Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 11 de maig de 2012

Kaps - Los que viven del cordero

Franz Joham
Arthur Kaps (1912-1974)
Los que viven del cordero

La gente come, bebe, se divierte,
se viste, se pasea, va a bailar,
y siempre me pregunto de qué viven,
si a lo mejor no tienen ni un real.

Pues viven de mil cosas diferentes,
que os quiero brevemente relatar,
poniendo como ejemplo este traje,
que me va a meterme a mí a filosofar.

Como la temperatura
en el sur es menos dura,
se dedican los granjeros
a la cría de corderos.
Y ahora voy a relatar
los que viven del lanar.

El granjero, su señora,
el pastor y la pastora;
el que afeita, el que esquila,
y un sereno que vigila;
el que cuenta, hace la lana,
y una prima y una hermana;
el que luego, con esmero,
va con ella al lavadero;
y uno que se llama Paco,
que es quien la mete en el saco;
y otro que se llama Antón,
que la lleva a la estación.

Y no acaba todavía
esta dulce letanía,
pues prosiguen, caballero,
los que viven del cordero.

El jefazo, el secretario
y dos vicesecretarios;
el que fue jefazo antes
y dos de sus ayudantes;
el que manda en la estación,
que se llama don Ramón.
El que expende los billetes;
el que vende cacahuetes;
el factor y el maquinista
y un perito electricista;
el que pone la etiqueta,
el que lleva la maleta,
el que vende confitura,
el que el bulto te factura.
Y así llega facturado
a la fábrica de al lado;
y en la fábrica, al llegar,
otra vez vuelta a empezar.

Y no acaba todavía
esta dulce letanía,
y prosiguen, caballero,
los que viven del cordero.

El señor que la dirige;
un gerente que la rige;
unos miles de empleados
que manejan los hilados;
otro jefe muy formal,
que es quien lleva el personal.
Un bombero, un arquitecto
y un galeno muy correcto;
cuatrocientos dibujantes
y doscientos delineantes;
mil obreros tejedores
y trescientos hiladores;
el que luego te liquida,
da a las piezas la salida;
el que pone los membretes;
el que llena los paquetes
y los lleva al caserón
de mi sastre, don Simón.

Y al pisar la sastrería
sigue aún la letanía,
pues prosiguen, caballero,
los que viven del cordero.

Don Simón y su señora
y una hija que lo adora,
y un señor muy ordinario,
de la casa propietario;
además de un cortador,
que cortando es un primor.
Dieciséis pantaloneras
y otras tantas chalequeras
que trabajan con agrado,
y mi traje está acabado.
Y me está muy elegante
por detrás y por delante:
pero el precio de mi traje
me produce gran coraje,
y me quita hasta la gana
de pagar la americana,
y me quita la intención
de pagar el pantalón.

Y si igual que yo no pago
hacen otros cual yo hago,
¿de qué viven, caballero,
los que viven del cordero?

Cantada per Franz Joham (1907-1991)


Amics, excuseu-me aquesta setmana la llibertat que em prenc d’enviar aquesta lletra d’una cançó dels anys 40 del segle passat; una lletra que potser difícilment atenyeria el rang de poema, si és que hi havia algú que tingués la prerrogativa –i el mètode, i les eines– de conferir a un text una categoria tal.

El cas és que jo vaig sentir aquesta cançó de ben jovenet, en aquells primers anys de la televisió espanyola de canal únic i en blanc i negre, els anys dels Amigos del Martes (després Amigos del Lunes), Noche de Estrellas i Noche del Sábado (amb l’inefable dinosaure Don Siberio, que molt després inspiraria el logotip del grup de teatre La Lluerna, i amb el Topo Gigio, que cantava allò de «Un ramito de flores / cogí yo en la montaña / un ramito de flores / que te voy a regalar. / Si tú no estás conmigo / me muero de penita / y me paso todo el día / sin dejar de suspirar». Perquè encara diguin que qualsevol temps passat va ser millor... Au, vinga!).

