Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 13 d’abril de 2012

Virgili - Eneida


Publi Virgili Maró (70-19 aC)
Eneida – Tu Marcellus eris

Atque hic Aeneas (una namque ire uidebat
egregium forma iuuenem et fulgentibus armis,
sed frons laeta parum et deiecto lumina uoltu):
‘quis, pater, ille, uirum qui sic comitatur euntem?
filius, anne aliquis magna de stirpe nepotum?
qui strepitus circa comitum, quantum instar in ipso!
sed nox atra caput tristi circumuolat umbra.’
tum pater Anchises lacrimis ingressus obortis:
‘o nate, ingentem luctum ne quaere tuorum;
ostendent terris hunc tantum fata nec ultra
esse sinent. nimium uobis Romana propago
uisa potens, superi, propria haec si dona fuissent.
quantos ille uirum magnam Mauortis ad urbem
campus aget gemitus! uel quae, Tiberine, uidebis
funera, cum tumulum praeterlabere recentem!
nec puer Iliaca quisquam de gente Latinos
in tantum spe tollet auos, nec Romula quondam
ullo se tantum tellus iactabit alumno.
heu pietas, heu prisca fides inuictaque bello
dextera! non illi se quisquam inpune tulisset
obuius armato, seu cum pedes iret in hostem,
seu spumantis equi foderet calcaribus armos.
heu, miserande puer, si qua fata aspera rumpas!
tu Marcellus eris. manibus date lilia plenis
purpureos spargam flores, animamque nepotis
his saltem adcumulem donis, et fungar inani
munere.’ sic tota passim regione uagantur
aeris in campis latis atque omnia lustrant.

[P. Virgilius Maronis, Aeneis, liber VI, 859-886]


Ingres: Tu Marcellus eris






















EneidaTu seràs Marcel

I aquí va dir Eneas (puix que veia
que ensems amb ell també hi anava un jove
d’egrègia formosor i lluent d’armes,
emperò el front era entristit, i en terra
enclinà els ulls): —«¿Qui és aquell, mon pare,
qui així acompanya l’heroi qui s’allunya?
És son fill? És un nét de sa gran raça?
Quin bell tropell de companyons el volta?
Que és gran la retirança que li serva!
Mes a l’entorn del cap negra li vola
la nit amb ombra trista.» El pare Anquises
llavors comença a dir, i en plor esclata:
«—Ah! No em demanis, mon bell fill, la causa
tan gran del dol dels teus! Sols a la terra
el mostraran els fats, ni han de permetre
que hi sia més. O déus! Massa potenta
us va semblar la gènera de Roma
si el do d’aquest donzell fos perdurable!
Quins sanglots gitarà, i quin plor d’herois,
el camp, de Mars vora la ciutat magna!
Quins funerals contemplaràs, o Tíber,
decorrent sots la primerenca tomba!
Jamai ha de brostar de rel troiana
cap donzell que a esperances més excelses
alci la sang llatina; la romúlea
terra jamai tindrà tan gentil brosta.
O pietat! O antiga fe! O invicte
braç en la guerra! Impunement no fóra
que hom el contrastàs si portava armes,
ja vaja a peu a l’enemic, ja clavi
l’esperó en les illades suoroses
de son corcer. Infant de malanança,
si romps els aspres fats alguna volta,
ah!, tu seràs Marcel. Donau-me lliris
a plenes mans. Escamparé purpúries
flors en loor de l’Ombra benamada
de mon nét, i a lo menys de tals ofrenes
l’ompliré a caramull, i una honra estèril
feta li hauré.»
                            Així vagabundegen
per tota la contrada i pels estesos
camps aeris arreu, i tot ho miren.

[Versió de Mn. Llorenç Riber. Ed. Catalana, Barcelona, 1917, vol. I, pàg. 269-270]

EneidaTu seràs Marcel

I l’interromp Eneas, veient d’un plegat que s’atansa
un jovencell gallard de beutat, amb les armes brilloses;
mes tenia el front trist i els ulls enclins a la terra:
«Pare, ¿qui és aquest que acompanya els passos del pròcer?
Un fill seu o un rebrot sortit de la soca robusta?
Com l’aclama l’escorta al costat! Mira com li retira!
Negra, però, la nit d’una ombra sinistra l’envolta.»
I el venerable Anquises, negat en plors, li contesta:
«Fill, els dolors enormes dels teus, no vulguis saber-los!
El mostraran, el noi, els destins només a la terra,
i res més! És que hauríeu cregut massa gran la romana
gènera, déus, si fos perdurable el do que li féreu!
Quants de gemecs del Camp de Mart colpiran la puixança
de la ciutat de Mart! Quins honors funeraris, oh Tíber,
quan passaràs vora el seu sepulcre recent, has de veure!
Cap jovencell de sang d’Ílion no portarà l’esperança
dels seus avis llatins més enllà, ni la terra de Ròmul
no tindrà més orgull per un altre fill que nodreixi.
Ai! pietat, ai! honor antic i braons, en la guerra,
invencibles! Ningú contra ell, armat, no es mouria
impunement, si devers l’enemic a peu es llançava
o d’esperons brocava els costasts escumosos d’un poltre.
Ai, jovencell planyívol, si els fats inflexibles trencaves!
Tu seràs Marcel. Doneu-me a mans plenes els lliris,
que jo li vessi flors fulgurants, que almenys una ofrena
tal jo consagri a l’ombra del nét i li reti un estèril
homenatge!» Talment van errant ci i lla per l’Elisi,
dins els plans emboirats i pertot passegen la vista.

