Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Homer - Odissea


Homer (segle VIII aC)
Odissea  Cant I, 44-114

Versió de 1919. Col·lotge dels déus (fragment)

I li responia la dea dels ulls lluents, Atena:
—«Oh, pare nostre, Crònida, sobirà dels qui imperen:
i massa que el que és aquest home jeu d’una mort que li esqueia:
i així afini encara com ell qualsevol que tal faci!
Mes jo tinc el cor esquinçat per Ulisses prudent, dissortós,
que lluny dels seus amorosos passa afanys en una illa
banyada a banda i banda, on és l’omelic de la mar,
una illa tota d’arbrats, i hi té estatge una dea
filla d’Atlas mal intencionat, que coneix
les fondàries de tota mar i aguanta ell sol les columnes
altes que tenen la terra i el cel a banda i a banda.
És la seva filla que al míser reté tot planyívol
i sempre amb paraules blanes i fatilleres l’encanta
perquè s’oblidi de Ítaca. Mes a Ulisses el cor
se li’n va per veure no fos sinó el fumerol que s’enfila
del seu terrer i enyora de morî. I a tu el cor
no se’t decanta, Olímpic. No t’abellí per ventura
Ulisses vora les naus dels argius amb els seus sacrificis,
a Troia la vasta? D’on ve aqueixa rancúnia envers ell, Zeus?»
     I li responia Zeus que les nuvolades gombola:
     —«Filla, quina paraula et fugí de l’enclòs de les dents!
Com mai m’oblidaria jo d’Ulisses diví,
que té més seny que cap moridô i ha ofert més que ningú
sacrificis als déus immortals que l’ample cel posseeixen?
Però Poseidó que enronda la terra li guarda una ira
que no s’estronca, pel Cíclop, que ell ha eixorbat del seu ull,
el divinal Polifem que és qui té la força més gran
de tots els Cíclops. I l’engendrà la nimfa Toosa,
filla de Fòrcin, príncep del mar que no lleva collita,
unida d’amor a Poseidó dins d’esplugues balmades.
I per ell Poseidó que somou la terra, no tuda
Ulisses, però el duu errívol lluny de la terra paterna.
Però veniu, i nosaltres que som aquí escatim
son retorn, que arribi a casa. I Poseidó soltarà
la seva rancúnia, perquè no podrà a la cara de tots
i contra el voler dels déus immortals barallar-se tot sol.»
     I li responia la dea dels ulls lluents, Atena:
     —«Oh Pare nostre, Crònida, sobirà dels qui imperen,
si és això grat als déus feliços, que Ulisses prudent
retorni al seu estatge, dem aire aleshores a hermes,
el missatger Argifont, de dret a l’illa d’Ogígia
per tal que com més aviat a la nimfa trenabonica
li faci avinent la nostra voluntat sense falla,
la tornada d’Ulisses sofert, perquè es posi en camí.
I jo partiré cap a Ítaca i abrivaré més encara
son fill, i li posaré embranzida al cor per cridar
a aplec els Aqueus de flotants cabelleres, per tal d’esbravar-se
amb els pretendents que li escorxen a la contínua els bens
afolcats i els bous de peus giradissos, de banyes retortes.
I l’enviaré cap a esparta i també a Pilos sorrenca
per saber del retorn del pare, si en sent res a dir,
i per ser tingut en bona anomenada entre els homes.»
     Així havent dit, es cordà sota els peus unes belles sandàlies
no envellidores, d’or, que la duien per sobre l’humit
i per sobre la terra infinita, com un alè de l’oreig.
I agafà la valenta llança, capçada d’un bronze punxent,
feixuga, llarga, massissa, amb la qual ella doma les rengles
d’herois amb qui ella s’irriti, la filla del Pare potent.
I davallà de les cimes de l'Olimp, arrencada,
i s’aturà al poble d’ïtaca, entrant al porxe d’Ulisses,
sobre el llindar de la clastra [...]

