Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 24 de novembre de 2011

Dant - Purgatori XXVI


Dante Alighieri (1265-1321)
Divina Commedia. Purgatorio, XXVI (fragment)

E io a lui: «Li dolci detti vostri,
che, quanto durerà l'uso moderno,
faranno cari ancora i loro incostri».
     «O frate», disse, «questi ch'io ti cerno
col dito», e additò un spirto innanzi,
«fu miglior fabbro del parlar materno.
     Versi d'amore e prose di romanzi
soverchiò tutti; e lascia dir li stolti
che quel di Lemosì credon ch'avanzi.
     A voce più ch'al ver drizzan li volti,
e così ferman sua oppinione
prima ch'arte o ragion per lor s'ascolti.
     Così fer molti antichi di Guittone,
di grido in grido pur lui dando pregio,
fin che l'ha vinto il ver con più persone.
     Or se tu hai sì ampio privilegio,
che licito ti sia l'andare al chiostro
nel quale è Cristo abate del collegio,
     falli per me un dir d'un paternostro,
quanto bisogna a noi di questo mondo,
dove poter peccar non è più nostro».
     Poi, forse per dar luogo altrui secondo
che presso avea, disparve per lo foco,
come per l'acqua il pesce andando al fondo.
     Io mi fei al mostrato innanzi un poco,
e dissi ch'al suo nome il mio disire
apparecchiava grazioso loco.
     El cominciò liberamente a dire:
«Tan m'abellis vostre cortes deman,
qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.
     Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;
consiros vei la passada folor,
e vei jausen lo joi qu'esper, denan.
     Ara vos prec, per aquella valor
que vos guida al som de l'escalina,
sovenha vos a temps de ma dolor!».
     Poi s'ascose nel foco che li affina.


Purgatori, XXVI (fragment)

E jo a luy: «Los bells ditz e rims vostres,
qui, aytant quan durarà l’urs modern,
faran cares lurs cartes e·lls enchiostres.»
     «O frare», dix, «aquest que jo·t discern»,
mostrand del dit un esperit denans,
«fabre millor fo del parlar matern.
     En vers d’amor e prosas de romans
sormuntà tots; e lexa dir los pechs
qui cell de Limosí crehen qu·avans.
     A la veu pus qu·al ver drecen lurs bechs,
ez axí forman lur oppinió
ans que rahó ne art hojen los cechs.
     Axí feren molts antichs de Guitó,
de crid en drid sol a lui donant pregi,
fins que pel ver e per molts vençut fo.
     Donchs, si tu has ten ample privilegi,
que legut te sia d’anar al clostre
en lo qual Crist és abat del col·legi,
     ffes-li per mi un dir del pare nostre,
tant com a nós és mester d’aquest món,
on poder de peccar no és pus nostre.»
     Puys, força per dar loch a ·quell segon
qui prés era, desparech per lo foch,
com per laygua lo peig caland al fon.
     Jo·m fiu a aquell mostrat avant un poch,
diguí qu·al seu nom lo meu desire
apparallava ja graciós loch.
     Ell començà molt franquament a dire:
«Tant m’ebelís vostre cortès deman,
qu·yeu no·m pusch ges ne·m vull a vós cobrire.
     Yeu suy Arnauts, qui plor e vau xantan;
cossirós vey la passada follor,
e vau jauzén lo joy qu·esper, denan.
     On pregui vós, per aycella vallor
qui us guida sus al som de la·scalina,
soveyna vós a temps de ma dolor!»
     Puys s’amagà dins al foch qui l’afina.

