Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 10 de febrer de 2012

Anònim - Cant de l'arpista


Anònim (s. XVI aC)
Cant de l’arpista  

Cant del rei Antef

Heus ací el testament d’aquest excel·lent sobirà, de meravellós destí:

Les generacions s’esvaneixen i desapareixen,
d’altres vénen al seu lloc, des dels temps dels avantpassats;
els déus que en altre temps visqueren,
ara reposen en llurs piràmides.

Els nobles i els benaurats també
són amortallats en llurs tombes.
Havien construït cases, en indrets que ja no hi són.
Què se n’ha fet?

He sentit les paraules
d’Imhotep i Hardedef
que se citen en proverbis,
i que tot ho sobreviuen.

Què se n’ha fet dels indrets que els pertanyien?
Els murs s’han ensorrat,
les places han desaparegut,
com si mai no haguessin estat.

Ningú no torna d’allà, que ens digui quina és la seva sort,
que ens expliqui què els manca
i tranquil·litzi el nostre cor, fins que nosaltres arribem
a aquest indret, on han marxat.

Que el teu cor, doncs, es calmi.
L’oblit és ben saludable.
Obeeix el teu cor,
tant de temps com visquis.

Posa mirra en el teu front,
revesteix-te de fi lli,
perfuma’t amb les meravelles veritables,
que formen part de l’ofrena divina.

Augmenta el teu benestar,
que el teu cor no llangueixi.
Segueix ton desig i ta felicitat,
acompleix el teu fat a la terra.

No amoïnis el teu cor,
fins al dia en què el lament fúnebre t’atrapi ;
amb el cor fatigat no se sent el seu crit,
el seu crit a ningú no estalvia la tomba.

Fes, doncs, del dia una festa,
i no et deixis anar.
Mira, ningú no s’emporta els seus béns,
mira, ningú no torna un cop ha marxat.

[Versió de Borja Folch, dins Cants d’amor de l’antic Egipte, 'Els petits llibres de la saviesa', J. J. de Olañeta, Editor, Barcelona, 1997. Corregeixo del títol el nom del faraó, que posava ‘Autef’]



Harper’s song

This version of the poem is from the tomb of the pharaoh Intef (Middle Kingdom). There is also a copy of the text on the Papyrus Harris 500 (New Kingdom).

He is Happy this good prince:
Death is a kindly fate.
A Generation passes, another stays,
Since the time of the ancestors.

The gods who were before rest in their tombs,
Blessed nobles too are buried in their tombs.
(Yet) those who built tombs,
Their places are gone,
What has become of them?

I have heard the words of Imhotep and Hordjedef,
Whose sayings are recited in whole.
What of their places?

Their walls have crumbled,
Their places are gone,
As though they had never been!

None comes from there,
To tell of their needs,
To calm our hearts,
Until we go where they have gone!
Hence rejoice in your heart!

Forgetfulness profits you,
Follow your heart as long as you live!
Put myrrh on your head,
Dress in fine linen,
Anoint yourself with oils fit for a god,
Heap up your joys,
Let your heart not sink!

Follow your heart and your happiness,
Do your things on earth as your heart commands!
When there comes to you that day of mourning,
the Weary-hearted (Osiris) hears not their mourning,
Wailing saves no man from the pit!

Make holiday,
Do not weary of it!
Lo, none is allowed to take his goods with him,
Lo, none who departs comes back again!


[Translation by Donald Mackenzie, Egyptian Myth and Legend]


Canto del arpista

Generaciones y más generaciones desaparecen y se van,
otras se quedan, y esto dura desde los tiempos de los Antepasados,
de los dioses que existieron antes
y reposan en sus pirámides.

Nobles y gentes ilustres
están enterrados en sus tumbas.
Construyeron casas cuyo lugar ya no existe.
¿Qué ha sido de ellos?

He oído sentencias
de Imhotep y Hordyedef,
que se citan como proverbios
y que duran más que todo.

¿Dónde están sus moradas?
Sus muros han caído;
sus lugares ya no existen,
como si nunca hubieran sido.

Nadie viene de allá para decir lo que es de ellos,
para decir qué necesitan,
para sosegar nuestro corazón hasta que abordemos
al lugar donde se fueron.

Por eso, tranquiliza tu corazón.
¡Que te sea útil el olvido!
Sigue a tu corazón
mientras vives.

Ponte olíbano en la cabeza.
Vístete de lino fino.
Úngete con la verdadera maravilla
del sacrificio divino.

Acrecienta tu bienestar,
para que su corazón no se desmaye.
Sigue a tu corazón y haz lo que sea bueno para ti.
Despacha tus asuntos en este mundo.

No canses a tu corazón,
hasta el día en que se eleve el lamento funerario por ti.
Aquel que tiene el corazón cansado no oye su llamada.
Su llamada no ha salvado a nadie de la tumba.

