Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 29 de setembre de 2011

Maiakovski - A plena veu


Vladimir Maiakovski (1893-1930)
A plena veu

Respectables
                     camarades descendents:
Quan furgueu
                     la merda endurida d’avui,
i estudieu
               les tenebres dels nostres dies,
vosaltres    
              potser
                        preguntareu per mi.
I tal vegada
                  el vostre professor
                                               digui,
mentre enllesteix
                           erudit
                                    tot l’allau de preguntes,
que sí, que hi hagué un
                                   lloador
                                              de l’aigua bullida,1
enemic furibund de l’aigua natural.



Professor,
               tregui’s les ulleres-bicicleta!
Jo mateix
                parlaré
                           del meu temps i de mi.
Jo,
     netejawàters
                      i sanejador tempestuós
de la revolució,
                        que el cridà a files,
                                                     i que per vocació
vaig anar al front
des dels senyorials jardins
                                          de la poesia,
                                                              dona capritxosa.

“Cultiva un jardinet,
llors, fulles i un xalet.
Jo mateix vaig plantar les flors,
i en sentia les olors.”
Uns aboquen els versos amb regadora,
d’altres els esquitxen amb la salivera.
Pixapolits, Mitreikins,
cabuts Kudreikos,
que el diable se’ls emporti!
Sense treva
                  grapegen la mandolina
                                                      sota les reixes:
“Mama-nina, mama-nina, mana-nin..."2
No seria cap honor
                              que al mig d’aquestes roses
s’erigissin les meves estàtues,
en els carrers on escup la tisi
i per on ronden
                        pinxos        
                                  putes
                                           i sifilítics.
De l’Agitprop3
                      n’estic fins al capdamunt.
Per a mi
             compondre-us
                                    romanços...
és
    més lucratiu
i més agradable.
Però vaig contenir-me
                                   torcent
el coll
         de la meva pròpia cançó.
Escolteu,
              camarades descendents,
escolteu
             l’agitador
                            el baladrer.
Eixordant
                la torrentera
                                   de la poesia,
vaig passar per damunt
                                    dels llibrets lírics,
com a home viu
                        vaig parlar amb els vius.


Jo arribaré a vosaltres,
                                  al llunyà horitzó comunista
no com un
                 aventurer líric esseninià.
El meu vers arribarà
                                remuntant les serralades dels segles,
per damunt de governs i de poetes.


El meu vers arribarà
                               però no ho farà
com una sageta
                        en una cacera amorosa i lírica,
ni com
          li arriba al numismàtic
                                              la moneda falsa,
ni com arriba la llum dels astres morts.


El meu vers
                  envestirà
                                i violentarà
                                                  el pes dels anys,
i sorgirà,
              visible i cert,
                                 massís i rude,
tal com als nostres dies
                                    arribarà l’aqüeducte
construït
              pels serfs de Roma.


En els cadafals de llibres,
                                       tombes de poesia,
trobareu per atzar l’armadura dels meus versos,
i amb veneració
                         els tocareu
com arma vella
                      però temible.


No acostumo
                    amb la paraula
                                          a mimar l’oïda.
L’orelleta d’una noia
                                 sota el cabell arrissat
no enrogirà
                  per paraules blasfemes.
Desplegaré
                  les meves pàgines
                                              en una gran desfilada
                                                                              com ho fan les tropes,
i passaré revista
                        a les fileres de ratlles.
Els meus versos
                         s’alineen
                                       segurs
                                                 i aplomats,
disposats per a la mort
                                   i per a la glòria immortal.


Els poetes rauen dempeus
                                        apuntant amb els canons
dels títols més esclatants.
La seva arma preferida
disposta per a la càrrega,
                                      espera la cavalleria
                                                                   de les subtileses,
ben altes
             les llances afilades de les rimes.


Tots aquests exèrcits armats fins a les dents
que durant vint anys cavalcaren victoriosos,
te’ls lliuro,
                fins a la darrera pàgina,
a tu,
      proletariat del nostre planeta.
L’enemic de la classe obrera
és el meu enemic,
                           aferrissat i vell.


Els anys de treball
                             i els dies de fam
ens feren
              abraçar la bandera roja.
Obríem
           cada volum de Marx
com a casa nostra obríem
                                       els porticons,
i fins sense llegir-los
                                   sabíem
on anar i al costat de qui combatre.


Nosaltres
               la dialèctica
                                 no l’aprenguérem de Hegel.
Amb el fragor de la batalla
                                         ella irrompia en el vers,
quan, sota les bales,
                              els burgesos
                                                  fugien de nosaltres,
igual que nosaltres
                              de vegades
                                               fugíem d’ells.
Deixeu
           que rere els genis,
                                       com una vídua inconsolable
s’arrossegui la glòria
                                 al so d’una marxa fúnebre.


Mor, vers meu,
                         mor com un soldat,
com anònims
                    atacant morien els nostres!
Què m’importa
                        el bronze feixuc,
què m’importa
                      el marbre que és tan lliscant.
Repartim-nos la glòria,
                                    som de la casa!
Que ens serveixi de comú monument
el socialisme
                    construït en mil combats.
Descendents,
                     comproveu les boies
                                                     dels diccionaris:
del Leteu
              emergiran
                              deixalles de paraules com
“prostitució”,
                       “tuberculosi”
                                            “bloqueig”!
Per a vosaltres,
                       els destres i saludables,
el poeta llepava
                        les escopinades plenes de tisi
amb la llengua rugosa dels cartells.


Amb la cua dels anys
                                em torno cuallarg
semblant als rèptils d’altres temps.
Camarada vida,
                       caminem més de pressa,
cobrim
           els dies que encara resten pel quinquenni!
A mi,
        la poesia no m’ha fet estalviar ni un sol ruble.
Els ebenistes
                    no em dugueren cap moble a casa.
Us ho dic conscient
                               i amb veu sincera:
llevat d’una camisa neta,
                                       jo
no necessito res més.
Quan em presenti
                            al Comitè Central
                                                        dels lluminosos
                                                                                 anys futurs,
per damunt de bàndols
                                    de poetastres,
                                                          pixatinters
                                                                           i brètols,
alçaré,
          per carnet d’identitat bolxevic
els cent volums
                        dels meus
                                        llibres de partit.

                                                                     [1930]

[Versió de Joaquim Horta i Manuel de Seabra]


(1) Maiakovski va treballar, fent dibuixos, en una campanya perquè la gent bullís l’aigua  per evitar el còlera)
(2) Ridiculitza un poema de Selvinski, poeta constructivista, com també ho són  Mitreikin i Kudreiko)
(3) Departament d’Agitació i Propaganda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.