Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 24 de febrer de 2012

Byron - We'll go no more a-roving


Lord Byron
(George Gordon, 1788–1824)

We’ll go no more a-roving

So we’ll go no more a-roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.

Though the night was made for loving,   
And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.


Cançó

Mai més en barca no anirem, mai més,
en alta nit encara,
que, com en aquell temps, estimi el cor
i la lluna també sigui més clara.

Car dura més l'espasa que la beina, i el pit
no dura pas com l'ànima reclosa;
i si s'atura el cor a prendre alè,
també l'amor reposa.

I encara que la nit es féu per a l'amor
i lleugera ve l'alba inoportuna,
mai més en barca no anirem, mai més
sota la clara lluna.

[Versió de Marià Manent. Poesia anglesa i nord-americana, Alpha, Barcelona 1955, p. 232; reeditada a Benvingudes la joia i la tristesa, Alpha, Barcelona 2011, p. 134]

Ja no anirem mai més errant

Així, ja no anirem mai més errant
tan tard dintre la nit,
tot i que el cor continuï estimant
i la lluna sigui encara tan brillant.

Perquè l’espasa va gastant la beina
igual com l’ànima va esquinçant el pit,
caldrà que el cor refreni l’alenada
i que l’amor mateix prengui un descans.

Bé que la nit es va fer per a l’amor,
i el dia sempre ve massa de pressa,
nosaltres no anirem mai més errant
a la claror de la lluna.

[Versió de R. C.]



No tornarem a vagarejar

Així és, no tornarem a vagarejar
tan tard en la nit
encara que el cor segueixi estimant,
i la lluna conservi la seva lluïssor.

Perquè l’espasa té la seva beina,
i l’ànima es desgasta al pit,
i el cor ha d’aturar-se a respirar
i l’amor ha d’aturar-se a descansar.

Encara que la nit va ser feta per estimar,
massa aviat tornen els dies
però així i tot, no tornarem a vagarejar
a la llum de la lluna.

[Versió de Trina Milan:  http://trinamilan.cat/category/general/  ]


No tornarem a passejar

Ja no tornarem a passejar
en la foscor de la nit,
malgrat que el cor no hagi deixat d’estimar
ni la lluna de brillar.

Perquè l'espasa fereix la seva funda,
i l’ànima desgasta el pit,
el cor s’ha d’aturar per tornar a respirar,
i fins a l’amor li cal descansar.

Tot i que la nit es va fer per als amants,
i el dia sempre torna massa aviat,
tu i jo ja no tornarem a passejar
sota la llum de la Lluna.


No volveremos a vagar

Así es, no volveremos a vagar
tan tarde en la noche,
aunque el corazón siga amando
y la luna conserve el mismo brillo.

Pues así como la espada gasta su vaina,
y el alma consume el pecho,
asimismo el corazón debe detenerse a respirar,
e incluso el amor debe descansar.

Aunque la noche fue hecha para amar,
y los días vuelven demasiado pronto,
aún así no volveremos a vagar
a la luz de la luna.


Non adremo più errando

Così non andremo più errando,
nella notte fonda,
sebbene il cuore sia ancora innamorato,
e la luna ancora così luminosa.


Come la spada logora il suo fodero,
l'anima logora il petto,
il cuore deve placarsi per respirare,
e l'amore stesso riposare.


Anche se la notte è fatta per amare,
e il giorno ritorna troppo presto,
noi non andremo più errando
alla luce della luna.


http://www.youtube.com/watch?v=lJqigdfR0e0&feature=related   Richard Dyer-Bennet

http://www.dailymotion.com/video/xhuypp_lord-byron-so-we-ll-go-no-more-a-roving-joan-baez_creation Joan Baez

http://www.youtube.com/watch?v=5CvibYDSNMM  Leonard Cohen

http://www.youtube.com/watch?v=ic2FGAdbqsU&feature=related    recitat

Vet ací un poema que jo no coneixia. Me’l va donar a conèixer fa uns mesos en Joan Bargay, que me’n va passar també la versió catalana i la castellana, els autors de les quals desconeixia. Googlejant per la xarxa, la versió castellana es troba a diferents llocs, però no he estat capaç de descobrir qui l’ha fet. També he trobat una versió italiana, d’autor igualment desconegut. En canvi, d'entrada la catalana no la vaig saber trobar enlloc, i per tant em vaig permetre d’adaptar-la al meu aire. Més endavant, l'amic Ramon M. Jounou em va fer adonar que Marià Manent havia versionat aquest poema (i jo el tenia a casa publicat per partida doble!) i em va facilitar dues altres versions publicades en sengles blocs, que incorporo també.

La de Quim Bosch aporta un interessant punt de vista, en traduir el "we" per "tu i jo"; però a mi em sembla que el poeta parlava en plural majestàtic i es referia a ell mateix, o en tot cas a ell i als seus companys de farra. Byron, als 29 anys ja devia portar molta marxa acumulada: amants (tan sols en un any a Venècia, presumia d'haver-ne tingut més de 250!), deutes, separacions, escàndols, duels, acusacions d'incest i sodomia... A més d'haver-se apuntat activament a la revolta dels Carbonari a Itàlia i a la guerra de la independència de Grècia. Potser sí que el cos li començava a dir «prou, hauries de frenar una mica». Va morir set anys després, a Grècia, diuen que de malària, havent-nos deixat una formidable obra literària i un grafitti autògraf en una de les columnes del temple de Súnion que presideix aquest bloc.

Byron va escriure aquest breu poema en una carta al poeta irlandès Thomas Moore el 28 de febrer de 1817 (ara farà 195 anys), i es va publicar pòstumament el 1830 al recull Letters and Journals of Lord Byron. El poema ha estat musicat i cantat per molta gent, entre els quals Richard Dyer-Bennet (1955), Joan Baez (1964), Leonard Cohen (Dear Healther, 2004) i Ariella Uliano (2009).


2 comentaris:

  1. Un bonic poema amb tots els ingredients del romanticisme: la nit, la lluna, la passejada, l'amor, la soledat, el temps que passa... El que més em crida l'atenció és com dialoga el poema amb el seu propi títol... Els titols dels poemes d'èpoques anteriors van ser posats posteriorment pels editors. El títol adquireix sentit amb el romanticisme: el títol afirma una cosa i el poema comença dient, com el Canut, efectivament... incorporant el títol al mateix poema.

    ResponElimina
  2. Byron ho va escriure en plural, però parlava de si mateix. Als 29 anys ja devia portar molta marxa acumulada: amants (tan sols en un any a Venècia, presumia d'haver-ne tingut més de 250!), deutes, separacions, escàndols, duels, denúncies per incest i sodomia... A més d'apuntar-se activament a la revolta dels Carbonari a Itàlia i a la guerra de la independència de Grècia. Potser sí que el cos li començava a dir "prou, hauries de frenar una mica". Va morir set anys després, a Grècia, diuen que de malària, havent-nos deixat una formidable obra literària i un grafitti autògraf en una de les columnes del temple de Súnion que presideix aquest bloc.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.