[Primera versió de Carles Riba. Editorial Catalana, 1919]



Versió de 1948. L’assemblea dels déus (fragment)

I respongué llavors la deessa d’ulls clars, Atenea:
—Crònida, pare nostre, senyor suprem dels que imperen,
massa és el que aquest home jeu mort d’una fi que li esqueia;
i tal sigui la fi de qualsevol que tal faci!
És per Ulisses el savi que el cor a mi se m’esderna,
pobre!, que lluny dels seus pateix afanys en una illa
a banda i banda banyada, on és el llombrígol del pèlag,
una illa tota d’arbredes, i hi té l’estatge una dea,
filla d’aquell Atlant maliciós, que de tota
mar coneix les fondàries, i aguanta, ells sol, les columnes
llargues que tenen la terra i el cel a banda i a banda.
Doncs la seva filla té pres aquest míser, que plora;
sempre l’està fetillant amb dolços i hàbils discursos
per si d’Ítaca obté que s’oblidi; però el que és Ulisses
es deleix per veure no fos sinó el fum que s’enfila
del seu terrer, i desitja la mort!... I a tu no se’t gira
d’una vegada el cor, Olímpic? ¿No t’abellia
vora les naus dels argius amb les seves ofrenes Ulisses,
a l’espaiosa Troia? ¿D’on ve que estiguis contra ell, Zeus?
     I Zeus que els núvols aplega va fer-li aquesta resposta:
     —Filla, quina paraula et fugí del clos de les dents!
¿Com d’Ulisses diví jo mai podria oblidar-me,
ell que té més esperit que els mortals i ha fet més ofrenes
als déus no moridors que l’ample cel posseeixen?
És Posidó, el qui la terra té, que li guarda una ira
inestroncable pel Cíclop, perquè de l’ull va eixorbar-lo,
el divinal Polifem, de qui era més gran entre els Cíclops
el poder; i és Toosa qui va infantar-lo, una nimfa
filla de Forcis, el conseller de la mar infecunda,
que en unes coves balmades a Posidó va donar-se.
Des de llavors, Ulisses, el déu que sorolla la terra
no l’atueix, però el fa lluny de la terra paterna.
Doncs veniu, i nosaltres que som aquí, decretem-li
tots un retorn, que arribi; i que Posidó abandoni
ja el seu fel, perquè no podrà, cara a cara de tots,
contra el voler dels déus immortals ell tot sol barallar-se.
     I respongué llavors la deessa d’ulls clars, Atenea:
     —Crònida, pare nostre, senyor suprem dels que imperen,
si doncs ara per fi és plaent als déus venturosos
que el prudent Ulisses retorni al seu habitatge,
Hermes tot d’una enviem, el missatge Argifontes,
cap a l’illa d’Ogígia, i que faci conèixer de pressa
a la Nimfa rullada la nostra infal·lible volença,
que és el viatge d’Ulisses el pacient, perquè torni.
Jo mentrestant aniré a Ítaca, per abrivar-li
més el fill que no està, i posar-li en el cor embranzida
perquè cridi a la plaça els aqueus de flotants cabelleres
i als pretendents s’expliqui d’un cop, que tothora li maten
bens a folcats i les vaques rodones, de peus giradissos.
I l’enviaré a esparta, i a Pilos sorrenca,
per saber del retorn del seu pare, si res sent a dir-ne,
i perquè sigui tingut en bona fama entre els homes.
     Tal havent dit, es cordà sota els peus les belles sandàlies
no envellidores, d’or, que la duien per sobre la humida
i per sobre la terra infinita, amb el buf de l’oratge.
[I agafà la llança, valenta, de punta de bronze,
feixuga, llarga, massissa, amb la qual subjuga les rengles
dels herois quan s’irrita, la filla del déu de la força.]
I partí, davallant dels puigs de l’Olimp, arrencada,
i a Ítaca s’aturà, enmig del poble, al porxo d’Ulisses,
sobre el llindar de la clasta [...]

