Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 3 de novembre de 2011

Colomines- Crida - A vosaltres


Joan Colomines i Puig (1922-2011)
Crida
                                               A tots els qui m’escoltin

A tots els qui m’escoltin,
poble de Catalunya, a tu m’adreço:
Als qui lluiten tothora com repic de campanes
que us anuncia la festa del demà;
als qui en silenci moren talment un vol
d’orenetes per terra
—bell presagi de pluja i de tempesta—;
als qui, absents sota un salze,
s’esveren del brunzit de les abelles
i esclafeixen de por pel sol que crema
el front i les espatlles del pagès
i de l’home de mar i sota terra.
A tots, oh Catalunya, a tots m’adreço.
Escolteu-me, si us plau;
deixem per una estona l’oci mi el vent,
l’eina damunt l’era,
i seguem al voltant d’una conversa.
Escudellem minestra en una parca taula
on tothom tingui plat i cullera, i got.
I en una sobretaula on vagi el negrós càntir
de mà en mà, sigui fet el silenci.
Escolteu-me, germans:
qui de vosaltres ben bé de cor desitja
la nostra llibertat?
He dit la llibertat!
Fràgil paraula que va de boca en boca
on l’alè put tothora, ai las!, volguda
de molts que no s’adonen on cal anar a cercar-la.
Només això demano: qui vol la llibertat?

Qui la vulgui que ho digui, i als carrers i a les places,
que baixi a les cavernes on tants homes es migren
i esbatani les portes de les presons.
Fora la por!
I l’odi, que cremi a les fornals!
Qui la vulgui, que hi mori!
Qui la vulgui, pels altres ha de donar-ho tot!
Per Catalunya, sempre per Catalunya!

Em direu que ens ofeguen i ens capen la paraula.
Què podem fer?, demana l’home desesperat.

Quan el bosc entre flames obscureix com tempesta
el cel, amb núvols negres, i tot sembla que mori,
cal una fe valenta: en l’home i en la pàtria
i en el que duus a dintre.
Perquè la llibertat de cadascun dels homes
és dins nosaltres. La llibertat ja és nostra!
I et diré una altra cosa:
usa la llibertat, ara que saps que és teva!
Usa-la i no t’aturis, colga la por.
I quan seran, un dia, els prats i les onades
amb flors i flocs de neu,
Catalunya triomfi,
perquè avui tots nosaltres, tots plegats,
Catalunya,
hàgim ofert als nostres la sang, l’alè, la vida,
aquesta, dintre nostre, petita llibertat.
Això volia dir-te, poble de tots nosaltres:
poca cosa i difícil.

—«Pensàvem que diries de la lluita,
de guerra, de tants anys d’esclavatge,
dels morts, de la tristesa»—.

Ja fora la tristesa, és el demà qui ens guia!
I un càntic ompli l’aire amb la fuga de veus,
repiquin les campanes, i l’esbart de dansaires,
al so de cornamuses, salti el ball de la vida,
que el demà que s’apropa ve ornat de blau de mar.

Catalunya com sempre! Catalunya i nosaltres!
Forabandim tristeses!
La llibertat ens guia a un destí de fa segles.

A vosaltres
                                      Als catalans que lluiten

A vosaltres, germans, que moriu pels carrers,
que els racons enreixats heu xopat amb la sang
i la vostra suor, emplenant d’esperances els cors.
A vosaltres, germans, que ens dueu el coratge,
que, enllaçats de les mans, camineu el futur.
Sou el crit de la pau que ara s’alça
com un himne d’honor als antics.
En vosaltres veiem l’esperança i la vida.
Amb vosaltres volem caminar pels carrers.
Anirem tots plegats a la plaça major,
escenari dels nostres vençuts, i els direm:
Catalunya us recorda! En silenci,
passarem per davant de les tombes dels morts,
de tots els qui lluitaren per la gran llibertat.
Enllaçats de les mans, els més joves, nosaltres,
i aquests homes colrats de mar i de muntanya,
direm que no a la guerra de l’imperi.
Caminarem plegats en un rengle llarguíssim,
amb la falç, les banderes, els records dels antics.
Avançarem plegats. I a vosaltres, germans,
a tots els qui moriu pels carrers amb coratge,
a vosaltres, germans, la resplendor de l’alba.




Ara que s’han complert els 40 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre de 1971) he volgut recordar un dels seus impulsors. Joan Colomines i Puig, escriptor, metge i polític, va fundar la revista Poemes (1963-64) fins que la censura la va prohibir. Va fundar el premi de poesia Amadeu Oller per a inèdits i va crear l’Arxiu Sonor de Poesia (1961-64), on enregistrà poemes catalans en la veu dels seus autors; i el 1970 va ser l’organitzador del Festival de Poesia del Price. Va ser membre del Front Nacional de Catalunya; membre fundador de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i un dels fundadors de l’Assemblea de Catalunya (1971-1976). Detingut vuit vegades, va ser jutjat pel Tribunal d’Ordre Públic TOP i empresonat en tres ocasions. El 1973 va fundar un partit sobiranista d’esquerres que —curiosament!— es va dir Partit Popular de Catalunya PPC, i que es va integrar després en el Partit Socialistes de Catalunya – Congrés (1976-77). Va formar part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1976). Després es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya i va ser diputat al parlament de Catalunya entre 1980 i 1992. Entre altres coses, va ser el ponent de la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya. Autor de molts llibres d’assaig literari, de medicina, d’història i de política, així com obres teatrals, entre les seves obres poètiques destaquen Cançoner Català de la Resistència (edició clandestina, 1967) i Poemes Clam (edició clandestina, 1969).  La seva obra poètica és recollida en el volum Autoretrat (1986). Va morir el 22 de febrer del 2011.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.