Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 14 d’octubre de 2011

Anònim - Del Cançoner de Ripoll


Anònim  (segle XII)
Del Cançoner de Ripoll


III. Laudes amice
      
Sidus clarum,
puellarum,
flos et decus omnium;
rosa veris,
que videris
clarior quam lilium.
        
Tui forma
me de norma
regulare proicit;
tuus visus
atque risus
Veneri me sumbicit.
 
Pro te dee
Citharee
libens porto vincula,
et alati
sui nati
corde fero spicula

Ut in lignis
ardet ignis,
et visus angelicus,
te celestem,
non terrestrem,
denotant hominibus.
 
Tibi dentes
sunt candentes,
pulchre sedent labia,
que si quando
ore tango,
mellea dant suavia.
 
Et tuarum
papillarum
forma satis parvula
non tumescit,
sed albescit
nive magis candida.
 
Quid quod manus,
venter planus
et statura gracilis,
te sic formant
et coornant,
quod nimis es habilis?
 
Nitent crura,
sed quid plura?
Deas pulchritudine,
et celestes,
et terrestres,
superas, et genere.
 
Et idcirco,
oia virgo,
nulli sit mirabile,
si mens mea
pro te, dea,
lesa sit a Venere.
 
Quare precor
mundi decor,
te satis summopere,
ut amoris
non doloris
causa sis hoc pectore.
 

III. Lloances de l’amiga

Clara estrella,
flor novella
i adorn del femení empiri;
vernal rosa,
més desclosa
sembles que no pas el lliri.
 
Tens la forma
que la norma
monacal em fa deixar;
tens l’encís,
el somrís,
que a Venus em fan lliurar.
 
De la dea
Citerea
de bon grat duc els grillons;
de l’alat,
d’ella nat,
pateixo al cor els fiblons.
 
Com la flama
llenya ablama
i aquest rostre angelical:
ets celeste,
no terrestre,
per al llinatge humanal.
 
Tens les dents
resplendents,
els llavis són tan formosos,
que si els toca
mai ma boca
en rebo petons melosos.
 
Dels teus pits
ben petits
l’aparença força lleu
no engrandeix,
i llueix
molt més que la blanca neu.

¿I la mà,
el buc pla
i la complexió prima,
que així et formen
i t’adornen
fent-te ben digna d’estima?
 
Blanques cames...
¿Què més clames?
Les deesses en bellesa,
tant celestes
com terrestres
avantatges, i en noblesa.
 
I és probable,
noia amable,
i a ningú no ha de sorprendre,
que el meu cap,
deïtat,
Venus per tu vulgui fendre.

A tu, noia,
del món joia,
et suplico amb gran delit
que d’amor
sens dolor
siguis causa en el meu pit.

[Versió de Jordi Raventós. Cançoner de Ripoll, Adesiara, 2009]

El Cançoneret de Ripoll o Carmina Rivipullensia és un recull de vint poemes amorosos i eròtics en llatí, del segle XII, que algú (possiblement, un monjo copista de Ripoll) va escriure aprofitant uns fulls en blanc al final d’un còdex en pergamí del segle X que hi havia a l’scriptorium del monestir. El manuscrit (número 74 del fons del monestir de Ripoll) es conserva a l’Arxiu Reial de Barcelona, dit també Arxiu de la Corona d’Aragó. L’erudit Lluís Nicolau d’Olwer va descobrir els poemes i els va editar, en la seva versió original en llatí, l’any 1923. El 1986 se’n va editar una versió castellana de José Luis Moralejo, i el 1995 Ramon Sargatal en va publicar una versió catalana en vers. El desembre del 2009, l’editorial Adesiara els publicà de nou, amb un pròleg de Pere Joan Quetglas i la versió en vers de Jordi Raventós, de la qual he seleccionat el poema III.



Dante Gabriel Rosetti, Francesca de Rimini

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.