Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 27 de setembre de 2011

Plath - El coratge de callar


Sylvia Plath (1932-1963)
The Courage of Shutting Up

The courage of the shut mouth, in spite of artillery!
The line pink and quiet, a worm, basking.
There are black disks behind it, the disks of outrage,
And the outrage of the sky, the lined brain of it.
The disks revolve, they ask to be heard —

Loaded, as they are, with accounts of bastardies.
Bastardies, usages, desertions, and doubleness,
The needle journeying in its groove,
Silver beast between two dark canyons,
A great surgeon, now a tattooist,

Tattooing over and over the same blue grievances,
The snakes, the babies, the tits
On mermaids and two-legged dream girls.
The surgeon is quiet, he does not speak.
He has seen too much death, his hands are full of it.

So the disks of the brain revolve, like the muzzles of cannon.
Then there is that antique billhook, the tongue,
Indefatigable, purple. Must it be cut out?
It has nine tails, it is dangerous.
And those it flays from the air, once it gets going!

No, the tongue, too, has been put by,
Hung up in the library with the engravings of Rangoon
And the fox heads, the otter heads, the heads of dead rabbits.
It is a marvelous object —
The things it has pierced in its time.

But how about the eyes, the eyes, the eyes?
Mirrors can kill and talk, they are terrible rooms
In which a torture goes on one can only watch.
The face that lived in this mirror is the face of a dead man.
Do not worry about the eyes —

They may be white and shy, they are no stool pigeons,
Their death rays folded like flags
Of a country no longer heard of,
An obstinate independency
Insolvent among the mountains.


El coratge de callar

El coratge de la boca closa, malgrat l'artilleria!
La ratlla rosa i quieta, un cuc, assolellant-se.
Hi ha discs negres al darrere, els discs de l'ultratge,
i l'ultratge d'un cel, el del seu cervell folrat.
Els discs giren, demanen que se'ls escolti

carregats, com ho estan, amb històries de bastardies.
Bastardies, costums, desercions i falsedats,
l'agulla fa camí en el seu fondal,
bèstia de plata entre dues fosques gorges,
un gran cirurgià, que ara tatua,


tatua un i un altre cop els mateixos blaus greuges,
les serps, els infants, els pits
a sirenes i a noies de somni amb dues cames.

El cirurgià està callat, no parla pas.
Ha vist massa mort, en té les mans plenes.


Així els discs del cervell giren, com boques de canó.
Després hi ha aquells antiga podadora, la llengua,
infatigable, purpúria. Caldrà tallar-la?
Té nou cues, és perillosa.

I el brunzit que arrenca de l'aire, un cop s'engega!

No, la llengua, també, ha estat desada,
l'han penjada a la biblioteca amb els gravats de Rangoon
i els caps de guineu, els de llúdria, i els caps de conills morts.
És un objecte meravellós:
les coses que ha foradat en el seu temps!


I què me'n dieu dels ulls, els ulls, els ulls?
Els miralls poden matar i parlar, són cambres terribles
on hi ha una tortura contínua que tan sols es pot mirar.
El rostre que vivia en aquest mirall és el rostre d'un mort.
No us preocupeu dels ulls:

poden ser blancs i tímids, no són pas delators.
Els seus raigs letals plegats com banderes
d'un país del qual ja no se'n sap res,
una obstinada independència,
insolvent entre les muntanyes.


[Versió de Montserrat Abelló: dins Sylvia Plath, Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.