Hazte por tanto el día dichoso,
y no te canses nunca de esto.
¿Ves?, nadie se ha llevado sus bienes consigo.
¿Ves?, ninguno de los que se fueron ha vuelto.

[ http://noloseytu.blogspot.com/2008/04/el-canto-del-arpista-es-una-composicin.html ] [http://wadyet.blogspot.com/]


Des d’èpoques molt remotes (complex funerari de Saqqara, s. XXVI aC), als enterraments de molts faraons i nobles s’inscrivien a la paret uns poemes funeraris sota el dibuix d’un personatge que toca una arpa, i que per això són coneguts genèricament com a “cants de l’arpista”. Normalment exaltaven la grandesa i bondat del difunt i demanaven als déus que l’acollissin a l’altra vida.

Se sol dir que aquest «Cant de l’arpista» (o «Cant del faraó Intef») correspon a un poema gravat a la tomba d’un faraó anomenat Intef o Antef, de l’Imperi Mitjà (1991-1690 aC). Tanmateix, no queda ben clar de quin faraó es tracta. En efecte, hi hagué fins a set faraons amb aquest nom, entre els anys 2140 i 1550 aC: quatre de l’Onzena dinastia, un de la Tretzena i tres de la Dissetena. Pel que sembla, el nostre poema es va trobar en una paret de la tomba d’Intef VII, de la dissetena dinastia, que va regnar l’any 1560 aC, ja no a l’Imperi Mitjà sinó en el Segon Període Intermedi. Després, aquest poema es va reproduir en papirs trobats en altres enterraments, i és recollit també en el famós «papir Harris 500», de l’Imperi Nou, que es conserva al British Museum.

Correspon a un tipus de composició literària i musical que es cantava en banquets, festes i celebracions socials, també funeràries, un costum que va perdurar al llarg dels segles, ja que Heròdot, que va visitar Egipte al segle V aC, en dóna testimoni. Es tracta d’una literatura, amorosa o filosòfica, que exalta la joia de viure. Vegeu, per exemple, W. K. Simpson et al., The Literature of the Ancient Egypt, New Hawen, 2003; i en català, Cants d’amor de l’antic Egipte, «Els petits llibres de la saviesa», J. J. de Olañeta, Editor, Barcelona, 1997, traduïts per Borja Folch del francès Chants d’amour de l’Egypte ancienne, Editions de la Table Ronde, Paris, 1996.

El Cant de l’arpista del faraó Intef parla sobre la mort d’una manera diferent, que contradiu les creences religioses de l’època. Dubta de l’existència d’una vida eterna després de la mort («ningú no torna d’allà, que ens digui la seva sort») i proposa gaudir de la vida. Ve a ser un precedent del Carpe diem horacià (Oda I: «aprofita el dia, no et refiïs del demà»), que convida a gaudir de la vida mentre puguem fer-ho, ja que la mort és inevitable. I també s’hi aprecia un precedent del clàssic Ubi sunt («On són?, Què se n’ha fet?»), que retrobem en el Gaudeamus Igitur i en Boeci, Villon, Jorge Manrique, etc.

El Cant de l’arpista devia ser ben conegut, i no devia agradar gaire als sacerdots; ja que en una tomba tebana de l’Imperi Nou hi ha una inscripció en rebat els arguments: «Jo he sentit aquelles cançons que hi ha en tombes antigues, i que lloen la vida terrenal i menyspreen el país dels morts. Però per què hem de pensar això just ara, que som al llindar de l’eternitat?» [Barbara Mertz, Temples, tombs and Hieroglyphs, Harper Collins Ed., 2a ed., New York 2007].

Podeu trobar el text en anglès del nostre Cants de l’arpista, i dos més, a: http://www.ancientegyptonline.co.uk/harper-song.html

La versió anglesa de D. Mackenzie del Cant de l’arpista difereix una mica de la de Folch (feta sobre la versió francesa). Per exemple, als versos 1-2 diu «És feliç, aquest bon sobirà; la mort és un destí amable»; i, cap al final, el vers que en català diu «amb el cor fatigat no se sent el seu crit», Mackenzie el tradueix com «el del Cor Fatigat [Osiris, déu de la mort] no sent el seu crit», en el sentit que no cal lamentar-se d’un destí que és ineluctable, perquè el déu de la mort no escoltarà les nostres súpliques.

En tot cas, em sembla un poema extraordinari per la seva època.




2 comentaris:

  1. impactant... No calen tans llibres d'autoajuda, aquests egipcis en sabien més que nosaltres. O es que nosaltres hem oblidat moltes coses, justament les fonamentals...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, la majoria dels egipcis creien que a l'altra vida serien compensats pels patiments que sofrien en aquesta. I això ha perdurat a través de molts sistemes de creences: ens agrada autoenganyar-nos. I aquesta esperança en el més enllà, que no dubto que ajuda molt a molta gent, també fomenta immolacions, martiris (propis o aliens) i talibanismes. I en canvi, com deia l'arpista, ningú no ha tornat per explicar-nos el què.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.