[Dant Alighieri, Divina Comèdia. Versió catalana en tercets i amb rima d’Andreu Febrer, any 1429. Ed. a cura d’A. M. Gallina. «Els nostres clàssics», 116, Ed. Barcino, Barcelona 1980. Lèxic: enchiostres (it.): tinta; avans: avanci, sobrepassi; peig: peix]


Purgatori, XXVI (fragment)

I dic: «Les vostres rimes, que faran,
mentre tingui durada l’ús modern,
el pler de tots els qui les llegiran.»
     «Germà», respon, «et dic pel teu govern
que qui et signo», i el dit un me’n revela,
«fou millor artífex del parlar matern;
     en rims d’amor i en prosa de novel·la,
a tots guanyà; i als necis deixa dir,
que creuen que el del Llemosí l’entela.
     Es fien del que senten repetir,
i això els manté l’opinió fermada,
abans que art o raó els facin camí.
     Molts antics, amb Guittone tal sonada
varen fer, però al fi la veritat,
amb el parer de més, ha estat provada.
     Ara, si aquest gran bé se t’ha atorgat,
i tu pots en el claustre treure el rostre,
a on el Crist és del col·legi abat,
     vulguis per mi resar-li un parenostre,
fins al punt que ens pertoca als d’aquest món,
on ja el poder pecar no és cosa nostra.»
     Després, per donar lloc potser al segon
que prop tenia, s’endinsà pel foc,
com, aigua endins, el peix s’escorre i fon.
     Vers qui ell signà vaig avançar-me un poc,
dient-li que al seu nom, grat de sentir,
ja el meu desig li preparava lloc.
     I sens fer-se pregar començà a dir:
«Tant m’abellis vostre cortes deman,
qu’ieu no me puesch ni voill a vos cobrir.
     Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;
consiros vei la passada folor,
e vei jausen lo joi qu’esper, denan.
     Ara vos prec, per aquella valor
que vos guida al som de l’escalina,
sovenha vos a temps de ma dolor!»
     I s’amagà en la flama que els afina.

[Dante Alighieri, La Divina Comèdia. Versió catalana en tercets i amb rima, de Josep Maria de Sagarra. Ed. Alpha, Barcelona, 1950-52]

Purgatori, XXVI (fragment)

I jo a ell: «Els vostres versos dolços,
que, tant de temps com dure l’ús modern,
faran que hom n’estime fins la tinta.»
     «Germà», digué, «aquest que t’assenyale
amb el dit», i indicà un esperit pròxim,
«millor ferrer fou del parlar matern.
     En vers d’amor i en prosa de novel·la
va ser més gran que tots: deixa que els necis
creguen que el Llemosí és més important.
     Més que la veritat, miren les modes,
i així tanquen les seues opinions
sense escoltar ni l’art ni la raó.
     Així van fer molts antics amb Guittone,
de crit en crit, donant-li gran prestigi,
fins que, amb més vots, guanyà la veritat.
     Ara, si tens tan ample privilegi
que t’és permès arribar fins al claustre
en el qual Crist és abat del col·legi,
     mira de dir per mi un parenostre
fins on ens fa més falta en aquest món,
en què el poder pecar ja no ens afecta.»
     Després, potser per deixar lloc a un altre
que era allí prop, es va fondre en el foc
com un peix quan s’enfonsa dins de l’aigua.
     Jo m’acostí a qui havia indicat,
i li vaig dir que jo, per al seu nom,
tenia un lloc, agraït, dins de mi.
     I ell començà, amablement, a dir:
«Tant m’abellis vostre cortes deman,
qu’ieu no me puesch ni voill a vos cobrire.
     Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;
consiros vei la passada folor,
e vei jausen lo joi qu’esper, denan.
     Ara vos prec, per aquella valor
que vos guida al som de l’escalina,
sovenha vos a temps de ma dolor!»
     I s’amagà dins el foc que els refina.

