Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 29 de juny de 2012

Jou - Per poder ser, no ser d'Espanya


David Jou (1953)
Per què en diuen Espanya, si només són ells?


Per què en diuen Espanya, si només són ells,
la rapacitat d’ells i a benefici d’ells?
–el Madrid del poder, s’entén,
el de l’àrbitre tan sovint a favor,
el de l’orgia de guanys i de decrets,
el que enfonsa bancs i empreses i segueix cobrant fortunes,
el que fa pagar als altres els seus deliris de grandesa.


Controlar-ho tot, menystenir-ho tot,
malgastar-ho tot, donar lliçons de tot,
carregar-se de banderes espanyoles
i qualificar-se, impúdicament, de «no nacionalista».


Antes roja que rota, antes alemana que catalana,
antes hundida que catalana,
los toros son cultura y el catalán una vergüenza
.


Retallem per deure menys –a preu d’escola i d’hospital–
i ells s’ho queden per als seus AVE ruïnosos
i els seus ministeris sense competències,
però farcits de funcionaris i d’alts càrrecs.


Explicar-se no serveix de res,
perquè ni t’escolten ni et volen escoltar,
ni t’entenen ni et volen entendre,
ni paguen el que deuen ni ho pensen pagar,
i prohibeixen consultes i referèndums.


Ens entendran millor quan en siguem fora
–Espanya era possible, però ells no l’han volguda:
la seva Espanya només són ells–.
Voler seguir a dintre és perdre el temps,
sempre resistint la seva voracitat sense límits,
suportant els seus controls, els seus desdenys,
els seus insults, les seves insolències.
Han abusat massa: seguir així ja no surt a compte:
demana més esforç quedar-s’hi que no pas marxar-ne.



Per poder ser, no ser d’Espanya

Si hem de fer tant d’esforç
perquè Espanya ens roba i no ens paga,
que el nostre esforç serveixi
per poder marxar d’Espanya.


Que tant d’esforç valgui per més
que per quedar-nos com estàvem:
entrebancats, espoliats,
silenciats pels que ens robaven.


Que tant d’esforç valgui un futur
més ple, més lliure, més diàfan:
posats a fer, apostar per ser;
per poder ser, no ser d’Espanya.



Com ens estan robant!

 “Las comunidades que no cumplan con el déficit
será intervenidas
.” Quin cinisme!:
ells són el nostre principal dèficit públic:
ens roben dotze mil milions a l’any,
no paguen el molt que ens deuen,
no inverteixen ni la quarta part del que han d’invertir,
ens desacrediten a Europa i al món,
se salten els pactes i les lleis,
i ara ens volen intervenir.


L’esforç que hem fet no compta,
els seus AVE ruïnosos sí.
Quan ells ens roben, no és confrontació;
quan nosaltres reclamem el nostre, és confrontació:
los toros son cultura” que cal imposar;
el català no és cultura i es pot destruir.


Prou, ja n’hi ha prou.
La raó ho diu des de fa temps: independència.
Els boicots que ens faran ja ens els estan fent ara,
indirectament però implacablement:
amb el robatori insaciable, amb el drenatge constant.
Espanya la tenim en contra des de fa molts segles:
no serà nou que hi segueixi estant.


La raó ho diu des de fa temps: menys por a tenir por,
poc més podran prendre que el que ens estan prenent ara.
Independència: un present dur, però un futur al davant.


No pas per odi ni rancúnia
–ens plau la pau i la paraula–,
sinó per lògica, per somnis,
per dignitat, per eficàcia.


David Jou i Mirabent (primavera 2012)


David Jou i Mirabent va néixer a Sitges el 1953. És poeta i físic. En la seva poesia ha explorat especialment les temàtiques científica, religiosa i mediterrània, i noves formes poètiques amb un fort component visual, inspirades en formes de la natura.

El conjunt de la seva obra poètica ha estat aplegada en els volums L'èxtasi i el càlcul. Obra poètica I (2002), i L'huracà sobre els mapes. Obra poètica II (2004). Entre la vintena de títols que componen aquesta obra destaquen A Barcelona (2004), Escuma i turbulència (2004), Els ulls del falcó maltès. Poemes sobre cinema (2000), Joc d'ombres (1999), Transfiguracions (1998), Basilisc (1997), A la deriva blava (1986), Mirall de vellut negre (1981), la trilogia Tapís (1982), Teoria (1987) i Urpes de fumera (1992), i l'antologia Entre el mirall i les ombres (1995).

Alguns dels seus llibres han estat traduïts al castellà, francès, anglès, alemany o rus. És autor d'assaigs com Ciència, fe, poesia (2002), El temps i la memòria en la ciència contemporània (2001), Matèria i materialisme (1998), Algunes qüestions sobre ciència i fe (1992), L'escultor Pere Jou (1991) i d'una extensa obra de recerca en termodinàmica de processos irreversibles en revistes i llibres de difusió internacional com Introduction to the thermodynamics of biological processes (amb J. E. Llebot), Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon) i Thermodynamics of fluids under flow (amb J. Casas-Vázquez i M. Criado-Sancho).


És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Agraeixo a l’amic Joan Vilamala que m’ha fet conèixer aquests poemes, i al seu autor, David Jou, qui, per mitjà de Florenci Crivillé, m’autoritza a publicar-los en aquest bloc.

1 comentari:

  1. No el coneixia i m'ha sobtat- Ve a ser una mena de poetització de les notícies de cada dia... i dic poetització per la forma, no pas pel contingut que és el que és, sense esperar la misericòrdia d'una delicada figura retòrica.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.