para vivir en un mundo de tiempo más allá de mí; dejadme
abandonar mi vida por esta vida, mi lenguaje por esto no dicho,
lo despertado, labios entreabiertos, la esperanza, los nuevos barcos.

Qué mares qué orillas qué islas de granito hacia mis maderas
y el tordo llamando entre la niebla
hija mía.

[Versió de José María Valverde: dins T. S. Eliot, Poesías reunidas 1909-1962, Alianza Editorial, 1999. 3ª ed., 2008]