[Dante Alighieri, Divina Comèdia. Versió catalana en vers, de Joan Francesc Mira. Ed. Proa, setembre 2000. Tercera edició (revisada): abril 2002. Cinquena edició, març 2009]

Dante i el seu poema, de Domenico di Michelino (1465)

Dant va escriure en toscà la Divina Comèdia, una obra mestra de la literatura de tots els temps. Les dues primeres parts, Infern i Purgatori, van ser escrites entre els anys 1307 i 1314; el Paradís va ser acabat el 1321 i divulgat pòstumament. L’obra consta de 14.233 versos hendecasíl·labs italians organitzats en seqüències de tercets encadenats (terza rima) en cent cants distribuïts en tres parts (33 cants per a cada part, més un de pròleg). Guiat primer pel poeta Virgili a l’Infern i al Purgatori, i després, ja al cel, per la seva estimada difunta Beatriu, el viatge de Dant és una al·legoria de la salvació personal a través d’un fresc impressionant per on desfilen amics i enemics del poeta, conciutadans, polítics i religiosos, reis i emperadors, sants, papes i cardenals, filòsofs i poetes, àngels i dimonis. Tots plegats donen fe de la trajectòria literària, política i vital de Dant, del seu compromís civil en l’agitada Florència del seu temps, de la seva sensibilitat ètica i de la seva alta consciència de la dignitat humana.


El poeta vigatà Andreu Febrer (1375/1380 - 1437/1444) en va fer una excel·lent adaptació al català (amb occitanismes, normals en la poesia de l’època, i amb italianismes, induïts pel text original i pel fet que Febrer va viure molt temps a Nàpols i a Sicília, a les ordres d’Alfons el Magnànim), en tercets i amb rima. Cal destacar que va ser la tercera traducció que es féu de la Comèdia, només un any després de la castellana, en prosa, d’Enrique de Villena, i dotze anys després de la versió llatina, també en prosa, del bisbe Giovanni de Serravalle. Per tant, la de Febrer és la primera traducció en vers de la Comèdia que es va fer al món. L’Editorial Barcino la va publicar en sis volums (núm. 106, 107, 112, 116, 120 i 124 de la col·lecció «Els nostres clàssics» entre 1974 i 1988, en un acurada edició a càrrec de la doctora Annamaria Gallina de la Universitat de Pàdua. L’editorial n’ha fet reimpressions posteriors entre 1989 i 1995. Una autèntica joia, i tan desconeguda, fins i tot dels nostres llibres de text!


Els anys 1935-36, Josep Maria de Sagarra en va fer una nova adaptació al català modern, també en tercets i amb rima, que no es va poder publicar fins força després (Editorial Alpha, tres volums, 1950-1952, de la qual se n’han fet diverses reedicions, també en un sol volum). Per al meu gust, és la millor: una obra mestra, de versos rotunds i sonors, majestuosos. Una obra digna del seu creador, tot i que lògicament, per fer-la rimar va haver de permetre’s certes llibertats textuals. El text va acompanyat de moltes notes aclaridores, ben necessàries, ja que a la Comèdia hi surten milers de personatges històrics i llegendaris, i és un vast compendi de la cultura occidental de la seva època, en filosofia, teologia, física, astronomia, història, mitologia, literatura clàssica, etc., que, sense l’ajut de les notes, difícilment podríem copsar a fons.


Joan Francesc Mira en va publicar l’any 2000 una magnífica versió al català —valencià normatiu— en vers decasíl·lab lliure, sense rima, molt fidel a l’original i també amb notes. De totes tres, al meu criteri, és la més llegidora, tot i que en algun punt el traductor s’ha permès alguna llibertat mètrica potser evitable. Amb tot, és la que fa més de bon llegir, ja que, contràriament a la de Sagarra, i en paraules d’Isidor Cònsul, la versió de Mira «no canta». La de Sagarra és una obra de creació poètica que segueix la pauta de l’original dantesc; la de Mira és una versió molt més ajustada i alhora, llegible com una novel·la.

És a dir, que aquestes tres versions no tenen punt de comparació, en el sentit que són incomparables, cadascuna respecte de les dues altres. Totes tres, a més, es presenten acarant la traducció catalana amb la versió original toscana, i amb notes. La literatura catalana té una gran sort, de poder comptar, no amb una, ni amb dues, sinó amb tres extraordinàries versions que fan nostra una obra excepcional de la literatura universal. I val a dir que, a dia d’avui, totes tres es poden trobar al mercat. Apa, que s’acosta Nadal i Reis! Feu-vos un regalet!