[Versió de Miquel Dolç. Ed. Alpha, Barcelona 1958, pàgs. 184-185]


EneidaTu seràs Marcel

I vet aquí que Eneas l’interromp, perquè veia atansar-se al mateix temps un jove d’extraordinària bellesa sota les armes resplendents, bé que la joia no es veia gaire al seu front i marxava amb els ulls abaixats: «Qui és, pare, aquest qui acompanya talment els passos de l’heroi? ¿És el seu fill o bé algú sorgit de la noble estirp dels seus descendents? Quin estrèpit d’aclamacions li fa la seva escorta! Quina majestat en la seva persona! Però una sinistra nit li embolcalla el cap amb la seva ombra trista». Aleshores el diví Anquises li respon amb llàgrimes als ulls: «Oh fill, el dol immens dels teus, no el vulguis conèixer; aquest noi, els fats el mostraran només a la terra, i no el deixaran viure més. Massa puixant us hauria semblat, déus, la nació romana, si aquest present hagués estat perdurable. Quins gemecs de barons despertarà, aquell Camp de Mart, fins a tota la gran ciutat de Mart! Quins funerals veuràs, riu Tíber, quan les teves aigües passaran pel davant de la seva tomba recent! Mai cap infant del llinatge d’Ílion no elevarà a tanta altura els seus avis llatins amb l’esperança que suscità, mai la terra de Ròmul no s’enorgullirà tant d’un altre fill nodrit per ella. Ai, pietat, ai, antiga fe i braços invencibles en la guerra! Ningú no s’hauria aixecat impunement contra aquest jove armat, tant si ell hagués marxat a per cap a l’enemic com si hagués agullonat amb els esperons els costats d’un cavall escumós. Ai, infant digne de tants plors, tant de bo poguessis trencar, fos com fos, els teus fats inflexibles! Tu seràs un Marcel! Doneu-me lliris a mans plenes, que jo li escampi flors resplendents, que prodigui almenys aquestes ofrenes a l’ànima del meu nét, que li reti aquest inútil homenatge!». Després d’aquests mots van vagant, ací i allà, per tota la regió, a través de les vastes planes de la calitja i pertot passegen llur esguard.

[Versió de Miquel Dolç en prosa. Fundació Bernat Metge, edició bilingüe en quatre volums, vol II, Barcelona 1975, pàg. 174-176]


De l’Eneida, en català, hi ha, que jo sàpiga, almenys cinc versions:

a) Una que va fer M. Garcia i Silvestre (1916), que no conec; l’esmenta l’Enciclopèdia Catalana.



b) La de mossèn Llorenç Riber, de l’Editorial Catalana (1917-18), traduïda en decasíl·labs; edició només del text català en dos volums. En el fragment que he escollit m’he permès d’esmenar-hi lleugerament la puntuació. Noteu que l’edició, de 1917, és coetània del Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra, i anterior en un any a la Gramàtica de 1918, i que ja s’ajusta gairebé en tot a la nova normativa que s’anava imposant des de les Normes ortogràfiques de 1913. Penso que els editors hi devien intervenir, ja que en aquest fragment hi ha dos llocs en els quals diu ‘heroi’ contravenint la rigorosa mètrica de Riber, per la qual cosa imagino que devia ser una correcció de l’editorial sobre un hipotètic ‘hèroe’ que hi hauria posat el prevere mallorquí.



c) La de Miquel Dolç, d’Editorial Alpha (1956), en hexàmetres com l’original llatí, segons el model d’adaptació mètrica que va proposar Carles Riba a l’Odissea. Edició només del text català, amb nombroses notes.

d) Una altra de Miquel Dolç, en prosa, publicada en quatre volums per la Fundació Bernat Metge (1973-78), juntament amb el text llatí i amb pròleg i notes.



e) Una versió en prosa, de Joan Bellès i Sallent, editada per Empúries (1998) i reeditada en un dels 50 volums de la 'Biblioteca bàsica' que el El Periódico va publicar el 2005. Agraeixo la informació a l'amic Jordi Planes. 