[Segona versió de Carles Riba (1948). Ed. Alpha, 1953]



Versió de 2011. L’assemblea dels déus (fragment)

Li respongué aleshores Atena, deessa d’ulls grisos:
«Pare de tots, el més alt i potent dels senyors, fill de Cronos,
amb una mort massa ben merescuda, aquell ja va caure:
caiga com ell qualsevol que cometa els mateixos delictes!
Jo tinc el cor destrossat per Ulisses, el ple de coratge,
el dissortat, tant de temps lluny dels seus, i patint tan grans penes
en una illa, melic de la mar, allà enmig de les aigües,
illa coberta de boscos, on té el seu casal una dea,
filla d’Atlant el terrible, el que sap i coneix els abismes
fondos de totes les mars, i sosté unes robustes columnes,
les que mantenen el cel allà dalt, separat de la terra.
És una filla d’aquest qui reté l’infeliç, que no deixa
mai de plorar, mentre ella amb dolçor i tendresa l’encisa
perquè s’oblide ja d’Ítaca. Ulisses, per contra, sospira
per poder veure almenys elevar-se el fum de la seua
terra, i voldria morir-se: i això no et commou, déu olímpic,
dins del teu cor? Que no t’era agradable Ulisses, quan feia
sants sacrificis a prop de les naus dels argius, en l’extensa
terra de Troia? Per què el tractes ara amb tanta duresa?».
Zeus, l’amunteganúvols, va dir al seu torn en resposta:
«Quines paraules et fugen pel mur de les dents, filla meua!
Com me’n podria oblidar jo d’aquell gran Ulisses el noble,
que és el més llest dels mortals, qui oferia més víctimes santes
als immortals, els que ocupen el cel d’extensíssima amplada!
És Posidó, el que ocupa la terra, que encara està sempre
molt furiós pel ciclop, que perdé l’únic ull que tenia:
per Polifem, com un déu, el que té una grandíssima força,
molt més que tots els ciclops (ell nasqué de la nimfa Toosa,
filla de Forcis, que mana dins l’aigua salada i estèril,
que s’acoblà amb Posidó allà al fons de les coves profundes).
Des de llavors, Posidó, el que sacsa les terres, encara
sense matar Ulisses, l’empeny sempre lluny de la pàtria.
Vinga, per tant, pensem ara tots en la seua tornada,
i com hi haurà d’arribar. Posidó, que abandone la fúria:
no ha de fer res si pretén enfrontar-se, ell tot sol, pel seu compte
als immortals reunits i al que vulguen els déus tots alhora».
Li respongué aleshores Atena, deessa d’ulls grisos:
«Pare de tots, el més alt i potent dels senyors, fill de Cronos:
si de debò els immortals benaurats ara ja prefereixen
que el prudentíssim Ulisses el savi retorne a sa casa,
hem d’enviar l’Argifontes, Hermes el guia, que baixe
fins a Ogígia, l’illa, i que diga urgentment a la nimfa
de cabellera arrissada el nostre designi infal·lible,
que és el retorn d’Ulisses, el ple de coratge: que torne.
Jo aniré a Ítaca, a fi d’animar el seu fill una mica,
i d’inspirar-li també confiança i valor dins de l’ànim
per convocar a consell els aqueus d’abundant cabellera,
i que se’n vagen de casa aquells pretendents que degollen
tantes ovelles i bous amb les potes i banyes corbades.
L’enviaré a Esparta i a Pilos, de platges d’arena,
a preguntar pel retorn del seu pare, i si hi ha cap notícia;
i que s’hi guanye també bona fama i renom entre els homes».
     Va dir això, i es lligà sota els peus unes belles sandàlies
d’or, immortals, que podien portar-la igualment sobre l’aigua
com, recorrent l’alenada dels vents, per la terra infinita.
Va prendre abans una llança de guerra amb la punta de bronze,
gran i pesant, robusta, amb la qual pot desfer les esquadres
de combatents, si la irriten, amb tot el poder del seu pare.
D’un sol impuls va baixar de l’Olimp, saltant cims i carenes,
fins a la terra itaquesa, davant de les portes d’Ulisses,
a l’entrador del pati. [...]