No són, amb tot, aquestes tres les úniques traduccions de la Comèdia al català. N’hi ha hagut altres, encara: una d’Antoni Bulbena Tosell en prosa (1908); una d’Antoni d’Espona en tercets; una de Narcís Verdaguer i Callís en hendecasíl·labs, de la qual només es publicaren l’Infern i el Purgatori (1921); i una de Llorenç de Balanzó en tercets i també en prosa (1923-1924).

En el fragment que he escollit, Dant es troba al Purgatori amb l’esperit de Guido Guinizelli (+1276), poeta que fou considerat, també per Dant, el pare de la nova poesia en llengua vulgar o nacional («l’ús modern», en un temps en què el llatí era encara la gran llengua de la cultura; les noves rimes es deixen així justament perquè els poemes rimaven, no pas com en llatí) i de les formes noves, íntimes i dolces, elegants i urbanes, de cantar l’amor. Els dos poetes s’intercanvien elogis, però Guido adverteix Dant de la presència de l’ànima d’un altre poeta, el qual, segon ell, és el «miglior fabbro del parlar materno», el millor artesà en l’art de fer versos en la llengua materna. Es tracta del cèlebre trobador provençal del segle XII Arnau Daniel. Guido diu que Arnau és el millor, tot i que els necis creuen que va ser més important «el Llemosí» (Giraud de Bornelh, un altre famós trobador, mort el 1199). Dant, exercint aquí de crític literari en boca de Guido, defensa l’estil modern enfront del gust antic, i els criteris sòlids enfront dels superficials, i personifica aquell estil antic en Guittone d’Arezzo, un poeta que ja havia estat esmentat abans, al capítol XXIV del Purgatori.

Guido se’n va, després de demanar al toscà que resi per ell un parenostre «fins on ens fa més falta en aquest món»; en efecte, com que al Purgatori ja no es pot pecar, no cal arribar al punt de l’oració on es demana que «no ens deixeu caure en la temptació».

Tot seguit, Dant s’adreça a Arnau Daniel demanant-li cortesament quin és  el seu nom. El trobador li respon versificant en la seva pròpia llengua. Observeu que aquests versos en provençal no corresponen en realitat a cap obra de Daniel, sinó que és el mateix Dant, bon coneixedor de la llengua provençal, qui els va escriure per posar-los en boca del trobador. Les nostres tres versions mantenen aquests versos en provençal (la de Febrer sense ni tan sols subratllar el canvi de llengua, ja que en aquell temps segur que tots els seus lectors l’entenien; en canvi, transcriu els versos com els hauria escrit ell, segons l’ortografia trobadoresca més usual).  Vet ací la traducció catalana que Sagarra en dóna en nota, i que Mira reprodueix: «Tant em plau vostra cortès demanda / que jo no puc ni em vull amagar de vós. / Jo sóc Arnau, que ploro i vaig cantant; / consirós veig la passada follia, / i veig content la joia que espero en el futur. / Ara us prego, per aquella virtut / que us guia al cim de l’escala, / que us recordeu a temps del meu dolor.» És a dir, Daniel demana a Dant que quan arribi al cel intercedeixi per la seva ànima, que encara és al Purgatori.

Val a dir que un gran poeta de la primera meitat del segle XX, T. S. Eliot, profund admirador de Dant igual que el seu amic i mentor Ezra Pound, va intitular Ara Vos Prec un dels seus reculls de poemes, tot i que després, en editar-lo juntament amb altres poemes, hi va posar finalment per nom un senzill Poems (1920). Eliot dedica la seva obra més coneguda (The waste land, 1922) a Pound anomenant-lo també «il miglior fabbro»,  i cap al final del poema hi insereix el vers final d’aquest cant «Poi s’ascose nel foco che gli affina». Finalment, el 1929 va escriure un poema que va titular «Som de l’escalina», el qual després va formar part de la secció III del seu poema Ash Wednesday (1930). Ja veiem fins a quin punt el va influir, no tan sols la Comèdia en conjunt, sinó en especial aquest fragment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.