Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 8 de desembre de 2011

Pi de la Serra - Si els fills de puta volessin


Francesc Pi de la Serra (1942)
Si els fills de puta volessin

Si algú se sent al·ludit
i té ales, que no voli!
El refrany que cantaré

és adagi de carrer,
ja me'l deien al bressol:
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Potser ens ajupim sovint:
no es per hàbit ni caprici,
que és per esquivar el calbot
i esperar el moment propici
tant si es vol com si no es vol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris.
No hi ha planificació,
això diuen els diaris,

i així ho resa el camperol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

A Suïssa han ingressat
mils de milions a cabassos.
Després diuen que és l'obrer,
el culpable dels fracassos

i la manca de control.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

A ciutat anem de cul,
ningú s'aclareix, tot falla.
Ja no podem respirar;
tothom més o menys la balla

de l'agost fins al juliol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses.
Sona un tret com un fuet
i un cau mort, les mans esteses:
deixa dona, fills i dol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Heu d'oblidar, si podeu,
aquests quaranta anys de glòria.
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria

i el cap dur com un pinyol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

La unitat no té destí,
l'univers no és cap llimona.
Tinc un passaport que diu:
ha nascut a Barcelona

i per tant és espanyol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa.
Hem après aquest proverbi,
i amb mútua complaença

cantem com un home sol:
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.


[Dins el disc A Madrid. EMI-Odeon, 1977]




Una versió més recent amb una estrofa afegida:



http://www.youtube.com/watch?v=zc84Ip8e090&feature=related

I la cançó, cantada per Marc Parrot:



http://www.marcparrot.com/node/182/lightbox2    


Versió castellana

Si alguien se siente aludido y tiene alas, que no vuele: el refrán que cantaré es adagio de la calle, ya me lo decían en la cuna: si los hijos de puta volaran no veríamos nunca el sol.

Nos agachamos a menudo: no es por hábito ni capricho, sino para esquivar el golpe y esperar el momento propicio, tanto si se quiere cómo si no.

En el campo, la fruta se pudre. Hay demasiado intermediarios. No hay planificación, esto dicen los diarios, y así lo reza el campesino. 

En Suiza han ingresado miles de millones a puñados. Después dicen que es el obrero, el culpable de los fracasos  y la falta de control. 

En ciudad vamos de culo, nadie se aclara, todo falla. Ya no podemos respirar; todo el mundo más o menos va de cráneo desde agosto hasta julio.

Salen a la calle, están cansados de falsas promesas. Suena un disparo como un latigazo, y uno cae muerto, las manos extendidas, dejando mujer, hijos y luto. 

Hay que olvidar, si podéis, estos cuarenta años de gloria. A mí no me preocupa nada, porque tengo mala memoria y la cabeza dura como un hueso. 

La unidad no tiene destino, el universo no es ningún limón. Tengo un pasaporte que dice: ha nacido en Barcelona y por lo tanto es español. 

Yo cada vez veo más claro que el pueblo dice lo que piensa. Hemos aprendido este proverbio, y con mutua complacencia lo cantamos como un hombre solo: si los hijos de puta volaran no veríamos nunca el sol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.