La cançó del xai la va cantar a la televisió l’inefable Franz Joham, i em va quedar al cap com una peça divertida que potser satiritzava la quantitat d’intermediaris que hi ha entre l’obtenció de la matèria primera i el comprador últim del producte manufacturat final. És clar que jo, als meus pocs anys, no ho sabia pas explicar així: senzillament, la cançó –que, com a molt, devia sentir en un parell d’ocasions– em va fer gràcia, però mai no vaig ser capaç de trobar-la escrita enlloc. I a diferència d’altres cançons, la lletra de les quals es quedava fàcilment a la memòria, aquesta tenia un text prou enrevessat, i en Joham la cantava tan de pressa i amb la seva dicció tan peculiar, que em fou impossible de retenir-ne els mots. De manera que tan sols me’n va restar un record vague.

Herta Frankel i Arthur Kaps




















Faré ara un incís per recordar qui eren Arthur Kaps i Franz Joham.

A començaments dels anys 1940, es va fundar a Viena una companyia teatral que dirigia Arthur Kaps, i en la qual participaven la marionetista i ventríloqua Herta Frankel i els actors i cantants còmics Franz Joham i Gustavo Re; els tres primers eren austríacs i el darrer era italià. Després d’una llarga gira per Àustria, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Suïssa i Romania, l’any 1942 van arribar finalment a Espanya per instal·lar-se a Barcelona, al Teatro Cómico, amb el nom artístic de «Los Vieneses». També van actuar al Coliseum de Madrid i van fer gires per diverses capitals de província espanyoles, amb espectacles com Luces de Viena, Viena es así, Campanas de Viena, Melodías del Danubio, Carrusel vienés o Leyendas del Danubio.

Hom ha dit que la seva gira europea va ser per defugir la guerra i hi ha hagut qui ho ha posat en dubte atenent els països per on viatjaren. De fet, excepte Suïssa, tots els països que van visitar entre 1940 i 1942 estaven en guerra: Alemanya i Itàlia, Àustria (ocupada per Alemanya ja el 1938, amb l’Anschluss), Bèlgica (ocupada el 1940) i Romania (que havia estat neutral, però que s’havia adherit a les potències de l’Eix des del juny de 1941). Tanmateix, essent ciutadans austríacs i italians segurament no haurien pas pogut viatjar a països que estaven en guerra contra els seus. Suïssa, òbviament, era neutral; però no es van quedar allà (o no els hi van deixar quedar) i, finalment, van venir a raure a una Espanya oficialment no bel·ligerant, bé que sota un règim filonazi que veia amb bons ulls tot allò que vingués d’Alemanya i Itàlia. Fos com fos, aquí van trobar pau i feina, en un temps (1942) on la gran majoria dels espanyols prou pena tenia a sobreviure i no es podia pas permetre d’anar al teatre a veure espectacles de varietés. Però tot això era abans de néixer jo i no sóc qui per opinar. Sens dubte buscaven instal·lar-se en un país que els acceptés i on no hi hagués guerra: Barcelona, el 1942, era perfecta per a ells. I manifestar (de tot cor o simuladament) una bona sintonia amb el règim era un requisit necessari per a poder obtenir autorització per fer qualsevol cosa: jo no els ho podria retreure. Arthur Kaps (Viena 1912 – Barcelona 1974) es va casar amb Herta Frankel (Viena 1913 – Barcelona 1996) i va registrar a nom seu les músiques i les lletres dels números de varietats dels  espectacles que produïa i dirigia.