El fragment que he seleccionat és cap al final del cant sisè. És doncs, més o menys a la meitat de l’obra, que consta de 9.896 hexàmetres aplegats en dotze cants. En aquest, el protagonista, Enees —com havia fet Ulisses a l’Odissea—, viatja a l’Avern, el reialme de Plutó o país dels morts, i allà troba, entre altres, l’ombra del seu pare difunt, Anquises. Aquest li explica qui són les diverses ombres que l’envolten, entre les quals no tan sols hi ha les dels morts, sinó també les de gent que en aquella època encara havien de néixer. Així, Enees pot tenir notícia de certs personatges importants de la història futura de Roma. Futura, s’entén, per a Enees, mític antecessor del fundador de la ciutat, Ròmul; però història passada i ben coneguda per a Virgili i per als seus lectors. Tant en aquest cant com en un altre, el VIII, on es descriu l’escut d’Enees, forjat pel déu Vulcà i que representa diverses gestes i personatges de la posteritat romana, Virgili exalta les glòries passades i presents de la seva pàtria, que lògicament Enees no hauria pogut conèixer si no fos per una predicció.

De primer, Anquises li presenta un personatge, Marc Claudi Marcel, que va ser cònsol durant la segona guerra púnica (any 222 aC). Aquest va acompanyat d’un descendent seu, un jove, a qui totes les ombres aclamen, però que té el posat trist i l’envolta una aura sinistra. Enees demana al seu pare de qui es tracta, i observa que s’assembla molt al vell a qui acompanya. Anquises, plorant, li explica que el jove és, en efecte, un descendent de l’antic general, i que també es diu, com aquell, Marc Claudi Marcel. Aquest jove, perfectament contemporani de Virgili, era fill d’Octàvia, la germana d’Octavi August. Aquest l’havia casat amb la seva filla Júlia i l’havia destinat a ser el seu successor al capdavant del nou imperi que estava muntant sobre les cendres de la República. Tanmateix, el jove Marcel va morir, de mort natural, als dinou anys d’edat, el 23 aC, deixant consternada la família i la societat romana, que li va oferir unes exèquies públiques molt notables. August mateix li va fer el discurs fúnebre, va fer dipositar les seves cendres al mausoleu augustal —a la vora del Tíber— i va construir en memòria seva el teatre de Marcel, la façana del qual, parcialment, encara es conserva.

Ingres: una altra versió de Tu Marcellus eris

El gramàtic Eli Donat, autor d’una Vida de Virgili, explica que el poeta va llegir uns capítols de la seva obra a August  i Octàvia, i que en arribar en aquest fragment, la mare del jove difunt es va desmaiar de l’emoció; quan va recobrar els sentits, va concedir a Virgili una recompensa de deu mil sestercis. També l’historiador Suetoni en parla, sense esmentar xifres. Una tradició que no he sabut documentar, i també una nota de Miquel Dolç a la seva traducció en vers, diuen, però, que la recompensa va ser de 10.000 sestercis per cadascun dels versos dedicats al record de Marcel. Comptant la descripció inicial, la pregunta d’Enees i la resposta d’Anquises, serien 27 versos, i per tant 270.000 sestercis. Silvino Pascual Martín, autor de Virgilio y la Eneida, en compta només 26, i calcula que equivaldrien a 52.000 euros actuals (un euro = 5 sestercis); això de les equivalències del valor de la moneda antiga és molt elàstic: Miquel Dolç, en una nota a la seva versió en prosa, va calcular-ho només en la meitat: 150.000 pessetes per vers, uns 900 euros. No sé si és el poema que més rèdit haurà donat mai a un poeta, molt abans que s’inventessin els drets d’autor i l’SGAE, però fet i fet devia ser una bona picossada, de manera que a Virgili li va sortir ben a compte l’elogi. En fi, ja se sap que sempre ha estat profitós per als artistes, això de fer la pilota als qui manen. En tot cas, el vers «Tu seràs Marcel. Doneu-me a mans plenes els lliris» ha passat, penso que merescudament, a la posteritat. Vaja, com la totalitat de les obres de Virgili.

Virgili, que ja havia publicat les Bucòliques i les Geòrgiques, va treballar en l’Eneida durant deu anys, des del 29 fins al 19 aC, en què va morir deixant-la pràcticament acabada, llevat, potser, de l’última revisió, ja que hi va deixar algun vers incomplet. No va voler publicar-la mai en vida, però un cop mort, August va encarregar als poetes Vari i Tuca que l’editessin, és a dir, que en fessin fer còpies manuscrites per a la seva difusió. L’obra va ser considerada ja en el seu temps una gran epopeia nacional que exalçava les virtuts del poble romà i la seva història gloriosa, des dels orígens mítics vinculats amb els déus i els herois troians fins arribar al seu punt més alt amb la Pax Augusta.

Mantinc en les versions del poema la grafia Eneas tal com els respectius traductors van posar, d’acord amb la normativa del seu temps, tot i que l’IEC recomana des de 1984 fer servir la forma Enees.

2 comentaris:

  1. Algú em podria saber dir com puc trobar una edició de l'Eneida traduida en una imitació dels Hexàmetres llatins al català? Gracies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deus voler dir la de Miquel Dolç (Alpha, 1956) que he referenciat més amunt.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.