[Versió de Joan Francesc Mira. Ed. Proa, 2011]


Carles Riba va publicar el 1919, als 26 anys, la seva versió de l’Odissea en una adaptació rigorosa de l’hexàmetre clàssic —basat en la quantitat vocàlica— a la mètrica catalana —basada, com tota la poesia occidental, en l'accentuació—. Millorava així els intents d’adaptació “d’oïda” que havia fet Joan Maragall en les seves versions dels Himnes Homèrics, i creava un sistema d’adaptació mètrica que continua vigent avui. Descontent, però, de la qualitat literària de la seva versió, en va fer una altra que la Societat Aliança d’Arts Gràfiques va poder publicar el 1948, en una edició que la censura va autoritzar pel fet de tractar-se d’un clàssic molt minoritari, però només com a edició de bibliòfil: tirada molt restringida, preu elevat i sense notes; això sí, amb un breu pròleg del traductor i uns gravats d’E. C. Ricart. L’Editorial Alpha va reimprimir l’obra l’any 1953, amb el pròleg de Riba però sense els gravats, ni tampoc cap nota.


La crítica va saludar immediatament la segona versió de Riba com una obra mestra en si mateixa, un dels cims més alts de la literatura catalana; i crec que ho continua essent avui. Hi ha una edició posterior (La Magrana, 1999, amb alguna esmena puntual), i una edició facsímil de l’edició de 1948. El 2010, la Fundació Bernat Metge ha publicat els dos primers volums (cants I-VI i VII-XII) de l’Odissea en la versió de Riba, amb esmenes fetes per ell mateix sobre el seu exemplar de 1948, acarada amb el text grec i amb notes a càrrec de Joan Alberich i Mariné.


Tant aquesta edició de 2010 com la d’Alpha de 1953 es poden aconseguir a Editorial Alpha: http://www.editorialalpha.cat . La primera versió, la de 1919, és introbable a les llibreries, i tan sols es pot consultar en alguna biblioteca afortunada. 

Carles Riba
Amb tot, les versions dels clàssics s’han d’anar adaptant a l’evolució de la parla de la gent; per això aquest any 2011, Joan Francesc Mira ha publicat la seva versió de l’Odissea en un llenguatge més actual, català en la modalitat valenciana —que es reconeix en determinades terminacions verbals o solucions morfològiques, admeses com a llengua estàndard per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Subratllo això perquè, tot just aparèixer aquesta nova versió de l’Odissea, ja s’han llegit crítiques contra l’elecció d’aquesta varietat lingüística (que, no ho oblidem, és la pròpia del traductor, i té en la nostra literatura un pedigrí prou important, des d’Ausiàs March i Joanot Martorell fins a Joan Fuster i Vicent Andrés i Estellés o el mateix Joan Francesc Mira). Qui vulgui gaudir d’aquest gran clàssic de la literatura universal en la versió de J. F. Mira la pot trobar a:  http://www.proa.cat/www/proa/cat . Gaudiu-ne!

J. F. Mira
El fragment que he seleccionat correspon a una assemblea dels déus de l’Olimp, deu anys després d’acabar la guerra de Troia. Els déus coincideixen a avalar la mort d’Egist, l’assassí d’Agamèmnon i usurpador del seu tron, a mans del venjador Orestes; i és llavors quan Atenea pren la paraula per demanar que cessi el càstig de Poseidó sobre Ulisses i que es permeti a l’heroi poder tornar a Ítaca.

1 comentari:

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.