Franz Joham a 'Campanas de Viena'

El cert és que, amb l’arribada de la televisió (recordo aquella cançó que deia: «La televisión / pronto llegará / yo te cantaré / y tú me verás...»), els Vienesos, ja consagrats després de 18 anys a Barcelona i fent gires per Espanya, van aconseguir una gran popularitat a nivell estatal. «Herta Frankel y sus muñecos», juntament amb Franz Joham (Graz 1907 – Barcelona 1991) i Gustavo Re (Milà 1908 – Barcelona 1979) es van convertir en referents d’un humor «infantil» espanyol fet sense cap sentit de la pedagogia ni gens de sensibilitat social ni territorial. Tampoc no era d’esperar una altra cosa, fet i fet.

No cal dir que la seva llengua única era el castellà –altrament, en aquella època, això era ben normal– i fins i tot es van voler guanyar simpaties amb cançons tan infaustes com aquella que feia «Adiós, señor Pujades / Adiós, señor Castells» («señor Puchades», pronunciava Joham, i amb aquesta grafia esfereïdora titulava la cançó ‘La Vanguardia’ el 1944). La cançó, un precedent clar del posterior i igualment horrible «Hola, don Pepito» dels pallassos Aragón, pretenia segurament picar l’ullet a la societat catalanoparlant que els acollia a tots plegats, pel senzill procediment de fer servir dos cognoms catalans mal pronunciats...

http://www.youtube.com/watch?v=hpxsk6oIGa4  [Franz Joham i Gustavo Re en Señor Pujades, señor Castells]

Mirat a cinquanta anys de distància, tot plegat fa olor de càmfora i ens retorna a una època de repressió i de misèria intel·lectual i moral –de la qual, tanmateix, els Vienesos no eren pas els responsables. A mi, avui, les marionetes de la Frankel em fan revenir un ambient de resclosit, un regust de pa sec florit, igual com aquelles cançons suposadament per a infants de Joham i Re –als meus ulls preadolescents d’aleshores, dos vells patètics disfressats de nens petits– cantant «En la casa de Pepito, / ía ía ó / un señor muy erudito / ía ía ó», tonada que feien repetir a la quitxalla que hi havia al plató, i que acabaven sempre amb un llagoter «¡Oh, qué bien lo hacéis!». Amb tot, he de dir que, en la meva opinió de nen crític, Franz Joham –Re potser ja no tant– era almenys moderadament simpàtic i intentava complir bé amb el paperot de trista figura que li havien encolomat; en canvi, jo trobava infumables (per no dir-ho en termes berlusconians) les marionetes de la Frankel, entre les quals la repel·lent gosseta Marilyn. Pel que fa a Arthur Kaps, que no donava mai la cara en pantalla, era per a mi tan sols un nom al final dels títols de crèdit de la tele en acabar el programa.



Tornem a la cançó de l’anyell. Moltíssims anys després, i aprofitant els avantatges de l’era Googliana, em vaig entestar a buscar-ne la lletra. Debades: no la vaig trobar enlloc. En canvi, Google em va fornir fàcilment un web amb l’enregistrament de la peça, que ja he esmentat més amunt:

http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/2963313  [Franz Joham canta Los que viven del cordero. Odeón 1946]

Es tracta del web de la Biblioteca Digital Hispánica, un lloc, per cert, on es pot trobar abundant material literari i musical. Un web que us recomano, apte per entretenir-s’hi els vespres plujosos en què no hi ha futbol:

http://bdh.bne.es   [Biblioteca Digital Hispánica]

Los que viven del cordero és una cançó que al disc d’Odeón (1946) ja figura a nom d’Arthur Kaps. Jo no m’acabo de creure que l’hagués escrita ell: més aviat sospito que la devia obtenir d’algun col·laborador de la seva companyia o d’algú altre que la hi vengués o oferís. Tanmateix, a tots els efectes consta com a seva i així ho deixo. En Jesús Sagués va trobar la portada de la partitura, on també es diu que és de Kaps:


Franz Joham va interpretar la cançó («monólogo», en deia el diari) a Barcelona el 16 de juny de 1944, com veiem en aquesta crònica de ‘La Vanguardia’:


Que jo sàpiga, Joham la va enregistrar dues vegades: a Odeón (1946) i a Belter (1963). Més endavant, el 1993, l’editorial Planeta Agostini va editar «Con buen humor», un CD antològic de cançons humorístiques espanyoles, amb peces de la Trinca, Sabina, Tony Leblanc, Pedro Ruiz, Tip y Coll i altres, que incloïa aquesta cançó. La caràtula del disc l’atribuïa a un tal «D. R.» (si no fos que aquestes sigles volguessin dir «derechos reservados» o alguna altra cosa). Vaig escriure a Planeta per si me’n podien donar més referències, però em van respondre que aquest disc ja estava descatalogat i que no em podien ajudar.



En totes aquestes recerques agraeixo l’ajut dels amics Josep Estruel i Xavi Novell. Però per a l’establiment definitiu de la lletra, vull donar les gràcies a l’amic Jesús Sagués, que es va entretenir a transcriure-la a partir de l’enregistrament. Una feina minuciosa i pesada, que jo mateix no em vaig veure amb cor de fer. I ara que veig què diu... em passa allò que sol passar quan la trista realitat et tomba una pel·lícula mental magnificada amb els anys: ara, la veritat, no hi trobo gaire el què! (Excepte el final, que ens remet a un actualíssim trending topic: No vull pagar! Referit, no pas als vestits de llana, sinó als peatges, però si fa no fa...).

En fi, que no calien tantes explicacions per a tan poc poema. Però ja se sap: quan ens anem fent vells se’ns estova la neurona i de vegades ens assalta la nostàlgia pels diversos paradisos perduts de la infantesa... De tota manera, us asseguro que en aquest cas no es tracta d’això. No, per tot allò vinculat a aquesta cançó, als seus autor i intèrpret i al rerefons històric i estètic que els va fer possibles, el que és jo, res de nostàlgia, ben cert que no.

Arthur Kaps i Franz Joham



6 comentaris:

  1. M'heu donat una gran alegria, aquest verset, el deia el meu pare, ja mort, i que quan feia la mili, va anar dues vegades a veure aquesta obra al teatre, interpretada per Franz Joham, i se la va apendre de memòria, no pensava mai trovarla, estic molt contenta, ja que jo no recordava la totalitat de la lletra, era com un compte, que ens relatava als meus germans i a mi de petits el pare. Grácies,gràcies i moltes gràcies, per publicarla aqui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M’alegro d’haver-te estat útil. Jo el recordava d’haver-lo sentit a recitar a Franz Joham a la tele quan jo era petit. Dubto que la lletra estigui publicada enlloc; o, en tot cas, jo no la vaig saber trobar.

      Com explico al post, gràcies al disc, i a un amic que em va ajudar a fixar la lletra a base d’escoltar-lo, l’hem pogut difondre perquè la gaudeixin els qui, com ara tu, la coneixíeu.

      Amb això no crec haver perjudicat els drets d’autor de ningú, ja que el disc fa molts anys que és introbable: tant de bo algú el reedités, o reedités els textos dels poemes i gags de Joham, Re i companyia: jo els compraria.

      Gràcies pel teu comentari, Teremelin.

      Elimina
  2. Como vocalista de un grupo de aficionados, la he cantado (siempre incompleta) y me he alegrado al poder leerla tal cual la cantó el Sr. Joham en aquellos grises años: cuarenta, cincuenta e incluso sesenta. Gracias.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies! El meu pare em va dir si la podia trobar i gràcies a vostè li he pogut donar. S'ha posat contentíssim!!!!!!!!!!!! Moltes moltes gràcies!!!!!!!!

    Joan Antoni Porqueras

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada haver estat útil. Veig que molta gent recorda aquesta cançó amb simpatia (i 'Els Vienesos' amb nostàlgia). Jo també, sense perjudici de les opinions crítiques genèriques que en aquest post vaig expressar. Una salutació cordial al seu pare i a vostè.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.